A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dijous, 1 de desembre de 2016

Mala redacció



La meva redacció era un autèntic xurro i així li vaig fer saber a la mestra que em va lliurar el premi en el mateix moment que em lliurava el premi a la sala d’actes de l’escola, que no era una sala d’actes sinó una aula més, potser l’aula més gran de l’escola petita, modesta, on anava, però res de sala d’actes, una aula més de l’escola que, per a l’entrega del premi, per fer la cosa solemne, immodesta, suposo, van anomenar sala d’actes, ho recordo perfectament perquè recordo aquell dia de juny del 1982 perfectament, els alumnes aplaudint en el moment en què la mestra, que no era la meva mestra, em lliurava el petit lot de llibres dolents de La Caixa, d’aquells que creen desinterès per la lectura, i entre els aplaudiments per l’entrega del premi al meu xurro de redacció jo deia a cau d’orella a aquella mestra que moltes gràcies, que el meu premi era ben merescut perquè aquesta escola és un xurro d’escola i la meva redacció està a l’altura de l’escola, un xurro de redacció sobre la llibertat en un xurro d’escola que lliurava un xurro de premi, i el premi l’escola me’l lliurava a mi. La mestra va fer cara de vinagre, mai el vinagre havia tingut tant i tant cara de mestra ni una mestra tant i tant cara de vinagre.


Va ser després del premi que la mestra em va dir que em volia veure al seu despatx, que volia parlar amb mi, i jo vaig pensar que no volia parlar amb mi, amb aquella cara de vinagre, sinó que volia una altra cosa, i al seu despatx li vaig haver d’explicar davant el meu astorament per què considerava jo que la meva redacció sobre la llibertat era un xurro, però primer li vaig dir que no entenia la pregunta i li vaig fer repetir la pregunta tres vegades, fins que vaig tornar a veure que se li transformava la cara en cara de vinagre i li vaig dir el que pensava, d’entrada només una mica, un detall del que pensava, allò que em semblava que li podia dir, que seria suficient per satisfer-la i rebaixar-li la cara espantosa de vinagre o el vinagre amb cara de mestra, tant se val, el cas és que li vaig dir que no entenia aquella pregunta seva sobre per què considerava jo que la meva redacció sobre la llibertat era un xurro, perquè jo creia que més aviat era ella i els membres del jurat del premi qui em devien explicacions a mi sobre per què consideraven que la meva redacció sobre la llibertat no era un xurro, fins al punt que havia merescut el premi. Però amb aquest comentari meu de seguida vaig adonar-me que encara empitjorava les coses, perquè la seva cara de vinagre es va envinagrar encara més, i després, per calmar els ànims, o sigui la seva cara de vinagre de mestra avinagrada, em vaig sentir obligat a estendre’m llargament sobre la qüestió, vaig haver d’abaixar-me els pantalons i els calçotets justificant-li la meva idea xurrera de la meva redacció sobre la llibertat, i permeteu-me l’adaptació per força llicenciosa que em permet el record, i llicenciosa per raó òbvia d’edat que comprovareu i em perdonareu, l'adaptació de com van anar essencialment les coses en aquell monòleg meu sobre el xurro de la meva redacció sobre la llibertat. 

