A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dimarts, 17 de gener de 2017

Lluny



Cada vegada que escolto l’insuperable Revolver dels insuperables Beatles, amb Tomorrow Never Knows em ve al cap la imatge de mi mateix de petit, de genolls a frec de la banyera, jo vestit, potser en pijama, i el cap amorrat dins la banyera buida amb la mà d’aquella dona al meu clatell, amorrant-me a la banyera agafant-me pel clatell amb mala llet amb una mà com qui agafa una llebre pel clatell, i amb l’altra mà manegant-s’ho per agafar el telèfon de la dutxa, una habilitat prodigiosa, la força del costum. I després, l’aigua freda. Uns segons, recordo aquells segons abans de rebre l'aigua freda al cap, amb els ulls tancats sentint la pressió de la mà de la dona al meu clatell, la mà estirant-me els cabells, molt de dolor, jo mirant de no pensar en res per no haver de pensar en aquell dolor i en l’aigua freda que estava a punt de caure’m, ella esperant uns segons que sortís ben freda per ruixar-me el cap. Era la seva manera de calmar-me, de fer-me entrar en raó, no a través de la comprensió sinó a través de la meva calma, es veu, com més calmat estava jo més raó tenia ella, es veu, una raó la seva que naturalment no era mai la meva, altrament la dona no m’hauria fet entrar en raó cada vegada que em volia fer entrar en raó i jo no m’avenia a les seves raons, les seves raons que mai no vaig entendre, sobretot quan passaven per amorrar-me el cap a la banyera ruixant-me el cap amb aigua freda, sent per tant aquesta la raó principal de les seves raons.


Ara a casa no tinc banyera, tinc plafó de dutxa, i està bé que sigui així, perquè cada vegada que veig una banyera no obtinc el plaer que obtinc en escoltar el Revolver malgrat el record de l’horror que em provoca, i no pas perquè aleshores l'escoltés o em vingués al cap, amorrat a la banyera, amb quatre, cinc anys d’edat. No, aleshores no l'escoltava, encara no havia arribat el moment d'escoltar a consciència aquest disc, com es pot comprendre, sinó que és ara, ara i des de ja fa molts anys que en escoltar aquesta música prodigiosa em vénen a la memòria per associació les distorsions sonores i imatges calidoscòpiques que em passaven pel cap amorrat a la banyera, un caos sonor que jo componia improvisant, un brogit que m'esforçava que em passés pel cap mentre es produïa aquell episodi d’entrada en raó del meu cervell d’infant desraonat. Qualsevol cosa em servia per no ser allà, perquè allò no s’estigués produint, i recordo alleujadores aquesta mena de sensacions caòtiques, alienants, l’últim recurs, l’únic recurs, desesperat, sensacions psicodèliques i de vegades fins i tot punks, com m’adono de gran, el concepte punk en el cervell d’un nen fins i tot abans que es produís el moviment punk. Afectat greument per la beatlemania des dels quinze anys, sent aquesta malaltia la que em va salvar la vida, escolto la psicodèlia lisèrgica beatle i no puc evitar tornar-la a sentir un cop rere l’altre de tan sensacional com és, alhora que cada vegada que l'escolto no puc evitar veure’m un cop rere l’altre amorrat en aquella banyera on la dona m’amorrava agafant-me pel clatell tot ruixant-me amb l’aigua freda de la dutxa per fer-me entrar en raó, la seva raó, que com a infant ja comprenia que no podia ser cap altra raó que el meu cap amorrat a la dutxa sota la pressió de la mà de la dona i l‘aigua freda. Sí, aquella raó que no comprenia només m'era suficient quan un cop entrava en raó amb l’aigua freda pensava en la dona fora de casa. Oh, que amable era, que raonable, amb la seva simpatia que ho impregnava tot; amb el seu aire de moderna vitalitat i do de gents, les gents que per una raó que se'm continua escapant m'explicaven a mi com era ella, la dona, ells que veien la cara lluminosa d'aquella lluna mentre jo era evident que ja veia la cara lluminosa de la lluna i també veia i vivia en la cara fosca d'aquella lluna que ells no veien i on ells no vivien; amb la seva manera desimbolta de captenir-se, gens impostada, de tan malaltissa perfectament natural en la manipulació; amb aquell estil impecable, espontani, que atorga la inconsciència del cas psiquiàtric sense diagnosticar perquè no s'ha deixat mai diagnosticar, no endebades la demència i els ploms, per bé que mig fosos, no sempre estan renyits; amb aquella manera fresca d’entabanar la gent, superficial, per poder-se entabanar a si mateixa i oblidar-se que m’amorrava el cap a la banyera i em ruixava amb aigua freda per fer-me entrar en raó, la seva raó que no era la meva, perquè si hagués estat la meva no hi hauria hagut aigua freda sobre el meu cap a la banyera.


