A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dimarts, 14 de febrer de 2017

No m'hi veig



Vint-i-vuit minuts. Aquest és el temps que vaig trigar l’últim cop a trobar les meves ulleres amb les ulleres posades. És el meu rècord. I encara vaig tenir sort de dur les ulleres posades per buscar les ulleres, perquè ser miop i buscar les ulleres sense les ulleres posades hauria estat molt més agònic del que va ser, perquè tenia una cita important i perquè vint-i-vuit minuts buscant unes ulleres gairebé a cegues no ha de ser gens agradable, i dic que ha de ser perquè no ho he comprovat mai, coneixent-me sempre deixo religiosament les ulleres al mateix lloc, sobre el moble del menjador, de manera que no recordo haver buscat mai les meves ulleres sense les ulleres posades. I són tants cops que em passa això que, si no fos que sempre que busco les ulleres resulta que les duc posades, pensaria a comprar-me unes altres ulleres per buscar les ulleres, cosa que seria absurda, perquè si ja duria unes ulleres posades no tindria cap sentit entretenir-me a buscar les ulleres, i aleshores l’angoixa no tindria a veure amb la necessitat d’unes ulleres per veure-m’hi, sinó amb el fet de no trobar les ulleres que buscaria amb unes ulleres posades, una angoixa crec que pitjor que la que pateixo habitualment amb les ulleres posades buscant aquestes ulleres posades, perquè hi veuria buscant les ulleres i no patiria pròpiament per arribar tard a cap cita sense ulleres, però no suportaria la idea d’haver perdut les ulleres, malgrat que les ulleres bé serien en algun racó de la casa. En fi.


De fet, l’única vegada que recordo haver-me tornat boig a casa buscant les ulleres sense les ulleres posades, és a dir amb la minsa capacitat visual que la miopia em permetia veure, va ser la vegada que vaig obrir la nevera, em vaig treure les ulleres i de manera inopinada les vaig deixar dintre, i sort que no va ser al congelador, sinó a la nevera, només a la nevera, al costat d’una llauna de cola, recordo, vés a saber per què, però les vaig deixar al costat d’una llauna de cola i no en un altre prestatge de la nevera. I encara vaig tenir sort que aquell cop no havia de sortir per a cap compromís important, sinó que només em disposava a seure al sofà amb una cola i unes crispetes per empassar-me tots i cadascun dels espots publicitaris, afició que confesso i de la qual sempre, des que tinc ús de raó, he estat fervent devot, sobretot per Nadal. He de dir que els espots publicitaris de Nadal són amb diferència els meus favorits d’entre tots els espots publicitaris al llarg de l’any, i dels quals ja dic que sóc molt aficionat, de fet el meu programa favorit de la tele son els espots publicitaris, tinc aquesta sort, perquè no em cal programar res, però els espots nadalencs, deia, són els meus preferits perquè jo sóc molt nadalenc i tendre i encara m’entendreixo i em torno més melangiós i bona persona per Nadal, i mentre miro a la tele els espots nadalencs sempre m’ha passat això, que després em miro al mirall i m’enamoro de mi mateix, ho confesso, ja dic, m’enamoro de la meva imatge que no és més que el reflex de la meva bondat, i després dormo millor, durant les festes nadalenques sempre he dormit millor que durant la resta de l’any, sempre he anat molt descansat durant les festes nadalenques i paeixo molt bé els àpats copiosos nadalencs, i quan dic sempre vull dir sempre, ja des de petit tenia aquesta afició de veure els espots nadalencs i era feliç per Nadal, amb la diferència que de petit no feia servir ulleres, de petit la meva vista era perfecta per poder veure els entranyables espots nadalencs, fins al dia que d’adolescent, gairebé als vint anys, tot es va torçar. Un dia em vaig llevar i vaig veure la serralada de Marina des de la finestra de l’habitació, sempre la serralada de Marina i no cap altra, però ara borrosa, la veia borrosa, no semblaven les mateixes muntanyes, algú m’havia canviat les muntanyes de sempre per les muntanyes borroses que ara veia, de la nit al dia veia borroses aquelles muntanyes i em refregava els ulls perquè no entenia per què les veia borroses, no podia ser la boira perquè sempre que hi havia boira a les muntanyes les veia boiroses, no borroses, i no podia ser que les muntanyes s’haguessin transformat en borroses i vaig arribar a la conclusió que eren els meus ulls i no les muntanyes allò que havia canviat vés a saber per què, els ulls de la nit al dia miops, ja dic, i veien les muntanyes borroses sense que les muntanyes fossin borroses, les muntanyes eren com sempre, era jo qui les veia borroses, els meus ulls tot d’una no veien com havien de veure i jo no hi podia fer res malgrat que fossin els meus ulls, una part de mi que ara em traïa, de manera que vaig comprendre, vaig començar a comprendre potser per primer cop a la vida que era vulnerable, que no em tenia ni a mi mateix en tant que mancat de domini sobre mi mateix i, doncs, que jo mateix no existia per la incapacitat de dominar el cos, ara em fallaven els ulls, més endavant podria ser el cervell. Només era qüestió d’atzar. I amb tot això on era jo si els meus ulls, que sempre havien funcionat, ara no em funcionaven? Fins ara jo no tenia ulls, simplement hi veia perquè sempre havia vist i ni em passava pel cap no veure-hi, la vista era part d’un funcionament meu silenciós, perfecte, tan perfecte que no em semblava que hi hagués cap funcionament. Jo tenia ulls perquè els ulls servien per veure-hi, no per no veure-hi, i per això ni recordava que tingués ulls. Tots els meus mals fins aleshores els havia rebutjat, curat el meu propi cos amb l’ajut de medicaments, d’injeccions, fins que els mals desapareixien. Però ara no. Ara necessitaria ulleres, un objecte extern, estrany per a mi que em recordaria constantment la meva dependència, vulnerabilitat. No recordo, però, haver-me espantat veient les muntanyes borroses aquell matí, vaig pensar que allò seria passatger i fins i tot ho vaig trobar curiós, i em vaig plantejar que la vida seria diferent si la podia veure d’aquella manera diferent, borrosa, i això de fet ara em passa, encara em passa que quan em trobo posem per cas un estúpid em trec instintivament les ulles per no haver de veure’l. Només sentint-lo em fa mal, certament, però menys mal que si a sobre l’he de veure, haver de sentir parlar un estúpid i a sobre veure’l mentre parla sempre ha estat per a mi d’una crueltat intolerable, i ja que de moment no sóc sord i no puc evitar sentir les estupideses d’un estúpid, resulta atenuant almenys no haver de veure’l, i això és perillós quan condueixo, quan veig un conductor estúpid mentre condeixo la mà se me’n va del volant cap a les ulleres, instintivament, necessito treure’m les ulleres, i això és perillós perquè sent l’altre l’estúpid resulta que puc ser jo qui provoqui un accident estúpid per haver-me tret les ulleres, i de res serviria dir-li després a la policia que he provocat jo l’accident estúpid per culpa de la meva estupidesa de treure’m les ulleres per no haver de veure el comportament estúpid del conductor estúpid del davant.


