A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dimarts, 13 de febrer de 2018

Bona vena



A la sala blanca la infermera m’estava preparant per treure’m sang. Havia decidit donar sang a petició d’un anunci al carrer que deia que es necessitava sang i vaig obeir a la paraula necessitat, sense pensar en res més que en aquesta qüestió bàsica, quan hi ha necessitat s’ha d’atendre la necessitat, és instintiu, fins al punt que vaig oblidar la por que em fan les agulles, de manera que no va ser cap sacrifici per a mi anar a donar sang perquè hi havia la necessitat de donar-ne, segons m’assegurava l’anunci a la parada del bus.


La infermera era amable i em deia que així que hagués acabat de xuclar-me la sang em donaria un entrepà i galetes, i li vaig dir que moltes gràcies però jo no volia ni entrepà ni galetes, no havia volgut donar sang per rebre entrepans ni galetes. No li vaig dir això perquè no semblés, em va semblar, que havia volgut donar sang perquè era bona persona ni res que s’hi assemblés. No. Si havia volgut donar sang era per l’instint primari que obeïa a satisfer una necessitat, de la mateixa manera que un instint mesquí m’hauria dut probablement a actuar amb mesquinesa. Jo no havia anat allà a donar sang per ser bona persona, sinó per primari. Per animal. Però la infermera havia dit allò de l’entrepà i les galetes i jo no sabia què dir-li i vaig optar per somriure i no dir res, un somriure fabulós que ho volia dir tot i no volia dir res, un somriure idiota, vaja, d’aquells que tant agraden a la gent, i a més hi havia el factor agulla, i res més lluny del meu interès en aquell precís moment, quan la infermera em premia la goma al braç i em palpava la vena, que contrariar-la deixant-li anar el que pensava sobre el meu instint primari d’assistir la necessitat, la necessitat de donar sang, que vés a saber si m’hauria entès, vaig pensar, i si en cas d’entendre alguna cosa no hauria entès que menyspreava els entrepans i les galetes que m’oferia per després de xuclar-me la sang. Així, doncs, vaig somriure, no vaig dir res i vaig clavar els ulls a l’agulla, que ella estava preparant un cop palpada la vena, que em va dir que era bona, tens una vena molt bona, va dir, i jo no vaig entendre què significava tenir una vena bona i no li ho vaig preguntar per no semblar que tenia la vena bona però el cap podrit, el cas és que sempre, tota la vida havia anat arrossegant aquella vena sense saber si era bona o dolenta, la veritat, i ara la infermera em deia que jo tenia una vena bona i somreia, no sé si a mi o a la vena, perquè ella em mirava la vena, a punt de punxar-me. I aleshores jo, perquè amb allò dels entrepans i les galetes vaig quedar mut, abans que em clavés l’agulla li vaig dir, sort que vaig caure a dir-li, senyoreta, la meva sang qui l’aprofitarà? Hi va haver un silenci i la infermera va aturar l’agulla i va somriure altre cop, només feia que somriure i a mi quan algú somriu sempre em posa nerviós, només un cretí o algú que te la vol fotre somriu sempre, i ara començava a pujar-me la mosca al nas amb aquest últim somriure arran de la meva pregunta, una pregunta que no vaig dubtar a fer-li, he de dir, perquè em semblava el dubte més natural del món un cop el meu instint m’havia dut a aquella sala de xucladores de sang, perquè