A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dijous, 16 de gener de 2020

Amén, amén



No sé dir que no, i vaig assistir al funeral de l’Arcadi. I bé, estava jo assegut fora de l’església, a l’escalinata de pedra, mentre prenia una llauna de cervesa i el portal estava obert per la gentada i la calor que feia, i sentia que a dintre el capellà parlava de moltes coses, anava d’un tema a l’altre, molt desconcertant, però sobretot es referia al ramat, estava obsedit amb el concepte de ramat, o almenys amb la paraula ramat, la seva fonètica, si he de jutjar per com la pronunciava, emfasitzant l’erra inicial, complaent-se en l’erra cada vegada que la pronunciava, i també per a complaença dels assistents, que de tant en tant deien amén i després callaven. Amén. El que deia el capellà, i aquell amén coral, tot ressonava solemnement a les parets de l’església, formant un eco que m‘arribava a les orelles i no em deixava pensar en el mort. Amb tant ramat, tants xais, tant d’amén i tant d’eco no pensava en el veí Arcadi dins el taüt, mirava de figurar-me quina cara devia fer dins el taüt mentre alguns assistents li ploraven la mort o potser la vida o el que fos, el cas és que l’Arcadi ja no hi era però el capellà deia que sí que hi era, entre nosaltres, deia, parlava del Cel, en majúscules, suposo, que el retrobarien al Cel. El capellà no semblava incloure’s en aquest retrobament, parlava en tercera persona adreçant-se als assistents, i de les ànimes, parlava de les ànimes, del germà difunt Arcadi i d’algunes coses més que m’arribaven a l’oïda, el portal enorme de l’església estava obert perquè els assistents poguessin respirar, uf, l’església plena com un ou al funeral de l’Arcadi mentre a fora el meu cervell anava de bòlit, de la cara del mort en el taüt a la cara del mort d’un altre difunt, un altre veí, aquest del barri del costat, que també havia mort feia dos dies però que havia donat l’ordre expressa de no celebrar cap missa a la seva memòria o al que fos, fent honor a l‘home rebec que havia estat sempre, l’home solitari que s’havia guanyat enemics: en Fausto és un bord, només fa que guanyar-se enemics, deien, gairebé tants enemics com ara omplien l’església per honorar la memòria del veí Arcadi, aquella gent del barri i del barri veí i probablement de més enllà, gent que aprovava la personalitat de l’Arcadi però no aprovava la personalitat d’en Fausto, perquè deien que era esquerp i solitari, i jo trobava que era solitari, no pas esquerp, però que ells el trobaven esquerp perquè era solitari, de manera que convertien a tots els solitaris del món en esquerps, això passa, acostuma a passar, quan vas massa sol ets esquerp, però quan t’apuntes a una colla ets simpàtic, coses de la redempció. I jo apreciava en Fausto, no havia tingut més de potser cinc converses breus amb ell, però m’agradava en Fausto perquè a tota aquella gent de l’església no els agradava en Fausto, i aquest era motiu suficient, de fet podria haver estat l’únic motiu, perfectament l’únic motiu pel qual a mi m’agradés en Fausto i no m’agradés aquella gent.


Però no era pas exactament així. M’agradava en Fausto per aquesta raó, sí, però sobretot perquè quan ell em veia em saludava, em deia bon dia, bona tarda i, si s’esqueia, bona nit, perquè em deia bona nit poques vegades. En Fausto era un home d’ordre, de costums estrictes. Tal com em va fer saber un cop sense cap orgull afegit, a quarts de deu ja sóc al llit, des que s’havia jubilat que ja sóc al llit a quarts de deu. I sortia poc. De dia, i encara menys de nit sortia poc, potser per no haver de veure la gent que ara omplia l’església en memòria del difunt Arcadi. Per això jo el veia tan poc, a en Fausto, el veia poc perquè era del barri del costat i el veia força menys que a l’Arcadi, que vivia amb la dona al meu barri, i per això, com menys el veia més mitificava secretament en Fausto, la seva absència esdevenia llunyania, i en conseqüència mitificació. En Fausto rarament somreia, però sempre deia bon dia, bona tarda i bona nit. En canvi, l’Arcadi si podia no et deia ni bon dia, bona tarda ni bona nit, però sempre somreia quan li deien bon dia, bona tarda o bona nit, i tenia una veu dolça, parlava gairebé xiuxiuejant i això li donava un aire de bona persona, moderada. I el més important: no parlava mai i escoltava sempre, no entenia res però escoltava sempre, escoltava pacientment la xerrera en primera persona dels veïns, era molt comprensiu amb la seva escolta i ja n’hi havia prou, no calia que entengués res del que li deien perquè els veïns no tenien cap interès en la seva comprensió, el tenien en les seves orelles.  I caminava encorbat, l’Arcadi caminava amb aspecte abatut, una obediència resignada si no fos que la practicava de bon grat. Tothom trobava l’Arcadi una bellíssima persona, deien, mai deien simplement una bella persona, sinó bellíssima persona, així, amb la boca plena, la gent deia bellíssima persona quan parlava de l’Arcadi amb la boca plena, com si parlessin mentre menjaven, i això em semblava de mala educació i fins i tot em feia una mica de fàstic, la veritat sigui dita.