Deia que l’únic dia que recordo haver buscat les ulleres sense les ulleres posades va ser aquell dia excepcional que les havia deixat a la nevera. Després d’haver-les buscat a les palpentes per tota la casa vaig desistir a l’acte en la recerca en sentir que començaven els espots publicitaris a la tele, vint minuts de durada d’espots en una cadena privada, tot un festival que no em pensava perdre. No era època de Nadal, val a dir-ho, però tant se val, ja he dit que la meva afició pels espots publicitaris em ve de petit i no té mesura, fins al punt que ara estava disposat a empassar-me la sessió d’espots sense les ulleres i oblidar-me de les ulleres sense les ulleres, tal és el poder d’hipnosi que em produeixen els espots publicitaris. I la sort va ser que, com que m’havia de preparar per a la sessió d’espots de la tele, m’havia de proveir amb una cola i unes crispetes, ja dic, i va ser en obrir la nevera a les palpentes per agafar la cola que vaig veure les ulleres borroses al costat de la cola borrosa dins la nevera borrosa. Vaig saltar d’alegria en trobar-hi les ulleres. Podia gaudir de la sessió d’espots publicitaris copsant-ne tots els detalls. Sense les ulleres, no hauria estat el mateix. El dolor plaent, indescriptible, que experimento en veure els espots publicitaris no hauria estat el mateix sense les ulleres posades. Cal veure-hi fi, molt fi, per empassar-se els espots publicitaris. Veure-hi ha de ser dolorós per a una bona captació dels espots publicitaris.


