A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dimecres, 17 d’abril de 2019

Gos


El gosset petaner mirava aquí i allà amb cara de pena i em va mirar amb cara de pena, aquella mirada de pena que sembla que no miri enlloc, cap intensitat en la mirada. I vaig alçar el cap per mirar l’amo del gos, que el lligava curt sota la cadira mentre l’home prenia una gerra de mig litre de cervesa a la terrassa. L’home tampoc tenia cap intensitat en la mirada, però no era una mirada com la del gos ni la fesomia del gos, de cap manera es podia dir que el gos s’assemblés a l’amo o l’amo al gos. La mirada trista del gos desprenia intel·ligència; la mirada trista de l’amo desprenia estupidesa. Per això el gos té aquest aspecte trist..., vaig pensar, i vaig pensar l’amo hauria d’estar sota la cadira, i el gos prenent-se la cervesa, lligant curt l’amo..., el seu amo enorme, sense coll, la cara vermella, els ulls vidriosos per la cervesa i l’anterior cervesa, i l‘anterior de l’anterior, vaig suposar, però darrere les gerres de cervesa l’estupidesa de l’amo era el moll de l’os del seu ésser, vaig pensar mentre el gos em fitava i jo el fitava, el gos i jo només fitant-nos.

Aquella mateixa tarda vaig tenir un rampell de bondat i em vaig decidir a adoptar un gos. M’hauria agradat arribar a un tracte amb el paio de la cervesa i quedar-me amb el seu gos, i era amb el seu gos en qui jo pensava quan era a la gossera municipal mirant gossos, un rere l’altre, i al final em vaig quedar amb el gos que més s’assemblava al gos petaner de l’amo cerveser del gos d’aquell matí. El gos que em vaig quedar es deia Jim, vés a saber per què, però li vaig canviar el nom i li vaig dir Nyap, perquè estava fet un nyap rere la reixa de la gossera. Li vaig dir al funcionari de la gossera que tenia els gossos fets un nyap, i el funcionari em va mirar malament, amb cara de gos, em va semblar i, amb aquella cara que feia l’home, de sobte se’m van treure les ganes de quedar-me cap gos, però vaig fer un cop d’ull als gossos, i cap d’ells feia, si més no en aquell moment, la cara de gos que feia el funcionari de la gossera, de manera que em vaig quedar amb en Nyap, que de seguida va respondre al meu crit de Nyap!, conscient el gos, vaig entendre, que, efectivament, estava fet un nyap. Ningú millor que en Nyap podia saber que estava fet un nyap. De fet, a mesura que li deia coses i li feia moixaines, en Nyap deixava de tenir aquella fesomia trista, mentre el funcionari continuava fent cara de gos, vaig observar, potser encara mosca pel meu comentari sobre l’estat penós en què tenia els gossos de la gossera.

Me n’anava amb en Nyap i el gos feia cara de persona feliç i el funcionari continuava fent cara de gos, i al final jo no sabia si aquella era la seva cara habitual o era encara pel meu comentari agre. El fet és que jo duia en Nyap en braços i em va emmerdar l’americana, perquè el funcionari no s’havia dignat a rentar-lo abans de lliurar-me’l. Havia volgut presentar-me davant del meu futur gos donant bona imatge a l’animal, i crec que ho vaig aconseguir, amb la meva elegància i el meu tracte al gos, que res no tenia a veure amb el tracte que li dedicava el funcionari, ja dic. Ben aviat vostè necessitarà que algú l’adopti, vaig pensar a dir-li al funcionari, però en l’últim moment em vaig contenir. Vaig fer bé. No li vaig expressar aquest pensament perquè no podia imaginar-me quina cara hauria fet tenint en compte que, per molt menys, l’home ja em feia cara de gos. Vaig sortir de la gossera i en Nyap semblava agraït que l’acollís, que l’hagués triat entre els centenars de gossos de la gossera. Remenava la cua. Semblava un ventilador i a mi els ventiladors no m'agraden perquè em refredo, em refreden. Vaig intentar dir-li, mentint, que l’havia triat a ell perquè era el gos més guapo de la gossera. Per res del món li hauria dit la veritat, que havia estat ell el triat i no cap altre gos perquè s’assemblava al gos de l’amo cerveser del gosset d’aquell matí. Hauria estat una falta de sensibilitat imperdonable, i potser hauria afegit un trauma més al pobre Nyap, per començar ja traumatitzat, tal com havia estat visible, per les atencions que li dispensava el funcionari amb cara de gos de la gossera. I li estava dient al cotxe guapo al gosset, quan en Nyap no em responia, al costat, ocupat com estava pixant-se sobre el seient.

