A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dilluns, 14 de gener de 2019

Sense entendre


I així va ser com, sense adonar-me’n, vaig anar convertint amb els anys, un rere l’altre, sense adonar-me que passaven els anys, així, com una piconadora, aquella novel·la que no entenia en el meu llibre de capçalera, fins al punt que vaig arribar a considerar-lo el meu llibre preferit. Perquè va cobrar vida, a còpia de veure’l dia rere dia, nit rere nit, sobre tot nit rere nit, a la tauleta de nit, li vaig agafar afecte com a un ésser viu. De la mateixa manera que agafes afecte a les persones pel contacte continuat, vaig agafar afecte al llibre que no entenia i que estava disposat a no parar de llegir fins a entendre’l. Almenys aquesta és la teoria. Perquè la meva incomprensió del llibre me’l feia molt preuat. Cap llibre del món podia per a mi comparar-se a aquesta novel·la gràcies a la meva incomprensió de la novel·la en qüestió. Vaig llegir l’Uysses de Joyce i el vaig entendre; fins i tot vaig llegir Finnegan’s Wake i el vaig entendre i en vaig donar conferències i tot gràcies a la meva perfecta comprensió del llibre, i tant era així que les meves teories haurien fet que Joyce mateix entengués el llibre. Almenys jo creia entendre la seva novel·la. Però aquest llibre de capçalera he tingut sempre clar no entendre’l, i aquesta és l’única cosa que he entès d’aquest llibre: la meva incomprensió del llibre. És molt agradable tenir certeses. La informació és poder i el poder dóna seguretat, i no hi ha res més desagradable que creure entendre una cosa, només creure-ho, no tenir la certesa d’estar-la entenent. Aleshores no saps quan has fabricat tu la teva pròpia novel·la que supleix la incomprensió del llibre. En canvi, la certesa de no entendre el llibre és alliberadora i em dóna la força de continuar llegint-lo i rellegint-lo. Temia aconseguir entendre un dia alguna cosa del llibre. Temia que aleshores deixés de ser el meu llibre preferit. Temia encara més entendre’l sense estar segur que l’entenia. Temia que em passés com amb els llibres de Joyce, que creia entendre’ls i per això no els apreciava tant com aquest llibre meu preferit de capçalera, que estimava cada cop més, fent-me companyia a la tauleta de nit, l’estona que l’agafava abans d’agafar el son, i després, tota la nit. Ningú, tret de les parets de l’habitació, no ha estat més estona amb mi, fent-me companyia cada nit. És preferible no entendre alguna cosa que creure entendre-la. Em posa molt nerviós creure entendre alguna cosa. Això no em passava amb aquest llibre. Una meravella. D’aquesta novel·la no entenc encara ni tan sols el títol, té un títol tan aliè a la meva comprensió que mai no el recordo i, de fet, no el sé ni pronunciar. És molt estrany el títol d’aquest llibre, i intueixo que és un títol perfecte, un títol encertat que resumeix la complexitat del llibre, que me’l fa inintel·ligible com el títol mateix. Cada nit, sens falta, m’hi posava amb el llibre com qui acaricia un gat abans d’adormir-se. El meu gat era aquest llibre, i era un gat que no em fallaria mai, no moriria, abans moriria jo que el meu company llibre. Molt agradable. Començava a llegir disciplinadament, i no entenia res, i per això sempre agafava el llibre un parell de pàgines abans d’on havia deixat el punt la nit anterior. Rellegia aquest parell de pàgines i m'eren tan impermeables, tan abstruses i allunyades de la meva comprensió, que ni tan sols recordava haver-les llegides. M’apassionava, perquè sabia que no era desmemòria, era el meu cervell limitat. I el més misteriós era que a mesura que llegia el llibre m’adonava que les frases lliscaven, que devien tenir un sentit, no ho dubtava, però no les entenia i em fascinava comprovar mentre llegia que allò que no entenia tenia un sentit ple, i com més m’adonava que no ho entenia malgrat saber que tenia sentit, més em fascinava la cosa i més apassionadament la llegia. Hi ha gent que devora llibres, gent que et recomana els llibres que devora, i els llegeixes i els comentes amb ells que te l’han recomanat i veus que no han entès res dels llibres que han devorat i que t’han recomanat. Els agrada llegir sense saber que no entenen el que llegeixen. Els deu agradar la fonètica, el ritme, la cadència de les frases, no sé, dic, jo, i estan convençuts que entenen el que llegeixen. La deshonestedat de vegades pot ser aparent. El deliri humà no entén de moral. El seu plaer de la lectura es basa en les formes i la creença. També hi ha, però, la possibilitat que els agradi dir que llegeixen; que tan sols arribin a tocar la portada, a tot estirar llegir la sinopsi i a dir que llegeixen però sense necessàriament presumir-ne i ni tan sols haver entès la sinopsi. Potser s’arriben a creure realment que llegeixen. No. No hi ha deshonestedat en el deliri humà. Ho veus cada dia. Creences, religions, supersticions, qualsevol cosa per suportar la vida, o sigui per suportar-se. La deshonestedat conscient, la immoralitat, seria una bona notícia. Però no. Hi ha deliri com a mecanisme de supervivència. La destrucció de l’ésser com a mitjà per evitar destruir-se.