Per tot plegat crec que la miopia té els seus avantatges. Et permet dur ulleres, i les ulleres es poden treure i posar lliurement. Un luxe. Per això no les perdo mai, fins i tot quan crec que les he perdudes.

dissabte, 4 de febrer de 2017

Un mosquit



El mosquit que no em va deixar dormir la nit del 30 de gener a casa de l’amic no era un mosquit qualsevol i ni tan sols sé si era un mosquit, dos mosquits, una família de mosquits, un veïnatge de mosquits, etcètera, el cas és que no vaig sentir el seu brunzit, un agut i penetrant brunzit solista, ben nítid, fins al cap de no res d’haver-me ficat al llit, jo d’entrada confiat al llit, molta son després d’un dia superficial però esgotador com totes les coses superficials i els meus dies superficials, un rere l’altre, dies que acaben esgotant més que les coses profundes, i la meva vida no és profunda, és superficial, banal i per això esgotadora, i el mosquit que va començar a brunzir sobre el llençol i la manta que amablement l’amic m’havia deixat sobre el llit per si tenia fred aquell 30 de gener perquè ja no és segur que el 30 de gener faci fred, i amb l’assumpte del mosquit em vaig tapar el cap només amb el llençol però vaig tenir calor de seguida, em costava respirar tapat amb el llençol i a la fi vaig treure el cap, que agradable s’estava amb el cap fora!, i el brunzit del mosquit ja no se sentia i vaig pensar potser no era un mosquit, m’ha semblat un mosquit però no pot ser un mosquit un 30 de gener, el canvi climàtic és bèstia però no tant, el brunzit que he sentit semblava el d’un mosquit; és més, jo asseguraria que era el brunzit d’un mosquit però no pot ser un mosquit un 30 de gener, seria la primera vegada que sento un mosquit un 30 de gener encara que sigui a Barcelona, aquesta ciutat insalubre i demencial i pretropical però on encara, dic jo, no hi pot haver mosquits un 30 de gener, em nego a creure-ho perquè mai no hi ha hagut mosquits un 30 de gener, vet aquí el meu raonament estúpid, perquè no estava disposat a creure que el mosquit tornaria a reaparèixer per condemnar-me a l’insomni tota la nit, com així va ser.


El mosquit, perquè finalment, després d’un estudi minuciós de llargues i absurdes i nocives hores nocturnes atent només al brunzit inequívoc del mosquit en el silenci de la cambra, vaig concloure que era un sol mosquit a causa de la precisió solista del brunzit. El bitxo era d’una crueltat extrema apareixent i desapareixent cada deu minuts, més o menys, vaig arribar a calcular, el temps precís cada vegada per confiar-me, per fer-me creure el mosquit pervers que havia finalment desaparegut. El mosquit em feia treure el cap del llençol, i aleshores, amb el cap exposat, entre el moment en què tornava a sentir el brunzit i em massacrava de nou el mosquit no devien passar més de dos segons, una velocitat increïble entre l’avís de la seva reaparició i la fiblada impietosa que tot seguit em feia rascar la pell mentre tornava a passar calor amb el cap de nou dins el llençol, jo suant de nou i la coïssor de la pell i jo rascant-me desesperadament provocant-me més coïssor, i mentre em rascava procurava oblidar-me que la cosa duraria tota la nit, de la picor en feia distracció, vet aquí la meva misèria, procurava no pensar en el fet que no dormiria en tota la nit i que l’endemà m’arrossegaria com un gos xacrós per culpa del mosquit, de la meva nit del lloro per culpa del mosquit. I quan no em rascava pensava de tot, procurava pensar en qualsevol cosa per oblidar-me de l’insomni per culpa del mosquit, i sobretot pensava que m’havia de treure del cap la idea de despertar l’amic per demanar-li esprai per matar el mosquit, perquè l’amic em prendria per exagerat o vés a saber si per boig, i perquè jo suposava, o volia suposar per no haver de despertar-lo, que al mes de gener l’amic no tindria esprai matamosquits, i per tant només aconseguiria despertar-lo per res, ell que amablement m’havia acollit a casa seva i m’havia preparat el llit perquè dormís com un angelet al seu cau aquella nit del 30 de gener en què ell dormia a l’habitació del costat com un angelet, roncant com un dimoni de tant en tant, mentre el mosquit brunzia a un pam del meu cap, a intervals, cada deu minuts, apareixent, desapareixent, ja dic. Mentre transcorria la meva agonia nocturna l’única esperança que tenia quan per fi vaig decidir que es tractava d’un sol mosquit, era que m’hagués xuclat prou sang per sentir-se satisfet, prou sang per haver-se inflat com un globus i no poder reprendre el vol per atacar-me de nou. Així em deixaria en pau d’una vegada. Jo confiava a mitja nit que, amb tanta sang que ja m’havia xuclat, deixant-me al punt de l’anèmia, vaig témer, el mosquit per força havia d’estar sadollat de sang i es trauria del seu cervellet de mosquit la idea de continuar xuclant-me sang i més sang, perquè el mosquit podia ser insaciable però no tant fins al punt d’estar boig per arriscar-se a rebentar, i si estava boig per força havia de rebentar fart de tanta sang meva, sang al seu pap de mosquit, sang fins a les seves antenes de mosquit que m‘havien detectat, detectat la meva sang, sang fins i tot vessant-li pel fibló per on em xuclava la sang, vaig pensar. Aquesta, aquesta és la meva esperança. En algun moment bé que ha de parar, el malparit, en algun moment em deixarà en pau; per afartament, per esgotament. Per les dues coses. No pas per pietat, no, sinó per una d’aquestes dues coses o les dues coses alhora, confiava jo en la meva desesperació.


