Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Per exemple

 


Estava jo escoltant de prop en el bus la conversa entre un sapiens i un idiota integral, però al final el sapiens tan idiota com l’altre en intentar fer-li entendre una qüestió d’economia que l’idiota no volia entendre perquè creia haver-ho entès ja tot, segons deixava clar amb la seva actitud i comentaris. El tema era l’economia i jo d’economia no hi entenc ni un borrall, com no hi entenc un borrall sobre tot allò que no m’interessa, i no perquè no m’hauria d’interessar, sinó perquè no hi veig cap interès en allò que, per molt que m’hi interessi, sempre anirà en contra meva perquè és molt més poderós que jo, no m’hi dedico professionalment i els que s’hi dediquen sempre treballaran per anar en contra meva per anar en favor seu encara que afirmin anar en favor de tots. Hi ha coses potencialment interessants però que esdevenen fútils a còpia de poder d’uns i d’impotència dels altres.

Doncs bé, el sapiens, naturalment impotent davant la negativa de l’idiota a entrar en raó, va caure en l’error, després d’haver esgrimit per error i inici de desesperació un argument d’autoritat, de recórrer finalment a un exemple per tal que l’idiota entrés en raó, sense adonar-se el sapiens que qualsevol intent de fer entrar en raó a un idiota pressuposa negar la condició d’idiota a l’idiota i, doncs, converteix al sapiens en tant o més idiota que l’idiota mateix a qui pretén il·lustrar.

I va passar el que passa sempre que es cau en l’error de recórrer, desesperadament o no, a l’exemple davant d’un idiota. Parava jo l’orella a la conversa fins que, voilà, la rèplica de l’idiota a l’exemple rebut no es va fer esperar. L’exemple clarivident exposat pel sapiens li va ser retornat per l’idiota a l’acte, i en forma de contra argument. L’exemple del sapiens va servir a l’idiota per agafar-s’hi, tergiversar-lo i contradir-lo per... justificar-lo segons el no-esquema mental de l’idiota. L’exemple va servir a l’idiota per contradir el seu interlocutor sapiens i el seu argument que havia intentat aclarir a través d’aquest exemple. Un exemple molt oportú i aclaridor, val a dir, perquè jo, que no hi entenc un borrall d’economia, el vaig poder entendre. El sapiens acabava de donar carnassa a la no-argumentació idiota de l’idiota a través de l’exemple. Exposar la raó amb un exemple a l’idiota només serveix per reforçar la raó de l’idiota segons l’idiota. El sapiens s’estava empassant el propi xarop de gust dolç que havia ofert a l’idiota, però que ara rebotava en el cervell d’aquest i li retornava al sapiens, esquitxant-lo, podia jo veure com li esquitxava l’exemple retornat a la cara, reconvertit idiotament, a la cara i a la camisa i el pantaló i un mitjó i una sabata i tot, l’esquitxava a tot ell, sencer, de cap a peus, l’exemple perfecte li era retornat per l’idiota a l’acte en forma de vòmit, un vòmit exemplar de xarop idiota emès per l’idiota, i que va resultar ser exponencial, el detonant de la ira interior del sapiens, que encès per dintre però encara aplomat per fora va contraatacar amb un altre exemple més punyent que el primer però no pas millor, segons em va semblar, car l’idiota té la facultat de desgastar el sapiens, convertint-lo en cada cop menys competent, aproximant-lo a la idiòcia de l’idiota. Naturalment, però, de fet tant se valia la qualitat de l’exemple, del primer i del segon exemple de l’interlocutor sapiens. A l’idiota, igual que a qualsevol idiota, li importa un rave la qualitat del raonament perquè de fet li importa un rave la raó i, doncs, el raonament. El raonament de tot idiota és la negació de la raó. Ningú com un idiota és capaç de negar la raó sense importar-li que la nega perquè el seu objectiu és de fet negar-la sense saber-ho, raó per la qual l’idiota nega tan magistralment la raó. No es pot competir en raons amb un idiota, perquè sempre venç. Destruir sempre és més fàcil que construir, si bé cal reconèixer que la manera de destruir de l’idiota és sempre una obra d’art de la construcció destructiva.