En això pensava jo mentre feia un últim glop de la llauna de cervesa i la rebregava amb la mà, amb una sola mà, en un rampell de ràbia per la mort d’en Fausto, em sabia greu no haver-hi parlat més, no haver-lo conegut més, i per consolar-me em deia que si l’hagués conegut més hauria deixat d’agradar-me, perquè si m’agradava tant en Fausto era justament perquè no el coneixia, perquè, d’haver-lo conegut, m’hauria provocat potser tanta aversió com l’Arcadi, o fins i tot com els assistents a la seves exèquies que anaven dient amén, amén, i que quan es referien a l’Arcadi ho feien amb el mateix terme, una bellíiiiiissima persona, de la mateixa manera que ara deien amén al capellà diletant que semblava canviar de tema cada mig minut i que lligava un qüestió amb l’altra com si hi hagués cap lligam entre una i l’altra, i els assistents assentien perquè callaven i quan obrien la boca només era per dir amén, amén, i jo en el meu cap em repetia amén, amén, i bellíssima, bellíssima persona, els sentia la veu dins el meu cap, perfectament, com si la tingués enregistrada, un prodigi el cervell humà, sí, i no podia esborrar aquella veu, primer individual, em ressonava al cervell individualment, no pas una veu concreta, només una veu, a voltes masculina o femenina, tant se valia, era aquella veu insuportable de cap persona concreta dient bellíssima i amén, i a continuació s’hi afegien més i més veus, formant una coral de veus repetint bellíssima persona i amén, i finalment feien cànons amb les veus, se’m barrejaven les veus masculines i femenines en melodies complexes i finalment caòtiques que em feien explotar el cervell, i em posava les mans a les orelles per mirar d’apagar aquelles veus, però era endebades perquè les veus les tenia en el cervell, ja dic, i no podia treure-me-les del cervell, no pots treure’t res del cervell, intenta treure’t alguna cosa del cervell i fracassaràs, és una trampa, de fet com més intentes desesperadament treure’t res del cervell més se t’hi encasta, com obligar-te a dormir. On es Déu per ajudar-te en aquests moments, quan més el necessites, eh! Tan a prop era jo de l’església i tan allunyat em sentia jo de Déu, una cosa molt estranya, i la cervesa de llauna no m’ajudava, el cap em donava voltes amb la cervesa de llauna i aquelles veus, i vaig llançar amb mala llet la llauna de cervesa a un costat i algú es va girar i em va mirar malament, no sé si perquè trobava reprovable el meu gest o perquè trobava reprovable el meu gest esdevingut al costat de la casa del Senyor, o potser el meu gest esdevingut durant les exèquies del gran Arcadi, o potser el meu gest esdevingut durant les exèquies del gran Arcadi a la casa del senyor, no ho sé, el fet és que el meu gest no va agradar a aquella persona a qui tenia vista del barri i que se n’havia adonat i que em va fer adonar-me del meu propi gest, tan alterat estava jo mirant de treure’m aquelles veus del cap, activades com un huracà a còpia de la dinamo repetitiva, accelerada per la cervesa de llauna.


