A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dilluns, 26 de setembre de 2016

Les hòsties



En Valverde era el més burro de la classe en una classe de burros, la classe número u de burros d’una escola de burros conspicus, fenomen de la naturalesa, creuament d’astres de classe en una escola on la directora et clavava hòsties seques, doloroses, una a cada galta, clac clac, així sonaven les hòsties de la directora a punt de jubilar-se però any rere any sense jubilar-se, i et retrunyia el cervell i et xiulaven les orelles fins molt després i tot d’haver rebut les hòsties de la directora per no haver-te portat bé. Ella, en canvi, es portava molt bé clavant-nos hòsties, suposo que perquè eren molt bones hòsties. La cosa per a mi era desconcertant, i potser no em portava bé perquè la directora em tenia desconcertat, jo no tenia clar què era portar-se bé o malament, i sovint em devia portar malament pensant-me que em portava bé. La raó per la qual si jo clavava una hòstia a un company a continuació em mereixia una hòstia de la directora per haver-me portat malament, és un misteri que encara avui se m’escapa. En fi. I era un honor rebre les hòsties de la directora, tot un honor perquè la senyora no es molestava a clavar hòsties a en Valverde, tan burro que no hi havia cadàver. Per a la directora, en Valverde no era cadàver, i allò era el pitjor dels menyspreus. En canvi jo no menyspreava en Valverde. No m’hi feia, me n’allunyava, però no per menyspreu sinó per por de la meva pròpia incomprensió si el tractava gaire. El personatge era tan exquisidament burro que em descol·locava, i em deixava en un estat d'angoixa que em bloquejava les neurones, fins al punt que la meva nul·litat neuronal gairebé igualava la seva. Les seves respostes, la seva mirada de lluç amb orelles de ruc eren obres mestres de la burrície, una imaginació en les respostes estúpides esparverant, em deixava fascinat amb aquelles autèntiques meravelles paradigmàtiques de tot allò que em trobaria després al llarg de la vida; un Valverde rere l’altre, una allau de Valverdes diaris impossibles de digerir; Valverdes amb corbata, amb càrrecs, respectats per altres Valverdes sense corbata aspirants a Valverdes amb corbata, un món de Valverdes on fins i tot els estudis estaven dissenyats per triomfar a la vida esdevenint el perfecte Valverde, tot fet per i per als Valverdes, un món a la mida dels Valverdes. La directora de l’escola era ben burra o vaca burra de no adonar-se que el seu alumne Valverde era en realitat un alumne exemplar, algú perfectament adaptat al que seria el món trenta i tants anys després, ja en ple segle XXI, tenint en compte que la funció de l’escola consisteix justament a preparar, a adaptar els alumnes per al futur, segons m’informen.