Per segona vegada, el sapiens va veure retornar el seu exemple transformat en argument idiota per l’idiota, en forma de vòmit. Vaig veure que el vòmit en què s’havia convertit el seu acceptable segon exemple tenia exactament el mateix color que el vòmit que havia rebut amb el seu primer i excel·lent exemple. Cap diferència. L’idiota era una màquina de triturar exemples, indiscriminadament, i reconvertir-los en la seva pròpia idiòcia per tal de projectar-los al sapiens de torn de manera implacable i incorregible. No hi ha rèplica possible a la idiotesa plantejada o més aviat afirmada per l’idiota. En primer lloc, perquè deixa KO al sapiens, que no sap com reaccionar i el desposseeix durant uns bons segons de les seves facultats intel·lectuals, talment una anestèsia que dóna un temps preciós a l'idiota per continuar-lo bombardejant amb múltiples i alegres idioteses que competeixen entre elles en aberració. En segon lloc, perquè intentar reconstruir la desfeta intel·lectual exposada per l'idiota suposa un esforç ardu i inútil que converteix en idiota el sapiens que ho pretén, tal com apuntava més amunt.

El sapiens no semblava haver-se adonat del vòmit que impregnava tot el seu cos, estava massa irritat per dintre i buscant un tercer exemple per fer entrar en raó d’una vegada a l’idiota per adonar-se d’aquest fet que clamava al cel.

Estava el sapiens a punt de sortir-li de la boca el tercer exemple quan vaig intervenir en la conversa per dir-li ...no, cal, escolti, perdoni que m’hi fiqui, però no cal que s’esforci a donar-li més exemples, perquè aquest senyor té raó, te tota la raó i no necessita més exemples seus. El sapiens es va girar i em va mirar amb cara de pocs amics, malgrat que no érem ni poc ni molt amics, sinó dos desconeguts, i l'idiota em va dibuixar un somriure d’autocomplacència i complicitat. M’hauria agradat molt explicar-li al sapiens que l’estava intentant ajudar a no assolir finalment el mateix nivell d’idiotesa que l’idiota amb qui estava bregant en favor de la raó, i en contra, val a dir, de la pròpia impotència i derrota. Però amb l’idiota davant no li ho vaig poder dir, perquè això sí que ho hauria captat l’idiota, com a perfecte idiota que era, ja que tot idiota és molt sensible, susceptible a allò que té a veure amb l’ofensa personal, per subtil que sigui. L’idiota capta perfectament la polarització, sobretot quan la polarització fa referència a la seva dignitat. L‘idiota projecta obertament la seva indignitat per la boca i en l’acció idiotes, el seu output d’idiòcia es generós, però per contra té un mur de contenció perfecte per a l’input referent a la seva dignitat. La indignitat de l’idiota no li impedeix defensar a ultrança la seva imaginària dignitat, i és aquest l’únic aspecte en el qual es pot afirmar que l’idiota té imaginació, per bé que paradoxalment les rèpliques de l’idiota es podrien considerar imaginatives si s’han de jutjar pel grau d’estupefacció que provoquen en el sapiens.

No, davant l’idiota no vaig poder aclarir-li la meva intenció, i ara m’arriscava a què ell, el sapiens, m’etzibés a mi un altre exemple per justificar la seva indiscutible raó, m’havia semblat, sobre la qüestió econòmica del debat. I no, m’hauria fet molt mal que confirmés, i a més amb mi, la seva idiòcia, que si continuava amb més exemples acabaria fins i tot superant la idiòcia de l’idiota a qui pretenia convèncer. Per sort no va tenir temps d’il·lustrar-me amb el seu tercer exemple, perquè el bus arribava al meu destí i, encara que no hagués arribat, jo hauria baixat a la propera parada. Calia evitar com fos la derrota total del sapiens. Li havia de procurar salvar, almenys, la dignitat, la seva condició de sapiens, d’espècie rara, en extinció, eternament en extinció.

