Toxicitat

Fora el quiosc hi havia un gos, un gosset petaner ridícul fill de son pare marcià i de sa mare plutoniana, dic jo, i el gos estava lligat en un pal de llum amb una corretja xarona amb els colors de la bandera catalana, que els catalans no en diuen bandera sinó senyera, un cas únic al món i suposo que per allò del seny, que traduït a qualsevol idioma del món significa subnormalitat catalana, denominació d’origen única. El petaner esperava l’amo, que era dins el quiosc comprant La Vanguardia, vaig saber força abans que agafés el diari que compraria La Vanguardia, aquella cosa que ara dirigeix l’escòria botiflera, el pet inflat dandi i entabanador de catalanets o, si ho voleu, l’elegant paràsit tronat d’encefalograma estable anomenat Màrius Carol. Mentre xafardejava els llibres de l’expositor jo parava l’orella a l’amo del gos, que parlava amb la dependenta. Vaig saber que era l’amo del petaner perquè tenia exactament la mateixa cara que l’animaló, només que l’amo era més corpulent. Jo parava l’orella i pensava mentre mirava el llom dels llibres, ara veuràs com agafa La Vanguardia; l’edat que té, parlant com parla, vomitant les imbecil·litats suades i categòriques que vomita a la dependenta, ara veuràs com agafa cofoi La Vanguardia. I en fi, després d’agafar cofoi La Vanguardia va pagar, va posar-se el paper higiènic sota el braç i se’n va anar tot pinxo amb el seu gosset petaner a intoxicar-se i intoxicar a una altra banda. Algú em podrà dir que l’home també hauria pogut agafar qualsevol altra mena de paper higiènic. Però no, el cas és que va agafar La Vanguardia. Són massa anys observant el ramat d’aquest país per enganyar-me i enganyar-vos dient que hauria pogut agafar qualsevol altra mena de paper. No. Vaig saber del cert que agafaria La Vanguardia pel seu clatell, en el seu clatell vaig veure a l’acte que ho faria, en el clatell, en la clepsa, en la mirada, en la roba, en el posat, en la veu, en el que deixava anar la veu. Tot, absolutament tot em feia indicar que el totxo agafaria La Vanguardia i no cap altra substància tòxica. I voilà. Per alguna cosa sóc un acèrrim defensor de determinats prejudicis.

Substàncies tòxiques.

Em vaig entretenir mirant els llibres de l’expositor, un expositor d’aquells que roden i que em diverteix fer rodar mentre vaig mirant els artefactes pseudoliteraris que s’hi exposen. Vaig fer rodar l’expositor fins a l’avorriment, com una criatura divertint-se dalt dels cavallets en un parc d’atraccions, el vaig fer rodar tot comprovant el diagnòstic exacte actual del país mitjançant els autors, els títols, les pàgines que vaig fullejar per divertir-me i torturar-me alhora. Tota aquella mel·lifluïtat, mediocritat, buidor, tota aquella falsedat vanitosa, corrupta, tota aquella estupidesa autòctona catalana o traduïda al català, tota aquella cosa beneita amb forma de tinta i paper era molt valuosa, vaig pensar, vaig pensar que, en aquella merda irrespirable que em va fer estar a punt de demanar a la dependenta que posés ambientador, si us plau, que m’ofego, es trobava la resposta a tot el que s’esdevé al país i per què s’esdevé. Era la radiografia exacta, el resultat que feia enrojolar qualsevol informe inútil que costava milions d’euros enrojoladors de l’erari públic del desgovern enrojolador de fireta català. Aquell expositor de grisor aportava llum a tot plegat, no calia donar-hi més voltes. El país tou, inepte, infantil, ximplet, oligofrènic, putrefacte, vergonyant, odiós, quedava reflectit fidelment en aquells títols i aquells autors de vergonya aliena, un insult a la literatura, a la dignitat humana, a la intel·ligència, i per tant suposava l’orgull nacional, o regional, o no sé què d’aquest país petit que no vol deixar de ser-ho.

Tot d’una vaig veure Haruki Murakami en un llom d’un dels llibres de butxaca i vaig pensar calla, que aquest potser paga la pena, ara és el moment de llegir el tal Murakami, perquè ja fa anys que ha passat la febre Murakami. Però tot seguit, com un fre de mà, vaig pensar ai ai ai, que si aquest autor ha agradat al personal català, mal senyal, tu, molt mal senyal, m’ensumo el pitjor. Amb tot, vaig donar-li una oportunitat i vaig començar a llegir-lo allà mateix, palplantat al quiosc, la primera pàgina, i després la segona i la tercera i la quarta, entusiasmat, i va entrar gent al quiosc i ho vaig agrair perquè així la dependenta estava distreta i jo podia continuar llegint Murakami sense sentir-me incòmode pel meu abús, pàgina rere pàgina, vaig continuar llegint entusiasmat Murakami, que em va semblar fluix en el sentit més ampli: mel·liflu, com a mínim discret, insatisfactori, sensual en el seu refinament, però un refinament estilístic i conceptual allunyats de la veritat vital, revelant-se’m, com el llibre obert mateix, per què als catalans els havia agradat tant o deien que els agradava tant Murakami, ni que fos que la majoria ho diguessin perquè altres els havien dit que els havia d’agradar, tal com passa en aquest país de beneits. Fos com fos, vaig comprendre, després de trenta-una pàgines, per què havia triomfat Murakami aquí. I després de col·locar el llibre a l’estant em giro i veig en una lleixa, coses de la sincronicitat nipona, dic jo, un llibre de Yukio Mishima, i penso, hòstia, aquest sí que era bo, collons, aquest sí, per fi, aquest sí que era bo i de collons... però, què coi fa aquest llibre aquí?, em dic, sorprès i content alhora. Salvat, estàs salvat, la humanitat no està perduda mentre hi hagi Mishima i el seu mariner que va perdre la gràcia del mar. Ah, Mishima, aquest autor que no triomfarà mai a Catalunya i es podrirà en aquesta petita lleixa, l’altra lleixa, la dels autors que salven la humanitat malgrat la vomitiva humanitat; els autors que, mirant de salvar-la denunciant-la, alguns, massa, se suïciden. No és d’estranyar-se. Sort que Mishima no coneixia els catalans. S’hauria matat abans.

Una vida

Ens van dur al zoo, a l’escola no sé per què però ens van dur al zoo de Barcelona, com cada vegada que ens duien al zoo i no sabia per què i encara no sé per què, però el cas és que a l’escola cada curs ens duien al zoo, no era menys inútil que les inutilitats que fèiem a classe, però almenys em tocava l’aire quan anàvem al zoo. I del zoo recordo els micos, aquella enorme fossa rodona com un circ i els micos a baix, els micos bruts, avorrits, amb cara d’avorrits, el cul pelat, quiets en barres de ferro amb tot de formes fantasioses, un parc infantil per a micos però els micos molt avorrits gratant-se l’esquena, esgaripant de tant en tant, menjant plàtans, pelant-se-la, bruts i embrutits per la força, i jo a dalt mirant-me’ls i ells ignorant-me i jo agraït que m’ignoressin perquè m’hauria fet vergonya, vergonya profunda que m’haguessin vist mirant-los. 

Poc després de dur-nos al zoo, recordo que aquell curs del 76 ens van dur al port d’Arenys. Va ser l’excepció, perquè sempre ens duien al zoo i només al zoo. Va ser l’excepció i per això mateix me’n recordo, aleshores tenia sis anys però me’m recordo. I recordo estar assegut en un bloc de ciment de l’escullera davant del mar un dia assolellat i preguntar-me per què ens havien dut allà. Amb els anys he entès per què ens van dur allà, encara que ells no sàpiguen encara per què ens hi van dur perquè encara no s’ho han preguntat, però jo sí m’ho he preguntat i continuo sense saber per què ells ens van dur allà malgrat saber perquè vaig ser jo allà aquell dia, magnífic dia. 