I ara, cada vegada que veig una banyera m’hi banyo, en els hotels faig l’esforç de banyar-me a la banyera, és la meva manera de reconciliar-me amb aquella banyera, de no oblidar aquells episodis recurrents d’una infantesa en aquella casa impecable de classe mitjana folgada on no em faltava de res, i on hi havia la dona i un home invisible, un home que no m’amorrava a la banyera perquè no hi era, no hi era en el seu consentiment silenciós que la dona m’amorrés a la banyera per ruixar-me el cap amb aigua freda per calmar-me. Estava calmada, la dona, mentre executava aquell episodi? Ho estava abans, de calmada, per arribar a concebre tal idea? I després de l’episodi, quedava calmada, o hi quedava més jo un cop rebuda la dutxa d’aigua freda? Alguns d'aquests detalls gens anecdòtics no els recordo. I l’home? No, l’home era invisible, no pintava res. Com ara no és res tot allò que aleshores jo intentava a la meva desesperada manera de nen que no fos res. I pot no ser res, però cada cop que escolto el fabulós Revolver dels Beatles em ve amb nitidesa a la memòria la imatge de mi mateix amorrat a la banyera, la mà d’aquella dona al meu clatell, prement-me’l amb força, la tensió, el meu cor bategant de pressa com un bòlid, el dolor, i l’aigua freda, el moment que el meu cervell rebia l’ordre de l’aigua freda.

dimarts, 10 de gener de 2017

Dilema d'aquell dia



Res no passa perquè sí, ni tan sols l’atzar, i no devia passar-me perquè sí la simultaneïtat de dues necessitats que no vaig poder satisfer alhora: anar al lavabo i escriure.  De manera que vaig anar al lavabo amb un bloc de notes i un bolígraf Bic que mai no sabia si funcionava o no i per això m’agradava aquell bolígraf Bic i m’han agradat sempre els bolígrafs Bic, sempre he utilitzat bolígrafs Bic per la seva dubtosa fiabilitat i l’emoció que m’ofereix aquesta característica dels Bic. No vaig agafar l’ordinador perquè m’era feixuc anar amb l’ordinador portàtil al lavabo per portàtil que fos, i perquè si m’hagués molestat a agafar l’ordinador m’hauria entretingut i sens dubte aleshores hauria satisfet una necessitat abans que l’altra però precipitadament, o sigui en el lloc inadequat, cosa que no m’hauria importat en absolut si no fos que la inadequació m’hauria suposat una incomoditat, d’altra banda molt poc higiènica. I no, per aquí no passo. No per principis, no, sinó per la incomoditat, només por la incomoditat.


La necessitat d’anar al lavabo, almenys en el meu cas, és molt més recurrent i abrupta que la meva necessitat d’escriure, i precisament fins aquell dia de les dues necessitats simultànies no m’havia adonat que realment anar al lavabo per a mi havia suposat al llarg de la meva vida una necessitat, i tirana necessitat. Havia estat tan òbvia la meva necessitat d’anar al lavabo que no em semblava una necessitat, sinó res, un impuls automàtic, una inèrcia insistent i no per això necessària, només una inèrcia que en definitiva no feia més que menysprear el meu sistema digestiu, el meu funcionament, la meva vida. Davant d’aquest menyspreu per allò propi que ens manté vius, com preocupar-nos aleshores per la vida dels altres?


