A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dimarts, 31 de març de 2020

Un virus saludable


El coronavirus és una meravella per a la salut mundial. Des de fa setmanes ningú mor de càncer, de grip ordinària, d’atacs de cor ni de cap altra malaltia. Ara, tothom que mor, ho fa de coronavirus. Tothom. Ens ho repeteixen els mitjans tothora, i amb raó. Una notícia així és un fet extraordinari, inaudit en la història de la humanitat. Per fi una notícia històrica de veritat. S’han acabat de cop totes les malalties. Totes menys una. Només en queda una: el terrible coronavirus. Però aquí no s’acaba l’excel·lent notícia. Tenint en compte que una grip ordinària mata entre mil i mil cinc-centes vegades més persones que el coronavirus en el mateix temps que fins ara portem de pandèmia, sabem que la humanitat a partir d’ara gairebé deixarà d’emmalaltir. Perquè només existirà una malaltia i aquesta serà molt menys mortal que la grip, sense ser la grip la malaltia més mortal. De cine, doncs. I el prodigi encara no acaba aquí. Encara hi ha un altre fet altament tranquil·litzador. La mortaldat molt inferior del coronavirus respecte de la grip ordinària encara seria més reduïda si no fos per l’emoció que les autoritats, en especial les espanyoles, afegeixen a l’assumpte. La manca de mascaretes, de material en general, de professionals i d’instal·lacions, que posen a prova els professionals sanitaris, els quals viuen eufòrics la situació com una oportunitat única de lluir-se i veure elevada la seva autoestima, aplaudits entusiastament des de les finestres de les agraïdes i solidàries llars ciutadanes, fa que la mortaldat per coronavirus sigui força superior a la que dictaria la malaltia si no fos per aquesta austeritat creada assenyadament per les autoritats competents per donar una immillorable oportunitat al personal públic sanitari de demostrar el seu nivell professional.


Viurem milions d’anys. No sé per a què, no sé quin sentit tindrà, però viurem milions d’anys. Només la cola, la cervesa, les crispetes i els ganxitos podran amb nosaltres. Però tampoc. Igual que una vacuna, cal immunitzar el cos a còpia de més cola, cervesa, crispetes, ganxitos i pastisseria industrial.


M’agrada molt quan sento anomenar pandèmia  al coronavirus. L’any 2010 es va decidir que una malaltia viral que passés a més d’un país seria anomenada pandèmia, amb independència de la quantitat de morts que hi hagués a cada país o de la suma de mortaldat total entre dos o més països. Per això jo també vaig repetint la paraula pandèmia, pandèmia, tothora, i ho faig sense por, content del nou significat de pandèmia, un significat transformat, optimista, sinònim de bona salut universal.



A Catalunya, la benedicció del coronavirus està donant també una oportunitat immillorable. Les autoritats desautoritzades catalanes gaudeixen de valent amb el tradicional costum de posar-se solemnes davant dels mitjans, amb aquell to i gestualitat de determinació impostades, fent veure que la política catalana pinta alguna cosa,  i alhora practicant la superioritat moral i victimisme vers Espanya, acusant-la de no actuar responsablement i de no deixar-los actuar a ells, o sigui les autoritats desautoritzades catalanes. Gaudeixen presumint d’autoritat, però alhora gaudeixen plorant per la manca d’autoritat que Espanya els confereix. L’habitual i apassionant joc de funambulisme de la contradicció, tanmateix reeixit, gràcies a l‘inefable concurs del poble. I mentrestant, Espanya aprofita l’avinentesa per centralitzar encara més, si es pot, Catalunya. Jugada rodona per a tothom. Tots contents. Res més satisfactori per a ambdues parts que el manteniment d’una Catalunya ben espanyola. I aquest cop gràcies al providencial coronavirus.