D’aquella excursió al port d’Arenys no recordo els altres companys, només el meu company, un nen poqueta cosa, esquifit, vull dir, amb una veu particular, la tinc al cap i em veig del tot impotent d’adjectivar, per això dic que era una veu molt particular, que és com no dir res. El nen esquifit era un dels néts d’un dels acomodadors del cinema Victoria, on treballava la meva àvia de taquillera fins que es va jubilar i on em vaig empassar totes les pel·lícules de la història mundial del cinema en doble sessió tantes tardes d’infantesa. El Victoria era a la Via Augusta de la meva ciutat, desaparegut ja fa un munt d’anys i substituït per un Bingo, d’acord amb el progrés i els signes de la modernitat. El cinema no hi és, però el Bingo encara existeix, faltaria més. 

El nen.
El nen es deia Francesc i seia en una roca de l’escullera del port d’Arenys, sèiem junts i ell es va treure de no sé on una tauleta de xocolata i jo me’l mirava com es menjava tranquil·lament la tauleta com si fos un entrepà. Anava despullant la tauleta de l’embolcall a mesura que anava menjant a poc a poc, com si res, i jo me’l mirava impressionat, era més gran la tauleta de xocolata que ell, em semblava, i em semblava impossible que es pogués endrapar ell tot sol la tauleta sense que li agafés mal de ventre. 

Per por que li agafés mal de ventre li vaig demanar xocolata i ell no em va dir res i em va allargar la resta de la tauleta. Havia estat a punt de dir-li que em donés xocolata perquè temia que li agafés mal de ventre, perquè em feia patir, però no ho vaig dir pensant que no m’hauria cregut. I hauria fet bé de no creure’m del tot, perquè ni jo mateix no sabia què podia més, les meves ganes de fotre’m la seva xocolata o el meu sincer patiment pel seu mal de ventre. De manera que vaig callar, menjava la xocolata mentre mirava el mar amb la xocolata a la mà, aquell mig entrepà de tauleta que quedava de xocolata a la mà, el meu company esquifit i jo callats mirant el mar, no recordo que parléssim de res, ell i jo a l’escullera, només recordo ell i jo i el mar davant i el sol que espetegava sobre nostre, un dia agradable de primavera de fa prop de quaranta anys. 

Ho recordo tot en silenci, és així com millor ho recordo, i en el silenci present del meu record sento el silenci d’aleshores a l’escullera. Allò va ser la meva infantesa i poca cosa més, penso. Tot es resumeix a aquell dia assolellat a l’escullera d’aquell port, en silenci menjant-me la xocolata del company i ell mirant el mar ja sense la seva xocolata. Fa molts anys i em sembla ahir, em fonc en aquell dia com en un desig de mort, la mort és aquell dia a l’escullera, la meva infantesa és aquell dia, la meva vida és i serà aquell dia, sobretot aquell dia, i és així perquè recordo aquell dia i el meu patiment veient els micos al zoo, embrutits, i com les mestres, Napalm pur, una merda absoluta de mestres, totes elles, una per una, un fàstic de mestres, m’havien dut a veure aquella brutícia. 

L’escullera, el mar, la xocolata davant del mar, el meu company Francesc, de qui no n’he sabut mai més res, el meu company allargant-me la mà amb la xocolata sense dir res, els dos mirant el mar sense dir res, i els micos a la fossa al zoo, indiferents. És això el que m’enduré a l’altre barri, això i el dia que la vaig conèixer als meus vint-i-dos anys, la meva vida havent-la coneguda, cada segon amb ella, haver-la coneguda, això i el cinema a la infantesa i els meus escrits, tot el que escric i que mai no publicaré o mai serà llegit, que ve a ser el mateix. En les meves cendres m’acompanyaran les hores vomitant lletres i lletres i més lletres, escrivint a raig com un sonat, sense gairebé corregir, sobretot corregint poc, el just perquè resulti intel·ligible, per assegurar-me que no estic sonat; el just per ser en la lletra jo mateix, ni mig artifici, el meu cor sobre el paper, la meva ànima, que no sé que cony és, però l’ànima sobre el paper en forma de lletra mentre sobra la lletra, en el paper el fidel reflex de mi mateix, si és que sóc alguna cosa. Serà això, serà només tot això el que m’enduré a l’altre barri. I això serà tot. Tot.

Gos vell

La cosa va començar amb la mirada del gos vell, del pastor alemany que em mirava amb ulls apagats, savis, de gat vell, el gos gat vell que ho sabia tot i que m’estava ridiculitzant amb la mirada, i més encara perquè no li vaig poder preguntar per què, per què coi em mires així, gos vell. En no poder-l’hi preguntar encara em va fer més conscient de la ridiculesa dels meus moviments, del meu neguit en l’acció, la inútil acció, la meva acció present i, sobretot, el més ridícul de tot: la intenció, allò que anava a fer, qualsevol cosa que fos que jo anés a fer, ara no la recordo, tant se val. El gos em deia amb la mirada que tant se valia el que jo anés a fer, perquè era absurd. Era ridícul esmerçar la més mínima energia en el que fos que anava a fer. Ridícul i patètic. M’ho deia el vell pastor alemany.

Això del gos gat vell em va passar a la tarda, i des d’aquell moment no em vaig treure del cap els ulls del gos, una obsessió, i aquella nit vaig saber que em costaria adormir-me. Vaig començar a rodolar pel llit com una croqueta refregida observada pel gos vell. En la meva ment m’observava i jo m’anava sentint cada cop més petit, extremament ridícul, cada cop més insignificant, fins que tot jo vaig ser un feix de nervis a l’estómac, tot jo reduït a sistema nerviós. Em vaig aixecar del llit per fer alguna cosa absurda que em tingués entretingut, que em fes oblidar l’absurditat de qualsevol cosa que fes i, sobretot, aquell vulgar feix de nervis que era jo. Vaig prendre un got d’aigua sense tenir set. Agafar l’ampolla de la nevera, agafar el got de l’armari, omplir el got, tot allò va aconseguir entretenir-me uns minuts i vaig tornar al llit amb la gola fresca, havent sentit com l’aigua em passava, freda, per l’esòfag.

Aigua freda travessant-me l’esòfag, així ho vaig sentir. El problema és que la cosa se’m va convertir en idea. Una gran cagada, perquè aleshores vaig deixar de ser un feix de nervis compacte a ser organisme, tot jo era organisme i la meva fragilitat va ser absoluta i vaig recordar el llibre La nàusea i per fi vaig entendre’l perfectament. Feia anys que l’havia llegit i m’adonava que ara sí l’entenia, l’entenia perquè podia sentir la novel·la, vet-ho aquí. De nou al llit havia aconseguit oblidar el gos vell i ara em concentrava en mi mateix. La nit, el silenci, la meva respiració, atent a la meva respiració, subreptícia, conspiradora, un monstre dins meu. El monstre era jo. Pensava en el meu cor, en el fetge, en els ronyons, l’estómac, el pàncrees..., tot allò tan fastigós que tan fàstic em fa a les carnisseries. També pensava en la meva consciència. Tot a la mercè de no sé què, però segur que no pas de mi mateix, fins i tot la meva consciència a la mercè de no sé què. I per un moment, només un moment vaig ser prou lúcid de pensar que, així les coses, jo no tenia cap responsabilitat, jo era lliure perquè estava a la mercè de no sé què. Jo era ningú, res.

De seguida vaig tornar a concentrar-me en el meu cor bategant, totes les meves vísceres el mecanisme de les quals ignoro bategant dintre meu, jo exposat a tota aquesta massa viscosa, jo sent i no sent alhora tota aquesta massa viscosa en aparença tan propera i alhora aliena a mi, però de fet ni propera ni aliena: tota aquesta massa viscosa i potser la meva consciència també viscosa, o a causa d’alguna mena de viscositat, que era i que sóc jo. Se m’esvaí ràpid la sensació d’alliberament de saber que no era res, que de fet no havia estat mai res i no ho seria. Em va envair la por de la intranscendència. Vanitat i por de la mort. Tornava a estar fet un feix de nervis, jo convertit en un feix de nervis ple de vísceres, un pollet recent nascut, vulnerable, més a prop de la mort que de la vida, la vida un miracle, un miracle estar viu.