Penso en tot això arran que l’altre dia vaig tornar a Badalona i un antic company d’escola em va comentar que creia que la directora era morta, i jo li vaig dir que jo també ho creia, bàsicament perquè ja aleshores, fa trenta i tants anys, la senyora era gairebé tan vella com Matusalem, però és clar, mai no se sap; mala herba... I després vaig anar al cementiri vell de la ciutat com faig de costum, passejar pel cementiri, i vaig fantasiejar que trobaria la làpida o el mausoleu o el que fos que em confirmés que la directora estava ben enterrada, i naturalment no la vaig trobar entre tant de mort, i això em va fer pensar que potser encara estava viva i que estar viva hauria de ser un suplici per a ella, terrible per a ella no poder continuar ventant hòsties als alumnes de l’escola, perquè ja no tindria forces ni per aixecar el braç sense que se li escapés un pet, vaig pensar caminant entre els morts, i se’m va acudir que si trobés la seva tomba la profanaria i començaria a clavar hòsties al crani de la directora, em desfogaria hostiant-la recordant les hòsties que em va clavar ella a mi i als meus companys dient-nos abans de rebre l’hòstia, la primera hòstia de les dues hòsties que repartia, “insolent!”, i després clac clac, sabies que després que pronunciés allò d’insolent et cauria una hòstia a cada galta, clac, clac, ni mitja centèsima de segon entre hòstia i hòstia, una cosa mai vista. Sabies que després de dir-te insolent et caurien les hòsties, i tanmateix et sorprenia cada vegada. Tenia la mà trencada, sí, la dona tenia la mà trencada no només de tantes hòsties a tants alumnes tants anys, curs rere curs d'hòsties sense consagrar, sinó trencada per sorprendre’t amb la velocitat en què et queien les hòsties després de dir-te insolent, perquè cada vegada et deia insolent com si no t’ho hagués dit mai abans, com si la dona tingués memòria de peix o cregués que tu la tenies per alguna raó que se m’escapa, no sé, el cas és que les seves hòsties et queien a sobre com llampecs, sempre inesperats, malgrat que havies sentit el tro –insolent! No hi havia vegada que no et sorprengués la velocitat amb què et queien les hòsties i la seva fiblada dolorosa, fuetades elèctriques, magistrals hòsties. Sí, era una artista clavant hòsties, pensava jo al cementiri, i ara deu estar morta en algun lloc, potser aquí, o potser al cementiri nou, vés a saber, amb quines ganes li clavaria jo ara una hòstia rere l’altra. Però m’ho vaig anar traient del cap a mesura que avançava per un dels passadissos, entre els nínxols, cap a la tanca de ferro de la sortida o entrada del cementiri, pensant primer que les meves hòsties a la directora serien tan incompetents, tan ridícules en comparació amb les seves, que serien com si me les clavés a mi mateix, tant o més doloroses que les hòsties de la directora. Un dolor físic considerable, havia de fer mal a les mans, clavar hòsties a un crani, una hòstia rere l’altra per cada hòstia que jo havia rebut d’ella, molt de mal a mi mateix, les meves hòsties a la directora, les meves mans vulnerables i inexpertes en l’ofici de clavar hòsties. I ja quan vaig sortir del cementiri, un cop creuada la tanca de ferro, vaig pensar que no era això el que m’hauria impedit de clavar-li hòsties, més que no gira un ventilador a la directora de l’escola, sinó el silenci mateix del cementiri que se m’havia barrejat amb un sentiment de buidor, tot vertiginós per l’absència eterna d’aquella dona que havia existit. Dolor moral. El sentiment d’abisme, de tristesa profunda. Jo encara existia ara, i ella havia existit amb mi, jo sent nen i ella una dona en edat de jubilació però que no es jubilava ni a trets, ja ho he dit, els dos junts compartint aquell temps precís de les nostres vides curtes, insignificants, dins la immensitat del temps, l’un davant de l’altre, la seva mà i la meva cara junts en aquells temps ja extingits fa tants anys. No, jo no hauria hostiat el crani de la directora, m’hauria enfonsat abans de fer-ho, abans i tot de profanar-li la tomba. M’hauria envaït una feblesa sobtada, compassió per mi mateix, per ella, pel temps passat, el nostre temps coincidint en aquells anys llunyans evaporats miserablement, tot consumit absurdament amb les seves hòsties i no hòsties, perquè la dona de vegades fins i tot no clavava hòsties, crec recordar. Ella ja no hi era i aviat no hi seria jo, d’aquí uns quants anys, amb sort, però res, misèria d’anys.


Tot va quedar en no res mentre m’allunyava del cementiri i procurava oblidar-me de la directora, sobretot oblidar-me d’ella abans que arribés a sentir massa emoció per tot plegat, i per ella, sobretot massa emoció per ella, algun sentiment afectuós emocionat per ella basat en la mera nostàlgia, oblidant-me de les seves inoblidables hòsties, un afecte meu babau, una feblesa sentimental, un atac de deliri melangiós, la mentida per justificar el sentit del meu temps viscut, ja fos, una traïció a mi mateix, negant la memòria de les hòsties de la directora per afirmar-me jo, desesperat.  


I res, ara penso en quantes hòsties no devia haver rebut de petita ella, la directora, abans de sentir-se empesa a exercir l’art de clavar hòsties. Amb quina ràbia em clavava a mi les hòsties que ella havia rebut. Pobra directora. Pobre jo. Pobres tots.



