A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dissabte, 13 de maig de 2017

Article publicat a El Món

Perfecció del soroll

"La violació del to, del ritme, de cap mena de clímax, per poc que aquest
Hi ha diversos tipus de soroll de gent que fa soroll. Hi ha diversos tipus de persones sorolloses, i hi ha persones sorolloses que treballen en públic perquè l’entitat pública per a la qual treballen els permet fer el soroll que fan, i perquè a Catalunya com més soroll fan més guanyen prestigi professional. Així, per exemple, tenim un destacat exemplar a TV3 de persona sorollosa que apareix tothora en aquest canal regional amb ínfules de nacional, i per això encara més provincià. Regional.

L’exemplar sorollós, Helena García Melero, una prestigiosa periodista de 48 anys que porta 48 anys d’excedència de l’ofici, és tan extraordinària que fins i tot li aprofiten el seu talent per aparèixer en anuncis governamentals en aquest canal, i val a dir que és només en els anuncis quan no fa soroll, i no en deu fer perquè en aquest cas no fa de moderadora de tertúlies immoderades. Aquesta senyora somrient i sorollosa, presentadora del programa Divendres de TV3, un programa que em diuen que desapareixerà aviat –i no pas per culpa de l’excés de decibels orals de la seva conductora–, per moderar les tertúlies que immodera ho fa a crits, de tal manera que els tertulians criden menys que la moderadora que els demana moderació. No parleu tots alhora!, reclama la moderadora a crits mentre participa ella també del guirigall. Fins i tot quan els tertulians es moderen sobtadament a causa de la imposició dels crits reclamant moderació de la moderadora García, ella continua cridant, demanant moderació. Els tertulians callen durant un instant esperant que la moderadora García deixi de demanar a crits moderació, uns crits que sovint executa entre obertes riallades de terrassa de la Diagonal fent el vermut amb la colleta el diumenge al migdia. Quan els tertulians veuen que no para de cridar, reprenen la tertúlia a crits, uns crits sempre, sempre, inferiors als crits de la moderadora reclamant moderació, i també inferiors a quan no la demana. En fi.

Per assegurar-me que els crits de la moderadora són inferiors als crits de la verdulera de baix de casa, vaig a visitar la verdulera amb un sonòmetre amagat sota la jaqueta, i comprovo que no, que, tal com em temia, la verdulera crida menys, molt menys que la prestigiosa periodista en excedència conduint el programa anomenat Divendres. De fet, la verdulera no crida, parla com una persona normal i li dic, veus, si cridessis no estaries venent verdura i et fitxarien a TV3 per moderar tertúlies i guanyaries prestigi i tot com a moderadora de tertúlies... Però la verdulera em diu que ja li va bé vendre verdures i no sortir a la tele, cosa que li agraeixo.

De vegades, com és el cas de la nostra periodista en excedència perpètua García Melero, una mateixa persona pot encarnar dos estils a l’hora de fer soroll, cosa que ens obliga a treure’ns el barret i justificar el merescut prestigi de la genial periodista. Les interrupcions frívoles de la senyora García en el moment clau en què el seu entrevistat està a punt de dir una cosa rellevant, suposen una de les formes de soroll més subtils i extraordinàries, i no només en el terreny auditiu, sinó també moral. El seu soroll ofèn. La senyora ofèn la sensibilitat i alhora altera els nervis tant de l’entrevistat com de l’espectador. La violació del to, del ritme, de cap mena de clímax, per poc que aquest s’insinuï, a què la prestigiosa periodista de TV3 sotmet a l’entrevistat i, de retruc, a l’espectador, és de traca i mocador. Interrupcions inoportunes amb comentaris directament idiotes en forma de riallada, d’esgarip o, la seva especialitat; comentaris rucs deixats anar amb el to degudament massatgístic o, en el seu defecte, pornogràficament compungit quan la cosa pinta greu. La prestigiosa periodista catalana en excedència perpètua aconsegueix fer-ho grinyolar tot, amb una vulgaritat exquisida. Tota ella és una dissonància.