dijous, 24 de setembre de 2020

Sur la perversité

 


Au début c’est la perversité du langage et puis le pourrissement de la pensée, et ça semblerait trop évident si ce n’était pas la fin du processus qui se produit, car à force de confusion de l’esprit il s’avère que celle-ci aboutit à la normalisation de la perversité du langage, qui dès lors perd cette condition de consciemment pervers pour le transformer tout simplement en commun. Du coup, le langage essentiel pour le fonctionnement social que l’on entend parler au quotidien est pervers sans que l’on ne le remarque. Fonctionnement ne signifie pas bon fonctionnement, mais tout simplement une manière déterminée de fonctionner qui a ses propres lois tacites et sans aucun rapport avec la morale.

La volonté expresse de perversité de la minorité puissante pour obtenir des bénéfices aux dépenses de la majorité faible a perdu à ce point-là sa volonté de perversité, mais juste la volonté. On double alors la perversité en la décalant de manière inconsciemment perverse vers la dissidence, chose qui sert à renforcer la normalité créé, à partir de là bien déguisée d’incontestable. Le dissident est donc suspect ou directement accusé de pervers. Automatiquement. Les raisons de la dissidence ne sont pas acceptées dans son contenu, mais en tant que hors norme. La normalité c’est la clé pour faciliter de faire croire n’importe quoi à la foule, et le paradoxe c’est que enfin, à coup d’inculquer la supposée bienveillance de la perversité, elle termine par perdre sa condition de consciente avec laquelle a été projetée. La perversité devient alors la morale naturelle établie, même pour ceux qui d’abord l’ont propagée consciemment. La perversité systématique engendre une normalité, qui au final reste fixée aussi dans les esprits pervers qui l’ont provoqué. Dans ce stade-là tout marche comme sur des roulettes. Plus d’effort des intéressés pour assurer la continuité du mensonge inculqué. Aucun besoin ni de le répéter ni de feindre dans l’action. Là, l’habit fait le moine. Rien de mieux que normaliser n’importe quoi pour que ce devienne la norme morale à jamais, même si cette morale c’est le paradigme de l’immoralité. De là ce qui est devenue l’Humanité et le monde actuel qu’elle a construit.

Et ce monde ne pourrait pas être autrement.

Le processus d’entropie des sociétés humaines commence par l’Humanité elle-même, c’est-à-dire par les traits qui rendent humains les hommes. Ce qui les fait être et évoluer c’est ce qui les fait disparaitre, tellement la vie. Vivre c’est se dégrader. Vivre c’est mourir lentement. Être vivant c’est être mortel, et en plus de la consommation de son temps l’homme agit en conséquence aussi destructive avec son stupidité qui le dégrade, qui le tue. Comme la vie même. Rien ne tue plus que la vie, que le temps. Tout ce qui lui arrive à l’homme aujourd’hui avec son action contre lui-même, soit la planète qui lui permet de vivre, n’est pas une erreur ni au fond rien de regrettable. Ce n’est pas par hasard que lui arrive, mais c’est non plus parce qu’il ait contrevenue sa condition d’humaine comme on le prétend avec une arrogance ridicule. Non. L’autodestruction de l’homme est inévitable d’autant plus qu’elle n’est que la manifestation de sa condition humaine, soit celle du prédateur le plus intelligent sur la terre. Il n’est que dès l’intelligence que l’on peut être nommé stupide, et donc commettre de stupidités. Ce déterminisme de la condition Humaine est intolérable pour l’homme qui se révolte contre sa propre nature qui le définit, étant cette révolte naturelle en lui justement la preuve de sa condition. En fait, l’homme ne peux faire rien d’autre que se révolter contre sa propre condition, tandis qu’il la confirme avec la révolte même. L’humaine cherche en soi son salut, alors qu’il a en soi sa destruction. De là son impossibilité d’échapper l’hypocrisie, qui n’est qu’une auto-illusion, et sa normalité. C’est donc à travers la décadence morale que l’homme essaye de survivre comme espèce, et ce le fait au nom de la morale. Dès lors, tout effort provisoirement réussit de civilisation est digne à la fois d’admiration et de dérision. La lutte désespérée de l’homme contre soi dans son essai de se sauver le mène indéfectiblement à sa destruction. Tout essai de survie de l’homme va être contre l’homme.