I després vam anar cadascun pels seus mitjans cap al cementiri, i aquella persona que m’havia mirat malament per haver llançat la llauna em va demanar molt educadament, en veure’m entrar al meu cotxe, si jo el podia acompanyar al cementiri, i li vaig dir amb un somriure que sí, amb molt de gust, naturalment..., sense que jo sentís naturalment cap gust per dur-lo al cementiri, sentia de fet un mal gust tal que feia que no pogués ser gens natural que jo trobés natural haver-lo d’acompanyar. Però així ho vaig fer, i mentre conduïa travessant la ciutat fent cap al cementiri, ell m’anava parlant com si jo fos un taxista, aquest efecte em produïa, i jo encara no m’havia tret del tot aquelles veus insistents que repetien bellíiiiissima persona, i amén, quan ell em deia que l’Arcadi era una bellíssima persona, i com que jo no li responia perquè tenia aquelles veus al cap que, amb l’ajut de la cervesa de llauna, em produïen una mena de migranya, l’home se sentia empès a repetir-m’ho per si no m’havia quedat clar: bellíssima, l’Arcadi era una bellíssima persona, em deia, i les veus em donaven voltes i més voltes, cada cop voltes més accelerades amb l’ajut de la cervesa de llauna, ja dic. I quan l’home no deia que l’Arcadi era una bellíssima persona, em deia que l’Arcadi, en pau descansi, va tenir mala sort en els negocis, molta, molta mala sort, em deia, perquè l’havien entabanat i es va veure, l’Arcadi es va veure implicat en un negoci tèrbol que li va costar car, molt car, i tot perquè era massa bona persona, es va deixar engalipar per massa bona persona, em deia, de manera que l’Arcadi va col·laborar en una estafa massiva, però perquè era una bellíssima persona, massa bona persona, em deia l’home, que tenia el vici de picar-me el braç mentre em parlava i em dificultava el canvi de marxes. L’Arcadi no sabia dir mai que no i es va deixar fotre per aquella colla, em deia, aquella colla que el van enfonsar en un pou del qual mai més s’havia recuperat, em deia. I jo li vaig dir, just abans de baixar del cotxe li vaig preguntar si l’Arcadi no era major d’edat, però l’home em va respondre amb una mirada estranya, diferent a la que m’havia adreçat en veure’m llençar la llauna de cervesa, no sé com definir-la, una mirada entre d’incomprensió i de mala sospita. El fet és que no em va dir res i en baixar del cotxe se’n va anar directe cap a la congregació de familiars i amics del difunt, suposo, ja aplegats a l’entrada del cementiri, força silenciosos, parlant en un to baixet, com si no volguessin molestar el son dels morts, o alguna cosa així.


Vaig seguir a distància l’afligida congregació, i quan es van trobar davant del nínxol on havien de ficar l’Arcadi, vaig veure per a la meva sorpresa que, potser cent metres més enllà, dos funcionaris estaven ficant en aquell moment un taüt dins del nínxol. Al costat dels funcionaris, amb la mà tapant-se la boca hi havia una dona, i la vaig reconèixer. No vaig dubtar a anar cap allà per acompanyar la dona d’en Fausto. La congregació m’observava, i mentre me n’allunyava podia sentir-los darrere, palplantats, el meu clatell plegat d’ulls clavats, la congregació que tot d’una alçava el to de veu en un murmuri general que jo percebia cada cop més feble a cada pas que feia. No distingia el que deien, només sentia silenci en el cervell, per fi el silenci, aquelles veus que em retronaven al cervell, bellíssima persona, bellíssima..., amén, amén..., havien desaparegut, ara només sentia el murmuri real d’aquella gent darrere meu, només el murmuri, mentre m’apropava a nínxol d’en Fausto i el seu taüt, acompanyat de la seva dona i els dos silenciosos funcionaris, que anaven per feina.