Però per demostrar que el nivell d’excel·lència català a l’hora de fer soroll no queda reduït a una persona i disposem d’un bon ventall de talents en la matèria, tenim també per exemple la xicota del temps dels Matins de TV3. Fa anys que la Gemma Puig treballa per al canal, i encara a dia d’avui ningú no li ha dit que per informar-nos del temps no cal que cridi, que no cal esgargamellar-se, que n’hi ha prou amb parlar i que, per l‘amor de Déu, deixi d’obligar a abaixar el volum del televisor a mitja Catalunya cada cop que la xicota apareix a la pantalla alçant desmesuradament la veu; que és més dur sentir-la a ella cridar dos minuts que no pas aguantar la tarda sencera de llamps i trons que ens anuncia. Si Catalunya no era un país de sords, n’ha esdevingut també gràcies a la presentadora del temps dels Matins que, igual que la seva col·lega de televisió García Melero, té un doble estil en matèria de fer soroll.

Durant anys sencers jo quedava esparverat cada cop que sentia la Puig cridar a la tele, tot dient cada dos per tres “a molt estirar”. Que si a molt estirar cauran quatre gotes, que si a molt estirar arribarem als trenta graus... En fi. Aquesta aberració lingüística, pronunciada cada dia a crits una mitjana de sis vegades feia que jo no sortís del meu estat d’estupefacció, que em durava hores senceres. Ningú a TV3 no li’n deia res; ni dels crits, ni de l’aberració lingüística pronunciada a crits. Sensacional. Fins que un bon dia gairebé m’agafa un atac de cor quan de sobte, vés a saber per què, la xicota Puig deixa anar “a tot estirar”, i va repetint fins als sis cops de mitjana, comprovo, “ a tot estirar”, i ni un sol cop no va dir aquell dia ni els dies ni setmanes ni mesos ni els anys posteriors l’aberració anterior “a molt estirar”. Al·leluia.

Però com que el que és bo no pot durar gaire, de manera inopinada i des de fa ja un temps, la xicota Puig ha substituït el correcte “a tot estirar” per l’aberrant “com a molt”. Algun savi de TV3 la deu haver alertat que dir a tot estirar és massa estirat, i que faria bé de dir “com a molt”, que és com ho diu tothom. Sí, perquè els catalans són experts en matèria de soroll, i com que són assenyats, troben que l’excel·lència en fa massa.








dilluns, 1 de maig de 2017

Fins a rebentar



M’han dit que en tal s’ha mort i he preguntat de què, com si saber de què s’ha mort tingués cap importància un cop mort, i com si el motiu de la mort del mort en qüestió m’importés un rave. Si he preguntat de què s’ha mort el personatge és perquè jo sempre havia tingut la idea estranya que aquell home no moriria d’un càncer, d’un accident o de qualsevol malaltia tipificada. Sempre havia pensat que aquell home moriria d’una explosió d’estupidesa. Només calia veure’l i escoltar-lo per saber  que aquell home no moriria d’altra cosa que no fos un vessament de líquid estupidal, per anomenar-lo així, perquè així em faig entendre jo mateix, també. No sabria definir científicament en què consisteix això del líquid estupidal ni de morir d’un excés d’estupidesa fins al col·lapse, només m’ho imagino com la sang rebentant les venes i el cor explotant i després tot el cos explotant, un globus ple de matèria orgànica, una cosa així, però només vagament, una idea vaga perquè a l’hora d’imaginar-me l’estupidesa com un ens tangible em costa, de la mateixa manera que porto tota la vida pensant en la forma del vent i no me’n surto, i el vent és allà, no hi ha dubte, el vent fet d’aire, l’aire que respiro sense que jo sàpiga per què em fa respirar per més que m’ho expliquin, ja ho deixo córrer quan m’ho expliquen perquè ho segueixo sense entendre i estic convençut que els científics tampoc no ho entenen per més que ho expliquin, perquè quan ho expliquen notes que necessiten no parar d’explicar-s’ho. Em fan pujar la mosca al nas. Oxigen d’entrada i biòxid de carboni de sortida, tot ben clar, sembla, però no, no saben ni sabran mai el perquè, la qüestió de fons de tot això; l’origen, vaja, i per això no me’ls escolto perquè no tinc cap esperança que m’aclareixin res, perquè aquestes explicacions científiques són la prova que no saben res, la ciència com el pretext perfecte per no anar més enllà dels límits coneguts de la ciència, vet-ho aquí.