El més curiós és que en aquell moment extraordinari del meu atac de doble necessitat no m’adonava de la necessitat més primària, no m’adonava que anava al lavabo, i tanmateix m’adonava, era plenament conscient just abans d’anar al lavabo del meu acte d’agafar el bloc de notes de la tauleta de centre del menjador, i el bolígraf de no sé on, perquè mai no sé on deixo els bolígrafs, tot i que sé perfectament on deixo els blocs de notes. Curiós, tot molt curiós. Les dues necessitats empenyien de la mateixa manera, si és que es pot mesurar la pressió de dues necessitats tan diferents, i si sé que empenyien amb la mateixa força és perquè jo actuava simultàniament, d’acord amb el dictat de les dues necessitats, només per això, perquè ja dic que només era conscient d’estar agafant el bloc de notes de la tauleta de centre i el bolígraf Bic de no recordo on, ja dic, perquè els bolígrafs Bic, igual que la resta de bolígrafs, és a dir tant els poc fiables Bic com els molt fiables, segons diuen, Montblanc o Cross o Waterman –malgrat que jo no entengui què té a veure l’or amb la fiabilitat de la tinta–, sempre, sempre, desapareixen, ho sé per l’escola. A l’escola, mai no escrivia amb el mateix bolígraf, cada dia un bolígraf diferent, no sé per què, però sí sé que si els bolígrafs de l’escola en lloc de ser Bic haguessin estat Montblanc, etcètera, haurien desaparegut igual i cada dia hauria tingut el luxe d’escriure amb un bolígraf de luxe de marca diferent, perquè em temo que aquest misteri de la desaparició de bolígrafs no entén de marques de luxe, de Bics, de res, perquè és un misteri, i els misteris són democràtics.


La qüestió és que em vaig asseure a la tassa sense adonar-me que hi estava assegut. Només era conscient de tenir el bloc de notes i el bolígraf a la mà, malgrat la incomoditat d’escriure en aquella postura tot i que no en aquell lloc, perquè he de dir que el lloc era perfectament íntim, silenciós i adequat per a l’escriptura malgrat que no acostumi a ser, crec, el lloc adequat per escriure, o almenys on els escriptors confessin haver escrit les seves obres mestres, si és que hi ha cap escriptor sensat que hagi confessat haver escrit una obra mestra, perquè la confessió d’haver escrit una obra mestra al lavabo seria increïble, sens dubte, i no per la seva poca elegància i el pudor i la reputació i tot això que no serveix de res, no; la confessió seria increïble perquè no és creïble escriure en aquella postura més de mitja pàgina decent seguida, i no m’imagino a Joyce escriure el seu Ulysses al lavabo, ni totalment ni parcialment, i en fi, malgrat això, deia, no m’adonava d’estar al lavabo mentre intentava escriure incòmodament, deia, pel fet justament d’estar assegut a la tassa del vàter.


Tot això no té cap importància, si no fos que aviat em vaig adonar que la meva incapacitat d’escriure dues línies seguides amb sentit no tenia tant a veure amb la incomoditat del fet d’estar assegut a la tassa com de sentir la imperiosa necessitat d’escriure i, tanmateix, ser incapaç de fer-ho perquè sentia al mateix temps la necessitat d’evacuar. I el pitjor de tot era que el meu ésser donava preferència absoluta a la seva necessitat d’evacuar, i en canvi el meu cervell, o sigui jo en tant que la meva consciència, donava preferència absoluta a la necessitat d’escriure. Hi havia un conflicte en el meu ésser, el meu ésser esclau del seu ésser, un conflicte amb mi mateix, un conflicte existencial d’allò més primari com ho són tots els conflictes existencials, crec, perquè realment no sé res i per això escric i llegeixo tot d’autors confiant que sàpiguen alguna cosa o creguin saber alguna cosa malgrat que en realitat no sàpiguen gaire, en el fons no saben gaire malgrat que alguns pocs sàpiguen molt, i aquests pocs que saben molt només s’aproximen a saber alguna cosa, i com més reconeixen tàcitament o no escriure perquè creuen aproximar-se a alguna cosa, com més humils són, en definitiva, més s’apropen efectivament, a aquesta cosa, que per força, i amb sort, ens sembla sempre un holograma. I un holograma ja és alguna cosa. Perquè jo allà, aquell dia en el lavabo, no vaig aconseguir escriure ni mitja línia amb sentit, ja dic, i només quan em vaig atipar del meu sense-sentit literari vaig aconseguir per fi evacuar, donant a llum una generosa criatura, com era de preveure, una criatura meravellosa, jo diria, que mai la meva escriptura no superaria, n’estava convençut en contemplar-la astorat, igual que qualsevol n’hauria estat convençut d’haver-la contemplat, també astorat.