dijous, 31 d’octubre de 2019

Étoiles filantes


J’ai la plus profonde mélancolie pour ceux que j’ai vus de son vivant furtivement pour la dernière fois, étant celle-ci dans quelques cas la première. C’étaient comme des étoiles filantes et c’est juste à cause de ça que je me rappelle si bien le moment où je les ai vus. Inoubliable. Parfois il s’agit de gens anonymes et parfois ce sont de personnages populaires, ça ne fait rien, ça ne modifie du tout la puissance de ma tristesse. C’est là que l’on se rend compte en toute clarté de la futilité des hiérarchies des vivants, c’est là que l’on voit l’aune démocratique de la mort. Je les ai rencontrés par hasard dans un restaurant ces gens, montant la rue ou traversant un passage piétons pendant que j’attendais le feu sur ma moto. Un geste, l'air, la démarche, la façon d'avaler, quoi que ce soit. Au moment du rencontre j’étais bouleversé, mais je ne savais pas à quel point ça me touchait et me toucherait à jamais. On ne sait pas à présent la portée de ce qui nous arrive, il faut attendre bien, mais pas patiemment, ce n’est pas la sorte d’attente qui peut mener au désespoir, car on ne réalise pas comment tel ou tel souvenir cristallise dans notre esprit. C’est le temps lui-même qui nous rappelle l’importance du moment vécu il y a longtemps, pas notre conscience. Il y a une sorte de tamis sage dans notre cerveau qui est bien au-delà de nous. J’aime bien ces gens-là, en fait eux ils sont les gens que j’aime le plus. Peut-être parce que je ne les ai jamais connus, peut-être parce que je ne les ai même pas imaginés. C’est juste leur fugacité ce qui rend mon émotion, ou plutôt leur fugacité étant le reflet de la mienne. La mort dans la vie rend de l’émotion.

dijous, 10 d’octubre de 2019

Puntual


Segons la partida de naixement l’home Puntual va néixer a les 8:06h, però de manera incomprensible —i intolerable— ja abans de les vuit notava com la mare empenyia per expulsar-lo, animada per la comadrona, que no parava de dir empeny, empeny, fort, més fort..., a crits, finalment a crits, tot molt atabalador ja abans de veure en Puntual la llum del món, o com a mínim de l’habitació blanca, i tot sense tenir en compte la voluntat d’en Puntual de veure la llum, i menys la llum del món, però sobretot la seva voluntat de ser puntual. Havia de néixer a les 8:06h, no hi havia dubte, ni abans ni després, tal com així ho indicaria després el registre oficial. Calia resistir, esperar el moment de venir o anar al món, segons el punt de vista. De manera que en Puntual s’aferrava a la placenta, ben fort dins el ventre de la mare, no sé com s’ho feia però s’aferrava a la placenta mentre la mare intentava expulsar-lo a l’exterior, violentament, forçant les coses, vés a saber per què. En Puntual ja rebia ordres abans de néixer, la primera ordre, estúpida ordre, vés a saber per què. Només calia esperar que fossin les 8:06h, serenament, sense precipitar absurdament les coses. Per què aquella insistència, la precipitació a treure’l o entrar-lo al món? No venia de cinc minuts. Tindria tota la vida per endavant per ser al món, curta o llarga, una vida d’un minut o de cent anys, vés a saber, però tota una vida per endavant. No, no venia de cinc minuts, ni de deu. Però la mare i la comadrona el violentaven ja abans de néixer, la primera agressió, una agressió ja prenatal, incomprensible, i en Puntual no tenia temps de pensar en aquestes qüestions, només tenia les neurones del seu enorme capgròs de fetus concentrades en la idea que l’obsedia: néixer puntual. Si a la meva primera cita amb la vida ja soc impuntual, ja m’explicaràs com continuarà la cosa, torta, continuarà torta, les coses han d’anar rectes des d’un principi, perquè després passa el que passa, que es continuen torçant més i més, irremeiablement, com un arbre tort..., pensava el fetus Puntual abans i tot d’haver vist mai un arbre.

L’esgarip esquinçat de la mare va coincidir amb el crit histèric de la comadrona a les 8.06h en punt, sense que cap de les dues dones s’adonés que en Puntual no havia sortit o entrat per fi al món gràcies a aquells esforços compartits, sinó que havia estat producte de la puntualitat del nadó Puntual, que havia decidit sortir quan tocava, ni un minut —ni segon— abans ni després d’allò que indicaria la partida de naixement. No havia estat decisió d’en Puntual haver oposat resistència fins al moment exacte de sortir, sinó que era el moment exacte de sortir, la puntualitat, allò que havia obligat a en Puntual a retenir el seu naixement fins a l’hora precisa, el moment que indicarien de per vida els paper oficials.

