A la venda el meu llibre de narracions Un grapat de mala herba, publicat per La Magrana.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Regal a les orelles



L’home em va dir:


“et diré una cosa que no li he explicat mai a ningú perquè ningú no m’entén”,


considerant, suposo, que jo sí que el podria entendre. De moment, però, encara no havia començat a explicar-me la cosa en qüestió i jo tampoc no l’entenia, marejat per la manca de sentit del que m’acabava de dir, desconcertat, suposo, com aquell “ningú” a qui l’home deia que havia explicat la cosa però no havia entès la cosa. Com es pot no explicar a ningú una cosa i dir que no l’expliques perquè aquest ningú no entén la cosa?


L’home em parlava fluixet en començar a explicar-me la cosa, jo gairebé no el sentia però el sentia suficient per anar entenent la cosa, i mentre anava entenent, però no del tot, literalment, perquè encara no m’havia acabat d’explicar tota la cosa, es va aturar en sec de manera inopinada i va negar el cap amb cara trista i decebuda, i em va dir “tu tampoc no m’entens”, i jo no vaig saber què contestar veient aquella cara seva dient-me que jo no entenia la seva cosa quan jo no li havia encara dit res sobre la cosa, més que res perquè encara no m’havia acabat d’explicar tota la cosa perquè jo em pogués pronunciar sobre la cosa. Vaig entendre que la qüestió de fons era que ell tampoc no entenia la seva cosa i me l’explicava perquè jo li aprovés la cosa dient-li algun afalac que el reconfortés, però no li vaig dir res i ell va acabar de seguida d’explicar-me la cosa, cosa que em va estranyar tenint en compte que m’acabava de dir que jo no l’entenia, i ja se sap que no es pot passar a multiplicar si primer no se sap sumar. En fi.


Un cop va acabar d’explicar-me la cosa vaig respondre-li el que en pensava, que la seva cosa tenia a veure amb simples vasos comunicants. Però em va dir que no. Aquest cop no em va dir que jo no entenia la cosa, simplement em va dir que no, però no em va justificar el perquè d’aquest no. Jo m’estava tornant boig, tan boig que la situació no em donava ni temps de maleir l’home. Que s’havia cregut, l’incaut arrogant, l'insensible, el dur de closca, dir-me a mi que no he entès la seva cosa... jo, com tothom sap, el campió mundial a entendre les coses, ha ha... jo, el més gan entendedor de coses de la història, ha ha ha..., perquè resulta que quan em va acabar d’explicar la cosa no havia fet falta que ho fes perquè ja l’havia entès només d’obrir la boca, l’havia entesa abans i tot, la cosa, em vaig adonar ara, que quan m’havia dit que no l’havia entès, abans i tot que m’acabés d’explicar la cosa.


És probable..., li vaig dir davant la seva negativa al meu argument dels vasos comunicants, una resposta que l’hauria sabut donar un nen de tres anys, de tan òbvia com era, perquè no n’hi havia una altra al que m’explicava. Però hi ha una altra possibilitat, li vaig dir per aplacar la tensió de la conversa, i és que simplement el que m’expliques no té explicació perquè es qüestió de caràcters, així de simple..., vaig dir-li, jo més fals que Judes. Però l’home em va respondre, amb el semblant seriós i la resposta seca: sobra que diguis també això, sobra que em diguis que la cosa no té explicació.


Uf, uf. De manera que res del que jo li deia li semblava bé, alhora que en cap moment, més enllà de l’exposició de la seva cosa, no em donava l’explicació que ell li trobava a la seva cosa. Quant a mi, quan jo no havia obert la boca va trobar que no l’entenia; quan li vaig argumentar que era qüestió de vasos comunicants, no ho va trobar encertat; i quan només em quedava dir-li que la cosa no tenia explicació, se’m va ofendre.


L’home esperava, efectivament, el consol d’un afalac per part meva, una aprovació amb la meva comprensió sobre la seva incomprensió de la pròpia cosa. Una llepada meva a la seva ferida. Li vaig dir que l’entenia, que l’entenia perfectament, i aleshores sí, va somriure lleument, content de ser comprès, sense demanar-me explicacions, sense voler saber què és el que jo havia entès per afirmar que l’entenia perfectament, i oblidant, oblidant completament que feia un moment m’acabava de dir que jo no l’entenia.