Però no. Jo no entenia res i encara avui no entenc res. Continuo convençut que es tractava d’un sol mosquit el que em va xuclar la sang tota la nit, o sigui la nit sencera d’aquell 30 de gener, cada deu minuts tota la nit una xuclada bèstia de mosquit brunzidor bèstia. I continuo sense entendre com el mosquit no va rebentar com a màxim a mitja nit amb tanta sang que m’havia ja arribat a xuclar. Continuo sense entendre com va poder tenir la capacitat el mateix mosquit d’anar-me xuclant la sang tota la nit, fins que va sortir el sol i ja no el vaig sentir més ni em va picar més, el fill de puta, ara que m’havia de llevar ja no em picava més, el gran fill de puta, i sense poder jo saber si per fi havia mort a causa de la grande bouffe a costa de la meva sang o si continuava tan ample paint en un racó de la cambra per alguna raó fabulosa que se m’escapava després del seu recital piconador nocturn, per bé que aquesta informació ara, consumida la nit i la meva sang, només hauria tingut per a mi caràcter de curiositat, que rima amb crueltat.


En fi, així va ser com amb el sol tímidament alçat vaig començar a passar un nou dia banal doblement esgotat per la banalitat d’aquella nit del 30 de gener en què m’havia massacrat un mosquit, afeblint-me, deixant-me gairebé anèmic, continuava pensant, per passar el dia banal i, doncs, esgotador. Afeblit, doncs, tot el dia per l’habitual banalitat d’un dia banal més, i afeblit tot el dia per la nit banal d’insomni a què m’havia condemnat un mosquit, el mosquit d’aquella nit, a Barcelona, aquesta ciutat demencial amb mosquits demencials el 30 de gener.

dimarts, 17 de gener de 2017

Lluny



Cada vegada que escolto l’insuperable Revolver dels insuperables Beatles, amb Tomorrow Never Knows em ve al cap la imatge de mi mateix de petit, de genolls a frec de la banyera, jo vestit, potser en pijama, i el cap amorrat dins la banyera buida amb la mà d’aquella dona al meu clatell, amorrant-me a la banyera agafant-me pel clatell amb mala llet amb una mà com qui agafa una llebre pel clatell, i amb l’altra mà manegant-s’ho per agafar el telèfon de la dutxa, una habilitat prodigiosa, la força del costum. I després, l’aigua freda. Uns segons, recordo aquells segons abans de rebre l'aigua freda al cap, amb els ulls tancats sentint la pressió de la mà de la dona al meu clatell, la mà estirant-me els cabells, molt de dolor, jo mirant de no pensar en res per no haver de pensar en aquell dolor i en l’aigua freda que estava a punt de caure’m, ella esperant uns segons que sortís ben freda per ruixar-me el cap. Era la seva manera de calmar-me, de fer-me entrar en raó, no a través de la comprensió sinó a través de la meva calma, es veu, com més calmat estava jo més raó tenia ella, es veu, una raó la seva que naturalment no era mai la meva, altrament la dona no m’hauria fet entrar en raó cada vegada que em volia fer entrar en raó i jo no m’avenia a les seves raons, les seves raons que mai no vaig entendre, sobretot quan passaven per amorrar-me el cap a la banyera ruixant-me el cap amb aigua freda, sent per tant aquesta la raó principal de les seves raons.