al meu costat hi havia una altra infermera que xuclava la sang a un altre donant de sang, no sé si amb una bona vena com la meva o no, però amb una gran vena, vaig pensar, perquè en feia dos com jo, aquell home que donava sang devia pesar cent quaranta quilos i devia tenir molta sang i moltes venes i unes venes molt grosses, vaig pensar, sense tenir en compte que la quantitat no vol dir qualitat, i jo devia tenir una vena de primera, si he de jutjar pel comentari que m’havia fet la infermera. Vaig fer la pregunta sense pensar-ho dos cops, sí, ara m’interessava saber allò principal més enllà de l’instint de satisfer necessitats, ara havia de saber a qui aniria destinada la meva sang, i la infermera em va dir, encara amb el somriure a la cara que ara vaig detectar que tenia a veure amb la meva pregunta, que la meva pregunta li havia fet gràcia, que no ho podia saber i que li agradaria molt saber el destinatari de la meva sang, i jo li vaig dir que jo encara més, perquè és la meva sang i per això li faig la pregunta, senyoreta, li vaig dir amb un somriure forçat veient l’agulla a prop de la meva vena, la vena de qualitat que ara estava a punt de punxar, vet-ho aquí. Es veu que en tornar-li a fer la pregunta devia agreujar la veu perquè ara ella no va somriure i va intentar rumiar-se una mica més la resposta, i com que no tenia resposta va esforçar-se i va dir algú necessitat, estigui tranquil, Ricard, que la seva sang anirà a parar a algú necessitat, va dir, i jo vaig fer que sí amb el cap per fer alguna cosa, igual que ella havia dit allò per dir alguna cosa, i vaig pensar molt de pressa, ara havia de pensar ràpid perquè l’agulla estava a punt de penetrar-me la vena i vaig pensar, en mig segon vaig pensar ep ep ep... estàs a punt de donar sang a un desconegut, potser a diversos desconeguts, i pensa, pensa, Ricard, per l’amor de Déu sigues sensat i pensa abans de fer el que vas a fer; pensa en la quantitat de fills de puta que et trobes a diari, no oblidis ara la quantitat de bitxos humans a qui escopiries a la cara, pensa en les vegades que et dius que, si no tingués conseqüències, et quedaries sense saliva, que te n’aniries a dormir amb la boca seca de tanta gent com escopiries a la cara al llarg del dia. Pensa, pensa, per l’amor de Déu, Ricard, abans de fer el que vas a fer, abans de deixar-te fer allò que has decidit fer; pensa en les possibilitats que la teva sang vagi a petar al cos d’un fill de puta, de més d’un fill de puta, de múltiples fills de puta o fins i tot de fills de la gran puta. Les possibilitats són molt altes, Ricard. Molt, molt elevades. Elevadíssimes. Vés amb compte abans de donar sang. No podràs suportar la idea que a través de la teva sang t’hauràs ficat en el cos d’algun indesitjable. Fins i tot en el cas que la teva sang anés a petar per miracle al cos d’algú decent, pensa si valdrà la pena tenint en compte que la major part de sang que donaràs anirà a petar també a fills de puta. La persona decent estarà en franca minoria, segur, això és segur. No et precipitis, Ricard, vaig pensar, no et precipitis, no et deixis clavar l’agulla fins que no ho tinguis clar, perquè després tindràs remordiments i no ho suportaràs, que et coneixes, Ricard, que et coneixes, massa, et coneixes, quasi 48 anys coneixent-te.