Va vèncer la meva necessitat d’evacuació fisiològica. Va perdre la meva necessitat d’evacuació intel·lectual.


Només després d’evacuar, després d’aquesta cruel i humiliant derrota, vaig ser capaç, de fet se’m va permetre com a mortal escriure alguna línia amb sentit, crec. I va ser aquest text mateix. Que ja és alguna cosa, però sempre molt, molt poc.

divendres, 6 de gener de 2017

Misèries recents d'una llar d'infants

La polèmica ridícula dels fanalets de la Nit de Reis a Vic, a l’altura perfecta del vol gallinaci mental nacional dels catalans, és tanmateix molt significativa pel que revela del tarannà català i les seves aspiracions reals quant a la seva llibertat nacional. La impregnació de simbolisme i només simbolisme per la incapacitat d’anar més enllà del simbolisme, de l’estètica estèril més enllà del fet de mantenir encesa l’estèril flama de l’esterilitat victimista i autocomplaent, arriba a un punt d’empatx tal que fins i tot esquitxa els infants i els seus fanalets de la Nit de Reis, tradició aquesta per cert que molt badalonina. Encara recordo la Nit de Reis de la meva infantesa que excepcionalment em van dur a Barcelona i vaig quedar parat que allà ni Déu dugués el fanalet, tret de quatre fanalets de quatre badalonins més a banda de mi, suposo. En fi, al que anava. Què seran els catalans capaços a continuació de simbolitzar més per tal d’evitar anar per feina cap a la independència? No ho sé, però jo els veig capaços de tot tenint en compte que arriben al punt de simbolitzar fins i tot els fanalets de la Nit de Reis. Un acte de rebel·lia? No, només de frivolitat de moda, de cofoia pertinença a la tribu. Un acte de simbolisme on l’objectiu és el simbolisme, justament per això l’apliquen arreu, fins i tot en els fanalets dels infants.

El simbolisme indiscriminat fa que perdi la seva força, la seva teòrica raó de ser com a icona referencial d’un objectiu, fins al punt que enquista i queda reduït a una tradició, com la tradició mateixa del fanalet la Nit de Reis, en què els nens porten fanalet però ningú ja no sap ni li interessa saber per quina raó originària el porten. El processisme ha aconseguit que l’estelada ja no signifiqui res. D’això es tractava, d’esterilitzar la força inicial del simbolisme a còpia justament de simbolisme abusiu, fins a fer oblidar a la gent quin era en principi l’objectiu concret d’aquest simbolisme, és a dir, la independència. Els catalans processistes rebutjarien la independència encara que, per haver-se portat bé carregant-se de raons, els la regalessin els Reis d’Orient embolicada amb un llacet i perfumada. I això que els agrada amb deliri que el món els miri i els doni la raó.