Una nit vaig agafar el llibre de la tauleta. Tenia 306 pàgines i anava per la pàgina 102 de la meva enèsima lectura. Anava per la pàgina 102 però era exactament el mateix que si anés per la primera pàgina. 102 pàgines sense entendre res del llibre. Recordo aquella nit en concret perquè per primer cop, vés a saber per què aquella nit, vaig sentir un rampell d'estúpida admiració per mi mateix en forma de pessigolles que em van recórrer el cos un parell de segons. Una breu, fugaç borratxera. A fe que no hi ha plaer més enorme que el que et provoca l'estupidesa. Des de la primera línia que no havia entès res del que llegia. Res. Però vaig aconseguir arribar a la pàgina 102 gràcies a la fascinació que em produïa la incomprensió del que llegia i que intuïa que havia de ser interessant. Em semblava que si cregués entendre el que llegia, i per tant reescrivís mentalment la novel·la, traint-la, no la gaudiria tant. Ni tan sols la gaudiria si la meva interpretació equivocada de la novel·la fos superior a la novel·la real. En fi. Tampoc els devoradors de llibres, que creuen entendre el que llegeixen, no gaudirien tant aquest llibre com jo sense entendre’l i sent plenament conscient de no entendre’l. Prova d’això és que no crec que cap d’aquests devoradors tingui aquest llibre per capçalera, ni hagi llegit tants cops com jo aquest llibre o qualsevol que tinguin per capçalera. Era un devorador d’aquest llibre. No podia dir que fos devorador de llibres. Mentiria i seria una contradicció. És impossible en una vida afirmar que ets devorador de llibres i alhora dir que has llegit aquest llibre, com era el meu cas, nou-centes vegades, per dir-ho així. No podia ser devorador de llibres perquè era devorador d’aquest llibre. El temps que ocupava llegint repetidament aquesta novel·la no el dedicava a devorar novel·les. No era devorador de novel·les. Era devorador de la novel·la.


