Una dama del teatre

Era una dona de teatre i tot d’una es va convertir en una “dama del teatre”. Va llegir-ho el primer cop al diari i aquell mateix dia va sentir dir a la tele que era una dama del teatre. Des d’aquell dia va ser una dama del teatre, ella no sabia ben bé per què, feia molts anys que era una senyora que es dedicava al teatre, i es mirava al mirall i no trobava la dama del teatre enlloc, veia la dona de sempre, i com que no la trobava va mirar fotografies i vídeos seus antics i no tan antics per veure si descobria la transformació en ella que l’havia convertida en dama del teatre.

Al carrer l’aturaven i aviat ja no li deien pel nom, li deien la dama, la dama del teatre. De mica en mica es va anar oblidant del seu nom, i quan li preguntaven el nom titubejava, li costava recordar el seu nom anterior a dama del teatre. També la gent va anar oblidant-se del seu nom i l’anomenaven la dama del teatre, i quan finalment va veure que ja no la reconeixien pel nom, va decidir ser pràctica i es va fer anomenar dama del teatre. Aleshores, però, va tenir problemes perquè hi havia qui deia que li havien pujat els fums, on vas a parar fer-se anomenar dama del teatre, què s’ha cregut, aquesta. Sortosament els calumniadors eren pocs, era la gent que no anava al teatre i per això no entenien per què era i es feia dir dama del teatre. Tothom que se li adreçava tenia molt clar que era una dama del teatre, i prova d’això és que tothom s’havia posat d’acord de la nit al dia a qualificar-la d’aquesta manera que a ella, la dama del teatre, no li semblava ni bé ni malament, només la feia sentir tot d’una vella, una dama del teatre vella, malgrat que només l’anomenaven dama del teatre, no pas vella dama del teatre.

Un dia se li va adreçar un desconegut, un senyor molt elegant, amb barret de copa i tot, un home sens dubte de teatre que va preguntar encuriosit a la dama de teatre “de quin teatre, concretament”. Ella va somriure i li va dir que de molts teatres perquè actuava a molts teatres, i ell va quedar parat, no va entendre per què coi l’anomenaven, doncs, dama del teatre, i va suggerir a la dama del teatre que era una ofensa que l’anomenessin així, dama del teatre en comptes de dama dels teatres. Ella va fer que sí amb el cap, pensarosa, i des d’aleshores, a més de mirar-se cada cop més obsessivament al mirall per descobrir per què cony li deien dama del teatre, es mirava amb estranyesa la gent que l’anomenava així, dama del teatre en comptes de dama dels teatres. De manera que ni recordava el seu antic nom, ni ara se sentia identificada amb allò de dama del teatre en singular. Per què no utilitzaven el plural “teatres”? Era l’encertada observació que li havia fet veure el senyor elegant, amb barret de copa i tot.

Fins que va arribar el dia que, cansada de mirar-se al mirall sense arribar mai ni a intuir per què li deien dama del teatre, es va veure vella del tot. Ja no la contractaven als teatres, i això la va alleujar perquè ja no l’aturaven al carrer per dir-li dama del teatre. No s’hauria de preguntar mai més per què li deien dama del teatre, i encara menys s’hauria de preguntar per què no li deien dama dels teatres. Però de l’anterior angoixa de no poder-se respondre aquestes preguntes, va passar a l’angoixa de la subsistència. Ara el problema era tot un altre. La seva vida dissipada l’havia dut a la misèria en deixar de treballar, de manera que es va fer puta. Era una puta vella de cantonada. Una llàstima. Prou que es veia que havia estat una senyora, i ella deia que havia estat una dama, ara sí que reivindicava la seva condició de dama, deia als clients que havia estat una dama en el seu moment, tot i que s’estalviava afegir que havia estat una dama del teatre, perquè com que no entenia per què l’havien anomenat així, no hauria resultat creïble i ella no sabia mentir.

En una ocasió, mentre follava amb un client en una pensió, o més aviat un client follava amb ella, ella a sota del client, passiva, amb la mirada perduda fitant el sostre, el client a sobre amb els ulls tancats, concentrat, manxant concentrat per estar a l’altura de si mateix, se suposa, l’exdama del teatre reflexionava i de mica en mica es va anar inquietant amb una qüestió sense resposta. Si demà mateix em contractessin per a una obra, em tornarien a anomenar dama del teatre? I si en l’obra fes el paper de puta vella, em tornarien a anomenar dama del teatre? Va arribar a la conclusió que l’anomenarien “la puta del teatre”. Li semblava el més lògic. Però, si representava l’obra a més d’un teatre, l’anomenarien "la puta dels teatres"? Tornava a sentir-se intrigada, finalment ansiosa, mentre el client manxava i manxava, finalment alliberant la seva ansietat.