I parlant d’autoritats desautoritzades, no se’ns ha d’escapar que el coronavirus aviat farà realitat el somni més humit, sec i semisec del gran guru clàssic del catalanisme: l’inefable Jordi Pujol. Sempre em va semblar admirable que la seva obsessió no fos la nimietat de fer la independència, sinó l’engendrament de més i més catalanets. L’home insistia que féssim fills i més fills catalans. En això, missaire com era, ell mateix era exemplar i sabia de què parlava. Bé, doncs, cap a final d’any amb tant confinament la seva antiga obra de govern per fi es veurà culminada, molt abans que la Sagrada Família. L’avorriment en la reclusió fa que ara els catalans cardin com conills. A les farmàcies s’han esgotat abans els condons que les mascaretes antivirals, però aquesta notícia no s’ha fet pública per responsabilitat. Ara cal centrar-se en el que toca. Cal centrar-se en la manca existent de mascaretes i els contagis innecessaris que això provoca. Cal centrar-se en la queixa catalana determinada i solemne a Madrid per la manca de mascaretes, etcètera. Dit això, d’aquí a uns mesos Catalunya triplicarà el nombre de catalanets, ja veuràs. I aleshores els catalans seran imparables. Faran manifestacions triplement massives amb llacet groc que seran l’enveja groga de la Xina, i el món sencer els mirarà, els comprendrà i veurà que tenen raó i tal. El motiu de la manifestació serà el de menys, naturalment. Ja se n’inventaran algun, cap problema. Qualsevol queixa a Madrid servirà. Idees no els en falten. Els catalans són altament imaginatius a l’hora de trobar motius per manifestar-se festivament i evitar la independència. En qualsevol cas,  jo els proposo la recuperació d’una ja vella reivindicació: ’”alliberem els presos polítics”. És un refregit, però tant se val, la qüestió és l’activitat tribal de passar el diumenge protestant contra Espanya per alguna cosa, i com que ara mateix amb el tema coronavirus estan distrets i ja no es recorden dels presos polítics, la reivindicació els semblarà nova, cap problema.


Aquí no acaben, però, les bondats del coronavirus. El confinament convida a enfortir els llaços de germanor entre els humans, cosa que naturalment menarà a enfortir el compte corrent dels advocats, gràcies als divorcis per les conseqüències de tanta germanor confinada durant setmanes. Fabulós, el coronavirus, ja dic. Per això les autoritats espanyoles amb bon criteri i per facilitar la convivència confinada permet que els estancs estiguin oberts. Cal  permetre la cobertura de les primeres necessitats, i la gent bé s’ha de distreure a casa d’alguna manera. Provocar més morts per tabaquisme que no pas per coronavirus és un detall que el poble accepta amb normalitat. Perquè no oblidem que ara el papus és el coronavirus, no el càncer ni cap altra malaltia. La qüestió és que no hi hagi morts per coronavirus, i punt final. Per això les autoritats actuen amb admirable responsabilitat silenciant que el confinament té més eficàcia reduint la mortaldat gràcies a la manca de pol·lució dels vehicles que han deixat de circular, que no pas l’estalvi que suposarà en contagis amb conseqüències mortals per coronavirus. De la mateixa manera, no és menys admirable la idea del confinament per al bé de l’augment del PIB estatal mitjançant el negoci del paper higiènic que, sàviament, el poble s’ha encarregat de saquejar a les lleixes dels supermercats, previsors com són, conscients que el confinament provoca profuses i urgents visites al lavabo, tenint en compte que l’avorriment fa obrir molt la nevera i l’armari de la cuina, proveïts de cola, cervesa, crispetes i ganxitos, essencials productes de primera necessitat que, junt amb el televisor, cal cobrir per passar les setmanes confinats i confitats amb l’ajut inestimable de la pastisseria industrial. Tot plegat farà augmentar l’índex de glucosa i sobrepès a la població, cosa que naturalment provocarà, junt amb el tabac, més morts que el coronavirus. Però això, ja dic, no té cap importància. Perquè ens hem de centrar, no ens convé dispersar-nos, no ens convé oblidar que l’enemic a batre no és altre que el coronavirus. I que juntos lo paramos.