Em van agafar vòmits. Era vòmit autèntic el que vaig deixar anar a la tassa del vàter, era jo sortint de mi mateix i jo veient-ho, tot allò sortia de dintre meu, existia dintre meu com les meves vísceres, perquè tot allò era de fet jo, i vaig observar el vòmit encastat a la tassa de la mateixa manera que em podia veure al mirall. La meva cara i aquell vòmit eren al capdavall el mateix: jo. Cap diferència essencial. I vaig tornar al llit, em continuava sentint molt malament després del vòmit, el vòmit no em va alliberar, el pensament no parava de torturar-me. Només va ser entretenint-me amb el record de la cara, del musell, de les orelles, i fins i tot amb la mirada del gos vell, només va ser així, com qui compta xais, que vaig aconseguir distreure’m de les meves vísceres, de mi mateix, de la meva vulnerabilitat, de l’absurd de tot, de la il·lusió idiota que ens empeny, de la inutilitat de tota esperança, i vaig poder adormir-me i matar el meu turment així, dormint, l'única manera de poder suportar jo la vida, provisionalment, un descans. Perquè l'endemà, així que vaig obrir els ulls, vaig tornar a veure els ulls del gos vell, aquella mirada a un pam de la meva cara, la mirada intensa del gos que em recordava puntualment, implacable, que tornava a trobar-me a l'infern.

Era Doctor

La cosa no va començar bé. La infermera se’m va asseure al davant, em va lligar la goma al braç i em va clavar un sedant a la vena mentre em parlava com a una criatura petita, em parlava com una imbècil parlant a una criatura petita i jo me la mirava, em fixava en els seus llavis fins, una dona atractiva, els seus llavis que només podien fer joc amb unes paraules intel·ligents i una veu en sintonia, però només hi havia la veu, la veu prometedora en dissonància amb les paraules estúpides de persona estúpida que parla a una criatura. I al final ja no vaig veure llavis, no veia res, ja mig sedat i aquella veu que feia semblar a ella, la infermera, una criatura estúpida.

Vaig quedar embromat, en un núvol, em va agradar i vaig jurar-me fer-me drogoaddicte així que em recuperés de l’operació, m’ho vaig anar repetint fins que em van fer entrar al quiròfan, em va impressionar i me’n vaig oblidar. Al quiròfan hi havia el metge que m’havia d’operar, el meu doctor Mengele, i al doctor Mengele l’acompanyaven un equip de joves metges, tots amb bata blanca com el doctor Mengele, però la bata blanca del doctor Mengele em va semblar més blanca que la bata blanca dels altres. Amb mi només era amable el doctor Mengele, la resta em miraven com si fos un ninot, i de fet el doctor Mengele tampoc no era amable amb mi, somreia i em parlava amablement, no pas com a una criatura com ho havia fet la infermera que es comportava com una criatura, no. El doctor Mengele em parlava amablement, però no era amable. M’era igual, però, perquè m’anava a operar i res no m’hauria alliberat de la tensió.

Algú em va fer ajupir d’esquena al doctor Mengele i la seva banda. Només parlava el doctor i els altres escoltaven, suposo. Jo estava a peu dret però encorbat, una posició incòmoda recolzat sobre la llitera. El doctor Mengele em va palpar l’esquena, aquí i allà, a consciència, es notava que sabia el que es feia, com si marqués punts amb els dits. Finalment va prémer amb certa insistència el dit sobre un punt de la columna. Va trobar el meu punt g, o com es digui. Tot seguit vaig sentir una veu femenina, una veu que se m’apropava, però no em parlava a mi sinó al doctor Mengele, la veu insegura, i vaig començar a suar, vaig començar a suar abans de cridar com un porc a l’escorxador en notar la punxada fallida de l’epidural, una estocada maldestra de l’agulla a la meva esquena, jo convertit en brau, i darrere meu un murmuri de veus. I ningú no em podia garantir que el segon intent fos reeixit. De manera que vaig suar més i més davant la funesta expectativa. La veu femenina va dir no sé què, nerviosa, i el doctor Mengele va respondre no sé què, aplomat. La segona estocada de la recent llicenciada no em va fer esgüellar com un porc, però sí com una truja. El meu crit va ser menys estrident, però sí més agut. I breu. Aquest cop el crit va ser breu perquè la sequaç del doctor Mengele va fer mitja diana i jo ja tenia l’agulla clavada a l’espinada i la cosa semblava fer-me, malgrat tot, efecte. Vaig pensar vés a saber què se m’adormirà, ara, vaig pensar que se m’adormiria qualsevol cosa menys la cama, l’objecte de l’operació.

Vaig adormir-me de cintura en avall, tot molt agradable, ho recomano. Ara jeia a la llitera bocaterrossa i al quiròfan només hi havia el doctor Mengele i el seu alumne, un recent llicenciat, suposo, perquè tenia veu de pardal, de pardal llicenciat. El doctor va començar a donar ordres i el pardal m’anava obrint la carn mentre al quiròfan sonava un fil musical, molt agradable el fil. Jo no notava res a la cama, tret d’un seguit d’estrebades als isquiotibials perpetrades pel doctor, que es veu que se les reservava per a ell, el fill de la gran puta. El doctor Mengele devia apartar el seu sequaç per adjudicar-se ell les estrebades a la meva cama. I quan parlava, no se m’adreçava, només s’adreçava al seu sequaç, de vegades comentant rutinàriament la jugada del bisturí, de vegades parlant entusiasmat de futbol, de vegades entusiasmat de dones. Jo no deia res, m’estava callat i pensava en quan em despertés, en el dolor quan em passés l’efecte de l’anestèsia. No pensava en el dolor de per vida provocat per la salvatjada del doctor Mengele als meus isquiotibials. No pensava que, després, el doctor Mengele no em donaria cap explicació sobre la salvatjada improvisada durant l’operació a la meva cama. No pensava que després, el doctor Mengele, en sentir la meva queixa repetida mes rere mes, visita rere visita, finalment em diria, cansat de sentir-me sempre la mateixa cançoneta, que “a mi quan em fa mal la cama me’n vaig a córrer i se’m passa”. No, durant l’operació no vaig pensar en res de tot això que s’esdevindria. Una sort. Perquè és per això, sense dubte és per això que l’operació va ser tot un èxit.

No participaràs

La idea és no participar. No participar de res, sobretot no participar de res d’ordre col·lectiu. Ni cas si et diuen insolidari, la seva pressió és la prova de la seva intransigència insolidària que t’ha dut a la teva suposada insolidaritat. La millor solidaritat és avui i sempre la no implicació, no molestar-te ni molestar, no convertir-te en una molèstia volent ser solidari. Perquè la solidaritat ho emmerda tot. La solidaritat eternitza l’acció dels insolidaris i el seu etern triomf. Els homes porten anys de solidaritat i els insolidaris es freguen les mans amb els solidaris. Els solidaris i els insolidaris són a la praxi la mateixa cosa. Les seves accions es retroalimenten, s’han fossilitzat fins al punt que els insolidaris necessiten dels solidaris, d’aquesta mena de solidaris babaus, miops, dogmàtics, farsants al capdavall, esclaus de la satisfacció del seu ego en nom de la solidaritat. És clar que hi ha solidaris que van de bona fe, però haurien de fer un cop d’ull ràpid a l’avorrida història per adonar-se que fan el préssec. S’haurien d’adonar que només allarguen l’agonia. Està bé que facin el que els dicta la consciència, però encara estaria millor que fossin generosos, que deixessin d’ocupar-se de la seva consciència i que s’envolessin, que miressin  amb perspectiva les coses per veure que són cruels, molt cruels d’insistir a allargar l’agonia per sadollar-se la consciència.