Vam reforçar l’amistat. Per a mi, la frustració, objecte de neurosi, és objecte de fascinació, un repte intel·lectual absurd, impossible, i per això fascinant.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Cap miracle



L’amiga infermera m’havia dit feia temps que els moribunds decideixen al costat de qui volen morir, i el dia que em tocava morir a mi em vaig recordar d’ella i de les seves enigmàtiques paraules i vaig esperar tota la tarda agonitzant, sense decidir-me a morir, perquè al costat meu tenia de visita un paio a qui no havia suportat mai i s’havia assabentat vés a saber per qui que m’estava morint i va venir a veure’m, no sé si a veure’m morir pel plaer de veure’m morir o a veure’m morir per acomiadar-se de mi abans de morir. No ho sé i tant se val, el cas és que jo agonitzava com un porc a l’escorxador al llit de l’hospital públic i ell era dret al meu costat, gairebé no li sentia la veu, em parlava i no entenia el que em deia, perquè m’estava morint i perdia les facultats auditives, suposo, era el primer cop que jo agonitzava i això era el que em semblava, o potser no entenia el que deia perquè el dolor horrorós per tot el cos, des de les ungles dels peus fins a l’últim cabell, m’impedia de fet concentrar-me en el que em deia, estava jo pendent del meu dolor, tot jo dolor, i m’era impossible atendre a les seves paraules. Aquest era justament l’únic atenuant al meu dolor, la meva incapacitat, gràcies justament al dolor, d’entendre el que em deia, cosa que, probablement, vaig aconseguir pensar jo en la meva agonia, hauria estat pitjor que la pitjor de les agonies, i això que per a mi la pitjor de les agonies era aquella meva, aquella que estava jo patint en aquell moment en el meu llit de mort a l’hospital, el llit que duia anunciat que seria el meu llit de mort, un llit especial. Havia dormit en infinits llits al llarg de la meva vida però aquell era un llit especial, el llit de la meva mort, no tenia res d’especial però era un llit especial pel fet que li havia tocat ser el llit de la meva mort, vaig pensar mentre agonitzava, i el paio no parava de garlar, paraules de consol, suposo, perquè en un moment donat em va agafar la mà i me la va prémer i em va fer mal perquè em feia mal tot el cos, ja dic que tot jo era dolor, però aquella mà seva contra la meva moribunda em va fer més mal que tota la resta del meu dolor per tot el cos. Però jo no tenia força per cridar, per queixar-me del dolor que m’estava infringint en el seu consol prement-me la mà, i cada cop que jo feia una ganyota retorçada de dolor ell em premia amb més força la mà per consolar-me, suposo, per dir-me que estava amb mi, suposo, i m’era molt difícil, de fet impossible no normalitzar l’expressió de la meva cara per fer-li veure que estava bé, que estava morint en pau i per tant no calia que em premés la mà, amb tanta força que m’estava matant de veritat, em matava més el dolor que sentia per culpa d’ell prement-me la mà per consolar-me en la meva agonia que no pas l’agonia de la malaltia que m’estava matant, vet-ho aquí. I jo suplicava que vingués la infermera o la policia per treure’m de sobre aquell pesat que m’estava matant de dolor prement-me la mà, compassiu amb mi, devia creure, ja ho comprenc, però m’estava matant. I al final es va asseure a l’espona del llit sense deixar-me anar la mà i jo només suplicava per dintre meu, de sobte vaig creure en Déu i suplicava que si us plau no tingués en compte tota la meva vida d’ateu i em salvés d’aquella tortura matant-me ell, Déu Nostre Senyor, i de cop, sense patiment, però que si us plau m’alliberés de la mà d’aquell paio que me la premia matant-me d’un dolor inenarrable, per més que ho intenti explicar no arribarà ningú mai a comprendre el dolor que sentia jo, víctima de la mà consoladora d’aquell home insuportable que m’havia vingut a acomiadar, suposo, i jo només volia, efectivament, que s’acomiadés de mi, però fotent el camp de l’habitació, per l’amor de Déu, fot el camp de l’habitació ara mateix que m’estàs matant, em deia jo en la meva agonia. I pensava en això, pensava en alliberar-me de la mà d’aquell paio insuportable i de tota la seva presència, de tot el paio insuportable en definitiva, i alhora pensava que arribi, que arribi ja la persona que vull que estigui al meu costat per poder-me morir, però estava tan trastornat pel dolor que no podia pensar en ningú, no podia pensar gairebé en res tret d’alliberar-me d’aquella mà que em matava, d’alliberar-me del paio que m’estava matant de dolor prement-me la mà amb la seva mà consoladora.


Fins que el dolor em va fer desmaiar-me, suposo, perquè no em va matar. La infermera em va dir que m’havia desmaiat i, quan m’ho va dir, el paio no hi era, el primer que vaig fer en obrir els ulls va ser donar un cop d’ull de gat a tota l’habitació per assegurar-me que no hi era, que el paio no hi era i evitar haver-me de tornar a desmaiar. I em trobava molt bé, alliberat, el dolor era de ressaca, no pas un dolor de moribund, era el dolor de la recuperació, de la tornada a la pau, a la vida, a la plena vida, a la felicitat en absència de dolor després d’haver-ne patit en extrem. I vuit dies després sortia de l’hospital, els metges no se’n sabien avenir i van dir que jo era un miracle de la ciència, i a mi em va desconcertar allò de relacionar els miracles amb la ciència, sobretot venint de científics, no entenia res, però en fi, es veu que el meu càncer era terminal i de sobte les cèl·lules havien sanat, els metges no entenien per què i jo tampoc ho entenia, bàsicament perquè mai he sabut veure la diferència entre una cèl·lula sana i una de malalta, la veritat sigui dita. No vaig dir-los res sobre el que pensava jo de la meva miraculosa recuperació, i era que no tenia res de miracle, simplement havia passat el que m‘havia dit l’amiga infermera feia temps, que les persones morim al costat de qui volem morir. I jo, francament, no volia morir al costat d’aquell paio que no suportava, i encara menys quan em premia la mà, torturant-me, el fill de la gran puta.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Malentès



