El pa de cada dia

Al forn de baix de casa tenen un pa excel·lent, un pa que podria competir amb els pans més excel·lents del món, inclosos els alemanys. Dubto que hi hagi un pa alemany més deliciós que el pa del forn de baix de casa. Els més excelsos pans alemanys no es podrien creure la qualitat del pa del forn de baix de casa. Es menja sol. Al pa del forner de baix de casa no cal afegir-hi res perquè es menja sol. És més: afegir res al pa del forner de baix de casa seria al meu entendre i sentir un sacrilegi, un crim, un atemptat, fins al punt que si ho fes no tornaria a anar al forn de baix de casa perquè no m’atreviria a mirar als ulls del forner.

Tanmateix, he de dir que poques vegades compro el pa al forn de baix de casa. Agafo el cotxe i faig uns quants quilòmetres per anar a comprar el pa al forn del poble del costat. No és un pa superior al pa del forn de baix de casa, naturalment. De fet és un pa mediocre, d’una mediocritat morbosa, perquè el forner està molt orgullós del seu pa, que sens dubte és superior al pa del forner que li fa la competència dos carrers més avall.

Tenim, doncs, tres forners. Un d’extraordinari a baix de casa, un de mediocre i un de nefast, aquests dos últims al poble del costat.

Prosseguim. En Pere, el forner del pa mediocre on acostumo a comprar el pa, està orgullós, molt orgullós del seu pa, i suposo que per això el ven a un preu molt superior al del forner del pa nefast que li fa la competència. Aquest preu molt superior no significa que el seu pa mediocre sigui, de manera proporcionada, molt superior al pa del forner del pa nefast de la competència, sinó que significa que és, com em sembla que ja he apuntat, simplement superior. El forner del pa mediocre ven per tant el pa car, escandalosament car, diria jo. Tan car, tan bèstia és el preu que cobra pel seu mediocre pa, que el cobra molt més car que el forner del pa extraordinari del forn de baix de casa. Queda tot dit.

L’atracció inefable que m'empeny a comprar el pa al forner del pa mediocre és el seu orgull, el seu convenciment de fer la feina ben feta. Sovint diu, alçant la barbeta i amb un somriure cofoi, que fa pagar el preu que val el seu pa, el preu just, diu, faig pagar pel meu pa el preu just, el preu necessari, exacte, el preu exacte..., afegeix de vegades, quan se sent inspirat, però sense esmentar mai, en cap moment, el pa nefast del forner de la competència. Amb el seu somriure, però, ho dóna a entendre, i és per aquest somriure d’imbècil pel convenciment de l’excel·lència del seu pa mediocre que li compro el pa. Per res del món no em perdria el seu somriure d’imbècil que li motiva el cofoisme pel seu pa mediocre, de la mateixa manera que per res del món no deixo de relacionar-me amb imbècils i de fer jo l’imbècil intentant fer raonar a imbècils. M’agrada sentir les seves respostes, reaccions, el convenciment que els atorga la felicitat total en què viuen. M’agrada el seu món paral·lel i comprovar-ne l’efectiva possibilitat. M’agrada saber que hi ha una sortida a la desesperació, i fer-me la il·lusió que jo també la puc adoptar en un moment donat, malgrat saber que no tinc les qualitats necessàries per aconseguir ser com el forner del pa mediocre. Siguem honestos. Ser imbècil és un talent que ve donat. I en sobra al món. Però es té o no es té. No s’adquireix.

Algun cop he anat a comprar el pa al forner del pa nefast. Però aquest senyor no m’interessa. No em desperta res. És un home cremat, resignat, a qui li importa un rave el seu ofici, i no presumeix del seu pa. No sé si sap que ven un pa nefast. És probable que no ho sàpiga, però no ho demostra, més aviat la seva actitud desprèn el menfotisme de qui no sap ni vol saber què està venent perquè li importa un rave el que ven. És un pas endavant que el forner del pa mediocre afortunadament no compleix. El forner del pa mediocre manté un nervi, una tensió, un sentit en allò que fa, i ho defensa. Defensa el seu pa mediocre des del convenciment sincer que es tracta del millor pa del món, més i tot que el pa alemany.