D’adolescent comprava dònuts al bar de l’institut. Comprava molts dònuts, de sucre i de xocolata, de vegades només un, però habitualment dos, i aleshores deia un de cada, en vull un de cada, ho deia il·lusionat, els ulls brillants, i les noies de la barra me’ls servien amb un paper i me’ls enduia un a cada mà i m’ho passava bomba clavant-los queixalada, ara al de sucre ara al de xocolata, nyam nyam, que bons, hòstia, que bons, els dònuts frescos. Massa sovint, però, hi havia un paràsit que em demanava un trosset de dònut i m’espatllava la festa. No hi havia cosa que m’emprenyés més que trobar-me un paràsit al costat demanant-me que li donés un tros de dònut. Un tros de dònut significa mig dònut, mig dònut que no em podia fotre jo. Quan comprava un dònut, un tros de dònut significava la meitat de la meva festa, i quan en comprava dos, un tros de dònut significava la quarta part de la festa. Total, que sempre optava per donar al paràsit el dònut sencer quan en comprava un, i un dònut sencer quan en comprava dos, i així em feia l’efecte, en el primer cas, que encara no havia comprat cap dònut, i en el segon cas m’imaginava que només n’havia comprat un, el que em quedava després d’haver regalat l’altre dònut al paràsit. La meva acció no era solidària, no era generosa, era fastigosament egoista. No suportava donar un tros de dònut al paràsit. Tampoc no suportava no donar-li res, no podia, la meva mala consciència cristiana o el que collons sigui no ho hauria suportat, per paràsit que fos el paràsit, per més que sabés que era un paràsit. Era el meu hipòcrita i egoista sentiment de culpa, la meva mesquina generositat. No hi havia ni hi ha hagut mai solidaritat en cap dels meus actes. Ni quan dono amor. Dono molt d’amor i mai m’he sentit més miserable que repartint amor, a homes i dones, a nens i a nenes, a vells i a velles, amor a tothom menys als fills de puta, als fills de puta els escupo a la cara, i per això em passo el dia escopint. No he fet mai res que sigui solidari. Mai. I sent així d’insolidari sempre m’han xuclat la sang, no sé ser d’una altra manera. Em sortiria més a compte ser solidari guai, solidari de les grans causes, les causes perdudes. A aquests no els emprenyen. Ja he dit que aquests són els pitjors. No hi ha element pitjor que un solidari. Aquest dóna pel sac, aquesta sangonera integral dóna més pel sac i tot que el poderós contra el qual diu lluitar. El solidari oficial, el solidari amb carnet de solidari dóna molt i molt pel sac, i s’ho permet gràcies a la superioritat moral que s’atorga amb la seva supersolidaritat. No hi ha res més mesquí i paral·litzant que la solidaritat del super solidari per a un món millor.

Sóc determinista, en això sóc determinista, en la idea global sóc determinista. Les coses passen, el món —els homes— van com van perquè no podrien anar d’una altra manera, és la seva naturalesa i tot es degrada, tot té un principi i un final i oposar-s’hi és d’imbècils. La història indica a les clares la decadència inexorable de l'home, de tot. No entenc, doncs, l’arrogància dels solidaris, el seu joc de doctor Frankenstein, aquest absurd de pretendre canviar la naturalesa dels homes, la seva crueltat de pretendre jugar a Déu per allargar l’agonia. Sempre dic que el dia que em diagnostiquin càncer prendré herbetes, em deixaré morir. Ho dic i sé que no ho faré, sóc un bocamoll. M’aferraré a la vida perquè tindré por de morir. No sé per què, em fa por viure però no sé per què em fa més por morir. Sé que no compliré, m'humiliaré i em sotmetré a la quimio, a la ràdio o al que faci falta, qualsevol cosa per continuar cagant sobre aquest món, ni que sigui per continuar-hi sense saber per què, però cagant-hi, escampant la meva merda, resistint en la meva insolidaritat, procurant no molestar-me pel que m’envolta ni molestar, prou feina continuaré tenint a molestar-me jo a viure, a viure sense saber per què visc. Potser per continuar sent insolidari, començant per mi mateix, en allargar la meva agonia de viure.

Una dama del teatre

Era una dona de teatre i tot d’una es va convertir en una “dama del teatre”. Va llegir-ho el primer cop al diari i aquell mateix dia va sentir dir a la tele que era una dama del teatre. Des d’aquell dia va ser una dama del teatre, ella no sabia ben bé per què, feia molts anys que era una senyora que es dedicava al teatre, i es mirava al mirall i no trobava la dama del teatre enlloc, veia la dona de sempre, i com que no la trobava va mirar fotografies i vídeos seus antics i no tan antics per veure si descobria la transformació en ella que l’havia convertida en dama del teatre.

Al carrer l’aturaven i aviat ja no li deien pel nom, li deien la dama, la dama del teatre. De mica en mica es va anar oblidant del seu nom, i quan li preguntaven el nom titubejava, li costava recordar el seu nom anterior a dama del teatre. També la gent va anar oblidant-se del seu nom i l’anomenaven la dama del teatre, i quan finalment va veure que ja no la reconeixien pel nom, va decidir ser pràctica i es va fer anomenar dama del teatre. Aleshores, però, va tenir problemes perquè hi havia qui deia que li havien pujat els fums, on vas a parar fer-se anomenar dama del teatre, què s’ha cregut, aquesta. Sortosament els calumniadors eren pocs, era la gent que no anava al teatre i per això no entenien per què era i es feia dir dama del teatre. Tothom que se li adreçava tenia molt clar que era una dama del teatre, i prova d’això és que tothom s’havia posat d’acord de la nit al dia a qualificar-la d’aquesta manera que a ella, la dama del teatre, no li semblava ni bé ni malament, només la feia sentir tot d’una vella, una dama del teatre vella, malgrat que només l’anomenaven dama del teatre, no pas vella dama del teatre.

Un dia se li va adreçar un desconegut, un senyor molt elegant, amb barret de copa i tot, un home sens dubte de teatre que va preguntar encuriosit a la dama de teatre “de quin teatre, concretament”. Ella va somriure i li va dir que de molts teatres perquè actuava a molts teatres, i ell va quedar parat, no va entendre per què coi l’anomenaven, doncs, dama del teatre, i va suggerir a la dama del teatre que era una ofensa que l’anomenessin així, dama del teatre en comptes de dama dels teatres. Ella va fer que sí amb el cap, pensarosa, i des d’aleshores, a més de mirar-se cada cop més obsessivament al mirall per descobrir per què cony li deien dama del teatre, es mirava amb estranyesa la gent que l’anomenava així, dama del teatre en comptes de dama dels teatres. De manera que ni recordava el seu antic nom, ni ara se sentia identificada amb allò de dama del teatre en singular. Per què no utilitzaven el plural “teatres”? Era l’encertada observació que li havia fet veure el senyor elegant, amb barret de copa i tot.

Fins que va arribar el dia que, cansada de mirar-se al mirall sense arribar mai ni a intuir per què li deien dama del teatre, es va veure vella del tot. Ja no la contractaven als teatres, i això la va alleujar perquè ja no l’aturaven al carrer per dir-li dama del teatre. No s’hauria de preguntar mai més per què li deien dama del teatre, i encara menys s’hauria de preguntar per què no li deien dama dels teatres. Però de l’anterior angoixa de no poder-se respondre aquestes preguntes, va passar a l’angoixa de la subsistència. Ara el problema era tot un altre. La seva vida dissipada l’havia dut a la misèria en deixar de treballar, de manera que es va fer puta. Era una puta vella de cantonada. Una llàstima. Prou que es veia que havia estat una senyora, i ella deia que havia estat una dama, ara sí que reivindicava la seva condició de dama, deia als clients que havia estat una dama en el seu moment, tot i que s’estalviava afegir que havia estat una dama del teatre, perquè com que no entenia per què l’havien anomenat així, no hauria resultat creïble i ella no sabia mentir.