Doncs bé, deia que pregunto de què s’ha mort, en tal, jo amb cara de compungit, no pas perquè estigui compungit sinó perquè qui m’ho diu se’l veu compungit i em solidaritzo no pas amb el mort sinó amb el compungiment d’aquest veí que em dóna la tràgica noticia, sembla. No pas un acte reflexiu, no, sinó un acte reflex, el meu és un acte reflex absent d’hipocresia, puc assegurar-ho, de la mateixa manera que puc assegurar que el compungiment del meu interlocutor és fals i probablement no pas voluntàriament fals sinó només producte de la seva estupidesa, sempre per descomptat molt inferior a aquella de l’estúpid difunt, rei entre tots els estúpids, perquè el món respira millor sense haver de suportar sobre la seva capa l’estupidesa descomunal del difunt estúpid, això és evident, fins i tot encara que la gent que el va conèixer, com ara el meu interlocutor, fos tan estúpida de no adonar-se de l’abast sensacional de l’estupidesa del difunt estúpid i les seves conseqüències estupiditzadores, o estupiditzants, vés a saber, cap a la seva pròpia persona, fins al punt de morir per aquesta causa, i cap als altres. I pregunto de què s’ha mort en tal, i nega amb el cap, i després diu d’un atac de cor, sembla, i quan diu sembla acota el cap, accentuant el compungiment. Però això em sembla molt vague. No conec ningú que no mori del cor. Ningú. No em convenç. Li pregunto si li han fet autòpsia i em diu que no amb cara d’estranyat, i no sé si la cara d’estranyat té a veure amb la meva pregunta o amb el fet que no hagin fet l’autòpsia a l’estúpid difunt. Però no m’importa. Només m’importa saber per què no li han fet l’autòpsia i començo a sospitar. Algú l’ha vist mort?, li pregunto sense importar-me l’efecte mòrbid de la meva pregunta mòrbida, indelicada. No ho sé, em diu, només he vist la caixa entrant i sortint de l’església, com tothom. Com tothom, diu, com tothom.


Començo a confirmar el que em temia, el que pensava des d’un principi perquè ho havia pensat tota la vida des que coneixia el difunt imbècil en qüestió. Començo a pensar que no li han fet l’autòpsia, que l’han trobar rebentat a casa seva, el ventre per aquí, el fetge per allà..., en fi, no m’estendré, una sagnia a causa de l’explosió d’estupidesa del difunt, que ha rebentat perquè el seu organisme ja no podia suportar tanta estupidesa acumulada que per força havia de saturar els alvèols, els vasos sanguinis i ofegar les cèl·lules, fins i tot les malignes, una estupidesa capaç de destruir un possible càncer, la solució mortal contra el càncer en ser el gran càncer que mata tots els càncers fins a matar l’individu. Una mort que per a mi era l’única manera raonable que calia esperar del destí final d’aquest home que s’havia passat la vida abusant de la imbecil·litat, fins a extrems inconcebibles. En fi, que en pau descansi, sobretot perquè ara en pau podrem descansar.