Com que la infermera ja m’estava introduint l’agulla i la seva acció va ser més ràpida que la meva conclusió sobre tot això que em neguitejava, vaig dir-me que bé, que potser amb una mica de sort la meva sang no aniria a petar al cos de cap fill de puta sinó només d’algun miserable, no calia que fos un fill de puta i encara menys un fill de la gran puta, sigues just, Ricard, en realitat les possibilitats s’inclinen clarament cap a simples miserables, mediocres, gent vulgar, sí, però res més... Va, només serà això, coi, no cal exagerar, només serà això i ho podràs suportar millor, molt millor, ja veuràs.


Vaig notar l’agulla a la vena mentre un petit tub s’anava omplint de sang, la meva sang, ben espessa, semblava, i de color grana, com el Barça però sense el blau, vaig pensar, i li vaig dir adéu a la sang mentre suava, tot d’una suava, ofuscat per aquestes idees que, per bé que mirava d’enganyar-me per atenuar-les, m’angoixaven fins al punt de fer-me suar, la cara escalfada i suor.


Després, com que ja havia accedit, com que ja havia sucumbit a l’error immens de donar sang a anònims, un cop vampiritzat tot m’era igual i vaig accedir a l’entrepà que em va allargar la somrient infermera, i encabat les galetes, em va oferir unes boníssimes galetes de marca pèssima industrial que vaig poder agafar jo mateix, les galetes me les vaig servir jo mateix d’una safata, així com el suc de taronja que vaig repetir, el primer per a l’entrepà, el segon got per a les galetes, i tot em va semblar meravellós, qualsevol cosa que m’hagués distret m’hauria semblat meravellosa, qualsevol cosa menys haver de pensar en l’atrocitat que acabava de cometre donant sang, la meva sang que ara aniria a petar més que probablement dins el cos d’algun, com a mínim, miserable, i, com a màxim, fill de la gran puta, ja dic.

dissabte, 16 de desembre de 2017

T'estiren del braç



La noia deficient mental que sortia del bar mentre jo m’acabava, assegut en una taula, un suc de taronja natural, es va girar un moment al llindar de la porta i va somriure i va dir al cambrer darrere la barra “ teniu un poble molt bonic”, i en dir-ho la dona que l’acompanyava la va estirar del braç per fer-la sortir del bar o per fer-la callar, les dues coses, vaig tenir la la impressió que l’havia estirada del braç pretenent les dues coses, però sobretot, sobretot, perquè callés, perquè l’altra no digués més inconveniències, suposo, una inconveniència que també li devia semblar així al cambrer i a l’amo, també l’amo o encarregat del bar, tant se val, si he de jutjar per la reacció que va tenir, la mateixa reacció que el cambrer, total indiferència durant i després de dir gràcies a la noia tarada del cap, un gràcies que no significava res, tret de d’acord, ja he vist, ja hem vist que estàs tarada i hem de ser condescendents amb tu, és normal que diguis aquesta mena de coses perquè estàs malament del cap, noia, sap greu, però no estàs bé de l’olla i és normal, és comprensible que diguis aquestes inconveniències, ho entenem, perquè hem de conviure amb tothom, hem de ser humans, educats, respectuosos amb tothom, carregar-nos de paciència amb totes les imperfeccions, totes les tares del món, sobretot les tares humanes, les persones tarades com tu, noia, per això et donem les gràcies pel teu comentari però no fem més esment al que significa el teu comentari, t’ho passem per alt amb comprensió i oblidem la qüestió i a tu, també t’oblidem a tu, noia. Això, exactament això és el que vaig entendre que volia dir aquell gràcies del cambrer i de l’amo o encarregat, els dos dient gràcies alhora, de manera automàtica, amb aquella cara de no adonar-se del que realment acabava de dir la noia tarada, mentre jo els observava, observava l’escena, tota l’escena, fins al mínim detall, la noia fent el comentari, jo alçant el cap del suc de taronja, de cop alçant el cap, commogut pel comentari, per l’excepcionalitat de la sensibilitat del comentari de la noia tarada, de la humanitat del seu comentari evidenciant la bellesa del poble i la bona fe, el sentiment genuí, humà, de voler-ho comunicar, i tot seguit jo veient el braç de la seva companya estirant-li el seu perquè sortís d’una vegada del bar abans no digués més inconveniències, vaig entendre de seguida, i a continuació els meus ulls preveient de manera instintiva, ara me n’adono, la qualitat de la resposta, no pas la resposta que no podia ser una altra que el corresponent gràcies, sinó la manera de donar la resposta, el com previsible de la resposta, el com miop, estúpid, de la resposta.


I en fi, així és tal qual va anar, res de nou sota la capa de la terra, i de cop em vaig enamorar de la noia tarada del cap que acabava de sortir del bar i ara ja no la veia mentre pensava en tot això, en l’escena que s’acabava de produir, i ja no la veia, ja dic, només li havia sentit la veu dient  “teniu un poble molt bonic” i aquell somriure de la noia, i m’havia enamorat d’ella, d’ella i de tots els tarats mentals del món. Vaig pensar que jo també estava tarat per enamorar-me dels tarats i fer-me fàstic els no tarats, però això no em va importar perquè tenia el convenciment que si el món estigués dirigit per tarats com aquella noia, tarats a la seva manera no pas a la meva, val a dir-ho, tarats com la noia tarada, tot aniria molt millor perquè els pobles bonics no només serien apreciats per la gent tarada sinó que ningú no oblidaria que els pobles bonics són bonics perquè la gent tarada ens ho recordaria, ens recordaria a tots, els tarats i els no tarats, que els pobles i tot el que sigui bonic és bonic, i que s’ha de dir que les coses boniques són boniques perquè al final si no es recorda la bellesa la gent la dóna per feta i s’oblida que hi ha coses que són boniques, i després passa el que passa, que passa el temps i els no tarats es passen la vida distrets perdent el temps en coses estúpides, com per exemple creure que els tarats diuen coses estúpides que només mereixen la nostra condescendència.