En una ocasió, mentre follava amb un client en una pensió, o més aviat un client follava amb ella, ella a sota del client, passiva, amb la mirada perduda fitant el sostre, el client a sobre amb els ulls tancats, concentrat, manxant concentrat per estar a l’altura de si mateix, se suposa, l’exdama del teatre reflexionava i de mica en mica es va anar inquietant amb una qüestió sense resposta. Si demà mateix em contractessin per a una obra, em tornarien a anomenar dama del teatre? I si en l’obra fes el paper de puta vella, em tornarien a anomenar dama del teatre? Va arribar a la conclusió que l’anomenarien “la puta del teatre”. Li semblava el més lògic. Però, si representava l’obra a més d’un teatre, l’anomenarien "la puta dels teatres"? Tornava a sentir-se intrigada, finalment ansiosa, mentre el client manxava i manxava, finalment alliberant la seva ansietat.

Atents a la diversitat

La directora era dolça, m’agradava, vaig pensar ha de ser una bona directora, dolça com només ella ho podia ser, vaig pensar mentre em parlava i em somreia, els dos al carrer, jo amb el casc de la moto a la mà, ja de nit, ningú al carrer, ella i jo i ella parlant-me i jo sense escoltar-la, pensant amb què més dolç es podia comparar la directora de l’escola oficial d’idiomes on jo començava a treballar com a professor d’anglès, la llengua més fàcil d’aprendre del món fins al punt que fins i tot jo la puc ensenyar, la llengua més fàcil del món i per tant la llengua que en aquest país ni Déu és capaç d’aprendre.

Em parlava la directora i tot d’una la vaig escoltar, em vaig adonar que jo deixava de pensar en la mel, en el sucre de canya, en el sucre refinat i en els núvols de sucre i les llaminadures i les pomes ensucrades que de petit venien al carretó de la Rambla de la meva ciutat, en tot el sucre possible que de petit m’empassava i em feia sortir coses a la boca i després m’havia de prendre aquell xarop vermell que matava de cop els cucs ofegant-los en el vermell i fent-los desaparèixer. M’agradava menjar sucre perquè m’agradaven les llaminadures i veure el vermell del xarop i la màgia del xarop fent desaparèixer els cucs, plim, màgia. M’agradava la malaltia, de ben petit m’agradava la malaltia, la malaltia no dolorosa, és clar, la malaltia anestesiant, la plàcida malaltia.

L’últim pensament era el d’un cuc evaporat en el vermell del xarop quan la directora em va fer adonar-me que feia potser estona que no l’escoltava. Em van deixondir del sucre les seves paraules, quan em va deixar anar l’escola oficial té —ho va dir en tercera persona del singular— un nivell molt alt d’ensenyament, aquí l’exigència és màxima, les acadèmies estan per sota del nivell que aquí ensenyem —ara en primera del plural. La dona em va acabar de desvetllar en pronunciar la frase cèlebre, la frase prodigiosa: aquí fem atenció a la diversitat... i amb èxit —va afegir fent una pausa breu. Ho aconseguim, va reblar. Uf. Li vaig dir que com a acudit estava bé, i encara més dit per ella, la directora. Li vaig dir que tenia un gran sentit de l’humor. Però no, m’ho havia dit seriosament i va començar seriosament a argumentar la serietat de la seva afirmació i li vaig dir que tranquil·la, que em podia parlar amb confiança, que ningú no ens escoltava, que no calia continuar amb la xarlotada. Però ara era ella qui no m’escoltava i continuava garlant-me seriosament sobre l’aplicació de l’atenció a la diversitat, i jo vaig intentar pronunciar atenció a la diversitat i em va costar, vaig quequejar, no em sortien les paraules, intentava pronunciar-les i no em sortien de la boca i se m’escapava una mica el riure i veia que ella no reia, m’havia parlat seriosament d’allò de l’atenció a la diversitat i del nivell elevat de l’escola oficial i jo m’aguantava el riure i la veritat és que no sé si era perquè no em sortien aquelles paraules o per la vergonya d’haver-les de pronunciar, de manera que vaig callar i la directora em va continuar parlant de les excel·lències de l’escola oficial d’idiomes que ella dirigia, i a mesura que em parlava em va desaparèixer el sucre del cap com una orxata beguda amb una palla d’una sola xuclada, xxxrup, així mateix em va desaparèixer el sucre i la vaig veure lletja, una bruixa, la directora una dona amarga com una ametlla amarga.

Al cap de dos dies d’haver comprovat el nivell excels de l’escola oficial d’idiomes on treballava em vaig posar malalt, molt malalt, un virus, el metge em va dir que era un virus, un virus molt malparit, em va dir el metge tot seriós, i el virus em va recordar els cucs que duia al ventre de petit i així la cosa em semblava que no pintava gens malament, que pintava bé i tot. Vaig avisar a la directora que no aniria a treballar, vaig dir-li de cor que em sabia greu fer-la anar de corcoll i tan aviat, però que m’havia posat malalt, que tenia un virus terrible dins del cos, malparit el virus segons el metge, no sabia on del cos ni quina pinta tenia el virus, que estava a quaranta graus de febre i segons les previsions de l’home del temps aquella nit fregaria els quaranta-un graus, gairebé com al Sahara però tranquil·lament a casa meva, vaig dir a la directora tapat amb una manta i amb calfreds, tot molt agradable. Això últim no l’hi vaig dir, no li vaig dir que m’agradava estar malalt d’aquella manera, sense migranya, sense cap dolor, sentint-me feble i entumit, només sentint un fred agradable amb rampells de calor, que quan tornava a esdevenir calfred m’era agradable, molt agradable, res més agradable que estar malalt, ho pensava recomanar als professors de l’escola oficial d’idiomes i vaig estar a punt de recomanar-ho també a la directora de l’escola, però me’n vaig estar perquè la dona no estava per orgues. No l’hi retrec, era la meva primera setmana de feina i m’havia posat malalt i ara jo la feia anar de corcoll, crec que ja ho he dit.

Ah, però quaranta graus de febre, una sensació única, la meva companya cuidant-me tothora, el termòmetre sota l’aixella i donant-me aspirines i herbetes, mirant la tele al sofà, el cap plaentment emboirat i els ulls tancant-se’m i veient les coses d’un altre color, calidoscòpiques i tot. El món que m’envoltava anava lent, al meu ritme, tot s’adaptava a mi, protegit a casa, mig sord per la malaltia, sentint-ho tot en la distància, en un núvol de sucre, una bombolla de sucre, dolça com la directora abans de comprovar que era amarga com una ametlla, crec que ja ho he dit, i jo pensant ara estaria bé morir-me, ara seria perfecte dinyar-la, aquesta és la millor mort. Continua, virus!, no paris, fill de puta, menja’t amb patates l’aspirina, les infusions, tot, menja-t’ho tot, devora’m, devora’m, menja-te’m a mi sencer, lentament, mata’m, mata'm sense que me n'adoni, obliga’m a abandonar-me a tu mentre sento el plaer de l’agonia! Ajuda’m, ajuda’m, virus, ara és el moment, no em salvis, és ara o mai, virus mortal, virus irreversible, demostra’m que tens collons!, pensava. Però al cap de cinc dies, el virus em va trair, el virus de merda va desaparèixer i jo m’anava trobant pitjor a mesura que sanava i pensava que fora de casa m’esperava altre cop l’excelsa escola oficial d’idiomes amb la seva atenció a la diversitat.

Desitjo xocolata

                                           

L’Almendros era un amant de la xocolata en una ciutat, Barcelona, amant de la xocolata. Guardava gelosament la xocolata en una xocolatera imitació de porcellana, un gerro xaró d’euro i mig comprat al xino de baix de casa, al Raval, el gerro on hi ficava la xocolata i que anomenava la xocolatera. L’home anava fins al cul tot el dia de xocolata, amb un somriure d’orella a orella, i hi havia qui opinava que estava sonat, i qui deia que era simplement un home feliç, potser l’home més feliç del barri. Aviat, els qui consideraven que l’Almendros era un home feliç es van interessar pel secret de la seva felicitat, i ell els va dir lacònic que devia la felicitat a un gerro de porcellana.