Aquell dia havia tingut un rampell de bondat, però els rampells són això, momentanis, i a mi la bondat no em dura gaire, no sóc una persona bondadosa, i de sobte em va venir al cap tornar el gos a la gossera. En Nyap m‘havia emmerdat l’americana i ara m’emmerdava el cotxe. De moment. Em semblava un agraïment molt estrany, aquell. Mentre conduïa i anava flairant jo la ferum del pixum i la ronya acumulada del gos, m’anava posant de mala llet, en augment la mala llet, m’anava encenent tot sol, prement cada cop més fort el volant, i l’accelerador, també l’accelerador, i em notava el rostre vermell com el del paio fill de puta de la cervesa, i m’anava solidaritzant amb ell i em venien cada cop pensaments més agressius per en Nyap i comprensius pel paio de la gerra de cervesa, fins que ja no vaig suportar la presència d’en Nyap al costat, i vaig girar cua, ell ja no remenava la cua al seient del costat i jo vaig girar cua, endut per un rampell de maldat, a la dreta, i després, altre cop, cop de volant a la dreta i vaig sortir de la ciutat per llençar el gos a un contenidor, aquesta era la idea, ara que és Setmana Santa i molta gent llença els animals de companyia, ara que la gent aprofita per abandonar els gossos als afores..., vaig pensar de manera mesquina, covarda, i em vaig refugiar en aquesta estadística i animat per l’estadística per fer el mateix que la gent abominable que abandona els gossos aprofitant els llocs allunyats. I així vaig actuar, valent-me del fet que el meu afecte per en Nyap no havia pogut créixer, perquè l’acabava d’adoptar, aprofitant això i una cosa i l’altra per tirar endavant el meu impuls i abandonar el gos. El vaig abandonar, però no pas en un contenidor, que m’hauria ferit massa la consciència, però sí en un revolt solitari amb un voral acotat per matolls. Vaig obrir la porta del cotxe i el vaig empènyer, i ja no vaig mirar enrere. Vaig posar la primera i vaig accelerar cagant llets, deixant enrere un núvol de pols que em va tranquil·litzar, perquè mirava pel retrovisor, morbosament pel retrovisor, per fer-me mal, i ja no vaig veure en Nyap. 

Perquè no, mai he estat bona persona. Només tinc rampells de bondat, només, l’excepció que confirma la regla de la meva misèria personal, mesquina, la maldat i covardia que no té cap gos ni la criatura més arrossegada de la terra. Ni tan sols l’amo cerveser d’aquell gosset no devia haver abandonat el seu gos ni probablement ho faria mai. Jo era pitjor que aquell paio que havia qualificat d’estúpid i menyspreable. Una maldat que em faria ben aviat tornar a tenir un rampell de bondat, la bondat que em faria tornar a fer el mateix, adoptar un gos. I tornar a començar.

diumenge, 31 de març de 2019

Els xais (reconsideració)