La noia tarada em va alegrar el dia i recordaré sempre la seva lliçó que no em serveix de res, perquè veig contínuament les coses boniques però no m’atreveixo a comentar-ho per temença de ser vist com un tarat que mereix condescendència com la noia tarada. He de conviure entre els que estan bé del cap, els que diuen gràcies amb condescendència quan un tarat els diu que el seu poble bonic és bonic, o els que estiren del braç als tarats perquè callin quan els tarats ens fan saber que allò que és bonic és bonic i que, al capdavall, dient-ho, ens estan indicant que només per això val la pena viure. Només. En fi. He de conviure entre els no tarats, m’he de fer passar com un d’ells perquè no m’assenyalin i m’estirin del braç cada cop que obro la boca, i això és complicat, una pretensió impossible, perquè per exemple no sé quina cara posar quan els no tarats diuen seriosament que una cosa és bonica quan és lletja de collons, mentre que per contra no he sentit, mai, però mai, dir a cap tarat que una cosa lletja de collons és bonica; o estan molt reprimits i callen per por de represàlies dels no tarats, o diuen que és lletja perquè estan tan tarats que no tenen por de les represàlies. Però mai, mai, diuen que una aberració és bonica.


Pensava jo en tot això mentre pagava el compte del suc de taronja aberrant, i després el cambrer em va preguntar, sense importar-li la meva resposta, si tot havia estat bé i vaig dir que sí, que gràcies, i ell va somriure, amb complaença automàtica que no és complaença sinó hipocresia formal, automatitzada, i jo me’l vaig mirar somrient, seguint la beta de la comèdia, mentre pensava no només el suc és aberrant, no només em deu haver apujat el nivell d’insulina a límits intolerables; no només el teu suc de taronja natural era pur sucre artificial, perquè me l’has servit amb dos, exactament dos sobres de sucre refinat, fill de la gran puta, dos sobres per a un suc de taronja que és en si mateix dolç, per àcida que sigui la taronja, el suc és dolç, la taronja és dolça i per tant no necessita en absolut, l’últim que necessita és l’aberració de ni mig gram de sucre ni refinat ni no refinat, hòstia santa..., no només era aberrant, deia, el sucre que m’he ficat al suc de taronja per seguir-te la beta, cambrer no tarat, perquè sempre els no tarats em serveixen als bars sucs de taronja acompanyats demencialment de sucre refinat i una cullereta demencial per remenar estúpidament el sucre refinat i no refinat en el suc de taronja natural, sinó que a sobre he hagut de suportar la teva condescendència, la teva i la del teu encarregat o amo, tant se val, quan heu donat les gràcies a la noia tarada. T’hauria matat, us hauria matat, vaig pensar, ja ho crec que us hauria degollat allà mateix, just en el moment en què pronunciàveu la paraula gràcies. En fi, M’agradaria, m’agradaria molt comprovar si la noia tarada del cap es posa sucre refinat al suc de taronja natural, o si s’ho estalvia perquè no ha de fer com jo, posar-se els dos sobres sencers de sucre refinat al suc de taronja natural per no semblar un tarat als ulls de la gent no tarada del món, a la qual m’adono, ja fa uns quants anys que m’adono, que no he aspirat mai a ser, però que sovint, de fet constantment, ho dissimulo molt, per exemple fotent-me dos sobres de sucre refinat en un suc de taronja natural. Una contradicció amb cames.



Nota de l’autor: això de l’aplicació del sucre refinat en un suc de taronja natural per part de l’autor protagonista és pura ficció. Ho havia de dir, o rebentava.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Regal a les orelles



L’home em va dir:


“et diré una cosa que no li he explicat mai a ningú perquè ningú no m’entén”,


considerant, suposo, que jo sí que el podria entendre. De moment, però, encara no havia començat a explicar-me la cosa en qüestió i jo tampoc no l’entenia, marejat per la manca de sentit del que m’acabava de dir, desconcertat, suposo, com aquell “ningú” a qui l’home deia que havia explicat la cosa però no havia entès la cosa. Com es pot no explicar a ningú una cosa i dir que no l’expliques perquè aquest ningú no entén la cosa?