L’invention d’un nouveau langage pour mieux comprendre les nouvelles conditions créées par l’homme dans les différentes sociétés, et par extension dans la planète qu’il habite, n’est qu’un essai banal qui prétend mieux comprendre la situation afin d’y appliquer des mesures qui ne permettront pas d’éradiquer le problème, mais de le perpétuer avec l’alibi de la prise de conscience qui se trouve justifiée par le simple appel du problème. Tant que les gouvernants feront semblant d’essayer de le résoudre, une fois reconnu le problème on oublie ensuite son identification. Paradoxe. Poser le nom au problème donne carte blanche à la poursuite des mêmes actions qui l’ont provoqué. Dans les gros sujets le langage ne sert qu’à cacher l’action que l’on devrait prendre pour résoudre le problème que ce langage lui-même décrit. Le langage est utilisé pour résoudre le problème par le simple fait de l’appliquer. Plus fin est un mot pour décrire la chose, plus le mot va aider à perpétuer la chose. Quand les autorités mondiales parlent d’économie soutenable n’est que pour pouvoir continuer à développer l’économie insoutenable que l’on connait, jusqu’à l’épuisement de son rendement économique. Outre l’artifice de la question morale, il n’y a au fond rien de reprochable avec cela. Il indique la vraie nature de l’homme, l’emprisonnement du fait d’être. Le mot perversité utilisé pour décrire ce comportement n’est qu’une très imprécise et injuste description pour définir la question, puisque rien qui provient de la nature même, en ce cas de l’homme, ne peut être considéré comme telle perversité. Du coup, la résolution de stupidité n’est non plus valide pour définir ce comportement qui ne peut être validé que de façon prosaïque. Les mots, soient-eux précis ou imprécis, souvent n’arrivent pas à définir les choses, ils sont plutôt utilisés pour les maintenir dans l’esprit collectif dans la signification contraire de ce qu’ils signifient.

La dégradation des sociétés n’est que la dégradation de l’homme qui les a créées. Souvent le langage s’utilise pour innocenter tacitement l’homme de ce que lui-même a créé, et ce faisant semblant de lutter contre un sujet provenant de l’extérieur. Normalement, le mot société est le préféré du pouvoir pour se justifier auprès des masses. Société est un mot qui à la fois rend intéressant à celui qui le prononce et lui permet de ne pas dire rien de signifiant. Société signifie à la fois rien et tout. Société donne aussi à entendre à l’opinion publique qu’il y a des éléments étrangers très nuisibles contre lesquels les gouvernements luttent pour bénéficier la…société. La société n’est, donc, rien de crée par l’homme quand les choses ne marchent pas, mais par un être non-identifié dont personne ne demande son identification. Les gouvernements se présentent comme l’incarnation angélique de ce que de bien il existe dans la terre. Société c’est le mot infaillible pour la perpétuité de la dégradation, et tout au nom du progrès.

