Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

divendres, 4 de gener del 2019

Tallar-se les venes


Remeno i remeno llibres de novetats de ficció en català a les llibreries i em cauen els collons a terra. Obro, no passo de la tercera línia i ja em cauen a terra i després em fa mandra recollir-me’ls. I no els tinc grossos, diria, però m’he d’ajupir, i cada cop que agafo un llibre em cauen a terra i m’he d’ajupir a recollir-los i ja no tinc edat per anar vinclant l’esquena cada dos minuts, quinze vegades cada dos minuts, i anar-me recollint amargament, pesadament, rutinàriament, els collons cada cop que obro un llibre de novetats de la pseudoliteratura catalana que venen com a literatura, que els editors diuen que és literatura i de tant dir-ho i publicar-la no dubten que és literatura, per no parlar dels autors, que en veure publicats els seus llibres se’ls infla el pit i donen per fet que allò, aquella tifa que han publicat en forma de llibre és literatura, i jo estimo la literatura i no pot ser que allò que estimo em faci caure els collons a terra i els hagi de recollir i em perjudiqui l’esquena. No, això no passa amb una cosa que estimes. Això només passa davant les novetats de ficció en català. Un absurd, un sense sentit constant, un llibre rere l’altre, detecto, capto, a cada frase la seva falsedat, ja d’entrada, només de començar el llibre, l’ego darrere de cada frase, la banalitat, l’estafa inconscient, l’insult a l’ànima de cada frase, la suor de cada frase buida, sovint ampul·losa, l’ampul·lositat de la buidor, el lloc comú, suant i suant com el meu cos un dia d’agost a Barcelona. A tota aquesta colla de farsants inconscients, egòlatres que publiquen, haurien de penjar-los dels collons. Algú els hauria de penjar a la Plaça de Sant Jaume, ja ho crec. Tota aquesta colla d’ànimes mediocres que publiquen aquesta pseudoliteratura hauria de pagar-me la factura del metge, perquè tinc l’esquena feta un nyap. El traumatòleg no es pot creure que pugui aguantar-me dret amb l’esquena tal com la tinc, un miracle de la naturalesa..., diu, la meva esquena que ja no és esquena, són les corbes del Garraf, i tot perquè m’he d’ajupir a recollir-me els collons cada cop que vaig a una llibreria i obro un llibre de ficció en català per la primera pàgina, precisament allà on l’autor hauria de donar un cop de puny a la cara del lector, allà on hauria de marcar el to, l’estil, anunciar amb talent l’hòstia del talent que s’esdevindrà. Però no. Només aconsegueix ferir-me la sensibilitat, ofendre'm, escupir-me; des de la tinta, des del paper malbarat, des del seu ego idiota que fa pagar a la meva sensibilitat i soferta esquena. I després, després em trobo algú que em diu fa temps que no publiques, em diu, tu que ets amb diferència un dels tres millors autors de narrativa breu d’aquest país..., em diu. I a mi això em fa molt mal i li dic només faltaria que no fos un dels tres millors autors de narrativa breu del país, cony, només faltaria, això que m’acabes de dir és una ofensa, li dic, si jo pensés que no sóc un dels tres millors autors de narrativa breu del país em tallaria les venes, et juro que me les tallaria, no m’ho tornis a dir, això..., li dic, i ell no entén res i li dic que ja fa vuit anys que no presento res de res a cap editorial catalana. Res. No penso presentar res a cap editorial catalana fins que no conegui un editor. Quan jo conegui un editor, li presentaré el meu material. Abans, no. Ni parlar-ne. Aquesta colla de facturadors pets inflats, analfabets funcionals, no es mereixen que els confiï el que escric, per no parlar de la majoria dels quatre gats que em llegirien en aquest país de tietes i patufets, colla d’analfabets funcionals. No, ni parlar-ne, ja dic.