Fa un parell de mesos va arribar a les orelles d’un editor que jo era devorador d’aquest llibre, i vaig rebre un correu inesperat en què l’editor em demanava de fer una presentació d’aquesta novel·la de la qual “vostè és expert”, em va dir. De res no em va servir dir-li que, efectivament, havia llegit aquest llibre un munt de cops, però perquè no l’entenia. Si el llegeixo sense parar és perquè no l’entenc, senyor editor, li vaig dir, i la veritat és que no sé si ho prefereixo així a arribar-lo a entendre. Potser em decebria si l’entengués, senyor editor, no sé si m’explico. M’agrada el procés de mirar d’entendre’l. Aquesta és la raó de les meves repetides lectures..., li vaig dir. En tot cas llegeixi’l vostè i després me l’explica.., li vaig dir, però em va respondre  ha ha ha ha..., en el correu. En fi. De res va servir dir-li que era la persona menys indicada per parlar d’aquest llibre perquè devia ser justament el lector del món que menys entén el llibre, i per això el rellegeixo tant, per mirar d’entendre’l, li vaig dir, repetint-me. Però l’editor era tossut, i al final em vaig rendir i vaig acceptar fer la presentació, que va ser tot un èxit. El públic assistent, unes set persones, de les quals sis dones, va aplaudir amb ràbia. Jo diria que va ser, doncs, un èxit, sí, perquè fins i tot l’editor, present a la presentació, em va aplaudir amb ràbia i em va convidar després a menjar unes tapes i tot, les quals em van costar de digerir mentre l’home m’anava felicitant per la presentació, com havia jo anat desgranant els aspectes obscurs del llibre, repetia, de manera que no havia explicat la novel·la sinó l’inconscient de la novel·la, em deia, allò que l’autor volia dir amb la novel·la, em repetia entusiasmat l’editor. I jo l’escoltava atentament, tot orelles, per veure si jo entenia alguna cosa del que jo mateix havia dit a la presentació, i vés a saber si, de retruc, de la novel·la i tot. Però no. Tampoc vaig entendre el que em deia l’editor amb allò de l‘obscuritat, li devia agradar el terme obscuritat perquè l’anava repetint a tort i a dret, ofegant-me amb la paraula, no donant-me temps a comprendre-la, a entendre el que volia dir amb allò de l'obscuritat, i vaig desconnectar de tanta obscuritat i al final jo només pensava en això de la ràbia, que el públic havia aplaudit amb ràbia, i que també ell, l’editor, havia aplaudit amb ràbia. I ara jo no entenia ni la novel·la ni això de la ràbia ni de l’obscuritat, i vaig pensar que a la nit tornaria a agafar la novel·la per veure si per fi entenia alguna cosa i poder oblidar-me del llibre, decebre’m de la novel·la en entendre-la, fent que deixés de ser per fi el meu llibre preferit, de capçalera. I a partir d’aquella nit ja no va ser el mateix, perquè ara volia, sí, volia realment entendre la novel·la, i patia ànsia per entendre la novel·la. I fins ara, que la continuo llegint perquè continuo sense entendre-la, no entenc res de res de la novel·la i m'enfilo per les parets.

divendres, 4 de gener de 2019

Tallar-se les venes


Remeno i remeno llibres de novetats de ficció en català a les llibreries i em cauen els collons a terra. Obro, no passo de la tercera línia i ja em cauen a terra i després em fa mandra recollir-me’ls. I no els tinc grossos, diria, però m’he d’ajupir, i cada cop que agafo un llibre em cauen a terra i m’he d’ajupir a recollir-los i ja no tinc edat per anar vinclant l’esquena cada dos minuts, quinze vegades cada dos minuts, i anar-me recollint amargament, pesadament, rutinàriament, els collons cada cop que obro un llibre de novetats de la pseudoliteratura catalana que venen com a literatura, que els editors diuen que és literatura i de tant dir-ho i publicar-la no dubten que és literatura, per no parlar dels autors, que en veure publicats els seus llibres se’ls infla el pit i donen per fet que allò, aquella tifa que han publicat en forma de llibre és literatura, i jo estimo la literatura i no pot ser que allò que estimo em faci caure els collons a terra i els hagi de recollir i em perjudiqui l’esquena. No, això no passa amb una cosa que estimes. Això només passa davant les novetats de ficció en català. Un absurd, un sense sentit constant, un llibre rere l’altre, detecto, capto, a cada frase la seva falsedat, ja d’entrada, només de començar el llibre, l’ego darrere de cada frase, la banalitat, l’estafa inconscient, l’insult a l’ànima de cada frase, la suor de cada frase buida, sovint ampul·losa, l’ampul·lositat de la buidor, el lloc comú, suant i suant com el meu cos un dia d’agost a Barcelona. A tota aquesta colla de farsants inconscients, egòlatres que publiquen, haurien de penjar-los dels collons. Algú els hauria de penjar a la Plaça de Sant Jaume, ja ho crec. Tota aquesta colla d’ànimes mediocres que publiquen aquesta pseudoliteratura hauria de pagar-me la factura del metge, perquè tinc l’esquena feta un nyap. El traumatòleg no es pot creure que pugui aguantar-me dret amb l’esquena tal com la tinc, un miracle de la naturalesa..., diu, la meva esquena que ja no és esquena, són les corbes del Garraf, i tot perquè m’he d’ajupir a recollir-me els collons cada cop que vaig a una llibreria i obro un llibre de ficció en català per la primera pàgina, precisament allà on l’autor hauria de donar un cop de puny a la cara del lector, allà on hauria de marcar el to, l’estil, anunciar amb talent l’hòstia del talent que s’esdevindrà. Però no. Només aconsegueix ferir-me la sensibilitat, ofendre'm, escupir-me; des de la tinta, des del paper malbarat, des del seu ego idiota que fa pagar a la meva sensibilitat i soferta esquena. I després, després em trobo algú que em diu fa temps que no publiques, em diu, tu que ets amb diferència un dels tres millors autors de narrativa breu d’aquest país..., em diu. I a mi això em fa molt mal i li dic només faltaria que no fos un dels tres millors autors de narrativa breu del país, cony, només faltaria, això que m’acabes de dir és una ofensa, li dic, si jo pensés que no sóc un dels tres millors autors de narrativa breu del país em tallaria les venes, et juro que me les tallaria, no m’ho tornis a dir, això..., li dic, i ell no entén res i li dic que ja fa vuit anys que no presento res de res a cap editorial catalana. Res. No penso presentar res a cap editorial catalana fins que no conegui un editor. Quan jo conegui un editor, li presentaré el meu material. Abans, no. Ni parlar-ne. Aquesta colla de facturadors pets inflats, analfabets funcionals, no es mereixen que els confiï el que escric, per no parlar de la majoria dels quatre gats que em llegirien en aquest país de tietes i patufets, colla d’analfabets funcionals. No, ni parlar-ne, ja dic.