Doncs res, miri, senyoreta X, vaig dir, en primer lloc, vostès, les mestres, ens han obligat a tots els alumnes de setè i vuitè a participar en aquest premi de redacció de l’escola, cosa que, com es veu, atempta frontalment i d’entrada a la idea de llibertat, justament el tema que, a més de l’obligatorietat de participació al premi, cínicament ens han imposat també com a obligatori, és a dir sense cap altra opció temàtica que poder triar per a la redacció. Per tant, senyoreta X, si jo hagués estat honest en la meva redacció, aquests fets objectius que li expresso els hauria utilitzat preferentment per escriure sobre la llibertat, aprofitant-los per definir la llibertat justament a través del que no és la llibertat, no sé si m’explico, senyoreta X. A més, la idea hauria estat encertada, perquè la llibertat només es pot expressar a través de la seva negació, perquè sembla evident que la llibertat no existeix sota cap concepte, d’aquí precisament la necessitat humana de crear el concepte. Miri, senyoreta X, d’entrada, des que naixem som esclaus de la idea de la nostra pròpia mort, vull dir que sabem que morirem des del moment de néixer. No li sembla aquesta la més inexorable de les presons, que converteix en absolutament ridícul qualsevol remot pensament sobre la llibertat i el concepte mateix de llibertat, senyoreta X? No troba que aquest sol fet ja d’entrada talla d’arrel l’aspiració a la més mínima llibertat real? En fi. Vol, o més aviat cal, que continuï? Troba cap sentit aspirar a la llibertat quan, a més del fet implacable de la nostra caducitat de mortals, mentrestant estem exposats vulnerablement a tota mena de cruels atzars, i això per no parlar de les limitacions del propi cos i la determinació de la biologia, la química, de les quals tampoc no podem escapar? Què n’opina, de la malaltia, senyoreta X? Som lliures d’escapar-ne? A totes les malalties? D’escapar a tot plegat? D’escapar de l’espai-temps present? D’escapar al sotmetiment de l‘home a l’home? D’escapar a la pròpia estupidesa irreductible? A la de l’altre? Com per exemple, sense anar més lluny, li repeteixo, escapar a aquest premi obligatori de temàtica obligatòria sobre la llibertat, i a sobre en una escola on representa que se’ns forma per convertir-nos en homes lliures, amb criteri? En fi. Troba decent, doncs, senyoreta X, frivolitzar amb alumnes de dotze i tretze anys sobre la qüestió de la llibertat? I encara sort que no ens han demanat que escrivíssim sobre “les llibertats”, així, en plural, aquesta expressió frívola, imbècil, insultant, que no significa res i pretén significar-ho tot, aquesta expressió que tant s’estila alegrement, amb l’alegria de la incompetència, de la inconsciència, en els mitjans nostrats per pretendre quedar bé amb la gent que ha patit en aquest país a causa d’un afegit més de manca de llibertat; aquesta expressió vomitiva, així, en plural, aquesta expressió odiosa, analfabeta, insensible, idiota i idiotitzant, que implica com qui no vol que la falta de llibertat és cosa del passat, i per tant fa oblidar la falta de llibertat actual, per bé que d’una naturalesa més subtil. En fi. Troba honest, senyoreta X, demanar als seus alumnes que redactin sobre una qüestió sobre la qual vostè ni cap membre del jurat no en tenen ni idea? No són vostès, els ensenyants, els qui han d’ensenyar coses que saben a alumnes que no les saben? Pretenien amb aquest premi que els alumnes il·luminessin les mestres? No s’entén, el que han fet no s’entén, senyoreta X. Tenia idea sobre la llibertat, el senyor Sartre, que va escriure no sé quants volums, un parell d’ells titulats Els camins de la llibertat? Se n’adona, senyoreta X? Ni aquest bon home no sabia quin era el camí cap a la llibertat, perquè queda clar que en proposava uns quants i, per tant, com a meres hipòtesis, gens evidents, justament en tant que van merèixer ser editades en llibres. I vostès, mestres, ens han demanat alegrement que escrivíssim sobre la llibertat? No és que me’ls hagi llegit, els llibres que li comento, senyoreta X, no, tampoc no els entendria, simplement vaig veure’ls a la biblioteca municipal, la del museu de Badalona, senyoreta X, per mala sort dos dies després que s’anunciés el premi de redacció de l’escola i el tema cruel que havien dictat per al premi. Doncs bé, al que anava, senyoreta X, perquè no voldria dispersar-me sobre aquesta qüestió que convida tant a la dispersió, i més tenint en compte que jo sóc un nen molt dispers. Lògicament, vostè no té ni idea de què significa la llibertat perquè ningú no té ni idea lògicament de què significa la llibertat més enllà de ser una broma de mal gust, i perquè altrament s’hauria oposat frontalment com a membre del jurat a la idea de triar aquest tema per a la redacció del premi. Miri, senyoreta X, la llibertat és una paraula bonica que serveix per mirar d’ajudar els humans a la fantasia que podem ser lliures si ens ho proposem, d’aquí la còmoda idea superficial per a les masses que la llibertat consisteix simplement a no estar a la presó. Per això la meva redacció és un xurro integral, senyoreta X, i per això l’he escrita amb el convenciment que guanyaria el premi, com així ha estat. He escrit sobre la collonada del presidiari penedit que compleix condemna i surt de la presó i com se sent en sortir de la presó, i he mentit com un podrit dient que s’havia penedit del que havia fet, perquè ningú no es penedeix de res del que fa tret que allò que ha fet li comporti conseqüències no desitjades, cosa que per tant no té res a veure amb el penediment del que ha fet, o sigui de la causa, sinó amb la conseqüència. En fi. A la redacció premiada he donat un missatge catòlic, mentider, profundament mesquí, només he detallat la veritat pel que fa a les sensacions del condemnat en sortir de la presó, això sí que era versemblant. I miri, al capdavall admeto el més bèstia de tot, i és que l’aproximació màxima que un home pot experimentar cap a la seva utòpica llibertat és mitjançant la seva ignorància de creure’s la simplicitat que la llibertat consisteix a viure fora dels murs d’una presó. Clar i ras: com més ignora l’home el que és la llibertat, és a dir, la seva inexistència i impossibilitat, més s’hi apropa, ni que sigui en la seva il·lusió de llibertat, de fet l’única possible. Quina paradoxa, oi? Però miri, senyoreta X, per ben escrita que fos la meva redacció del presidiari, és pura faramalla, una autèntica merda, comprèn? Per això l’he escrita. L’he escrita per guanyar el premi i per després poder-li explicar, com faig ara, quina hauria estat en realitat la meva millor redacció, la redacció que en cap cas hauria guanyat el premi, o m’equivoco, senyoreta X?... Però miri, ara ja ha pogut saber com redacto realment, i aquesta versió, per força oral, que li acabo d’exposar sobre el que hauria volgut escriure sobre la llibertat, ara sens dubte vostè farà el favor d’explicar-la a les altres mestres... O no, m’equivoco. Ben mirat, més val que ho deixi córrer, senyoreta X. Si vostè fos capaç d’entendre el que li acabo d’explicar hauria entès prèviament, amb lògica conseqüència ucrònica, que era una autèntica imbecil·litat obligar als alumnes a participar al premi de redacció de l’escola i, a sobre, amb el tema obligat de la llibertat, cosa que hauria fet que la meva pallissa d’explicació d’ara fos sobrera, oi que m’entén, senyoreta X?... Senyoreta... ei, senyoreta!... Es troba bé, senyoreta? Què... què li passa a la cara, senyoreta? Se... senyoreta... Senyoreta X!!