La polèmica ridícula del fanalet de Nit de Reis amb l’estelada és també molt significativa pel seu infantilisme, i no tant l’infantilisme dels infants que duen el fanalet, sinó sobretot l’infantilisme dels pares catalanets cofois que fan anar els infants amb el fanalet de l’estelada, l’estelada que ja he dit que avui dia ja no significa res, fins al punt irònic que acaba resultant molt encertada tractant-se de la Nit de Reis, perquè significa simplement l’estel d’Orient, tal com ens recorda burletament el paràsit sergent xusquer, analfabet funcional i nou vigilant del gueto català, l’escòria amb corbata anomenada Enric Millo. Queda clar, doncs, que els catalans, amb el seu comportament rematadament idiota aconsegueixen que qualsevol indigent mental botifler/espanyolista tingui raó cada vegada que diu referir-se a l’independentisme però que en realitat ho fa en nom del processisme. El processisme aconsegueix dia rere dia desprestigiar l’independentisme, sense que aquest, la gran víctima, no hi tingui res a veure. Els catalans processistes, o sigui el gran gruix dels que s’autoanomenen independentistes, estan fulminant a marxes forçades l’independentisme. Els pares de Vic que fan dur una estelada al fanalet dels seus infants ho fan amb la tranquil·litat i el somriure de qui en l’inconscient sap covardment que allò que fa és inofensiu i confortable, perquè és un fet gregari dins l’anonimat del gran clan i alhora desperta d’una banda el sentiment estúpid i papanates de cosa entranyable per a infants, i de l’altra el sentiment de superioritat moral, un tret tan típicament català com la barretina. L’estelada en un fanalet d’infant no fa més que descriure amb precisió quina és l’ambició real dels catalans, una ambició digerible en un pati d’escola o, literalment, en una Nit de Reis. Res més. És la reivindicació ludicofestiva ja tradicional, sempre en la zona de confort, que permet assegurar llarga vida a la tradició que permet a l’individu català experimentar un plaer immens i pueril, de pa sucat amb oli, de Braveheart. Amb aquesta mentalitat, qui vol la independència? Amb la independència a la butxaca, no tindria sentit dur fanalets amb l’estelada, i cal preservar la tradició. En això, els catalans són autèntics experts. El català processista que fa dur al seu fill a Vic l’estelada és un ferotge antiindependentista, molt més nociu per a la independència que l'anomenat unionista, per la senzilla raó que és només el català que s'autoanomena independentista qui hauria de poder procurar la independència. Llàstima que tot això no ho sàpiga ni ho vulgui saber.

Després tenim l’episodi del proper 6 de febrer, el judici contra l'expresident àlies pasalcostat Mas, i les conselleres Ortega i Rigau, per haver posat unes urnes de cartró. Que trist. Si t’acusen, que almenys sigui per alguna cosa seriosa, no per haver fet el tontet. En fi. Segons el periodista Salvador Cot, aquest judici “serà la primera escena d’un xoc de legitimitats que marcarà el futur del país”. Segons jo, serà una escena més on els catalans evitaran el xoc de legitimitats, i que per tant marcarà el futur victimista i miserable del país. Res més. Allà on Cot hi vol veure un dia històric jo hi veig un dia pletòric, que també rima amb simbòlic. Els catalans hi podran desplegar tot el seu excels art en aquesta patètica matèria.

Per acabar, tenim l’article d’opinió The dirty Dozen, de Tunku Varadarajan, del diari nord-americà Politico, que inclou el president Puigdemont com una de les dotze personalitats mundials que, segons l’articulista, poden arruïnar el 2017. L’article està escrit en un to jocós, certament, però no exactament jocós perquè la portaveu del govern català Neus Munté hagi saltat per dir que l’article “incorre en una contradicció flagrant. No es pot menysprear el procés català i alhora dir que pot desestabilitzar Europa”, ha dit. Més victimisme processista, doncs, perquè si bé l’article té un to jocós, tanmateix jo no diria que l’articulista tingui l’encert de prendre’s lleugerament el tema català, altrament a un nord-americà no li hauria cridat l’atenció per haver inclòs un personatge d’una “regió” llunyana “espanyola” a la seva llista de dotze. Crec més aviat que és la portaveu Munté qui cau en una contradicció. Per quina raó es pensa que un nord-americà hauria de menysprear l’anomenat procés català? Per què es dóna la senyora Munté i el seu procés tanta importància? I per contra, per què confia tan poc en el seu suposat procés independentista en veure burles fins als Estats Units? I jo em pregunto: què ha desagradat més a la senyora Munté, que l’articulista hagi suposadament menyspreat el procés català o que hagi dit que el procés desestabilitzarà Europa? Jo crec que en el fons li ha molestat sobretot l’afirmació del tema d’Europa, i amb raó. El procés català no desestabilitzarà Europa perquè l’objectiu del procés català és desestabilitzar els catalans, només els catalans, perquè els catalans es desestabilitzen a si mateixos, ningú desestabilitza més i millor els catalans que els catalans, cosa inaudita a la resta del món. D’aquí l’article desenfocat del Politico, d’una jocositat ridícula de tan allunyada dels veritables i extraordinaris motius de jocositat amb què podria haver estat escrit d’haver tingut l’articulista ajustat coneixement de causa sobre els catalans. Innocent.

dissabte, 31 de desembre de 2016

La sort del món



Poques vegades dono almoina. Sempre he tingut problemes per donar almoina, perquè no sé per què la dono, les meves motivacions reals per les quals dono almoina, i això em fa sentir insegur a l’hora de donar-la, i també perquè l’única cosa que sé és que donar almoina suposa l’acceptació de la derrota, la derrota que el pidolaire accepta en demanar-la, però també que jo rubrico en donar-l’hi.