Vaig mirar de ficar la clau, però la clau no entrava al forat del pany, i ho vaig intentar un cop i un altre i un altre, el meu cos vacil·lava, suposo, perquè el meu cap vacil·lava, la terra girava però el cap m’anava més de pressa que la terra, a la velocitat de la llum el meu cap, gairebé em semblava que el cap no em donava voltes de tantes voltes que em donava, però la terra m’anava al darrera, no m’encalçava, tal era la felicitat de les voltes que em donava el cap, fins al punt que em donava la sensació d’aplom, de quietud, la velocitat demencial i la felicitat eren per a mi quietud. Molt estrany. Però la clau no m’entrava al forat del pany i m’estava posant més i més nerviós a cada intent, i cada cop estava més lluny d’aconseguir ficar la clau al pany de la porta, i ho sabia, el cap em donava voltes però n’era conscient i tanmateix no em podia aturar en els meus intents de mirar de ficar la clau al forat del coi de pany. Havia estat bevent més del compte, tot i que no sé què significa beure més del compte. Qui porta el compte?, i què és el compte? El cas és que bevia, i ja sense set. Havia begut vi, no pas com qui beu aigua sinó com qui beu vi. Primer assaborint-lo, finalment fent beure que l’assaboria per creure’m que encara l’assaboria. Penós. I tot, tot sol. Havia estat bevent vi sol en el bar, davant d’un llibre. Com més bevia més m’agradava la lectura, i amb la seguretat que la lectura ja m’agradava abans de beure el vi, a la primera copa. Era molt agradable gaudir de la lectura del llibre, conscient que havia begut massa però amb la seguretat de saber que m’estava agradant el que llegia, i no pas perquè havia begut massa. Amant de la veritat adulterada. Apropant-me a la mentida però enemic de la mentida. Molt agradable, molt agradable. Ningú al voltant, en un radi de deu metres al bar. Uns clients a la barra, arreglant el món. M’agrada observar la gent que arregla el món que ells mateixos s’encarreguen d’espatllar quan miren d’arreglar-lo i quan no miren d’arreglar res. Jo alçant el cap del llibre a cada conversa interessant pel seu desinterès. No hi ha converses interessants al bar, enlloc, a penes hi ha converses interessants enlloc, i la salvació es troba a escoltar converses estúpides, converses que competeixen en estupidesa. Algun cop, quan per miracle hi ha una conversa interessant, ho espatlla la intenció dels interlocutors, la seva preocupació per sonar interessants i sentir-se  interessants, ells escoltant-se a si mateixos, mai a l’altre, en deixar anar el pensament, les paraules; ells procurant sense saber-ho que la conversa esdevingui estúpida, ridícula, per interessant que pugui ser, espatllant-la, estupiditzant-la a causa de les seves intencions egocèntriques. Aquí, aquí radica l’interès. Perquè no hi ha res que no acabi tenint el seu interès. Tot és interessant.


A la fi em vaig retorçar, tot el meu cos ridículament retorçat per aguantar l’equilibri i la clau va trobar el punt exacte dins del forat del pany. Una alegria em va recórrer el cos, sobretot el cap, vaig notar la satisfacció en el cap, el cap que em donava voltes de tan satisfet, i aquella alegria per haver aconseguit l’objectiu de ficar per fi la clau dins el pany va fer que el cap em girés d’una altra manera, l’alcohol havia deixat de fer-me efecte, em va semblar, i el cap em donava alegres voltes de pura satisfacció. I després, quan vaig entrar a casa, em vaig adonar que no, que l’alcohol encara era allà, al meu cap, a la sang, arreu del cos però concentrant-se en el cap, em semblava, fent-li donar voltes com una baldufa, unes voltes que devien ser concèntriques, perquè m’havien permès, efectivament, desplaçar-me del bar a casa. Cap dubte.


Abans de despullar-me vaig pixar. La corbata m’arribava a la cigala i, en inclinar-me cap endavant per aguantar-me dret davant la tassa, la corbata era un pèndol davant la cigala, anava oscil·lant com un pèndol davant la cigala, provocava a la pacífica cigala, i la cigala es devia emprenyar per aquest element inesperat i molest, i va mullar la punta de la corbata mentre jo m’ho mirava, més o menys estupefacte. En fi. Vaig tirar de la cadena, em vaig treure la corbata i la vaig posar a rentar, immediatament a rentar a la rentadora. La vaig llançar dins la rentadora amb estil, com ho hauria fet Fred Astaire, em va semblar, perquè quan vaig mig borratxo faig molta atenció a l’estil, per no semblar borratxo, i aleshores mostro més estil que mai, crec.