dimarts, 22 de novembre de 2016

Visió de París



Tres dies a París. La torre Eiffel continua al mateix lloc de sempre, m’ha semblat. Recordo la primera vegada que vaig estar a París, la torre Eiffel a baix, vista des del Trocadéro, i jo amb set anys fascinat en veure-la per primer cop, il·lusionat per pujar-hi, fent cua al peu de la torre amb el meu estimat oncle, l’oncle del meu pare enterrat fa trenta anys al cementiri Père Lachaise i a qui avui continuo estimant com si hi fos, l’oncle que em duia arreu per París perquè ell vivia amb la meva tieta bretona a París, i jo alçant el cap, bocabadat veient el cim de la torre, ansiós mentre m’esperava a la cua, oblidant el meu vertigen. Era tal la il·lusió que tenia per pujar a la torre Eiffel que, només a mesura que l’ascensor anava pujant, m’anava recordant del meu vertigen mentre m’anava marejant, fins que en arribar al tercer pis, l'últim pis, no m’adonava d’on era. Aquesta va ser la gran lliçó de pujar a la torre Eiffel. Una lliçó múltiple, ben sucosa. Les emocions obnubilen la raó i la memòria, som més animals irracionals que altra cosa, i no té cap sentit pujar a la torre Eiffel, perquè la torre Eiffel és justament l’últim lloc de París on has d’anar si vols veure la torre Eiffel amb tot el seu esplendor de muntanya de ferro i, a més, la vista des de l’avió en arribar a París sens dubte havia estat molt més elevada que la vista de París des del cim de la torre Eiffel. Cap sentit, cap sentit pujar a la torre Eiffel. En fi. I després, recordo aquell dia mateix d’ara fa prop de quaranta anys quan, mentre dinàvem, vaig preguntar a l’oncle per què la torre Eiffel tenia la forma de torre Eiffel i no una altra, i ell em va dir, després d’un llarg silenci, que la torre Eiffel tenia la forma que tenia perquè si no no seria la torre Eiffel, seria una altra torre, i prova d’això era que jo havia reconegut de seguida la torre Eiffel en veure-la. El meu oncle era un home sagaç, d’una lògica existencialista aclaparadora, i aquesta va ser la primera lliçó existencialista de la meva vida i, a més, a París, el cor de l’existencialisme. A continuació li vaig preguntar per què havien construït la torre Eiffel, i ell em va dir que havia estat a final de segle XIX, arran de l’Exposició Universal, i jo vaig dir ah..., i res més, perquè confiava en la seva lògica, i si ell em deia allò de l’Exposició Universal i la torre Eiffel, bé havia de tenir alguna lògica molestar-se a alçar tot aquell munt de ferralla per a una exposició, i era el meu problema trobar-li la lògica, perquè quan es menja no es parla, i encara menys amb la boca plena i un nen ha de saber comportar-se a taula i allà on sigui, inclòs al cim de la torre Eiffel, on vaig aconseguir dissimular el meu mareig portant-me com un home, i amb només set anys, ja dic.