La puntualitat d’en Puntual el va acompanyar sempre, en tots els detalls, essencials i anecdòtics. La seva existència, talment un planeta al voltant d’un astre, va girar sempre entorn de la puntualitat, menyspreant la salut, l‘amor i els afers materials, tot en favor de la puntualitat. La puntualitat extrema va convertir la seva vida en un caos. Mai la puntualitat seria tan nociva en un ésser viu. També l’atzar orquestrat se sotmetia a la seva puntualitat, fins al punt que en una ocasió va tenir una forta discussió amb un astròleg quan en llegir-li la carta astral el bruixot li va dir que era el seu ascendent el que determinava poderosament el seu pas per la vida i no la força de la puntualitat. A partir d’aquell dia va decidir que no creuria en l’astrologia, malgrat que no hi havia cregut mai, i això va ser a la tendra edat de sis anys, quan empès per la seva mare, que insistia a fer-li fer coses que el petit Puntual no tenia cap gana de fer, va haver de visitar aquell astròleg de gran reputació..., deia la mare, preocupada com estava per l’obsessió del fill per la puntualitat. La mare esperava sentir dir a l’astròleg que tot aniria bé amb el fill, i que allò de la puntualitat era una fotesa passatgera de criatura, obviant que no tenia res de pueril, ans al contrari, en Puntual passava la mà per la cara en matèria de puntualitat a qualsevol adult mediterrani, i res no feia pensar que no estigués també a l’altura de l’adult més puntual de qualsevol país civilitzat.

Podria allargar-me molt, moltíssim, sobre el condicionament de la puntualitat no contemplat per l’astrologia ni per la ciència sobre l’individu Puntual, i serà per prudència i per capacitat temporal i física d’aquest cronista que em limitaré a fer cinc cèntims del factor puntualitat, determinant al llarg de la vida d’en Puntual.

L’individu mitjà és impuntual. Entra en la limitació humana. La concepció del terme mateix puntualitat ja indica l’excepcionalitat del terme. La vida, amb els seus capricis atzarosos arrossega els homes a la impuntualitat, a la imperfecció, i per això la puntualitat és una aspiració que ningú espera seriosament satisfer, i com menys s’espera satisfer més abusa l’home de l’acceptació de la quimera de la puntualitat per deixar-se anar i allunyar-se llibertinament de l’aproximació relativa a la puntualitat absoluta. Centenars d’accions quotidianes distorsionen la planificació del temps, i els homes es recolzen en la seva imperfecta condició per abonar-se a la impuntualitat.

Tots, menys en Puntual. L’home Puntual no es permetia  la impuntualitat ni en els detalls més trivials, ni tan sols en aquells que només afectaven la seva persona i en les situacions íntimes i profanes. Així, per il·lustrar a tall d’exemple d’aquests abundants detalls quotidians, en Puntual no suportava haver de defecar després de dutxar-se. Quan això s’esdevenia, quan el ventre premia, irreverent i díscol, dictant sobre la seva voluntat, aliens els intestins a la seva voluntat i rigorós ordre, en Puntual s’angoixava de no dir i s’enfilava per les parets del lavabo. No pot ser, es deia, no pot ser que últimament cada dos per tres cagui després de dutxar-me!..., es deia, alterat. No és higiènic, la natura és imperfecta..., es deia, la natura no observa la lògica de cagar abans de dutxar-me..., es deia, i a còpia de repetir-s’ho i d’enfilar-se per les parets va aconseguir educar l’esfínter, ell ho anomenava així, educar l’esfínter, he educat per fi l’esfínter, es deia, per cagar sempre, sempre abans de la dutxa, mai després, coi, mai després... I així, amb l’anus ben ensinistrat, se sentia net i sortia de casa satisfet, i no tant pel fet de sentir-se lleuger, amb la feina feta, com per haver estat puntual en l’evacuació.