dijous, 16 de gener de 2020

Amén, amén



No sé dir que no, i vaig assistir al funeral de l’Arcadi. I bé, estava jo assegut fora de l’església, a l’escalinata de pedra, mentre prenia una llauna de cervesa i el portal estava obert per la gentada i la calor que feia, i sentia que a dintre el capellà parlava de moltes coses, anava d’un tema a l’altre, molt desconcertant, però sobretot es referia al ramat, estava obsedit amb el concepte de ramat, o almenys amb la paraula ramat, la seva fonètica, si he de jutjar per com la pronunciava, emfasitzant l’erra inicial, complaent-se en l’erra cada vegada que la pronunciava, i també per a complaença dels assistents, que de tant en tant deien amén i després callaven. Amén. El que deia el capellà, i aquell amén coral, tot ressonava solemnement a les parets de l’església, formant un eco que m‘arribava a les orelles i no em deixava pensar en el mort. Amb tant ramat, tants xais, tant d’amén i tant d’eco no pensava en el veí Arcadi dins el taüt, mirava de figurar-me quina cara devia fer dins el taüt mentre alguns assistents li ploraven la mort o potser la vida o el que fos, el cas és que l’Arcadi ja no hi era però el capellà deia que sí que hi era, entre nosaltres, deia, parlava del Cel, en majúscules, suposo, que el retrobarien al Cel. El capellà no semblava incloure’s en aquest retrobament, parlava en tercera persona adreçant-se als assistents, i de les ànimes, parlava de les ànimes, del germà difunt Arcadi i d’algunes coses més que m’arribaven a l’oïda, el portal enorme de l’església estava obert perquè els assistents poguessin respirar, uf, l’església plena com un ou al funeral de l’Arcadi mentre a fora el meu cervell anava de bòlit, de la cara del mort en el taüt a la cara del mort d’un altre difunt, un altre veí, aquest del barri del costat, que també havia mort feia dos dies però que havia donat l’ordre expressa de no celebrar cap missa a la seva memòria o al que fos, fent honor a l‘home rebec que havia estat sempre, l’home solitari que s’havia guanyat enemics: en Fausto és un bord, només fa que guanyar-se enemics, deien, gairebé tants enemics com ara omplien l’església per honorar la memòria del veí Arcadi, aquella gent del barri i del barri veí i probablement de més enllà, gent que aprovava la personalitat de l’Arcadi però no aprovava la personalitat d’en Fausto, perquè deien que era esquerp i solitari, i jo trobava que era solitari, no pas esquerp, però que ells el trobaven esquerp perquè era solitari, de manera que convertien a tots els solitaris del món en esquerps, això passa, acostuma a passar, quan vas massa sol ets esquerp, però quan t’apuntes a una colla ets simpàtic, coses de la redempció. I jo apreciava en Fausto, no havia tingut més de potser cinc converses breus amb ell, però m’agradava en Fausto perquè a tota aquella gent de l’església no els agradava en Fausto, i aquest era motiu suficient, de fet podria haver estat l’únic motiu, perfectament l’únic motiu pel qual a mi m’agradés en Fausto i no m’agradés aquella gent.


Però no era pas exactament així. M’agradava en Fausto per aquesta raó, sí, però sobretot perquè quan ell em veia em saludava, em deia bon dia, bona tarda i, si s’esqueia, bona nit, perquè em deia bona nit poques vegades. En Fausto era un home d’ordre, de costums estrictes. Tal com em va fer saber un cop sense cap orgull afegit, a quarts de deu ja sóc al llit, des que s’havia jubilat que ja sóc al llit a quarts de deu. I sortia poc. De dia, i encara menys de nit sortia poc, potser per no haver de veure la gent que ara omplia l’església en memòria del difunt Arcadi. Per això jo el veia tan poc, a en Fausto, el veia poc perquè era del barri del costat i el veia força menys que a l’Arcadi, que vivia amb la dona al meu barri, i per això, com menys el veia més mitificava secretament en Fausto, la seva absència esdevenia llunyania, i en conseqüència mitificació. En Fausto rarament somreia, però sempre deia bon dia, bona tarda i bona nit. En canvi, l’Arcadi si podia no et deia ni bon dia, bona tarda ni bona nit, però sempre somreia quan li deien bon dia, bona tarda o bona nit, i tenia una veu dolça, parlava gairebé xiuxiuejant i això li donava un aire de bona persona, moderada. I el més important: no parlava mai i escoltava sempre, no entenia res però escoltava sempre, escoltava pacientment la xerrera en primera persona dels veïns, era molt comprensiu amb la seva escolta i ja n’hi havia prou, no calia que entengués res del que li deien perquè els veïns no tenien cap interès en la seva comprensió, el tenien en les seves orelles.  I caminava encorbat, l’Arcadi caminava amb aspecte abatut, una obediència resignada si no fos que la practicava de bon grat. Tothom trobava l’Arcadi una bellíssima persona, deien, mai deien simplement una bella persona, sinó bellíssima persona, així, amb la boca plena, la gent deia bellíssima persona quan parlava de l’Arcadi amb la boca plena, com si parlessin mentre menjaven, i això em semblava de mala educació i fins i tot em feia una mica de fàstic, la veritat sigui dita.