En aquest recent viatge també he tingut ganes de veure la torre Eiffel, com sempre m’agrada veure la torre Eiffel quan vaig a París i sempre la veig encara que no vulgui veure-la, perquè és impossible no veure la torre Eiffel quan vas a Paris, encara que acotessis el cap obstinadament veuries la torre Eiffel reflectida en algun bassal o fins i tot en una escopinada, que n’hi ha moltes, has de vigilar quan alces el cap embadalit amb la torre Eiffel, perquè a terra hi ha moltes escopinades i cagades de gos, aquest cop no tantes escopinades ni cagades de gos, sembla que les autoritats parisenques hi han posat una mica de remei i trobo que és una llàstima, perquè un dels al·licients de sempre de París havia estat anar esquivant pels carrers les escopinades i cagades de gos, però a mi m’agrada veure la torre Eiffel, perquè quan surto del metro de Trocadéro recordo com si fos ahir aquell dia de l’any 77 quan vaig sortir del metro de Trocadéro amb el meu oncle i l’oncle em va dir: darrere d’aquest edifici, a l’esquerra, hi ha la torre Eiffel..., i a mi el cor em bategava molt de pressa, que bonica la innocència, de manera que no m’agrada tant tornar a veure la torre Eiffel cada cop que torno a París com tornar a reviure d’alguna manera aquell record bonic d’infantesa, pura emoció cada cop que torno a París, el meu París és intransferible, és el París del meu record concret, no hi ha cap altre París com el meu París, per milions de turistes que hi hagi a París. La cosa és màgica, inefable, fabulosa, ningú més sent París exactament com jo el sento, i el sento d’una manera molt profunda, emotiva, París es barreja amb mi i jo em barrejo amb París, una cosa nostàlgica única malgrat les caques de gos i les escopinades a terra, i jo sóc molt nostàlgic, feble, força addicte a la nostàlgia, però no sóc l’únic, hi ha molta gent que s’alimenta de la nostàlgia, crec, tot i que tinc la impressió que n’hi ha molta més que s’alimenta del deliri sense nostàlgia, perquè entenc que la nostàlgia és una forma de deliri com tantes altres formes de deliri per fer la vida una mica menys insuportable. En fi.


Ara el que més m’agrada veure és la perspectiva de la torre Eiffel des de sota, el ventre de la torre, alçant el cap i castigant-me les cervicals per veure el ventre de la torre que ja em cridava l’atenció de petit, però jo diria que això del ventre de la torre Eiffel només m’interessa a mi i a quatre gats, perquè el ventre de la torre no s’assembla a la torre Eiffel, efectivament, la fa irreconeixible i per tant no deu ser tan fotogènic com la torre Eiffel vista des de la distància amb la seva estampa inconfusible de torre Eiffel. Ah, però quin ha estat el meu disgust en aquest últim viatge quan m’adono que han encerclat la torre Eiffel amb tanques i no t’hi pots passejar per sota com havia estat possible tota la vida, almenys la meva vida. Hi ha una taquilla al voltant de la torre i només si pagues per pujar-hi pots passejar per sota la torre, i la gent que paga per pujar-hi segons vaig observar continua sense trobar el gust a fer fotos des de sota, fotos del ventre de la torre Eiffel, i no sé perquè, potser perquè no han vist cap postal turística del ventre de la torre Eiffel i curiosament només tenen interès a fer fotografies idèntiques a les postals i samarretes, etcètera, que venen a les botigues de souvenirs i arreu del món de la torre Eiffel, cosa que no m‘entra al cap, no entenc per què no compren directament les postals de la torre Eiffel i així s’estan de fer fotos, cosa que els permetria contemplar còmodament la torre Eiffel al natural, per dir-ho així tractant-se de la cosa més antinatural del planeta, i no a través del visor de la càmera.