dilluns, 19 de setembre de 2016

La taca



Va ser una conversa informal, diguem-ne, perquè la veritat és que sé què és una conversa, però no una conversa formal, i una conversa informal entenc que seria, en tot cas seria una conversa inintel·ligible entre les dues parts, cosa que convertiria la conversa en un despropòsit que, com a tal, anul·laria el concepte mateix de conversa i en diríem olla de grills, però bé, diguem-ne que va ser una conversa informal entre un senyor a qui feia temps que no veia i jo, i l’home en un moment de la conversa em va dir entre alarmat i consternat que en tal està mort, i naturalment ho va dir hipòcritament alarmat i consternat, pretenent que jo també m’alarmés i em consternés en solidaritat amb la seva alarma i consternació hipòcrita, i jo d’entrada no vaig entendre o més aviat em va desconcertar que em digués que en tal estava mort, perquè de fet en tal per a mi sempre havia estat mort, jo sempre l‘havia vist mort, o sigui mai viu, no tenia jo constància que en tal hagués estat mai viu, tal com em passa amb la immensa majoria de gent que m’envolta, a qui sempre he vist i continuo veient morts i no passa res, hi estic més que acostumat, de fet a la meva edat em sorprendria molt estar tot d’una envoltat de vius, joves inclosos, de fet els joves els més morts de tots justament perquè la seva joventut evidencia encara més als meus ulls el seu comportament i mentalitat fastiguejats decadents, mortals, i en fi, per això no vaig dient aquí i allà a la gent, normalment a la gent també morta a qui m'adreço, i encara menys alarmat, i encara menys consternat, que en tal o qual és mort, perquè ja dic que per a mi sempre han estat morts, la majoria sempre ho han estat i ho continuen estant, i per tant quan morin, vull dir quan el seu cor deixi de bategar, jo no ho notaré, no em semblarà cap tragèdia, de manera que la notícia, el motiu d’alarma, i dubto molt de consternació, en realitat hauria de ser quan algú em fes saber que en tal o qual està viu, per fi està viu! (hòstia santa, si mort era perillós, imagina't viu!, pensaria jo), i aleshores, si això passés, cosa que fins a dia d'avui no m’ha passat mai, m'alarmaria tant o més, probablement molt més que l’alarma alegre de bona nova que em mostraria qui em donés la notícia, el més que probable mort que em donés la notícia sobre tal o qual persona que per fi estaria viva, perillosíssimament viva després d’haver-se passat la vida morta, perillosament morta, vet-ho aquí.