divendres, 21 d’abril de 2017

The Feminization of the European Far Right

FAIR OBSERVER

  The Feminization of the European Far Right

  • By   Alfons Lopez Tena and Ricard Biel 
  •  In Europe, the far-right strategy is to lure women for support.
    The name of Austria’s far-right party — the “Freedom Party,” led by Barbara Rosenkranz — is striking both for its simple, faultless suitability to any faction across the political spectrum and how the far right’s authoritarian pride does not yet indulge in parading itself openly in the name of the party that represents it.
    Whilst traditional, democratic parties — be it the left, center or right — would not hesitate to call themselves like the Austrian far right, they would also not hesitate to adopt a name flaunting their ideological stance as well. Only the far right needs to hide under a sheepskin. Other parties hide in plain sight by including in their name the supposed truth of their political leaning.
    In fact, both are different forms of showing off, opposed but converging. Since legalized far-right parties participate in the democratic process, the difference between how traditional democratic parties and their far-right counterparts portray themselves is, beyond their actual proposals, rooted in their different pasts — namely the historical knowledge of what they have done when holding power.
    While mainstream parties dwell in democracy, the far right exploits society’s disillusionment in politics to advance a radical solution that begins in xenophobia, racism and hatred and is followed by murder. Once defeated, an imperfect democracy is established again, always better than extermination, in an unavoidable loop as historical cycles attest.
    Appearance and showcase may change but kernel does not. The more forms convolute, the less we feel core-close but the more we approach it unknowingly. Everything sophisticates, but nothing really changes.
    Hence the rise of the far right in Europe and the West becoming a reality again. A skeptical observer would point at democracy as a faith — with humanity as its subject and object — but the apex of religiosity in the human yearning for a city upon the hill to govern themselves (i.e. to tame themselves) stands out with the far right, whence its sprouting resurgence whenever an economic crisis shakes a nation.
    Crisis; a rejection of aliens and  immigrants focused now on Islamophobia; Euroskepticism fueled by economic downfall as a pretext to crave for an autarkic anti-liberalism, resentment and frustration; anger and revolt of those left behind — these are the thrusts leading many people to opt for the far right rather than the mainstream democratic parties they previously voted for. As Hannah Arendt once wrote, people are “obsessed by a desire to escape from reality because in their essential homelessness they can no longer bear its accidental, incomprehensible aspects.”
    Faith is what feeds the desperate option of voting for the far right in desperate times. Never in good times does this snake break out from its egg. How is this so if its proposals yield the one big solution to all of society’s problems, even when prosperous? Why does the far right take center stage only when bleakness spreads? It is despair-voting that triggers fear — both the essential nutrients waking the far right up from its latency.
    The far right’s demagoguery, a parasite of ignorance or forgetfulness, is reflected in a supposed rationality about ideas not taken into account during calm times, when rational minds are not muddled by despair. The simple, repetitive, forceful far right’s rationality is just faith in disguise as it needs to be believed so people vote for it. With this comes the construction of the “Other” as a nightmarish threat, annihilation-prone.