El barri de seguida va anar ple de l’enigmàtic gerro de porcellana de l’Almendros, i es va convertir en una llegenda, el gerro i l’Almendros, que així que sortia de casa se li atansaven homes i dones que maldaven perquè revelés el secret. Li inflaven el cap i el convidaven a cervesa, a dinar de menú, i fins i tot a relacions carnals. Tot de noies i no tan noies van oferir-se a cardar amb l’Almendros, fins i tot nois i no tan nois de tota mena de procedències i inclinacions sexuals es van oferir a cardar amb l’Almendros, amb preservatiu, per descomptat, li asseguraven, però ell es limitava a respondre amb un somriure i negant amb el cap. La gent l’arribava a assetjar a la porta de casa, fins que un dia, enmig de la turba va veure una noia de quinze anys que li va picar l’ullet, i l’Almendros va correspondre-li picant-li l’ullet i fent un gest amb el cap indicant amunt, cap al tercer pis.

L’Almendros va ensenyar el gerro del xino a la noia, l’Aurèlia, i va treure’n xocolata i va convidar la noia a tastar-la i es va autoconvidar abans de tastar-la a ella, emocionat, conscient que a cinquanta-cinc anys amb sort li quedaven quatre claus per consumar o consumir, o com es digui, les seves últimes rebolcades. Van estar-se estona, la noia va quedar impressionada, i quan van haver acabat l’Aurèlia va agafar amb confiança més xocolata del gerro, va preparar aplicadament uns quants porros i els va anar ficant a la boca de l’Almendros a mesura que l’home els consumia àvidament, xuclada rere xuclada. L’Almendros es deixava fer com un cèsar, entre els llençols, tot satisfet i somrient com mai abans ell, el veí més somrient i feliç del barri. Duia tal globus a sobre que el somriure que mostrava hauria fet témer que li fes esclatar la cara.

Encara amb un porro als llavis i assegut al llit repenjant l’esquena a la capçalera, li va agafar per explicar a la noieta la història d’aquell gerro. Va voler emocionar-la perquè a ell li agradaven les històries que emocionaven, i val a dir que perquè la volia impressionar per tornar-se-la a passar per la pedra. L’Almendros va dir, amb els ulls tèrbols, somiadors, entre la fumarada que inundava l’habitació, que el gerro es remuntava al segle XIX o XVIII, no ho tenia gaire clar, i que havia pertangut al seu rebesavi o requetetataravi, tampoc no ho tenia gens clar, en qualsevol cas un xino del barri Xino, això ho tenia claríssim, l’ascendència era evident, no endebades de petit al nostre Almendros li deien Bruce Lee a causa dels ulls orientals, ni que fos per problemes de restrenyiment, i també el delatava el color groc de la pell, ni que fos per haver patit el xarampió. En fi. L’Almendros va prosseguir amb el seu deliri antològic dient que després de pertànyer el gerro a la dinastia Ming —això sí que ho tenia clar, malgrat el detall que fos entre els segles XIV i XVII— el gerro va pertànyer a la seva àvia Sandra, una dona triomfadora i mare de família que, com a dona moderna de l’època, no renunciava a res, una dona que de jove s’havia passat un temps a la Xina fent de geisha per guanyar uns calerons, una de les primeres geishes d’importació del Japó a la Xina, va dir l’Almendros sense dissimular el seu orgull, i va afegir que el gerro havia anat passant de mà en mà, de generació en generació, que era l’orgull de la família i bla bla.

Amb tot això, l’Aurèlia, filla de minyona filipina apocada i noble a la Bonanova, havia desaparegut del pis amb el gerro, i l’Almendros continuava delirant al llit amb la seva història, ja amb els ulls clucs, fins que es va adormir amb una paraula a la boca, vés a saber quina, perquè no se l’entenia, la veritat.

L’Aurèlia va sortir al carrer sense haver escoltat la part en què l’Almendros explicava que el gerro havia anat a petar feia tres dècades a les mans d’una meuca de tretze anys, la simpàtica Mariona, que havia estat a punt de poder deixar l’ofici venent tot el contingut de xocolata del gerro, però amb la mala sort que la policia, sempre inoportuna, la va enxampar en plena transacció, a punt de cobrar 60.000 euros d’aleshores d’un comerciant xocolater, que per raons desconegudes no va anar a la garjola. L’Aurèlia no va quedar-se per poder sentir com l’Almendros deia que havien passat trenta anys i que la Mariona estava a punt de sortir de la garjola, on s’hi havia estat primer uns anys per aquell afer del gerro, i després intermitentment per delictes posteriors, també xocolaters. I l’Almendros no va saber mai que ben aviat la vida de l’Aurèlia faria un gir inesperat, quan coneixeria la Mariona i aquesta, veterana expresidiària, li faria d’assessora xocolatera.

Nota: aquest és l’esbós per a una novel·la que tenia previst presentar l’any que ve al premi Ramon LLull, però veig que enguany se m’han avançat amb la cosa de la xocolata. Però com que el tema xocolater veig que té sortida, potser presento la novel·la al proper Josep Pla, un altre premi de solvència contrastada. Ai senyor.

D'arrel

Aquell curs no va anar bé, com l’anterior i l’anterior de l’anterior. Mai no havia anat bé, però aquell curs, segons la tutora, encara va anar pitjor. Deia que si bé era veritat que el nen no molestava els companys perquè es distreia dibuixant tota l’estona, aquella actitud no era l’adequada per tirar endavant el curs. Fins i tot el mestre de dibuix el suspenia, perquè deia que el nen no feia els dibuixos que tocava, que els dibuixos que feia estaven bé, que els dibuixos que arrabassava al nen per endur-se’ls a casa i emmarcar-los i penjar-los a la paret estaven molt bé, sí, tot el que tu vulguis, però no eren els dibuixos que tocava si volia aprovar l’assignatura i el curs sencer i ser alguna cosa de profit a la vida com el mestre de dibuix mateix, per exemple, o com la tutora i la resta de mestres, o fins i tot el pare i la mare del nen, o com tota la gent decent del món que ajudava a fer avançar la humanitat, a ser l’orgull de l’espècie humana i bla bla, perquè ja no sabien com fer-li entendre al nen que per aquell camí no podia continuar.

L’últim trimestre la tutora va voler parlar amb els pares del nen per dir-los que repetiria curs —el nen—, que s’havien reunit els mestres i que havien decidit que aquell curs l’havia de repetir, que era inevitable que repetís, que seria un mal exemple per a la resta de companys i per a la reputació de l’escola que no repetís. Reunits al despatx de la tutora, els pares l’escoltaven atentament, inclinats endavant a la cadira, i assentien i deien que tenia raó, que ja ho veien a venir, que el nen a casa només dibuixava i que només calia veure la virtuositat dels seus dibuixos per adonar-se que no feia res més que dibuixar, cony de nen, i la tutora va reiterar que, efectivament, el nen no estava pel que havia d’estar i que no estava bé que dibuixés a classe, i menys amb aquella perfecció, les mestres donant la lliçó amb tanga i passant-se la llengua pels llavis, i els mestres amb americana i els pantalons abaixats i amb una cigala de pam i mig apuntant el sostre. Naturalment, la tutora no els va detallar la cosa, es va limitar a treure’s de la butxaca un parell de dibuixos rebregats del nen i ensenyar-los als pares. Uf, es va fer el silenci i la mare del nen es va enrojolar mentre que el pare va tibar el semblant, tot d’una excessivament seriós. Tot plegat era intolerable. El nen havia de repetir curs.