Devia ser perquè l’altre dia al matí tenia el cap espès mentre passejava pel Passeig de Gràcia, que sense pensar-m’ho dos cops vaig donar almoina a una dona amb un mocador al cap que parava la mà de genolls en una vorera. En el moment de posar-li la moneda a la mà, però, no vaig poder evitar, com mai no puc evitar en aquests casos, sentir una fiblada amarga a l’estómac, un sentiment de culpa molt desagradable com tots els sentiments de culpa, però sobretot com tots els sentiments de culpa on la causa i l’efecte es produeixen alhora, de manera simultània, brusca. Les pitjors accions, però també les millors, les puc fer quan tinc el cap espès perquè l’espessor mental em fa actuar, i d’una manera o altra elimina així el dubte que tindria amb el cap clar, sent el cap clar sovint la pitjor notícia per poder actuar amb claredat. La claror mental genera el dubte, i el dubte genera sovint l’error. Estic molt espès, però de fet aquest article l’estic escrivint a tota hòstia, com sempre, vaja, perquè la veritat és que no sé escriure a poc a poc, no n’he sabut mai i no entenc per què has d’escriure a poc a poc quan pots escriure de pressa i, total, per dir el mateix que si escrivissis a poc a poc, almenys en el meu cas, estigui espès o no. Però al que anava. En aquest cas escric a tota hòstia amb el cap encara més espès que aquell matí de l’almoina al Passeig de Gràcia, i la raó per la qual m’entossudeixo a escriure ara es justament perquè estic espès i m’agraden els reptes, només els reptes que m’agraden, s’entén, i m’estic posant a prova, vull saber què sóc capaç d’escriure amb el cap més espès que una xocolata desfeta espessa, amb el cap més espès que recordo en molts anys, un dia gloriós, avui, tot i que em sap greu no tenir el cap encara prou espès per no haver-me adonat que tinc el cap espès, vet-ho aquí. Hauria estat la perfecció de l’espessor mental.


Doncs bé, al que anava, deia. En aquest cas de l’almoina no sé si la cosa va ser bona o dolenta, la qüestió és que un cop vaig haver donat l’almoina vaig topar, o més aviat una noia va topar amb mi, perquè em va interceptar el pas, se’m va abraonar amb una carpeta a les mans, aquesta cosa legal però espantosa dels abraonaments sobtats enmig del carrer, aquesta cosa que hauria de ser delicte de presó, aquesta mania o estratègia o mala educació que tenen els de Metges Sense Fronteres i companyia de barrar-te el pas mentre camines per la vorera, per preguntar-te a continuació si tens pressa, “té un moment?”, et diuen sempre, i dic jo que la pregunta no té sentit, perquè si et pregunten si tens pressa en principi és perquè no saben si en tens o no, i per tant no s’entén que mentre et fan la pregunta et barrin el pas, és a dir, que t’entretinguin, com donant per fet que no tens pressa. Per què pregunten si tens pressa, doncs? En fi. La noia em va barrar el pas, deia, i em va dir que només seria un moment després de preguntar-me si tenia pressa i haver-li respost que sí, que tenia molta pressa, per treure-me-la de sobre, però això no li vaig dir perquè jo sóc educat, crec, no com ella que m’havia preguntat si tenia pressa educadament tot barrant-me el pas mal educadament, amb la pitjor, doncs, de les males educacions, que són aquelles que tenen per coartada la bona educació formal.