Pensava en tot això l’altre dia, com de fet ho penso cada dia, en algun moment, però el cas és que l’altre dia ho pensava davant del mirall mentre m’afaitava, i em vaig tallar, la mala llet em puja fins a les celles i més amunt i tot cada cop que penso en aquestes coses, i sempre les penso mentre m’afaito, sobretot mentre m’afaito, hi penso en el pitjor moment, i m’oblido que m’afaito i em tallo, tinc la cara feta un nyap, no tant com l’esquena, però Déu n’hi do, semblo un presidiari, cada cop que m’afaito acabo semblant un presidiari i em miro al mirall i em faig por i tot, i tot per culpa d’aquests pensaments tenebrosos. M’impressiono. Vull fugir de mi, jo un delinqüent perillós a punt d’assaltar-me. He d’apartar els ulls del mirall. I l’altre dia em vaig entretenir tant posant-me de mala llet pensant en aquestes coses, que em vaig oblidar que feia tard per a la festa de l’amic, i encara més tard se’m va fer quan vaig estar donant voltes a la qüestió de la corbata. Havia de presentar-me a la festa amb corbata, i la festa era per a mi important, era la festa del meu amic i no li podia fallar, havia de correspondre a l’amic i estar a l’altura de la seva festa. Era una festa amb gent molt distingida perquè eren amics del meu amic i tot el que envolta el meu amic és distingit, ell em deu considerar algú distingit i volia quedar bé, no volia ser menys distingit que ningú, i l’últim que volia era distingir-me justament per no anar vestit de manera distingida. Volia estar a l’altura de la distinció de la festa anant vestit amb distinció per tal de no distingir-me. I el cap em donava voltes i voltes al voltant d’aquesta qüestió, i el temps passava i se’m tirava a sobre com un llop i jo feia tard a la festa perquè ara no em decidia per la corbata, només tenia una camisa i no em decidia per la corbata, més que res perquè també només en tenia una a l’armari i era massa tard per anar a comprar una corbata adient, i encara més així, de pressa i corrents, una manera poc elegant, gens distingida de comprar una corbata, i pensava que, encara que aconseguís comprar la corbata adequada, en presentar-me a la festa es notaria que l’havia comprada de pressa i corrents, sense distinció, la corbata delataria la precipitació no pas amb què me l’hauria posada, que seria de manera impecable, amb nus Windsor i tot, si calgués, i per més que m’horroritzi el nus Windsor, sinó les circumstàncies prèvies, la precipitació en l’elecció i la compra de la corbata. Tothom se n’adonaria, em vaig convèncer. Al final, per descartar aquesta idea precipitada, poc distingida, se’m va acudir girar el mitjó i presentar-me a la festa sense corbata, premeditadament sense corbata, l’elegància de l’autenticitat, vaig pensar, aniràs a la festa sense corbata, sense impostacions, seràs tu mateix sense corbata, Ricard, és la millor manera de fer justícia a la festa del teu amic, ja veuràs com aprecia el detall, ja veuràs com tothom troba un detall per part teva la camisa sense corbata, vaig pensar, tothom portarà corbata menys tu, i això et distingirà de manera positiva, ja veuràs, l’absència de corbata convertirà la teva decisió en un gest de bon gust i distinció, t'admiraran i tot, ja veuràs. Però tan aviat em venia aquesta idea ximple al cap com desapareixia i tornava a obsedir-me amb la corbata adequada, i el temps anava passant i no em vaig adonar que ja era l’hora de la festa i encara era a casa, i de casa al lloc de la festa hi havia gairebé una hora, i es feia fosc i em vaig anar posant tan nerviós, finalment em vaig alterar tant que vaig ser incapaç de sortir de casa, i l’endemà l’amic, molest, em va trucar i em va dir ja està bé, no vas venir a la festa, a la meva festa, va dir, i a sobre sense avisar-me, em va dir, m’has decebut, em va dir, et tenia per un amic distingit..., em va dir, però m’has decebut... I en fi, ara no sé com recuperar la seva amistat, i estic pensant, ara que tinc temps, a anar a veure’l amb corbata, una corbata adequada, comprada amb temps, sense precipitacions, fent les coses amb elegància i distinció, per presentar-li les meves excuses.