Total, que aquest cop m’he quedat sense veure els budells de la torre Eiffel. I com que m’he quedat frustrat, se m’ha acudit pujar a Montmartre, fins al Sagrat Cor, per poder veure la torre Eiffel des de la perspectiva parisenca més elevada on poder veure la torre Eiffel, que no és pas el cim de la torre Eiffel, com molts es pensen i és ben estrany que ho pensin, perquè clama al cel parisenc que des del cim de la torre Eiffel no veus la torre Eiffel, i menys la torre Eiffel de les postals que tant agrada a la gent, tenint en compte el que acabo de comentar del rebuig general a fotografiar el ventre de la torre, cosa que fa estrany que la gent d'altra banda desitgi pujar fins al cim de la torre. Des del cim de la torre Eiffel només veus París, no la torre Eiffel, el monument més emblemàtic de París. Pujar al cim de la torre Eiffel per tenir la millor vista de París és absurd, perquè veuràs tot París menys la torre Eiffel, i això és tan imperdonable com anar al Louvre i perdre's la Gioconda, encara que ni jo mateix no entengui per què. Ah, però quin ha estat el meu següent disgust després de pujar les escales de Montmartre com un boig, de tres en tres, de quatre en quatre i tot, un munt infinit d'escales perquè no m’ha donat la gana pagar el funicular fins al Sagrat Cor perquè a mi m’agrada pujar a peu les escales de Montmartre per veure i viure Montmartre, que és un barri parisenc encantador, d’un color blanc encantador amb les seves cases blanques, com si a tot França s'hagués acabat tot el subministrament de pintura menys el blanc, i carrers estrets encantadors, un altre París, Montmartre, encara que quan arribes al cim de les escales treguis el fetge per la boca amb tantes escales, un empatx d’escales a Montmartre des de la Place des Abbesses fins al Sagrat Cor. Doncs sí, quin desengany, sí, quan un cop fet el cim, un cop al Sagrat Cor, em meravello amb la vista als meus peus i als peus dels set milions i mig de turistes concentrats amb mi o jo amb ells davant del Sagrat Cor, la vista de París als nostres peus, però vet aquí que no veig la torre Eiffel. La torre Eiffel ha desaparegut de París. Montmartre, la vista més meravellosa de París en alçada des d’on poder contemplar la torre Eiffel i resulta que la torre Eiffel no hi és, s’ha evaporat, i em poso molt nerviós amb aquesta frustració després d’haver pujat tantes escales, i encara més quan m’adono que la gent sembla encantada amb la meravellosa vista de París des del Sagrat Cor privada de la torre Eiffel. No veig que ningú se’n queixi ni plori del disgust, ni tan sols que es pregunti sense queixar-se on nassos s’ha ficat la torre Eiffel, però en fi, jo em disposo a imitar els turistes fent de turista intentant fer fotografies de París sense la torre Eiffel ni que sigui per demostrar després a qui ho vulgui que des del Sagrat Cor es veu tot París menys la torre Eiffel. Però les úniques fotografies que aconsegueixo fer són de caps, de vegades cares, de vegades clatells, de turistes; primer un xinès, després una xinesa, després un altre xinès, però no pas, crec, el mateix xinès que he fotografiat abans de la xinesa, i dic xinesos perquè sempre he tingut el defecte de no saber distingir un xinès d’un japonès o d’un tailandès o d'un vietnamita, etcètera oriental, l’únic que sóc capaç de distingir és un xinès d’una xinesa, i en fi, són baixets, però, amb tot, mirant de fotografiar París només aconsegueixo fotografiar caps, cares i clatells de xinesos que se’m posen al davant per fer fotografies, ells també, suposo que inevitablement a d’altres caps de xinesos i persones de totes les nacionalitats, tots mirant de fotografiar París sense la torre Eiffel i sense aconseguir-ho, perquè abans que París el visor de les seves càmeres també només capta cares i clatells de turistes, xinesos o no, i a mi, no sé si a ells, però a mi em vénen ganes salvatges de llançar amb un llevaneus tota aquella gentada al Sena des del pont d'Alexandre III, que em sembla el més bonic de Paris, per en acabat penjar-me un xinès al coll i llançar-m'hi jo també, ja de passada, però no pot ser, perquè el Sena és lluny de Montmartre i no pot ser i m'ho trec del cap. En fi. No hi ha manera humana de fer fotografies de París des del Sagrat Cor, que en francès es diu Sacré Coeur, així, amb tres vocals seguides, i encara menys fotografies de la torre Eiffel.