Després, em vaig ficar al llit. Vaig tancar els ulls, però no m'adormia. No sabia si en realitat tenia ganes de dormir, era massa agradable tancar els ulls i gaudir de les voltes que em donava el cap, i la terra, molt agradable imaginar-me la terra, el planeta sencer mirant d’encalçar la velocitat a què el cap em donava voltes, la terra mirant d’encalçar-me el cap girant, d’encalçar-me a mi, tot el meu ésser. Jo fora de la terra, jo al meu llit, al meu estudi de 19m², però lluny de la terra. I amb els ulls tancats vaig pensar a comptar ovelles, sense creure’m allò de les ovelles i el son, però jo comptant ovelles, i el cap donant-me voltes, i ara recordava la samarreta de llana de Merino que m'havia recomanat un amic, compra’t una samarreta de llana de Merino, cony, fes-me cas, que escalfa i no sues, m’havia dit l’amic, una meravella, t’ho asseguro, una samarreta de llana d’ovella fabulosa, 75 euros la samarreta, fes un cop de cap i compra-la, que val la pena..., m’havia dit l’amic. La comprarà sa tia, vaig dir a l’amable dependenta aquell matí, i em va posar mala cara. No és cara..., em va dir, i jo li vaig respondre que en cap noment no he dit que sigui cara, senyora, he dit només que l'hi comprarà sa tia. I la senyora em va dir que la samarreta era de gran qualitat, i jo li vaig respondre que en cap moment no he dit que sigui de mala qualitat, senyora. Li he dit que l'hi comprarà sa tia. I ella em va dir que el preu era ajustat, i jo li vaig respondre que en cap moment no he dit que el preu sigui desajustat, senyora, li he dit que l'hi comprarà sa tia. I en fi, quina mania té la gent de distorsionar, d’entendre el que vol entendre, de convertir les coses simples en desagradables per la seva incomprensió, per les seves fantasies malintencionades que t’atribueixen a tu. Jo només he dit que comprarà la samarreta sa tia, senyora, li  vaig repetir, però no li va agradar la meva resposta, i aquest devia ser el problema. I aquella nit, amb el cap donant-me voltes al llit, pensava en la samarreta i en les ovelles que havien hagut d’esquilar per poder fabricar aquella samarreta de 75 euros. No em treia del cap les ovelles, i les ovelles no em deixaven dormir i jo no estava disposat a posar-me a comptar ovelles per adormir-me, només faltaria, a sobre... La senyora m’havia advertit que no rentés la samarreta amb aigua calenta, altrament s’encongiria, i això malgrat els 75 euros que costava la samarreta i que ja li havia dit que la compraria sa tia, comprarà la samarreta sa tia, senyora..., però ella insistia amb la samarreta i com l’havia de rentar, i a final li vaig dir no menteixi, senyora, no menteixi, no m’imagino l’ovella pastant pels camps encongint-se sota la pluja un dia canicular... I a la fi vaig aconseguir adormir-me, just abans de reconsiderar les coses i decidir anar l’endemà a comprar la samarreta a la senyora, perquè m’havia mostrat descortès, i al capdavall la pluja canicular no passa de temperada per aquestes latituds i no podia encongir les ovelles, i si aquelles ovelles s’havien quedat sense llana, si algú havia esquilat tantes ovelles per poder vendre samarretes a 75 euros, almenys que la llana servís per alguna cosa. La llana em podia escalfar a mi, per 75 euros la llana m’escalfaria a mi, i de passada em faria sentir com un xaiet, jo passejant per la ciutat, enmig de la turba, sentint-me com un xaiet. Sublim.