Doncs bé, em va aturar i em va dir en definitiva si volia col·laborar amb la seva causa, i jo li vaig dir que d’acord, que jo col·laboraria amb la seva causa però a canvi que ella col·laborés amb la meva. La noia va posar cara entre d’estranyesa i mala cara, jo diria més aviat mala cara que no pas cara d’estranyesa, la veritat, i en fi, no ho entenc, perquè al capdavall el meu tracte era just i, a més, encara no li havia dit en què consistia la meva causa. ¿Per quina raó jo havia de posar bona cara quan ella em proposava col·laborar en la seva causa, i en canvi quan jo li demanava exactament el mateix a ella, és a dir, que col·laborés amb la meva causa, ella posava mala cara? Veient jo la seva cara d’ofesa, no li vaig arribar a dir quina era la meva causa independentista nacional, tot i que vaig pensar que ella hauria fet bé d’avenir-se al meu tracte. La noia hauria fet bé de col·laborar amb la meva causa perquè la meva causa, de retruc, hauria beneficiat la seva. Amb un país independent, els catalans no dubto que podrien destinar més calés justament a la seva causa, però en fi, aquí no hi vaig voler entrar, perquè hi ha coses que saps que són impossibles de fer entrar al cervellet de la gent, per òbvies que siguin, o precisament per la seva simple obvietat, i més quan aquesta gent col·labora per a Metges Sense Fronteres però sense adonar-se que la primera frontera la imposen ells barrant-me el pas mentre passejo amb el cap espès pel Passeig de Gràcia, tot i que amb el cap menys espès que ara, quan escric aquest article, crec que això ja ho he dit.


Com que sóc educat i ella ja m’havia aturat amb la seva mala educació sense fronteres, vaig optar per dir-li que era una sort que ella hagués de col·laborar per a Metges Sense Fronteres per a l’Àfrica, segons m’acabava d’informar, perquè això significava que el món anava força bé com sempre anava força bé el món, perquè observo que, dels cinc continents del món, es veu que sempre és concretament l’Àfrica el que passa gana i té tots els problemes del món, ja dic. La resta del món deu estar prou bé, doncs, li vaig dir, i ella em va tornar a mirar malament, i tampoc en aquest cas no sé per què. Al capdavall, li estava donant una bona notícia, i fins i tot li vaig subratllar, per veure si així m’entenia millor, que per molts anys hagis de demanar col·laboració per ajudar l’Àfrica, noia, perquè el dia que no sigui així voldrà dir que hauràs de demanar col·laboració per ajudar l’Àfrica i l’Àsia, i vés a saber si també per a la pidolaire d’aquí darrere, vaig afegir, girant-me i assenyalant-li la dona a qui jo li acabava de donar l’almoina.


En fi.


Com que la noia continuava mirant-me cada cop més malament, vaig canviar d’estratègia i li vaig dir que no podia acceptar de col·laborar amb la seva causa perquè jo confiava molt en ella, o sigui en la noia, ja ho crec, però gens en el que em deia malgrat que ella confiava sincerament en el que deia, és a dir; que els calés de la meva col·laboració anirien a parar per a la causa que em deia. Aleshores la noia em va dir que jo era contradictori, concretament “el que em diu és contradictori”, va dir. Uf, uf..., vaig fer per dintre meu, i vaig pensar que, efectivament, el que hauria estat en realitat contradictori seria que ella hagués entès mitja paraula del que jo li deia. En fi. Aquesta estratègia de dir la veritat no només perquè no et creguin, sinó directament perquè no t’entenguin i et considerin un cas perdut i et deixin en pau, l’he practicat tota la vida, i funciona de meravella. Aquesta estratègia de dir simplement la veritat perquè et prenguin per boig és oli en un llum, sí. I ja quan em pensava que la noia s’oblidaria de mi, reconec que em va admirar la seva tenacitat en dir-me, ara sense embuts a causa de la irritació, “escolti, vol col·laborar o no?!”. Aleshores li vaig respondre que de fet voldria col·laborar, ja ho crec, però que ho sentia, simplement no puc col·laborar perquè acabo de donar l’ultima almoina que em permetia a la pidolaire d’aquí darrere, em sap greu, noia, li vaig dir girant-me de nou i assenyalant-li la pidolaire del mocador al cap. No em queda ni cinc per col·laborar amb la teva causa, noia, i si et donés el poc que em queda ho hauries de fer servir per ajudar-me a mi, i la cosa no tindria sentit, oi? I encara menys perquè ja m’has informat que del que es tracta és de col·laborar per ajudar l’Àfrica.


I res, així va acabar la cosa.