Ho deixo córrer i me’n vaig a buscar desesperadament la torre Eiffel des d’un punt una mica allunyat del Sagrat Cor, i finalment em tranquil·litzo quan trobo la torre Eiffel en un racó apartat de la turba humana, entre uns arbres i unes cases blanques, naturalment, un lloc discret, tranquil, sensat, allà només hi ha una parella de turistes fent fotografies a la torre Eiffel i em tranquil·litzo, no sóc l’únic turista que ha pensat en la torre Eiffel, penso; no sóc l’únic que s’ha estranyat, esparverat per l’absència de la torre Eiffel des d’aquella panoràmica tan extraordinària de París que ofereix el cim de Montmartre amb el Sagrat Cor, i estic a punt de preguntar-los si, a més d’haver-se estranyat per l’absència de la torre Eiffel en la panoràmica, no han pujat fins allà, a Montmartre, com jo, amb la idea de poder veure la torre Eiffel des del cim més elevat de París, sent evident que des del cim més elevat de la torre Eiffel no és el millor lloc per veure la torre Eiffel. Però veig que la parella parla una llengua estranya que no deu ser xinès perquè són ben rossos, però que em sona a xinès, i em fa mandra haver-los de parlar en anglès a París, jo a París només parlo en francès, per allò de la integració, perquè sóc un home integrat.


Després faig pendent avall i vaig a petar a la plaça de Tertre, on diuen que hi ha pintors pintant a la plaça, però jo no hi veig cap pintor, la veritat, només veig una massa de turistes però cap pintor, i estranyat m‘asseguro que, efectivament, sóc a la plaça de Tertre, però no entenc res perquè continuo sense veure cap pintor, i pregunto a un cambrer si els pintors estan en vaga, però el cambrer no m’entén, i això que li dic en francès i a la capital de França, i li dic si avui els pintors de la plaça descansen i em diu que no, que hi ha els pintors de cada dia pintant a la plaça, i jo quedo parat, no entenc res de res perquè continuo sense veure cap pintor a la plaça i crec que si en veiés un el distingiria, en fi, tot molt estrany, fins que trobo un pintor en penetrar entre els turistes que em fan sentir enmig d’una manifestació sense que jo en conegui la raó, i després en veig un altre allà, de pintor, i després un altre i em quedo tranquil i faig el badoc davant d’un turista que posa per retratar-se, i quedo meravellat de la cara de Lluís XVI que fa el turista, traient pit i alçant el mentó, molt orgullós d’ell mateix, sembla, orgullós i satisfet que la gent s’aturi davant per veure’l a ell, crec, més que no pas orgullós i satisfet pel fet que la gent s’interessi més aviat per veure com el pintor o dibuixant o el que sigui el clava, li clava l’expressió dels ulls, del nas, de la boca, de tot, és ben bé la imatge viva del turista orgullós i satisfet, un retrat precís, ben realista. Admirat per tanta precisió artística m’espero els potser deu minuts que triga l’artista en acabar fins que ensenya el retrat al client turista, el retrat idèntic al turista, però que resulta que no és un retrat sinó una caricatura, i el turista no sembla gaire orgullós ni satisfet de la caricatura i entenc que recrimina a l’artista amb ràbia continguda que li ha demanat una caricatura, no un retrat, i arrufa el nas i paga mentre l’artista li diu que ha fet tot el que ha pogut i que allò és una caricatura, no un retrat, senyor, i jo me’n vaig escales avall fins al metro. En el viatge de tornada a l’hotel cada mig minut al vagó apareix un mendicant i cada mendicant deixa anar un discurs força similar al de l'anterior i anterior de l'anterior mendicant per justificar per què demana almoina, i de tant en tant apareix un mendicant que canta o toca la guitarra o recita versos, un d'ells mendicant recitador de bonics versos en francès; Verlaine, Baudelaire, etcètera, molt bonic, tot molt bonic, bonics versos expressats amb una gran recitació, bonica veu, bonic ritme i dicció que acaba provocant emoció i aplaudiments i tot, i com que no puc donar almoina a tots els mendicants que van circulant pel vagó cada mig minut, ja ho he dit, finalment atabalat em decideixo inopinadament per un mendicant que no canta ni recita ni res, i el mendicant, es veu que emocionat per la meva almoina, se’m planta al davant i no calla, no para de dir-me coses, afalacs que no escolto, perquè darrere ja hi ha una dona que canta com un àngel el Bésame mucho, i canta tan i tan bé, amb tant de gust i entonació i afinació i bonic timbre de veu, tot tan delicat i perfecte, que em penedeixo d’haver donat almoina al mendicant plom que no calla davant meu i no em deixa ni veure ni escoltar com es mereix la cantant mendicant del Bésame mucho, i estic a punt de dir-li al mendicant plom que em torni l’almoina, calla d’una vegada, collons, i torna’m l’almoina, per l’amor de Déu, perquè em molestes, perquè ets un pesat, perquè m’he equivocat en l’elecció del mendicant a qui he donat l’almoina, i perquè l’almoina que li he donat hauria d’haver anat destinada a la cantant mendicant del Bésame mucho o, en el seu defecte, al gran recitador de poesia francesa. I res, quan el mendicant pesat que ha rebut la meva almoina finalment calla i desapareix, el Bésame mucho ja s’ha acabat i la mendicant que ha cantat com un àngel se’m planta al davant i m’estén amb un somriure dolç un barret amb algunes monedes i jo li faig que no amb el cap i em sento avergonyit, sento una profunda vergonya per no haver-li donat l’almoina a ella, la cantant formidable del Bésame mucho, perquè en un dia puc donar almoina a un mendicant, no pas a dos, almenys si no vull acabar jo rebent almoina de dos mendicants. En fi.