Pourtant, l’homme ne fait les choses ni bien ni mal, moins encore selon une prétendue morale. La nature ne connaît pas de morale. Par conséquent, l’homme non plus. Étant l’homme nature, la morale n’est qu’une invention, une illusion arrogante, désespérée. L’homme reconnait sa limitation mondaine à travers son besoin irrépressible de jouer à Dieu. Les concepts de morale et de progrès sont une blague de l’homme qui lui-même prend au sérieux. La vie n’est pas une comédie, mais juste le milieu où l’homme la transforme en théâtre.

dimarts, 31 de març de 2020

Un virus saludable


El coronavirus és una meravella per a la salut mundial. Des de fa setmanes ningú mor de càncer, de grip ordinària, d’atacs de cor ni de cap altra malaltia. Ara, tothom que mor, ho fa de coronavirus. Tothom. Ens ho repeteixen els mitjans tothora, i amb raó. Una notícia així és un fet extraordinari, inaudit en la història de la humanitat. Per fi una notícia històrica de veritat. S’han acabat de cop totes les malalties. Totes menys una. Només en queda una: el terrible coronavirus. Però aquí no s’acaba l’excel·lent notícia. Tenint en compte que una grip ordinària mata entre mil i mil cinc-centes vegades més persones que el coronavirus en el mateix temps que fins ara portem de pandèmia, sabem que la humanitat a partir d’ara gairebé deixarà d’emmalaltir. Perquè només existirà una malaltia i aquesta serà molt menys mortal que la grip, sense ser la grip la malaltia més mortal. De cine, doncs. I el prodigi encara no acaba aquí. Encara hi ha un altre fet altament tranquil·litzador. La mortaldat molt inferior del coronavirus respecte de la grip ordinària encara seria més reduïda si no fos per l’emoció que les autoritats, en especial les espanyoles, afegeixen a l’assumpte. La manca de mascaretes, de material en general, de professionals i d’instal·lacions, que posen a prova els professionals sanitaris, els quals viuen eufòrics la situació com una oportunitat única de lluir-se i veure elevada la seva autoestima, aplaudits entusiastament des de les finestres de les agraïdes i solidàries llars ciutadanes, fa que la mortaldat per coronavirus sigui força superior a la que dictaria la malaltia si no fos per aquesta austeritat creada assenyadament per les autoritats competents per donar una immillorable oportunitat al personal públic sanitari de demostrar el seu nivell professional.


Viurem milions d’anys. No sé per a què, no sé quin sentit tindrà, però viurem milions d’anys. Només la cola, la cervesa, les crispetes i els ganxitos podran amb nosaltres. Però tampoc. Igual que una vacuna, cal immunitzar el cos a còpia de més cola, cervesa, crispetes, ganxitos i pastisseria industrial.


M’agrada molt quan sento anomenar pandèmia  al coronavirus. L’any 2010 es va decidir que una malaltia viral que passés a més d’un país seria anomenada pandèmia, amb independència de la quantitat de morts que hi hagués a cada país o de la suma de mortaldat total entre dos o més països. Per això jo també vaig repetint la paraula pandèmia, pandèmia, tothora, i ho faig sense por, content del nou significat de pandèmia, un significat transformat, optimista, sinònim de bona salut universal.



A Catalunya, la benedicció del coronavirus està donant també una oportunitat immillorable. Les autoritats desautoritzades catalanes gaudeixen de valent amb el tradicional costum de posar-se solemnes davant dels mitjans, amb aquell to i gestualitat de determinació impostades, fent veure que la política catalana pinta alguna cosa,  i alhora practicant la superioritat moral i victimisme vers Espanya, acusant-la de no actuar responsablement i de no deixar-los actuar a ells, o sigui les autoritats desautoritzades catalanes. Gaudeixen presumint d’autoritat, però alhora gaudeixen plorant per la manca d’autoritat que Espanya els confereix. L’habitual i apassionant joc de funambulisme de la contradicció, tanmateix reeixit, gràcies a l‘inefable concurs del poble. I mentrestant, Espanya aprofita l’avinentesa per centralitzar encara més, si es pot, Catalunya. Jugada rodona per a tothom. Tots contents. Res més satisfactori per a ambdues parts que el manteniment d’una Catalunya ben espanyola. I aquest cop gràcies al providencial coronavirus.