Prossegueixo. El senyor a qui feia temps que no veia em va dir que en tal estava mort, i jo pensava en això a mil per hora, perquè menys quan em llevo sempre penso a mil o fins i tot a dos mil per hora, malgrat que la velocitat no sigui cap ni mitja garantia d'arribar enlloc, ni tampoc que arribar a algun lloc servís de mitja merda en aquest món de merda, però el fet és que és així, penso fins a dos mil per hora i em cansaria molt si pensés a cent per hora i encara molt més a deu per hora, no puc evitar pensar fins a dos mil per hora perquè em canso menys, em sento millor, molt més còmode pensant a dos mil per hora que a deu per hora, en això de pensar em passa igual que quan camino acompanyant un vell agafat de bracet, que em canso jo més que el vell, per això passo per un incívic indesitjable cada cop que em nego a acompanyar un vell de bracet, i naturalment, com més vell és el vell, més em nego a acompanyar-lo de bracet i per més incívic indesitjable passo, tot un problema, que hi farem, i doncs bé, finalment li vaig dir com a resposta vostè és molt optimista, i el senyor va fer una cara estranya o d’estranyesa i al cap d’uns segons em va dir per què, per què ho dius, això que sóc molt optimista?, i jo no vaig entendre per què ell, el senyor, em preguntava això, que per què ho deia, jo, allò que ell era molt optimista, perquè em semblava molt evident que ell era molt optimista quan deia allò que el tal està mort, i ara no pas només perquè jo pensés que el senyor era optimista perquè segons ell el tal estigués mort i no pas perquè el tal hagués estat mort tota la seva vida, sinó per una altra qüestió que em semblava evident, pot semblar una qüestió torracollons, però no, un ha d’anar amb compte amb el que diu perquè la imprecisió semàntica més aparentment banal a còpia de repetir-la et converteix en un cretí integral, a còpia de no donar importància a la manera de dir les coses, a les paraules emprades, a còpia de negligir el llenguatge un negligeix el rigor intel·lectual perquè les paraules signifiquen el que signifiquen perquè existeixen per significar alguna cosa, a còpia de tot plegat comença la plaga de la confusió i un es converteix en un cretí, i després el cretí va contagiant i es va estenent el cretinisme i el cretinisme apareix com una taca aquí i allà, tot un estol de cretins que inunden el planeta, la taca que finalment no és taca ni un conjunt de taques sinó el tot, la taca és el tot, i no només això, sinó que els cretins ja amenacen orgullosos d’envair Mart i bona part de la via làctia, encara que jo no hagi entès mai què té a veure la llet, la cosa ramadera amb aquest assumpte tan elevat com és l'univers, i tot perquè, deia, talment un humil misto al mig del bosc, el misto del llenguatge ha provocat un incendi de dimensions còsmiques i fins i tot infinites, vet-ho aquí. Doncs bé, em pregunta el senyor que per què dic això del seu optimisme per haver dit ell que en tal està mort, i jo no sé què contestar-li, la veritat, estic més estupefacte jo que ell, jo més estupefacte que el senyor estupefacte pel meu comentari sobre el seu optimisme, i no sé què contestar-li, dic, perquè hi ha coses que si s’han d’explicar més val deixar-ho córrer, i si et decideixes a cometre l’error d’explicar-les, error en el qual jo caic sovint, o sigui sempre, perquè sovint és una paraula que utilitzen eufemísticament els catalans quan volen dir sempre o més aviat quan la realitat indica a les clares que la cosa passa sempre i no pas sovint, si comets l’error d’explicar les coses, deia, aleshores et converteixes no només en un torracollons sinó en un plom i fins i tot un pedant, un plom pedant, i et fas fàstic i tot sent plenament conscient de semblar un plom pedant a l'interlocutor idiota, quan tu justament pretens el contrari, cridar l’atenció sobre el fet de ser humil a l’hora de fer servir alegrement les paraules per tal d’evitar el caos, un respecte per a les paraules, senyor, penso, però no l’hi dic per no violentar la conversa, i respiro fondo i l'hi dic així, perquè no se m’acut una altra manera de dir-l'hi: dic que vostè és molt optimista perquè diu que en tal està mort, i a mi no se m’acut la manera de poder estar sense ser, i vostè mateix ha dit, repeteixo, que en tal està mort, i mort és justament el contrari de ser, la mort i el ser són oxímoron, vull dir que no es pot estar mort i ser al mateix temps, i per tant la mort i estar també són oxímoron, d’aquí la impossibilitat d’estar mort com el tal que vostè diu que està mort, igual que hauria estat una impossibilitat el fet de ser mort, senyor, en el cas que vostè hagués dit que en tal és mort en comptes d'està mort, perquè, o malgrat, que els dos casos són perfectament acceptats en català, senyor, no sé si m’explico, senyor, vaig dir falsament al senyor a qui feia temps que no veia, perquè jo estava convençut que m’estava explicant diguem-ne que a la perfecció i que aquella diguem-ne que perfecció era tanmateix insuficient perquè el senyor m’entengués, de la mateixa manera que ell va estar convençut que havia de tocar el dos, que havia de fugir de mi com de la pesta, perquè la taca en realitat era jo. Ell no era la taca, la taca era jo, em vaig adonar que la taca era jo. I el senyor a qui feia temps que no veia tenia raó, sí, de pensar no pas que la taca era jo, sinó simplement que jo era una taca, vet aquí l’abast precís de la tragèdia. I el senyor a qui feia temps que no veia se’m va acomiadar, em va dir adéu mentre ja se n’anava, va haver de girar el cap per dir-me adéu, i jo vaig celebrar que feia temps que no el veia i ja començava a celebrar que des d’ara començaria a fer encara molt més temps que no el veuria, mentre ell devia celebrar que s’allunyava d’una taca que, amb sort, no veuria mai més, la taca que era jo, la pesta que era jo, no sé si m’explico.

dimarts, 13 de setembre de 2016

El processista que no sabia que ho era

Després de la lletania de manifestacions massives anuals, amb el resultat conegut de més manifestacions massives anuals, queda clar que, com més massiva és la manifestació de la Diada, més tranquil està avui l’espanyolisme. La Diada nacional catalana s’ha convertit en una reiterada i eufòrica masturbació col·lectiva anual que curiosament reivindica la procreació. Els catalans pretenen donar a llum la independència a còpia de pelar-se-la i res més que pelar-se-la. Cada any, i cada dia al llarg de l’any, insistentment, només pelar-se-la, onanisme i més onanisme, més que els micos, molt més, on vas a parar. I la cosa seria així de grotesca si no fos que encara ho és més quan de fet ni tan sols defineixen la criatura reivindicada, en reivindicar en principi la independència per tot seguit parlar de sobirania (?), sobirania plena (?), compartida (?), referèndum pactat (?), procés constituent (?), festa per la llibertat (?), festa per la nostra dignitat (?), etcètera, arribant, com es veu, al paroxisme de reivindicar la masturbació reivindicativa en si mateixa, vet-ho aquí. Això sí, si més no hi ha una concreció: la gran palla es proclama any rere any alegre, somrient, cívica i festiva. Cada any els mateixos simpàtics adjectius que seran el model mundial a seguir per a les futures independències de les nacions oprimides, atès que cap ni una fins a dia d’avui al món no s’ha aconseguit amb alegria, somriures, civisme i festivitat. Uns genis, els catalans.