L’home em parlava fluixet en començar a explicar-me la cosa, jo gairebé no el sentia però el sentia suficient per anar entenent la cosa, i mentre anava entenent, però no del tot, literalment, perquè encara no m’havia acabat d’explicar tota la cosa, es va aturar en sec de manera inopinada i va negar el cap amb cara trista i decebuda, i em va dir “tu tampoc no m’entens”, i jo no vaig saber què contestar veient aquella cara seva dient-me que jo no entenia la seva cosa quan jo no li havia encara dit res sobre la cosa, més que res perquè encara no m’havia acabat d’explicar tota la cosa perquè jo em pogués pronunciar sobre la cosa. Vaig entendre que la qüestió de fons era que ell tampoc no entenia la seva cosa i me l’explicava perquè jo li aprovés la cosa dient-li algun afalac que el reconfortés, però no li vaig dir res i ell va acabar de seguida d’explicar-me la cosa, cosa que em va estranyar tenint en compte que m’acabava de dir que jo no l’entenia, i ja se sap que no es pot passar a multiplicar si primer no se sap sumar. En fi.


Un cop va acabar d’explicar-me la cosa vaig respondre-li el que en pensava, que la seva cosa tenia a veure amb simples vasos comunicants. Però em va dir que no. Aquest cop no em va dir que jo no entenia la cosa, simplement em va dir que no, però no em va justificar el perquè d’aquest no. Jo m’estava tornant boig, tan boig que la situació no em donava ni temps de maleir l’home. Que s’havia cregut, l’incaut arrogant, l'insensible, el dur de closca, dir-me a mi que no he entès la seva cosa... jo, com tothom sap, el campió mundial a entendre les coses, ha ha... jo, el més gan entendedor de coses de la història, ha ha ha..., perquè resulta que quan em va acabar d’explicar la cosa no havia fet falta que ho fes perquè ja l’havia entès només d’obrir la boca, l’havia entesa abans i tot, la cosa, em vaig adonar ara, que quan m’havia dit que no l’havia entès, abans i tot que m’acabés d’explicar la cosa.


És probable..., li vaig dir davant la seva negativa al meu argument dels vasos comunicants, una resposta que l’hauria sabut donar un nen de tres anys, de tan òbvia com era, perquè no n’hi havia una altra al que m’explicava. Però hi ha una altra possibilitat, li vaig dir per aplacar la tensió de la conversa, i és que simplement el que m’expliques no té explicació perquè es qüestió de caràcters, així de simple..., vaig dir-li, jo més fals que Judes. Però l’home em va respondre, amb el semblant seriós i la resposta seca: sobra que diguis també això, sobra que em diguis que la cosa no té explicació.


Uf, uf. De manera que res del que jo li deia li semblava bé, alhora que en cap moment, més enllà de l’exposició de la seva cosa, no em donava l’explicació que ell li trobava a la seva cosa. Quant a mi, quan jo no havia obert la boca va trobar que no l’entenia; quan li vaig argumentar que era qüestió de vasos comunicants, no ho va trobar encertat; i quan només em quedava dir-li que la cosa no tenia explicació, se’m va ofendre.


L’home esperava, efectivament, el consol d’un afalac per part meva, una aprovació amb la meva comprensió sobre la seva incomprensió de la pròpia cosa. Una llepada meva a la seva ferida. Li vaig dir que l’entenia, que l’entenia perfectament, i aleshores sí, va somriure lleument, content de ser comprès, sense demanar-me explicacions, sense voler saber què és el que jo havia entès per afirmar que l’entenia perfectament, i oblidant, oblidant completament que feia un moment m’acabava de dir que jo no l’entenia.


Vam reforçar l’amistat. Per a mi, la frustració, objecte de neurosi, és objecte de fascinació, un repte intel·lectual absurd, impossible, i per això fascinant.