dissabte, 23 de febrer de 2019

D'oferta


Tinc un veí que té afició per les ofertes. Quan arriben a la bústia fulletons d’ofertes agafa el fulletó i el devora allà mateix, a l’entrada de l’edifici. Amb l’expressió greu, els seus ulls ressegueixen àvidament els fulletons de les ofertes, a dreta i esquerra, els ulls amunt i avall sobre el fulletó d’ofertes del supermercat més barat del barri. Porta un bolígraf a la butxaca i se’l treu per assenyalar les ofertes que més l'interessen, tot i que vaig saber que les ofertes que més l’interessen no són ofertes de coses que necessita i ni tan sols que li agraden, sinó que compra les ofertes segons li semblen ofertes més o menys espectaculars. Parlant amb ell sobre el tema de la seva afició per les ofertes em va dir que patia acidesa d’estómac, però que comprava molts quilos de taronges perquè les ofertes de taronges del supermercat eren irresistibles, i no puc estar-me’n, em va dir, i això que no m’agraden les taronges, tinc acidesa d’estómac i no m’agraden gens les taronges, em va dir, m’agraden els plàtans, sóc un boig dels plàtans, menjaria plàtans com un mico, però no m’agraden les taronges, em va dir, sense que jo entengués què tenia a veure aquella informació dels plàtans amb el seu disgust per les taronges. Li vaig dir que, si aquesta era la qüestió, em podia donar a mi les taronges, o bé les hi podia recomprar i així ell podria continuar amb la seva afició de comprar taronges d’oferta i jo menjaria taronges a un preu doblement reduït, i tots dos contents. Però aleshores l’home va fer un llarg silenci i em va repassar de dalt a baix, pensarós, amb la mà al mentó. Em va dir, a tu no et van haver d’ingressar a l’hospital per una hernia a l’estómac...? Això em va dir el malparit. Tenia memòria. El veí  aficionat a les ofertes tenia una gran memòria i li vaig haver de dir que sí, però que de tota manera m’agraden les taronges i de tant en tant en menjo, tot i que no em van bé per l’acidesa. El veí va fer que no amb el cap, va fer petar la llengua, i aquí es va acabar tot.


Un d’aquells dies, el veí duia una bossa de cinc quilos de taronges a cada mà i el vaig ajudar a pujar una bossa fins al seu segon pis. Em va donar les gràcies però no em va donar cap taronja i encara menys em va fer saber cap reconsideració sobre la meva proposta de les taronges. En obrir la porta del seu pis, la va haver d’empènyer amb força. El rebedor era de color taronja, muntanyes o turons de taronges envaïen el rebedor, i unes quantes, desbordades, van rodolar fins al replà. Vaig entendre que la porta no s’obria perquè darrere hi havia més muntanyes o turons de taronges. Quan amb molt d’esforç el veí va haver entrat, es va girar com va poder, em va somriure i va tancar la porta. Suposo que el somriure significava que em donava les gràcies.


A mesura que passaven els dies, vaig anar agafant mania al veí. Ell, la seva mesquinesa i les seves taronges. Vaig agafar mania també a les taronges, i cada vegada que veia una taronja al mercat, al supermercat, en anuncis, pensava en el veí i maleïa els seus ossos. I un matí, em trobava jo casualment mirant de venjar-me del veí traient-li de la bústia el fulletó de les ofertes del supermercat, quan va entrar ell amb un sac de taronges de cinc quilos a cada mà. Aquest cop no el vaig ajudar a pujar les taronges, però no va semblar importar-li, de fet diria que no es va adonar d’aquest detall. Estava massa eufòric, satisfet d’haver aconseguit aquells sacs de taronges d’oferta. 

Més tard, a casa va sonar el timbre de manera insistent, diria que impertinent, com si algú vingués a avisar-me que s’incendiava l‘edifici. Era el veí. Em demanava ajut. Em deia angoixat que al seu pis ja no hi cabia, que amb tantes taronges ja no hi cabo i no sé si et fa res que emmagatzemi les taronges que he comprat avui a la teva terrassa, que és el doble de gran que la meva. Em va dir “el doble de gran que la meva” amb enveja i malícia xantatgista, i li vaig dir que no, que el color taronja no m’agrada, saps?, no m’agrada el taronja de les teves taronges d’oferta, però m’agrada molt el groc dels plàtans, sobretot els que no estan d’oferta, saps? Quan tinguis plàtans que no estiguin d’oferta i que et sobrin, aleshores te’ls emmagatzemaré a la meva terrassa amb molt de gust, sonat fill de puta, li vaig dir.


Em va saber greu, perquè des d’aquell dia no vaig tornar a veure més el veí. Mai més. La policia creu que es deu trobar en algun lloc dins del seu pis, entre les muntanyes o turons de taronges. L’assumpte encara està pendent de confirmació.