dijous, 20 de desembre de 2018

El pa de cada dia


Al forn de baix de casa tenen un pa excel·lent, un pa que podria competir amb els pans més excel·lents del món, inclosos els alemanys. Dubto que hi hagi un pa alemany més deliciós que el pa del forn de baix de casa. Els més excelsos pans alemanys no es podrien creure la qualitat del pa del forn de baix de casa. Es menja sol. Al pa del forner de baix de casa no cal afegir-hi res perquè es menja sol. És més: afegir res al pa del forner de baix de casa seria al meu entendre i sentir un sacrilegi, un crim, un atemptat, fins al punt que si ho fes no tornaria a anar al forn de baix de casa perquè no m’atreviria a mirar als ulls del forner.


Tanmateix, he de dir que poques vegades compro el pa al forn de baix de casa. Agafo el cotxe i faig uns quants quilòmetres per anar a comprar el pa al forn del poble del costat. No és un pa superior al pa del forn de baix de casa, naturalment. De fet és un pa mediocre, d’una mediocritat morbosa, perquè el forner està molt orgullós del seu pa, que sens dubte és superior al pa del forner que li fa la competència dos carrers més avall.


Tenim, doncs, tres forners. Un d’extraordinari a baix de casa, un de mediocre i un de nefast, aquests dos últims al poble del costat.


Prosseguim. En Pere, el forner del pa mediocre on acostumo a comprar el pa, està orgullós, molt orgullós del seu pa, i suposo que per això el ven a un preu molt superior al del forner del pa nefast que li fa la competència. Aquest preu molt superior no significa que el seu pa mediocre sigui, de manera proporcionada, molt superior al pa del forner del pa nefast de la competència, sinó que significa que és, com em sembla que ja he apuntat, simplement superior. El forner del pa mediocre ven per tant el pa car, escandalosament car, diria jo. Tan car, tan bèstia és el preu que cobra pel seu mediocre pa, que el cobra molt més car que el forner del pa extraordinari del forn de baix de casa. Queda tot dit.


L’atracció inefable que m'empeny a comprar el pa al forner del pa mediocre és el seu orgull, el seu convenciment de fer la feina ben feta. Sovint diu, alçant la barbeta i amb un somriure cofoi, que fa pagar el preu que val el seu pa, el preu just, diu, faig pagar pel meu pa el preu just, el preu necessari, exacte, el preu exacte..., afegeix de vegades, quan se sent inspirat, però sense esmentar mai, en cap moment, el pa nefast del forner de la competència. Amb el seu somriure, però, ho dóna a entendre, i és per aquest somriure d’imbècil pel convenciment de l’excel·lència del seu pa mediocre que li compro el pa. Per res del món no em perdria el seu somriure d’imbècil que li motiva el cofoisme pel seu pa mediocre, de la mateixa manera que per res del món no deixo de relacionar-me amb imbècils i de fer jo l’imbècil intentant fer raonar a imbècils. M’agrada sentir les seves respostes, reaccions, el convenciment que els atorga la felicitat total en què viuen. M’agrada el seu món paral·lel i comprovar-ne l’efectiva possibilitat. M’agrada saber que hi ha una sortida a la desesperació, i fer-me la il·lusió que jo també la puc adoptar en un moment donat, malgrat saber que no tinc les qualitats necessàries per aconseguir ser com el forner del pa mediocre. Siguem honestos. Ser imbècil és un talent que ve donat. I en sobra al món. Però es té o no es té. No s’adquireix.