Un dia li vaig dir al meu forner preferit, el forner del pa mediocre, que el seu pa era mediocre. Va fer un gest de disgust amb el llavi. En aquell moment em va odiar, me’n vaig adonar, però es va contenir perquè sóc client i es pensa que adoro el seu pa, sense sospitar que l’adoro a ell per ser com és. Mediocre, dius? Deus estar de conya, em va dir. Li vaig dir que no, no estic de conya, Pere. És més, li vaig dir, no paro de preguntar-me com collons aconsegueixes posar-hi tant d’esforç i fer sempre, regularment, aquest pa tan lamentable, li vaig dir. Però jo no devia sonar gaire convincent, perquè va continuar creient que jo estava de conya, sense voler sospitar que amb aquestes coses del pa jo no hi jugo, perquè de petit a casa sempre em deien que amb el pa no s’hi juga i tal. En fi. El cas és que ho va matar molt bé, de manera perspicaç, infal·lible. Si el meu pa no t’agradés no vindries sempre a comprar-me’l, va dir. Podries anar a qualsevol altre forn, va dir amb un moviment amb el cap que em va semblar que volia indicar el forn de la competència, el forn del pa del forner nefast. Però no me’l va anomenar. Vaig assentir amb el cap i vaig somriure, donant-li la raó, i aleshores ell va relaxar el semblant i em va somriure, i tot seguit, sentint-se ara del tot relaxat, es va animar a proposar-me, de manera suposo que inopinada, formar part de la seva colla castellera. Una colla, qui el va parir, una colla... En fi. A mi, la veritat, això de les colles, qualsevol mena de colla, em produeix un pànic enorme, ja de petit em produïen un pànic que no us ho puc explicar, tot allò que fossin més de tres persones juntes em produïa pànic i encara me’n produeix avui dia. De manera que vaig declinar la seva amable invitació al·legant que no podia ser, que sento vertigen, Pere, els castells em produeixen vertigen, les altures em maregen d’una manera terrible i us fotria el castell enlaire, amb mi faríeu llenya o puré de patata o com es digui, Pere, la meva presència seria catastròfica, de debò t'ho dic. I tot això per no haver de dir-li que el que em maregen són les colles, i sobretot imaginar-me’l a ell en una colla, havent-lo de suportar a ell en una colla. Però el forner del pa mediocre va insistir, i em va dir que no calia que fes jo de castell, que no seria l’anxaneta, em va dir, rient, no pateixis que no seràs l’anxaneta, va insistir, cosa que jo ja havia sospitat, a la meva edat i tal.

I en fi, he de reconèixer que per un moment vaig estar temptat d’acceptar-li la proposta. Imaginar-me’l sobre les meves espatlles i fent-li pessigolles als peus per provocar que ell i el castell dels collons fessin llenya, era una idea que m’excitava. Gairebé tant com anar li a comprar el pa a ell, el forner del pa mediocre. Imagina’t.

In Series

My grandfather took his son’s funeral very seriously, I had never seen him so serious as he watched my father’s grave and the priest made his prayer, which he did not seem to listen, maybe because he was atheistic or rather because the priest himself was not listening to his own words, which he pronounced without conviction, in a routine way, so he had no credibility, to the point that not even God believed him. My grandfather’s seriousness seemed to me far from crying. He closed his eyes under the blazing sun and put his hands together as if praying for his son, although he was praying for the priest to shut up, since from time to time he mumbled unintelligible words among which I could just understand shut up. Not for a moment did he show any obvious sign of it, of course, for he was a true gentleman, a righteous man educated on the laicism, and so the last thing he would do was to offend the priest. Thanks God your father does not exist anymore!, he said religiously, as soon as the priest finished his prayer. My grandfather could not stand his son because his son resembled him, he never said that but I knew it precisely because he insisted on saying he had not taken after him, and from then on his duty would be to get my life back on track so as not to resemble neither him nor his son, that is, my father. I was not too enthusiastic about this, for once you get used to your father’s stupidity you are afraid of someone else’s. I had nothing against my grandfather, as a matter of fact my only reluctance was he was my father’s author, together with my grandmother, I guess.

Meanwhile, the priest retired to conduct another funeral, and I wondered how many funerals he would conduct that suffocating day and decided I would never be a priest, priests work too much, I thought, and to make sure of that I crossed off priest later on in my list of jobs. You don’t like priests because they work too much under the sun, do you, grandpa? He seemed stunned at my question and after a few seconds he said yes, sure. For the manner he answered, I was sure he was lying, but anyway, I was used to lies, my father used to lie, I realised it, he never told me that and for good reason, otherwise he would have been a bad liar, for liars never say they tell lies, and less so when they are telling a lie. My grandfather was a big liar too and I liked that, it improved my deduction capacity and sharpened my cleverness. That very day of the funeral, for instance, the old man told me he would be my father, so I had to obey him, even if I didn’t understand how one could go from being a grandfather to being a father. For me it was obvious that he wanted me to obey him, that he didn’t care to be my father, and neither did I. It was also clear that he was too old to be my father and I too young to be his son, but anyway, he said this kind of lies and I kept quiet to help them being more credible. We made a perfect team.

There was nothing that fascinated me more than obeying him. One day he sat with me at the table as I was doing my homework, and suddenly he grabbed the pen from my left hand and put it into the right hand. Then I put back in silence the pen into my left hand and went on doing my homework. He got very angry and yelled at me saying: is that what your father taught you?, and I said, trying to keep calm, no, it is me, grandpa, it is me who taught myself, because dad wasn’t left handed, he was right handed, just like you, aren’t you?, I said. But he didn’t answer, he closed tight his fists and began going around the room like a lion in a cage until he –and even me at the sight of him– got dizzy. At your age you shouldn’t do this, grandpa, I told him. If you do these things I’ll have to take care of you, grandpa, and you told me you’d take care of me…, I told him. One thing was to accept lies, but another to break a promise like that. I helped grandpa sit down at the sofa, I went to the kitchen for a glass of water and gave it to him. He was resting his head on the back of the sofa and lowered it slowly and put his lips on the glass as I held it. His face was sweating. I asked him what’s wrong with you, grandpa?, and he said: nothing, I’m fine…

So another lie.