La cosa va anar oli en un llum. El nen va repetir el curs següent i va deixar de dibuixar, atent a les classes que impartien els mateixos mestres de la mateixa escola i a la mateixa aula, i ell assegut a la mateixa taula. Com a repetidor, el nen per fi s’aplicava, prenia apunts, i ara sí, assumia els conceptes ara que els hi repetien, i somreia a la mestra, responia a la mestra quan la mestra li preguntava, i agraïa que haguessin pintat l’aula amb els colors de l’arc de Sant Martí, allò donava vida a l’entorn i el motivava a aprendre i a deixar de perdre el temps amb el llapis i el paper. Res a veure amb el curs anterior, on vas a parar. Fins i tot un dia el nen va dir a la tutora, i després a les altres mestres, que estava molt bé la novetat d’aquell gerro amb orquídies a la taula, que l’aula ja no era la mateixa, que allò era tota una altra cosa, que aquell curs estaven encantadores elles, les mestres, i fins i tot encantadors els mestres i encantadors els nous companys de classe, i que havia descobert que els mestres ensenyaven com els àngels oraculars, que no entenia com el curs anterior no se n’havia adonat, i d’alguna manera ara es disculpava. El nen també va informar a la tutora, la dona ja amb una edat però encara estava com volia, que li esqueia molt el vestit vermell, que amb el nou vestit escotat que duia aquell matí d’octubre estava irresistible i que llàstima que ell no tingués seixanta anys més. La tutora va somriure, coqueta, i li va respondre que l’havia comprat a les rebaixes perquè a ella qualsevol cosa li esqueia, perquè tenia bon tipus, des de sempre m’ho han dit els homes, i el nen li va preguntar si només els homes, si només li deien allò els homes, i la tutora va somriure, el nen no va saber per què, però la tutora va somriure. Aquell curs el nen repetidor va treure les millors notes de la classe i amb diferència, i en acabar l’últim trimestre la tutora va fer venir els pares per felicitar-los, amb el nen present al despatx. El nen no somreia, probablement trist perquè s’havia acabat el curs. Somreien els pares, que van felicitar la tutora per l’encert d’haver fet repetir el nen.

Aviat l’escola va ser un referent a la ciutat, després a la regió i finalment a l’Estat, que va distingir l’escola amb no sé quin premi honorífic que es van inventar per a l’ocasió, i ben aviat, vista l’eficiència, l’Estat va animar les escoles del país a fer repetir cursos als alumnes, fins que va passar que els alumnes de tercer tenien l’edat dels alumnes de quart i els alumnes de quart l’edat dels alumnes de cinquè, etcètera, i al cap d’uns anys, davant l’èxit de la repetició de cursos, tots els alumnes de primer de primària tenien quaranta anys, i així de passada va desaparèixer l’atur al país entre els menors de quaranta anys, i tots els alumnes sortien preparats de les escoles i el país mostrava un nivell d’excel·lència acadèmica bestial, envejat per Finlàndia, Suïssa i Canadà, amb el nen dibuixant convertit en tot un home de profit treballant en un banc a la Diagonal, encolomant accions preferents als iaios, fent feliços als iaios i no tant iaios, preferència total per a ells, fent-los sentir com déus en un edifici magnífic amb catifa vermella i perfumat i tot, el nen que ja no era nen i l’edifici, tot, tot perfumat, el país sencer perfumat, i de tant en tant l’home de profit mirant-se a casa, nostàlgic, els dibuixos que dibuixava de petit a classe, i pensant, entre somrient i penedit, en com havia fet patir als pares i als mestres, la tutora inclosa, la tutora del vestit vermell.

Procreació

Estava a punt de ficar-se al llit i estava cansat, molt cansat com cada dia des de feia anys, sense preguntar-se de què o per què exactament estava cansat, com no fos cansat d’estar cansat, de fastigueig, vull dir, perquè ja no tenia esma de preguntar-se la procedència exacta de l’esgotament, un estat malaltissament agradable, deixar-se anar en l’esgotament, deixant-ho córrer amb l’única idea al cap que l’esgotament era degut a l’edat, que ja no tenia vint anys, en tenia gairebé vint a cada cama, i ja ni tan sols justificava l’esgotament pel fet de no cardar, de fer setmanes que no cardava, que s’estalviava el patetisme de demanar a la dona de cardar, de sentir que la dona li donava allargues, sempre allargues.

Duia el pijama de ratlles i estava obrint els llençols quan la dona li va dir de cardar i ell va dubtar un instant, no sabia per què, per la manca de ganes de fer res que no fos dormir o per la sorpresa de sentir aquelles paraules que creia que la dona ja havia oblidat, aquelles paraules finalment també oblidades per ell i que ara en sentir que ella les pronunciava el desconcertaven. Va esbufegar, es va treure el pijama maquinalment, i maquinalment es va ficar sense preàmbuls sobre la dona, i la cosa anava bé, anava manxant maquinalment bé, sense defallir.

Es va sorprendre a si mateix de l’energia amb què manxava, i en plena sorpresa la dona li va etzibar que volia tenir un fill, així, secament, que últimament hi pensava i havia descobert la importància per a una dona, per a ella com a dona, de tenir un fill, la necessitat de procrear, de sentir-se mare o dona i no sé què més li va dir mentre ell continuava manxant com si no l’hagués sentida, continuava com un pistó i tot d’una pensava en altres coses. Pensava en quan era petit i sa mare el va dur al metge per fer-li mirar el pardal, la mare li mirava a casa el pardal de tant en tant i havia decidit que l’haurien d’operar de fimosis. Pensava en el dia que el va agafar del ganyot per dur-lo al metge perquè ella havia decidit que calia operar el nen de fimosis, i ell, després, quan la mare no hi era es mirava el pardal i pensava coi, està com sempre, no em fa mal i està com sempre, deixa’m la tita en pau.

Manxava i pensava en aquell dia amb la mare davant del metge explicant-li com tenia el pardal i el metge dient-li vull veure’l i la mare dient-li ja veurà, ja veurà com s’ha d’operar. Manxava sobre la dona i recordava com el metge s’ajupia i darrere les ulleres caigudes analitzava el pardal i es tornava a posar dret i mirava calmosament la mare, a la mare, no pas al nen sinó a ella, i li deia senyora, el penis del seu fill està perfectament, no necessita cap operació de fimosis perquè això i allò altre. Manxava sobre la dona i pensava en això, en l’alegria d’aquell moment, en sentir dir al metge aquestes paraules, i com a continuació, quan encara saltava per dins d’alegria per la notícia i tot se’n va anar en orris quan la mare va començar a alçar el to de veu i el metge no deia res, se la mirava, i com més se la mirava sense dir res a la mare, la mare més s’anava encenent tota sola, i el nen es mirava la mare i el metge sense entendre res i tement que al final el metge canviés d’opinió i l’operés per fer callar la mare. Manxava i pensava en el seu malson de nen que va durar molt de temps, el malson de pensar que el metge podia canviar d’opinió. Manxava i veia la mare ara amb el to no pas alterat sinó havent canviat de to, completament, del tot, ara cridant, cridant al metge, i el metge mirant-la sense dir res i ell al mig, i la mare agafant-lo d’una revolada del braç i sortint ell i la mare de la consulta del metge, i la mare clavant un cop de porta i els pacients que esperaven a fora mirant-los i el nen passant vergonya i la mare enrojolada, no pas passant vergonya sinó contrariada amb el metge i cridant, la mare adreçant-se als pacients, dient-los que canviessin de metge que aquell metge no tenia res de metge, que era una vergonya de metge, que li havien regalat el títol, i mentre manxava i manxava sobre la dona no sabia quantes coses més va dir la mare, perquè el nen passava vergonya, estava massa aclaparat per la pròpia vergonya, recordava mentre manxava que passava vergonya, i ara manxant no sentia res, el seu cap era una nebulosa defensiva contra els atacs verbals de la mare, no sentia res perquè no volia sentir res, tot perfecte manxant sense sentir res, havia oblidat el que li acabava de dir la dona, i la dona esperava a sota la seva resposta i, com que ell no responia, ella li va dir un punt mosca què en pensava d’allò, i ell va callar i la dona li va repetir vull tenir un fill, dos cops, tres cops, vull tenir un fill, i ell va continuar manxant i va recuperar el record des del principi, quan la mare li mirava científicament el pardal a casa i va decidir que anirien al metge perquè havia decidit que al nen l’havien d’operar de fimosis.