Sortia jo del lavabo de l’estació donant-li voltes a la idea de “procés”, com una paraula pot haver estat tan emprada sent alhora tan buida de sentit, com si el sentit només l’adquirís a còpia de la repetició de la mateixa paraula, i això és tot, i em vaig asseure a l’andana i va passar el tren, un tren, i hi vaig pujar però no era el meu tren. Feia anys havia perdut un avió, el meu cap absent m’havia fet perdre l’avió a Dublín, i ara acabava de perdre el tren, el meu tren, perquè acabava d’agafar un altre tren, m’havia equivocat de tren, tal era el meu estat absent, als núvols, amb la idea del procés. No em vaig adonar que havia perdut el tren, que viatjava en un tren erroni fins al cap de tres parades, i en adonar-me’n em vaig sobresaltar però no gaire perquè vaig considerar que havia millorat, de perdre un avió havia passat a perdre un tren de rodalies, no estava malament, estava fent progressos. Vaig decidir baixar dues estacions més endavant, allà podria reconduir el meu error de manera raonable, mentre pensava que no era raonable, de fet no era racional no haver-se adonat el poble des del primer moment que el procés era fum perquè no pot ser res més que fum una cosa liderada pels hereus d’un partit antiindependentista, especialista a vendre fum durant trenta anys, no hi ha miracles, de la mateixa manera que quan Franco va morir el franquisme no va desaparèixer per art de màgia. Doncs bé, el timó de l’efervescència independentista l’havia d’agafar el partit del vell pastor retirat per evitar que l’agafés el partit aspirant a nou pastor, i això no podia ser. Tot lligat i ben lligat. Com la successió del franquisme. A partir d’aquí, any rere any i durant set anys performances, dosis ingents de sucre, ludisme infantil cofoi per la seva originalitat, superioritat moral a dojo, pensament màgic, propagació de la idea cretina que el món ens estimaria i ens donaria suport pel fet de tenir raó, etcètera. I sobretot, sobretot, censura a l’independentisme. La dissidència silenciada en nom de la unitat, del bé comú de la religió processista. Ah, quantes vegades m’he hagut de sentir dir em pensava que eres dels nostres” –dels nostres!–. La confusió entre el com i el què com si fossin la mateixa cosa, la culpa al missatger, la culpa no pas de l’agressor, de l’inquisidor processista sinó del missatger que passa el missatge i en ser agredit es defensa però resulta que a sobre és ell el provocador, l’incendiari, el responsable dels tots els mals. En fi. Pensava en tot això mentre m’adonava que tres nois asseguts davant meu parlaven del procés, encantats amb el procés com si el procés signifiqués alguna cosa, com si el procés fos sinònim d’independència, en fi, paraules orwellianes, havent perdut tot el seu sentit, el pensament màgic que tant caracteritza els humans, la confusió de desig i realitat i, doncs, la impossibilitat d’actuar en conseqüència per fer possible la realitat desitjada.

Pensava en tot això i els tres nois ara em miraven fixament, tot d’una em miraven fixament i somreien amb complicitat i vaig pensar no, no pot ser que aquesta gent tan cretina, tan cega, tan incapaç de percebre la realitat que a mi em sembla tan òbvia, s’adonin en canvi per telepatia el que estic pensant, el que penso d’ells, el meu antiprocessisme, com de rucs arriben a ser, quina insensibilitat, quina nul·la perspicàcia, quina indigència mental, com els enganyen, com s’enganyen, com no s’adonen de l’evidència d’una classe política patètica, de tercera regional, trilera, ensinistrada en l’autonomisme servil però sucós per a ella; vividora, paràsita, xusquera, etcètera, una classe política que fa que pretendre fer amb ella la independència resulti una broma de mal gust. Ah!, però els tres nois no se n’adonen perquè són com ells, són essencialment com la seva classe política, cervells trinxats, mediocritats absolutes, per això els voten i per això em miren a mi com si fos un bitxo estrany, vaig pensar, perquè si no ho fessin no serien així de cretins i no votarien els partits que voten, o els exigirien el que els haurien d’exigir i ja fa temps que tindríem la independència. Pensava en això i em continuaven mirant i cada cop més indissimuladament, els seus somriures adreçats a mi cada cop més indiscrets. I a la fi em vaig adonar del que passava. Ho vaig entendre de cop. Miraven la meva bragueta. Me l’havia deixada oberta en sortir del lavabo abans d’agafar el tren.