Comento això a aquest processista que se m’adreça sense saber que és processista, sense saber que no hi ha processista més exemplar que el processista que no sap que ho és i per tant pensa i actua de manera espontània, genuïnament processista, i l’home em suggereix un altre punt processista per al meu diccionari de mantres processistes. El processista que no sap que és processista es mofa dels processistes i em diu amb posat perspicaç que al meu diccionari hi podria afegir la qüestió de la desobediència, allò que, segons ell, tant repeteixen els processistes. I jo li dic que no, que s’equivoca del tot, que aquest punt és justament contrari als dogmes processistes. Li dic que, efectivament, els processistes van començar utilitzant el terme desobediència quan encara anaven despistats i no havien entrat en la fe processista, però que, a mesura que els seus gurus els van anar endinsant en la fe veritable, els van allunyar del cervellet com qui no vol el concepte de desobediència, fins al punt que els processistes no només l’han anat oblidant i, doncs, silenciant, sinó que de manera tàcita han convertit el terme en tabú, i fins i tot en el seu anticrist. Per tant, res més ofensiu i contrari a la fe processista que citar o simplement imaginar el terme desobediència. Per això ja fa força temps que la paraula desobediència ha desaparegut discretament, com qui no vol la cosa, de l’opinió pública catalana, i qui la pronuncia és vist com un eixelebrat que no toca de peus a terra, i amb raó, perquè cal viure en un altre planeta per creure que els catalans acceptaran de debò algun dia el terme desobediència, justament aquell i no cap altre que haurien d’assumir per poder ser lliures algun dia.

Processisme i desobediència són enemics conceptuals. El processisme és eternitat, tal com indica el nom mateix, ja que el procés desapareixeria un cop assolida la finalitat. Per això de l’últim que es tracta és de desobeir per assolir en aquest cas la independència. La desobediència, i la independència com a conseqüència, matarien el processisme. Inconcebible. Inimaginable. El processisme és procés, i la raó i finalitat del procés és el procés. El processisme no tindria sentit sense procés fantasma per justificar-se. No hi pot haver processisme sense procés, i el procés justifica el processisme.

“Els nostres polítics treballen per la independència i saben el que es fan, però no ens ho poden dir per no revelar l’estratègia a Espanya”, diuen i creuen els processistes. Perquè el processisme és una religió i, a més, des del seu nom mateix, i, com tota religió, les raons que la sostenen són immanents, cap raó externa no pot qüestionar la religió, cosa que assegura la seva vigència eterna, de manera que aquells que propaguen la fe processista poden viure del cuento eternament, és a dir: fins a la jubilació que els durà plàcidament a la mort, la mort que és l’eternitat dels homes, amb estiuenques arrossades pijokumbapapanates a Cadaqués incloses.

Com és lògic, el processisme per justificar-se necessita de termes que donin sensació al feligrès processista que hi ha procés, és a dir, que s’està fent alguna cosa, i aquests termes han de ser molt afinats per tal de donar no només sensació d’acció sinó que aquesta acció és comunitàriament astuta, moderna i encoratjadora. Els catalans hem desconnectat, diuen. Res com la primera del plural per sentir-se protegit dins del clan, res com pronunciar la paraula desconnectar per fer sentir al ramat català una alenada directa de superioritat moral i intel·lectual respecte els rudimentaris i impresentables i bla bla espanyols. El processisme ha hagut d’inventar un eufemisme per al terme desobediència i ha optat pel magistral desconnexió, concepte que, naturalment, per respecte al processisme i per rigor científic he inclòs en el meu diccionari de mantres processistes, tal com recordo al meu interlocutor processista que no sap que és processista. Desconnexió no vol dir desobeir però ho sembla vagament, a distància, com un xixarel·lo fent-se el pinxo amb els lleons des de l’altra banda de la reixa. Desconnexió significa exactament, i tradueixo: “nosaltres anirem a la nostra, tu ja m’entens”, sense naturalment especificar què significa anar a la nostra ni què hem d’entendre exactament, una ambigüitat que, alhora, significa, i tradueixo: “continuarem connectats a Espanya com una pagellida a la roca”. Com sempre, vaja. Desconnexió és la versió 2.0 del llenguatge pujolista, aquell guru autonomista, ergo espanyolista, ara aparentment oblidat gràcies a la mesquinesa covard que caracteritza aquest poble, però personatge a qui els catalans van estar donant majories absolutes durant dècades, i l’estela del qual naturalment no ha desaparegut dels seus cervellets ni ho farà en unes quantes generacions, si és que ho arriba a fer mai. Miracles, no.