    MARINE LE PEN: WOMEN AND THE FAR RIGHT

    A great deal of varnish is now needed to hide the authoritarian irrationality — so much so to attain women’s disenfranchisement and get them back to their role as men’s helpmates, subservient and devoted to childbearing and child-rearing in a traditional patriarchal family. The reversal of women’s gains is not as easy as it was in Italy in the 1920s, Germany in the 1930s or Spain in the 1940s. They are no longer wafer-thin, so a great challenge for the far right is to get support from half of voters: women.
    How do you convince women to vote for an option that despises them? Cynicism is the answer. Kicking the can down the road is usually dazzling enough to unwary voters and, therefore, far-right parties pay homage to an emancipated women-based society mimicking their rise to high office by way of appointing women as far-right party leaders — such as Frauke Petry in Germany, Siv Jensen in Norway, Pia Kjærsgaard and Pernille Vermund in Denmark, and Anne Marie Waters in Pegida UK. No compunction whatsoever over image-renewal — faith and image always go hand in hand.
    Among female leaderships in the European far right, Marine Le Pen’s stands out as a shrewd operator over collective psychology. Not only did Le Pen purge her own father — founder and former leader of the National Front — who anointed her as his successor. She also displayed a Volumnia-like poise asserting her own female authoritarianism above the usual male authoritarianism de rigueur in a far-right party, in an extraordinary layout of political patricide unseen since King Lear times.
    The vote for the National Front in France has spiraled since, mainly thanks to a marked increase of female voters closing its gender gap. Nothing better than a self-asserting woman to lure female voters away from democratic mainstream parties to instead back a politician who, even if far right, is presented as someone who “better understands our problems as women.” Nothing better to soften the public image of the far right than by having a female leader like Le Pen, able to vanquish men at their own game, even her own deposed father, impersonating the symbols intended to disempower women to her own advantage like Aeschylus’ Clytemnestra: androboulon — with manly purpose. Fear of terrorism and crime and hatred of the unknown are heated up to woo women into the embrace of a strong protector: a manly woman.
    That’s a staggering break from the usual role of powerful women in far-right regimes, who are seen as influencers, softeners, caring Virgin Mary-like figures alongside a ruthless strongman whose dreadful whims are thus moderated — from Benito Mussolini’s Margherita Sarfatti to Magda Goebbels, from Evita Perón to Carmen Polo de Franco, from Azerbaijan’s Mehriban Aliyeva to Ivanka Trump — magnetic distractions from an authoritarian regime, the heart in a heartless clique, normalizers of the abnormal. If those reasonable, sensible women can stand by the strongman, so could everyone. That’s the message those shrewd profiteers willingly spread: nurturers beside murderers.
    Again, it’s all a matter of faith. The far right was never meant to uphold and fight for the rights of women — far from it — even now appealing to them just to advance a stronger populist argument to raise votes: immigration. Muslim immigrants in Europe are presented as the paramount danger to the rights of European women, whilst the far right cynically refuses their rights to have free choice over their own body, sacrificed to its natalist, nativist policies.
    Women are used again and again to attract votes but not really taken into account. They are manipulated into embracing a candidate who “better understands women” just because she happens to be a woman and courts their votes carefully. Rather than scaring them off, this candidate parades around as their protector to lure them to the polls against a bigger threat to their security and rights than the far right itself: Muslims.
    Self-deception and faith know no gender boundaries among desperate people who crave for belonging and consistency amid economic dislocation, rootlessness and the feeling of being expendable — a risk that has never stopped beating and never will.
    The views expressed in this article are the author’s own and do not necessarily reflect Fair Observer’s editorial policy.
    Photo Credit: Encrier
     

dimecres, 12 d’abril de 2017

Veure la gènesi



Davant meu hi havia aquella cigala seva mentre em dutxava amb ell, perquè de petit sempre em dutxava amb ell perquè em feia dutxar-me amb ell, devia considerar que no em sabia dutxar sol i jo no considerava res però temia dutxar-me amb ell, i no pas per allò de la cigala sinó perquè ell em feia fregar-me amb l’esponja i volia que me la passés pel cos fins a arrencar-me la pell. No m’ho deia així però semblava voler-ho així, perquè si no em fregava com si m’hagués d’arrencar la pell em deia que semblava que toqués la guitarra, no toquis la guitarra i frega’t fort, em deia, o també... ja estàs tocant la guitarra, cagaelàstics? (o cagamandúrries, o coses incomprensibles així, que tanmateix jo entenia). Tinc un home a casa o una nena?, em deia amb to de marieta, vull dir parlant-me com si jo fos marieta mentre a mi em semblava que era ell el marieta, amb aquell to de marieta que m’adreçava i sense jo entendre per què, segons ell, jo semblava un marieta. I quan em deia allò de la guitarra em confonia, perquè em semblava que tocar la guitarra era una cosa menyspreable, i perquè jo no considerava que m’hagués d’arrencar la pell per quedar net, sinó simplement fregar-me el cos amb l’esponja, que era el que feia però ell no considerava que jo fes, sinó que estava tocant la guitarra, un instrument que a ell li devia semblar, per una raó que se m’escapava i que encara se m’escapa, de marieta, perquè l’home pronunciava la paraula guitarra amb to de marieta, com si jo i les guitarres fóssim marietes, però a mi no em semblava que ni jo ni les guitarres fóssim marietes, sinó que ell, em semblava que ell, en parlar com una marieta, rient-se de mi i dels marietes, era un marieta, ja dic, perquè aleshores no em semblava el que ell realment era, el cretí integral que realment era l’home.