En això pensava jo mentre feia un últim glop de la llauna de cervesa i la rebregava amb la mà, amb una sola mà, en un rampell de ràbia per la mort d’en Fausto, em sabia greu no haver-hi parlat més, no haver-lo conegut més, i per consolar-me em deia que si l’hagués conegut més hauria deixat d’agradar-me, perquè si m’agradava tant en Fausto era justament perquè no el coneixia, perquè, d’haver-lo conegut, m’hauria provocat potser tanta aversió com l’Arcadi, o fins i tot com els assistents a la seves exèquies que anaven dient amén, amén, i que quan es referien a l’Arcadi ho feien amb el mateix terme, una bellíiiiiissima persona, de la mateixa manera que ara deien amén al capellà diletant que semblava canviar de tema cada mig minut i que lligava un qüestió amb l’altra com si hi hagués cap lligam entre una i l’altra, i els assistents assentien perquè callaven i quan obrien la boca només era per dir amén, amén, i jo en el meu cap em repetia amén, amén, i bellíssima, bellíssima persona, els sentia la veu dins el meu cap, perfectament, com si la tingués enregistrada, un prodigi el cervell humà, sí, i no podia esborrar aquella veu, primer individual, em ressonava al cervell individualment, no pas una veu concreta, només una veu, a voltes masculina o femenina, tant se valia, era aquella veu insuportable de cap persona concreta dient bellíssima i amén, i a continuació s’hi afegien més i més veus, formant una coral de veus repetint bellíssima persona i amén, i finalment feien cànons amb les veus, se’m barrejaven les veus masculines i femenines en melodies complexes i finalment caòtiques que em feien explotar el cervell, i em posava les mans a les orelles per mirar d’apagar aquelles veus, però era endebades perquè les veus les tenia en el cervell, ja dic, i no podia treure-me-les del cervell, no pots treure’t res del cervell, intenta treure’t alguna cosa del cervell i fracassaràs, és una trampa, de fet com més intentes desesperadament treure’t res del cervell més se t’hi encasta, com obligar-te a dormir. On es Déu per ajudar-te en aquests moments, quan més el necessites, eh! Tan a prop era jo de l’església i tan allunyat em sentia jo de Déu, una cosa molt estranya, i la cervesa de llauna no m’ajudava, el cap em donava voltes amb la cervesa de llauna i aquelles veus, i vaig llançar amb mala llet la llauna de cervesa a un costat i algú es va girar i em va mirar malament, no sé si perquè trobava reprovable el meu gest o perquè trobava reprovable el meu gest esdevingut al costat de la casa del Senyor, o potser el meu gest esdevingut durant les exèquies del gran Arcadi, o potser el meu gest esdevingut durant les exèquies del gran Arcadi a la casa del senyor, no ho sé, el fet és que el meu gest no va agradar a aquella persona a qui tenia vista del barri i que se n’havia adonat i que em va fer adonar-me del meu propi gest, tan alterat estava jo mirant de treure’m aquelles veus del cap, activades com un huracà a còpia de la dinamo repetitiva, accelerada per la cervesa de llauna.