Però això no és tot. Si ja he dit que el terme desobediència és tabú, i fins i tot l’anticrist del processisme, la gran paradoxa és que també ho és el seu antònim obediència. La cosa és sensacional, però que hi farem, el cervell dels catalans és així de retorçat. Si bé la desobediència suposaria la fi de la religió processista, també ho suposaria la pronúncia o la mera idea de l’obediència. Al capdavall, a ningú no li agrada reconèixer-se mesell, i la fe processista consisteix a creure’s que realment es va cap a la independència, per bé que mitjançant dogmes de fe que asseguren que en cap cas s’aconseguirà. Per tant, el processisme es fonamenta justament en l’esquizofrènia, i un esquizofrènic no és un idiota, malgrat que jo pensi que els catalans són esquizofrènics idiotes, però això és cosa meva i ara no ve a tomb. Només diré que, sense anar més lluny, el president dels catalans en el seu discurs institucional de la Diada, data coneguda catalanament no pas com a dia nacional sinó com a Diada (noti’s el revelador allargament Duracell de la paraula) va dir lamentant-se i en to de retret que “Espanya està desconnectant de Catalunya”, i em va deixar garratibat perquè jo em pensava que els independentistes eren els catalans, no pas els espanyols. Jo em pensava que eren els catalans els qui desconnectaven d’Espanya, segons m’informaven. Home, val a dir que sempre hi ha gent que considera que no li han ficat el dit a l’ull, sinó que el seu ull s’ha ficat al dit de l’altre, però en fi. Res, tot molt complicat. El president dels catalans es proclama de tant en tant independentista però es queixa que els espanyols desconnecten de Catalunya mentre alhora afirma, cofoi, que els catalans estem desconnectant d’Espanya, i això sense que després el poble català li demani explicacions ni ingressin al president en un psiquiàtric. Uf uf uf... La ciència hauria d’estudiar el cervell dels catalans, ja ho crec. Faltarien centres psiquiàtrics. I més quan no passa res quan el president dels catalans s'autoproclama independentista però curiosament no pronuncia ni una sola vegada la paraula independència en el seu discurs de Diada nacional, i amb la justificació, cal deduir, que ell és el president de tots, tal com va insistir a dir en el discurs, cosa que em porta a creure que pensa fer la independència acontentant tothom. Tenim un president amb dots d’hipnotitzador, doncs. En fi. No sé si el president català és hipnotitzador, però estic segur que sordeja, i molt, tenint en compte que ara se’ns ha despenjat dient que “demanaré un referèndum pactat amb Espanya”. Brillant. Tota una idea nova. Deu ser la seva original manera de desconnexió, i deu ser que el concepte de desconnexió no va sorgir arran justament de la impossibilitat de pactar res amb Espanya perquè Espanya va dir i diu per activa i per passiva que amb ella no es pacta res, com és natural tractant-se d’Espanya. Sordesa del president, ja dic. O Alzheimer. Però també sordesa del poble català o Alzheimer col·lectiu en no replicar-li l’original idea de pactar amb Espanya. L’empresari del sonotone té un filó de negoci impressionant amb els catalans. L’Alzheimer, ara per ara, té més difícil solució.

Comento tot això al meu interlocutor processista que no sap que és processista i l’home va assentint amb el cap, i al final em deixa anar, “tranquil, que l’any que ve ja no haurem de renovar ni el DNI ni el passaport”. Quin idiota, penso. Pur processisme, penso. Però reflexionant-hi, penso que té raó. Efectivament, l’any que ve els catalans no haurem de renovar el DNI ni el passaport espanyols perquè portem tants anys de processisme que ja serem vells, i a partir dels 75 anys la llei espanyola diu que no s’ha de renovar el DNI. I pel que fa al passaport espanyol, ja m’explicaràs per què l’hauríem de renovar. Guanyant 800 euros mensuals, l’únic viatge que el català mitjà es pot permetre és anar de casa a la cua de l’atur quan se li acaba el contracte amb sort de dos mesos, sent l’atur el lloc més adequat per no trobar feina. Però bé, res estrany tractant-se dels catalans. També cada any van il·lusionats a la festa reivindicativa de la Diadaadaadaada..., el gest més adequat per no aconseguir mai la independència, la llibertat, i que el procés continuï sent el procés, i eterna vida al processisme, que d'això es tracta.