Crec que tot això és el que m’he endut d’aquest viatge a París. I l’estalvi, també l’estalvi que he practicat a l’aeroport, com sempre estalvio molt en els aeroports, estalvio en el duty free, el supermercat lliure d’impostos, sempre baratíssim, allà em surt tot gratuït perquè no hi compro mai res, i me’n convenço cada cop que veig el preu de les barres de xocolata, un tres-cents per cent més cares que en un supermercat qualsevol no lliure d’impostos. Una meravella, els duty free dels aeroports, una meravella, com també trobo una meravella presentar-me a la sala d’embarcament amb molta antelació perquè és tot un món la sala d’embarcament dels aeroports, amb els duty free, on entro per no comprar-hi res, i tota la fauna humana, ben diversa i fascinant. És una sala d’espera, i la gent diu que s’hi avorreix molt esperant, cosa que no he entès mai perquè, si hi ha una cosa distreta en aquest món és la sala d’embarcament dels aeroports; si hi ha un lloc on no has d’esperar res perquè és impossible avorrir-se és a la sala d’embarcament, i així li faig saber en un moment concret de la idiota conversa a un noi que s’espera avorrit, assegut amb la maleta al davant a la sala d’embarcament, però el noi em diu que no, que esperar és molt avorrit perquè esperar sempre és avorrit, a ningú no li agrada esperar, diu, i jo li pregunto si hi ha un sol moment en la seva vida en què no espera, però em mira amb una cara estranya i ho deixo córrer, el deixo que continuï endrapant el sandvitx que acaba de comprar al duty free, lliure d’impostos, i al cap d’una estona embarco, no sense abans haver esperat que els viatgers previsiblement s’aixequin tot d’una, com una manada de búfals disparats per una molla gegant, i facin una cua de quinze minuts així que han anunciat per l’altaveu que els viatgers de la porta 53 ja podem començar a embarcar. Al cap de quinze minuts m’aixeco de la cadira des d’on he estat assegut observant-los tota l’estona drets, ansiosos fent la cua com si temessin perdre l’avió malgrat trobar-se a la porta d’embarcament, intentant jo entendre la lògica que guia la humanitat i que fa girar el món de la manera pintoresca que gira.

I no, no vaig perdre l’avió. Continuo, doncs, sense entendre res.