La dona el va empènyer amb els braços i ell es va apartar. Ella li va retreure el seu capteniment i ell va comprovar com la dona anava apujant el to de veu, i com més callava ell més s’encenia ella, i al final la dona no tenia el to alterat, sinó que l’havia canviat del  tot, completament, del tot, ara cridant, cridant al seu marit, i el marit mirant-la sense dir res.

Civilització

El graffiti del mur deia: la gerra es terrorismo de estado. Així, gerra, en català, en simpàtic bilingüe, suposo. Només algú molt simpàtic és capaç d’enginyar i escriure aquesta mena de proclames; només un terrorista intel·lectual víctima d’un Estat fracassat és capaç de fer aquestes proclames tan obertes i plurals i universals, que rima amb subnormals. En fi. Vaig continuar caminant cap al restaurant on m’adreçava, i al carrer de sota un altre graffiti deia: limpiemos el Pirineo. No especificava de què s’havia de netejar el Pirineu, només feia al·lusió a la pulcritud del Pirineu. El graffiti porc que emmerdava la paret d’aquell bonic poble pirinenc parlava de el Pirineo, però jo no podia saber si es referia a les muntanyes, als rius, als perxerons, a les vaques... Vaig pensar que només una cosa era segura, i era que no es referia als pobles del Pirineu, a netejar els pobles del Pirineu de la merda que l’inefable artista esquitxava diarreicament en forma de graffiti. No, era evident que no es referia als pobles del Pirineu, si més no a aquell poble. No era gaire informació, certament, perquè tampoc no ens aclaria si calia fer neteja al Pirineu dels porcs com ell, que emmerdava amb aquell graffiti porc. Vés a saber si no era el mateix terrorista de l’altre graffiti, el simpàtic perpetrador de la gerra.

Allò dels graffiti em va regirar l’estómac. M’acostuma a passar així que surto de casa. A casa només se’m regira quan encenc la tele, cosa que em passa contínuament perquè m’agrada la tele, no puc evitar la morbositat de veure’ls i escoltar-los atentament a la tele com un alcohòlic de taberna i garrafa, malalt de tele. Havia sortit de l’apartament feliç per fer cap al restaurant que un amic m’havia aconsellat, i els dos graffiti, l’un rere l’altre, em van regirar l’estómac sense pietat. Tanta il·lusió que em feia anar al restaurant i ara se m’havia regirat l’estómac. Aquell matí no havia esmorzat per mirar de tenir gana per dinar al restaurant i il·lusionar-me al màxim amb la idea, però ara l’estómac em feia glu-glu.

Vaig mirar d’oblidar-ho endebades mentre caminava, però a l’últim ho vaig aconseguir en veure el rètol del restaurant al final del carrer. Em va agradar el rètol de fusta que penjava d’un ferro forjat, i em vaig fregar les mans. Tot tornava a anar bé. Vaig entrar al restaurant i estava ple. No em va importar gaire, perquè anava sobre segur per consell de l’amic. Normalment no em refio ni dels restaurants plens ni dels buits que estan al costat dels plens, i m’estalviaré ara de dir el perquè, perquè m’estendria massa i em fa mandra. El cas és que feia goig, el restaurant, amb les taules de fusta i les parets blanques, gens atapeïdes amb els habituals bodegons, cap ni un d’aquells bodegons espantosos que fan que no pugui aixecar el cap del plat en tot l’àpat. I encara més agradable va ser comprovar que no hi havia ni un cap de senglar ni de cérvol penjats, amb aquelles banyotes que m’intimiden, ni la suposada bóta de l’avi penjada a la paret, que fan que prefereixi veure els habituals bodegons espantosos. No, res d’això. Estava tot bé. Hi havia bon gust al restaurant, la cosa pintava bé i em vaig tornar a fregar les mans mentre esperava a la barra, a l’entrada, que m’assignessin taula. Prenia una cervesa i amb la civada m’empassava l’ambient espès de baf humà, un fàstic d’ambient estúpidament sorollós. Les bafarades d’escudella que m’arribaven al nas atenuaven la cosa, però. Continuava il·lusionat.

Em van acompanyar a la taula, i a la taula del davant hi havia un senyor d’aspecte venerable, clepsa calba, el front esclarit, brillant, i una vena ben marcada al crani fins a la templa. L’home duia ulleres de muntura fina i tenia el semblant greu. Em va semblar un científic i vaig decidir que era catedràtic de física quàntica, una cosa que no sé què és però que deu ser molt important. Em va impressionar, se m’imposava i alhora em confortava, em donava seguretat. Aportava un aire respectable i de civilitat al restaurant. Em feia sentir que res dolent no em podia passar tenint-lo a prop. El senyor catedràtic va veure que me’l mirava i em va clavar un segon els ulls. Em va intimidar més que un cap de cérvol dissecat. Vaig acotar el cap, avergonyit, però al cap de no res no vaig poder estar-me de tornar-lo a observar mentre esperava que m’atengués el cambrer. Ara vaig poder observar el catedràtic a pleret perquè li van dur el menjar i va amorrar el cap al plat, sense dir res a la seva acompanyant, la senyora que tenia al davant i a qui jo només veia els cabells llargs, una cortina correguda que em permetia veure el seu acompanyant. El catedràtic endrapava l’escudella a una velocitat de por, i només va alçar el cap per demanar al cambrer jo no sabia què i tornar-se a amorrar al plat. Quan el va haver enllestit va picar tot seguit amanida del plat de la dona i va començar a tallar embotits, de pressa, de pressa, però amb precisió de cirurgià malgrat ser catedràtic de física quàntica. No parava, no parava, amb aquelles mans nerviüdes, fins que tot d’una es va recordar d’allò que havia demanat i que no arribava, havien passat deu minuts i no arribava i va llambregar buscant el cambrer. Quan el va localitzar va alçar el braç i el va fulminar amb la mirada, vaig concloure que més fulminant que la que m’havia adreçat a mi.

De seguida el cambrer va tornar amb el segon plat i el catedràtic va tornar a amorrar el cap, i aleshores jo ja tenia el meu plat a taula però no en feia cas, se’m refredava l’escudella perquè estava concentrat en la seva gola, en la gola del catedràtic, la forquilla clavant-se a la carn d’olla, la boca i la gola, com introduïa el menjar a la boca i li davallava per la gola intermitentment, amb escomeses brusques, una pitó engolint la presa sencera, no mastegava, el catedràtic engolia i em vaig concentrar en el seu esòfag, en la massa orgànica travessant-li el tub fins a l’estómac embogit, desfent desesperadament, l’estómac produint àcid desesperadament, àcid de no sé on, la massa de carn trinxada que li enviava l’esòfag, una lluita sorda, bestial.

Vaig deixar de sentir el brogit estúpid del restaurant, vaig absentar-me de la meva escudella, del tràfec del restaurant, de tot, estava sord i només veia les entranyes del científic que, quan va haver acabat, es va dreçar una mica enrere, es va eixugar la boca delicadament amb la punta del tovalló i va parlar per primer cop a la seva companya, que encara menjava. Aleshores vaig començar a menjar d’esma l’escudella, que s’havia refredat del tot, i al cap de potser un parell de minuts, quan em va passar el cambrer pel costat li vaig dir que s’endugués el plat. El cambrer em va preguntar si tot havia estat bé, i crec que li vaig dir que sí, que tot perfecte, perfecte, perquè en aquell moment només veia davant meu la carn d’olla del catedràtic en el seu destí final, encastada a la tassa del vàter.

Em vaig aixecar, vaig pagar a la barra i no vaig agafar la targeta del restaurant que amablement, dic jo, m’havien deixat al platet del canvi. I aquella tarda, quan vaig coincidir amb l’amic que m’havia recomanat el restaurant, en preguntar-me què m’havia semblat li vaig dir que no ho sabia, que ni idea, però que no pensava repetir. Dos dies després, vaig saber que el catedràtic de física quàntica estiuejava al poble i era mestre de primària.