Només trobava satisfacció i aplicava la seva exigència en la puntualitat. També en la vida professional. Cada quinze dies, gairebé es diria que puntualment, si més no de mitjana, l’acomiadaven de la feina, i anava de feina en feina sense tenir un ofici perquè no tenia temps de consolidar cap ofici concret, l’ofici el dictaminava cada nova feina i cada nova feina era al seu torn dictada per l’obsessió de la puntualitat. El seu ofici es diria que era la puntualitat, però ningú no el contractava per la seva implacable puntualitat. Al contrari, l’acomiadaven a causa de la puntualitat. La seva extrema puntualitat era contra-productiva per als empresaris que el contractaven, i devia ser l’únic treballador del món acomiadat sistemàticament a causa de la seva sistemàtica puntualitat. No se’n queixava, però. Hi estava acostumat, i a cada comiat abandonava les empreses puntualment, complint rigorosament amb el seu horari fins a l’últim moment. No plegava ni un minut abans ni després de l’hora que tocava malgrat saber que estava acomiadat. No rendia a la feina no pas per incapacitat o per indolència, ni per descomptat per impuntualitat. No. Entrava a l’hora exacta acordada al conveni, però no estava per la feina, no podia estar per la feina, pendent en tot moment del rellotge, controlant a quina hora exacta havia de parar de treballar per esmorzar, o en quin moment exacte havia d’aturar-se per plegar al final de la jornada. Sovint discutia amb l’encarregat de torn, no tolero que em doni ordres quan vostè ha arribat tres minuts i dotze segons tard aquest matí a la feina..., els deia, posem per cas. I en alguna ocasió l’endemà de signar el contracte ja era acomiadat de la feina.

En qüestions amoroses la cosa no li va anar pas millor. Va aconseguir prometre’s amb una noia patològicament impuntual. Ell deia que ella l’equilibrava. Tu m’equilibres..., li deia, enamorat. S’entenien. Molt. Fins al dia de la boda. Estava prevista a les dotze, però el capellà es va presentar vint-i-dos minuts tard, i sense justificar-se. En Puntual va posar mala cara. De fet, s’anava encenent per moments a cada minut que no arribava el capellà, i després gairebé va explotar, enrogit d’indignació, quan va veure aparèixer el capellà. En Puntual estava encès com un misto i, en el moment de posar l’anell a la núvia, endut per un rampell va llançar l’anell pel cap al capellà, amb tanta mala jeia que l’enviat de Déu va quedar estabornit a terra. En Puntual va sortir indignat de l’església, travessant el passadís entre l’estupefacció remorosa dels assistents i havent deixat la núvia sola a l’altar, plorant.

Abandonat a la solitud, amb només per companya l’obsessió per la puntualitat, van anar passant els anys, ell de feina en feina i sense conèixer cap més amor, fins que es va jubilar i aviat va començar a ensumar-se l’hora de la mort. No era gaire vell, però se sentia molt vell. No ho sabia, però l’obsessió per la puntualitat l’havia envellit abans d’hora. Era un home esgotat, trinxat físicament i mental per la seva obsessió. Assegut a la butaca del menjador, amb els ulls fits al rellotge de paret, havia perdut el cap i s’esforçava a saber quina seria l’hora exacta de la seva defunció, però no l’afinava. La incertesa el devorava viu, passava nits senceres desvetllat, intentant dilucidar desesperadament la cronologia exacta que hauria d’indicar el seu certificat de defunció. Però res. De vegades es convencia que seria un dia i a una hora, minut i segon precisos, però tan aviat li venia al cap la certesa inefable d’aquestes dades com li desapareixia, o no recordava les dades, li fallava la memòria, no les recordava i les canviava per unes altres que al seu torn li apareixien com les definitives. Era de bojos. Desesperava. No dormia, no menjava, no vivia. La puntualitat, allò que havia estat el timó, per bé que sense port, de la seva vida, ara feia figa. I el seu cor ja no estava per aquella insuportable angoixa creixent que el consumia més enllà del consum físic i mental.

Va morir als seixanta-sis anys, de nit, mentre no dormia. El cor li va dir prou, prou a tanta angoixa de puntualitat. Es va acomiadar del món vint-i-sis minuts i tretze segons abans de l’hora anotada en el registre de defunció, que determinava la defunció a les 3.30h. Era la primera vegada en la seva vida que havia estat impuntual. Tota una vida de puntualitat per acabar morint impuntualment. Però això no ho va arribar a saber mai. Una sort. D’haver-ho sabut, hauria mort dos cops.