Ara a casa no tinc banyera, tinc plafó de dutxa, i està bé que sigui així, perquè cada vegada que veig una banyera no obtinc el plaer que obtinc en escoltar el Revolver malgrat el record de l’horror que em provoca, i no pas perquè aleshores l'escoltés o em vingués al cap, amorrat a la banyera, amb quatre, cinc anys d’edat. No, aleshores no l'escoltava, encara no havia arribat el moment d'escoltar a consciència aquest disc, com es pot comprendre, sinó que és ara, ara i des de ja fa molts anys que en escoltar aquesta música prodigiosa em vénen a la memòria per associació les distorsions sonores i imatges calidoscòpiques que em passaven pel cap amorrat a la banyera, un caos sonor que jo componia improvisant, un brogit que m'esforçava que em passés pel cap mentre es produïa aquell episodi d’entrada en raó del meu cervell d’infant desraonat. Qualsevol cosa em servia per no ser allà, perquè allò no s’estigués produint, i recordo alleujadores aquesta mena de sensacions caòtiques, alienants, l’últim recurs, l’únic recurs, desesperat, sensacions psicodèliques i de vegades fins i tot punks, com m’adono de gran, el concepte punk en el cervell d’un nen fins i tot abans que es produís el moviment punk. Afectat greument per la beatlemania des dels quinze anys, sent aquesta malaltia la que em va salvar la vida, escolto la psicodèlia lisèrgica beatle i no puc evitar tornar-la a sentir un cop rere l’altre de tan sensacional com és, alhora que cada vegada que l'escolto no puc evitar veure’m un cop rere l’altre amorrat en aquella banyera on la dona m’amorrava agafant-me pel clatell tot ruixant-me amb l’aigua freda de la dutxa per fer-me entrar en raó, la seva raó, que com a infant ja comprenia que no podia ser cap altra raó que el meu cap amorrat a la dutxa sota la pressió de la mà de la dona i l‘aigua freda. Sí, aquella raó que no comprenia només m'era suficient quan un cop entrava en raó amb l’aigua freda pensava en la dona fora de casa. Oh, que amable era, que raonable, amb la seva simpatia que ho impregnava tot; amb el seu aire de moderna vitalitat i do de gents, les gents que per una raó que se'm continua escapant m'explicaven a mi com era ella, la dona, ells que veien la cara lluminosa d'aquella lluna mentre jo era evident que ja veia la cara lluminosa de la lluna i també veia i vivia en la cara fosca d'aquella lluna que ells no veien i on ells no vivien; amb la seva manera desimbolta de captenir-se, gens impostada, de tan malaltissa perfectament natural en la manipulació; amb aquell estil impecable, espontani, que atorga la inconsciència del cas psiquiàtric sense diagnosticar perquè no s'ha deixat mai diagnosticar, no endebades la demència i els ploms, per bé que mig fosos, no sempre estan renyits; amb aquella manera fresca d’entabanar la gent, superficial, per poder-se entabanar a si mateixa i oblidar-se que m’amorrava el cap a la banyera i em ruixava amb aigua freda per fer-me entrar en raó, la seva raó que no era la meva, perquè si hagués estat la meva no hi hauria hagut aigua freda sobre el meu cap a la banyera.


I ara, cada vegada que veig una banyera m’hi banyo, en els hotels faig l’esforç de banyar-me a la banyera, és la meva manera de reconciliar-me amb aquella banyera, de no oblidar aquells episodis recurrents d’una infantesa en aquella casa impecable de classe mitjana folgada on no em faltava de res, i on hi havia la dona i un home invisible, un home que no m’amorrava a la banyera perquè no hi era, no hi era en el seu consentiment silenciós que la dona m’amorrés a la banyera per ruixar-me el cap amb aigua freda per calmar-me. Estava calmada, la dona, mentre executava aquell episodi? Ho estava abans, de calmada, per arribar a concebre tal idea? I després de l’episodi, quedava calmada, o hi quedava més jo un cop rebuda la dutxa d’aigua freda? Alguns d'aquests detalls gens anecdòtics no els recordo. I l’home? No, l’home era invisible, no pintava res. Com ara no és res tot allò que aleshores jo intentava a la meva desesperada manera de nen que no fos res. I pot no ser res, però cada cop que escolto el fabulós Revolver dels Beatles em ve amb nitidesa a la memòria la imatge de mi mateix amorrat a la banyera, la mà d’aquella dona al meu clatell, prement-me’l amb força, la tensió, el meu cor bategant de pressa com un bòlid, el dolor, i l’aigua freda, el moment que el meu cervell rebia l’ordre de l’aigua freda.