Algun cop he anat a comprar el pa al forner del pa nefast. Però aquest senyor no m’interessa. No em desperta res. És un home cremat, resignat, a qui li importa un rave el seu ofici, i no presumeix del seu pa. No sé si sap que ven un pa nefast. És probable que no ho sàpiga, però no ho demostra, més aviat la seva actitud desprèn el menfotisme de qui no sap ni vol saber què està venent perquè li importa un rave el que ven. És un pas endavant que el forner del pa mediocre afortunadament no compleix. El forner del pa mediocre manté un nervi, una tensió, un sentit en allò que fa, i ho defensa. Defensa el seu pa mediocre des del convenciment sincer que es tracta del millor pa del món, més i tot que el pa alemany.


Un dia li vaig dir al meu forner preferit, el forner del pa mediocre, que el seu pa era mediocre. Va fer un gest de disgust amb el llavi. En aquell moment em va odiar, me’n vaig adonar, però es va contenir perquè sóc client i es pensa que adoro el seu pa, sense sospitar que l’adoro a ell per ser com és. Mediocre, dius? Deus estar de conya, em va dir. Li vaig dir que no, no estic de conya, Pere. És més, li vaig dir, no paro de preguntar-me com collons aconsegueixes posar-hi tant d’esforç i fer sempre, regularment, aquest pa tan lamentable, li vaig dir. Però jo no devia sonar gaire convincent, perquè va continuar creient que jo estava de conya, sense voler sospitar que amb aquestes coses del pa jo no hi jugo, perquè de petit a casa sempre em deien que amb el pa no s’hi juga i tal. En fi. El cas és que ho va matar molt bé, de manera perspicaç, infal·lible. Si el meu pa no t’agradés no vindries sempre a comprar-me’l, va dir. Podries anar a qualsevol altre forn, va dir amb un moviment amb el cap que em va semblar que volia indicar el forn de la competència, el forn del pa del forner nefast. Però no me’l va anomenar. Vaig assentir amb el cap i vaig somriure, donant-li la raó, i aleshores ell va relaxar el semblant i em va somriure, i tot seguit, sentint-se ara del tot relaxat, es va animar a proposar-me, de manera suposo que inopinada, formar part de la seva colla castellera. Una colla, qui el va parir, una colla... En fi. A mi, la veritat, això de les colles, qualsevol mena de colla, em produeix un pànic enorme, ja de petit em produïen un pànic que no us ho puc explicar, tot allò que fossin més de tres persones juntes em produïa pànic i encara me’n produeix avui dia. De manera que vaig declinar la seva amable invitació al·legant que no podia ser, que sento vertigen, Pere, els castells em produeixen vertigen, les altures em maregen d’una manera terrible i us fotria el castell enlaire, amb mi faríeu llenya o puré de patata o com es digui, Pere, la meva presència seria catastròfica, de debò t'ho dic. I tot això per no haver de dir-li que el que em maregen són les colles, i sobretot imaginar-me’l a ell en una colla, havent-lo de suportar a ell en una colla. Però el forner del pa mediocre va insistir, i em va dir que no calia que fes jo de castell, que no seria l’anxaneta, em va dir, rient, no pateixis que no seràs l’anxaneta, va insistir, cosa que jo ja havia sospitat, a la meva edat i tal.


I en fi, he de reconèixer que per un moment vaig estar temptat d’acceptar-li la proposta. Imaginar-me’l sobre les meves espatlles i fent-li pessigolles als peus per provocar que ell i el castell dels collons fessin llenya, era una idea que m’excitava. Gairebé tant com anar li a comprar el pa a ell, el forner del pa mediocre. Imagina’t.