Pensava en tot això l’altre dia, com de fet ho penso cada dia, en algun moment, però el cas és que l’altre dia ho pensava davant del mirall mentre m’afaitava, i em vaig tallar, la mala llet em puja fins a les celles i més amunt i tot cada cop que penso en aquestes coses, i sempre les penso mentre m’afaito, sobretot mentre m’afaito, hi penso en el pitjor moment, i m’oblido que m’afaito i em tallo, tinc la cara feta un nyap, no tant com l’esquena, però Déu n’hi do, semblo un presidiari, cada cop que m’afaito acabo semblant un presidiari i em miro al mirall i em faig por i tot, i tot per culpa d’aquests pensaments tenebrosos. M’impressiono. Vull fugir de mi, jo un delinqüent perillós a punt d’assaltar-me. He d’apartar els ulls del mirall. I l’altre dia em vaig entretenir tant posant-me de mala llet pensant en aquestes coses, que em vaig oblidar que feia tard per a la festa de l’amic, i encara més tard se’m va fer quan vaig estar donant voltes a la qüestió de la corbata. Havia de presentar-me a la festa amb corbata, i la festa era per a mi important, era la festa del meu amic i no li podia fallar, havia de correspondre a l’amic i estar a l’altura de la seva festa. Era una festa amb gent molt distingida perquè eren amics del meu amic i tot el que envolta el meu amic és distingit, ell em deu considerar algú distingit i volia quedar bé, no volia ser menys distingit que ningú, i l’últim que volia era distingir-me justament per no anar vestit de manera distingida. Volia estar a l’altura de la distinció de la festa anant vestit amb distinció per tal de no distingir-me. I el cap em donava voltes i voltes al voltant d’aquesta qüestió, i el temps passava i se’m tirava a sobre com un llop i jo feia tard a la festa perquè ara no em decidia per la corbata, només tenia una camisa i no em decidia per la corbata, més que res perquè també només en tenia una a l’armari i era massa tard per anar a comprar una corbata adient, i encara més així, de pressa i corrents, una manera poc elegant, gens distingida de comprar una corbata, i pensava que, encara que aconseguís comprar la corbata adequada, en presentar-me a la festa es notaria que l’havia comprada de pressa i corrents, sense distinció, la corbata delataria la precipitació no pas amb què me l’hauria posada, que seria de manera impecable, amb nus Windsor i tot, si calgués, i per més que m’horroritzi el nus Windsor, sinó les circumstàncies prèvies, la precipitació en l’elecció i la compra de la corbata. Tothom se n’adonaria, em vaig convèncer. Al final, per descartar aquesta idea precipitada, poc distingida, se’m va acudir girar el mitjó i presentar-me a la festa sense corbata, premeditadament sense corbata, l’elegància de l’autenticitat, vaig pensar, aniràs a la festa sense corbata, sense impostacions, seràs tu mateix sense corbata, Ricard, és la millor manera de fer justícia a la festa del teu amic, ja veuràs com aprecia el detall, ja veuràs com tothom troba un detall per part teva la camisa sense corbata, vaig pensar, tothom portarà corbata menys tu, i això et distingirà de manera positiva, ja veuràs, l’absència de corbata convertirà la teva decisió en un gest de bon gust i distinció, t'admiraran i tot, ja veuràs. Però tan aviat em venia aquesta idea ximple al cap com desapareixia i tornava a obsedir-me amb la corbata adequada, i el temps anava passant i no em vaig adonar que ja era l’hora de la festa i encara era a casa, i de casa al lloc de la festa hi havia gairebé una hora, i es feia fosc i em vaig anar posant tan nerviós, finalment em vaig alterar tant que vaig ser incapaç de sortir de casa, i l’endemà l’amic, molest, em va trucar i em va dir ja està bé, no vas venir a la festa, a la meva festa, va dir, i a sobre sense avisar-me, em va dir, m’has decebut, em va dir, et tenia per un amic distingit..., em va dir, però m’has decebut... I en fi, ara no sé com recuperar la seva amistat, i estic pensant, ara que tinc temps, a anar a veure’l amb corbata, una corbata adequada, comprada amb temps, sense precipitacions, fent les coses amb elegància i distinció, per presentar-li les meves excuses.