I després vam anar cadascun pels seus mitjans cap al cementiri, i aquella persona que m’havia mirat malament per haver llançat la llauna em va demanar molt educadament, en veure’m entrar al meu cotxe, si jo el podia acompanyar al cementiri, i li vaig dir amb un somriure que sí, amb molt de gust, naturalment..., sense que jo sentís naturalment cap gust per dur-lo al cementiri, sentia de fet un mal gust tal que feia que no pogués ser gens natural que jo trobés natural haver-lo d’acompanyar. Però així ho vaig fer, i mentre conduïa travessant la ciutat fent cap al cementiri, ell m’anava parlant com si jo fos un taxista, aquest efecte em produïa, i jo encara no m’havia tret del tot aquelles veus insistents que repetien bellíiiiissima persona, i amén, quan ell em deia que l’Arcadi era una bellíssima persona, i com que jo no li responia perquè tenia aquelles veus al cap que, amb l’ajut de la cervesa de llauna, em produïen una mena de migranya, l’home se sentia empès a repetir-m’ho per si no m’havia quedat clar: bellíssima, l’Arcadi era una bellíssima persona, em deia, i les veus em donaven voltes i més voltes, cada cop voltes més accelerades amb l’ajut de la cervesa de llauna, ja dic. I quan l’home no deia que l’Arcadi era una bellíssima persona, em deia que l’Arcadi, en pau descansi, va tenir mala sort en els negocis, molta, molta mala sort, em deia, perquè l’havien entabanat i es va veure, l’Arcadi es va veure implicat en un negoci tèrbol que li va costar car, molt car, i tot perquè era massa bona persona, es va deixar engalipar per massa bona persona, em deia, de manera que l’Arcadi va col·laborar en una estafa massiva, però perquè era una bellíssima persona, massa bona persona, em deia l’home, que tenia el vici de picar-me el braç mentre em parlava i em dificultava el canvi de marxes. L’Arcadi no sabia dir mai que no i es va deixar fotre per aquella colla, em deia, aquella colla que el van enfonsar en un pou del qual mai més s’havia recuperat, em deia. I jo li vaig dir, just abans de baixar del cotxe li vaig preguntar si l’Arcadi no era major d’edat, però l’home em va respondre amb una mirada estranya, diferent a la que m’havia adreçat en veure’m llençar la llauna de cervesa, no sé com definir-la, una mirada entre d’incomprensió i de mala sospita. El fet és que no em va dir res i en baixar del cotxe se’n va anar directe cap a la congregació de familiars i amics del difunt, suposo, ja aplegats a l’entrada del cementiri, força silenciosos, parlant en un to baixet, com si no volguessin molestar el son dels morts, o alguna cosa així.


Vaig seguir a distància l’afligida congregació, i quan es van trobar davant del nínxol on havien de ficar l’Arcadi, vaig veure per a la meva sorpresa que, potser cent metres més enllà, dos funcionaris estaven ficant en aquell moment un taüt dins del nínxol. Al costat dels funcionaris, amb la mà tapant-se la boca hi havia una dona, i la vaig reconèixer. No vaig dubtar a anar cap allà per acompanyar la dona d’en Fausto. La congregació m’observava, i mentre me n’allunyava podia sentir-los darrere, palplantats, el meu clatell plegat d’ulls clavats, la congregació que tot d’una alçava el to de veu en un murmuri general que jo percebia cada cop més feble a cada pas que feia. No distingia el que deien, només sentia silenci en el cervell, per fi el silenci, aquelles veus que em retronaven al cervell, bellíssima persona, bellíssima..., amén, amén..., havien desaparegut, ara només sentia el murmuri real d’aquella gent darrere meu, només el murmuri, mentre m’apropava a nínxol d’en Fausto i el seu taüt, acompanyat de la seva dona i els dos silenciosos funcionaris, que anaven per feina.

dijous, 31 d’octubre de 2019

Étoiles filantes


J’ai la plus profonde mélancolie pour ceux que j’ai vus de son vivant furtivement pour la dernière fois, étant celle-ci dans quelques cas la première. C’étaient comme des étoiles filantes et c’est juste à cause de ça que je me rappelle si bien le moment où je les ai vus. Inoubliable. Parfois il s’agit de gens anonymes et parfois ce sont de personnages populaires, ça ne fait rien, ça ne modifie du tout la puissance de ma tristesse. C’est là que l’on se rend compte en toute clarté de la futilité des hiérarchies des vivants, c’est là que l’on voit l’aune démocratique de la mort. Je les ai rencontrés par hasard dans un restaurant ces gens, montant la rue ou traversant un passage piétons pendant que j’attendais le feu sur ma moto. Un geste, l'air, la démarche, la façon d'avaler, quoi que ce soit. Au moment du rencontre j’étais bouleversé, mais je ne savais pas à quel point ça me touchait et me toucherait à jamais. On ne sait pas à présent la portée de ce qui nous arrive, il faut attendre bien, mais pas patiemment, ce n’est pas la sorte d’attente qui peut mener au désespoir, car on ne réalise pas comment tel ou tel souvenir cristallise dans notre esprit. C’est le temps lui-même qui nous rappelle l’importance du moment vécu il y a longtemps, pas notre conscience. Il y a une sorte de tamis sage dans notre cerveau qui est bien au-delà de nous. J’aime bien ces gens-là, en fait eux ils sont les gens que j’aime le plus. Peut-être parce que je ne les ai jamais connus, peut-être parce que je ne les ai même pas imaginés. C’est juste leur fugacité ce qui rend mon émotion, ou plutôt leur fugacité étant le reflet de la mienne. La mort dans la vie rend de l’émotion.