I parlant d’autoritats desautoritzades, no se’ns ha d’escapar que el coronavirus aviat farà realitat el somni més humit, sec i semisec del gran guru clàssic del catalanisme: l’inefable Jordi Pujol. Sempre em va semblar admirable que la seva obsessió no fos la nimietat de fer la independència, sinó l’engendrament de més i més catalanets. L’home insistia que féssim fills i més fills catalans. En això, missaire com era, ell mateix era exemplar i sabia de què parlava. Bé, doncs, cap a final d’any amb tant confinament la seva antiga obra de govern per fi es veurà culminada, molt abans que la Sagrada Família. L’avorriment en la reclusió fa que ara els catalans cardin com conills. A les farmàcies s’han esgotat abans els condons que les mascaretes antivirals, però aquesta notícia no s’ha fet pública per responsabilitat. Ara cal centrar-se en el que toca. Cal centrar-se en la manca existent de mascaretes i els contagis innecessaris que això provoca. Cal centrar-se en la queixa catalana determinada i solemne a Madrid per la manca de mascaretes, etcètera. Dit això, d’aquí a uns mesos Catalunya triplicarà el nombre de catalanets, ja veuràs. I aleshores els catalans seran imparables. Faran manifestacions triplement massives amb llacet groc que seran l’enveja groga de la Xina, i el món sencer els mirarà, els comprendrà i veurà que tenen raó i tal. El motiu de la manifestació serà el de menys, naturalment. Ja se n’inventaran algun, cap problema. Qualsevol queixa a Madrid servirà. Idees no els en falten. Els catalans són altament imaginatius a l’hora de trobar motius per manifestar-se festivament i evitar la independència. En qualsevol cas,  jo els proposo la recuperació d’una ja vella reivindicació: ’”alliberem els presos polítics”. És un refregit, però tant se val, la qüestió és l’activitat tribal de passar el diumenge protestant contra Espanya per alguna cosa, i com que ara mateix amb el tema coronavirus estan distrets i ja no es recorden dels presos polítics, la reivindicació els semblarà nova, cap problema.


Aquí no acaben, però, les bondats del coronavirus. El confinament convida a enfortir els llaços de germanor entre els humans, cosa que naturalment menarà a enfortir el compte corrent dels advocats, gràcies als divorcis per les conseqüències de tanta germanor confinada durant setmanes. Fabulós, el coronavirus, ja dic. Per això les autoritats espanyoles amb bon criteri i per facilitar la convivència confinada permet que els estancs estiguin oberts. Cal  permetre la cobertura de les primeres necessitats, i la gent bé s’ha de distreure a casa d’alguna manera. Provocar més morts per tabaquisme que no pas per coronavirus és un detall que el poble accepta amb normalitat. Perquè no oblidem que ara el papus és el coronavirus, no el càncer ni cap altra malaltia. La qüestió és que no hi hagi morts per coronavirus, i punt final. Per això les autoritats actuen amb admirable responsabilitat silenciant que el confinament té més eficàcia reduint la mortaldat gràcies a la manca de pol·lució dels vehicles que han deixat de circular, que no pas l’estalvi que suposarà en contagis amb conseqüències mortals per coronavirus. De la mateixa manera, no és menys admirable la idea del confinament per al bé de l’augment del PIB estatal mitjançant el negoci del paper higiènic que, sàviament, el poble s’ha encarregat de saquejar a les lleixes dels supermercats, previsors com són, conscients que el confinament provoca profuses i urgents visites al lavabo, tenint en compte que l’avorriment fa obrir molt la nevera i l’armari de la cuina, proveïts de cola, cervesa, crispetes i ganxitos, essencials productes de primera necessitat que, junt amb el televisor, cal cobrir per passar les setmanes confinats i confitats amb l’ajut inestimable de la pastisseria industrial. Tot plegat farà augmentar l’índex de glucosa i sobrepès a la població, cosa que naturalment provocarà, junt amb el tabac, més morts que el coronavirus. Però això, ja dic, no té cap importància. Perquè ens hem de centrar, no ens convé dispersar-nos, no ens convé oblidar que l’enemic a batre no és altre que el coronavirus. I que juntos lo paramos.