La cigala. Aquella dutxa d’aquell matí no li vaig veure la cigala com tants altres dies, sinó que hi vaig fer esment. Era una més d’aquelles dutxes de la meva infantesa quan feia veure que m’estava fregant fort amb l’esponja per no semblar un marieta, o perquè ell no em digués que semblava un marieta, i en aquella ocasió vaig fer una observació inèdita de la cigala de l’home, inèdita perquè la seva cigala era una cosa natural per a mi, cada cop que ens dutxàvem li veia la cigala i per tant no m'adonava que l’hi veia, veia un senyor nu, tot tan normal que ni tan sols no recordo que em passés pel cap la idea que aquella cigala seva era la cigala d’un home, de tot un home que es fregava amb l’esponja com Déu mana, o sigui sense semblar un marieta, o sigui fent com si s’hagués d’arrencar la pell. Però això va ser fins aquell dia.


No sé per què però fins aquell dia no vaig comprendre el que representava per a mi aquella cigala, la cigala, vaig pensar a la meva manera de nen que mirava de no semblar que tocava la guitarra a la dutxa fregant-me amb l’esponja, la cigala que havia estat la gènesi de tot, de la meva vida, vull dir, la raó per la qual era jo allà amb ell a la dutxa mirant de no semblar davant d’ell que estava tocant la guitarra sinó fregant-me amb l‘esponja com un home. I li contemplava la cigala mentre em fregava amb l’esponja fins a deixar-me la carn com un pebrot vermell de tant fregar-me, i mentre jo em torturava amb l’esponja me’n feia creus que aquella cosa que li penjava a l’home, una barbaritat en comparació amb aquella cosa que em penjava a mi, fos la gènesi de mi mateix; tot, jo, el meu cos, la meva ment, amb aquella cosa que em penjava inclosa. Em fascinava la seva cigala perquè en ella estava l’origen de tot. De mi i, doncs, de tot. I continuo mirant amb admiració les coses de la naturalesa, que mai no m’han semblat gens naturals. Ah, aquesta cosa que em penja no pot ser gens natural, pensava i penso ara, perquè per començar no l’he triada jo, ni la cosa ni que la cosa pengi d’aquesta manera que no deixa de fascinar-me, i encara més que a algú de l’altre sexe o del sexe que sigui li pugui interessar aquesta cosa que em penja i que és meva però alhora aliena, una fascinació que es barreja amb el fàstic, aquesta cosa fascinant i repugnant que no he triada jo i forma part de mi. I aquella cosa que veia de l’home a la dutxa i que m’havia creat era la meva gènesi.


La visió era fantàstica, i encara ho va ser més quan després vaig veure la dona nua i la seva selva i vaig fer esment a la selva fins que la dona nua es va adonar que jo era allà, i allà contemplant, els ulls fits a la seva selva, aquella selva seva que em va fer recordar la cosa que li penjava a l’home a la dutxa, i jo anava atabalat amb el pensament de les dues coses, la cosa que li penjava a l‘home i la selva de la dona, perquè allà, en la selva, no penjava res, tot era només selva, i en fi, el pensament de tot allò, el penjoll repugnant i la selva misteriosa que havien propiciat la meva gènesi, perquè allò, aquella combinació estranya era la meva gènesi abans i tot de la meva gènesi, la gènesi de la gènesi, el pecat fascinant de la meva gènesi, el pecat tan repetit. El pecat, em temo, de tots plegats.