He seemed to recover a bit, and when he was able to utter a sentence he said: are you sure your father was right-handed?, and I said yes, I’ve already told you... Then there was silence, perfect for me to understand what had happened, especially when he raised heavily his right hand and staring at it said in a whisper: damn it…

My father was right-handed, and grandpa couldn’t stand a single quality of his son which resembled him. My doing with the left hand reminded him of that. Now that he had buried his son, now that he had gotten rid of the thing he hated most, his right hand was for him his son’s. He couldn’t stand it. He hated himself for that and, worst of all, maybe now he would hate my left hand, I thought. But as I saw him so weak I knew I had no reason to worry, for I expected to bury him very soon. The idea relieved me.

Temptació

Vaig rebre la trucada de l’amic del meu millor amic, amb qui havia estat a punt de girar pàgina en la relació des que m’havia presentat el plom de la trucada. M’has despertat, Baulés, li vaig dir, és diumenge, són dos quarts de vuit, i m’has despertat, però aquest cop t’ho agraeixo, era enmig d’un malson, no me’l facis explicar perquè se m’ha esborrat del cap, només sé que tu, precisament tu, hi apareixies, em trucaves per telèfon, Baulés..., li vaig dir, i ell va fer un silenci llarg i després va dir: m’alegro d’haver-te alliberat del malson.

Se n’alegrava. 

El cert és que jo hauria preferit continuar amb el malson en què ell em trucava que haver rebut la trucada que em va despertar. Em trucava a hores opinades i inopinades, cap problema, sempre volent saber què pensava jo dels seus escrits, que val a dir que feien honor als meus consells. Escriu només si et surt de l’estómac, Baulés..., li deia, si en tens necessitat, tu en el paper tal com ets, Baulés, defuig la impostura... I efectivament, en Baulés em seguia fil per randa el consell escrivint com el plom que era. Des que se’m va acudir dir-li tu continua, Baulés, que en aquest país tens futur com a escriptor..., l’home encara estava més interessat en el meu parer sobre les històries afectades de la tieta Josefina que escrivia quan es posava tendre, pornografia emocional amb zero estil i pretensions líriques que afusellaven el pobre diccionari, o bé els artefactes sobre homes turmentats amb gintònics a la mà quan es posava autor maleït. Un assassinat a les lletres en tota regla. Inconscient, i per això perfecte. Aquesta, aquesta era la gràcia de l‘obra d’en Baulés, tal com ell la definia: la meva obra, deia cofoi. La meva obra això, la meva obra allò altre..., deia, i jo també començava a definir-la així: l’obra d’en Baulés... De mica en mica m’anava sentint el pare infraliterari d’en Baulés. El rebuig, però alhora l’atracció inefable que em provocava el personatge, m’impedia desempallegar-me’n. Tenia fusta, ni que fos melamina. Un mal gust exquisit d’acord amb les exigències nacionals. Tu no paris, Baulés, no paris, que tens fusta, i noble. De boix..., li deia, i ell s’inflava com un globus que mai no rebentava, i com més jo l’inflava amb la bomba dels meus elogis ell més escrivia, i allò era exponencial i jo cada cop veia més i més possibilitats a l’infame Baulés a qui, a través dels seus escrits i les seves rucades i trucades, sobretot les inopinades, trobava cada cop més i més insofrible.

Què has escrit, ara?, li vaig dir. No res, va dir. Aquest cop et truco per un assumpte diferent... Delicat..., va dir.

Delicat.

Sentir pronunciar a en Baulés aquest terme em va esfereir. T’explico..., va dir, la dona estarà tres dies fora de casa i m‘he quedat sol, i dormir sol a casa em fa respecte..., va dir sense respectar-se, el mateix menyspreu que en escriure mostrava per a si mateix, la literatura i la humanitat. Molt bé, i què pretens, Baulés?

Cap al tard, vaig sortir de casa amb la muda per a tres dies. En Baulés m’esperava al replà del seu pis amb uns fulls a la mà. No em va saludar, abans de creuar el llindar de la porta em va disparar entusiasmat amb el que acabava d’escriure, i el vaig seguir cap a l’habitació mentre continuava garlant. Era la seva habitació i només hi havia un llit, de matrimoni. I aquella nit, jo esgotat al llit i ell al costat dormint com un angelet roncador, me’l mirava i pensava que seria una llàstima matar-lo, perquè prometia. Aquell Baulés era l’home a seguir, sens dubte. El nou oracle.