On s'entén tot

Una carretera secundària no senyalitzada i un cementiri, només cal això per entendre del tot de què tracta la pel·lícula, una carretera i una visita setmanal a un cementiri, la visita hauria de ser setmanal i obligatòria i des de les escoles, els nens a partir dels sis anys haurien de visitar el cementiri cada setmana, sens falta i a compte de qualsevol assignatura inútil amb mestres inútils. Al cementiri el mestre inepte no pot exercir de mestre inepte amb l’excusa del silenci, per respecte als morts ha de callar i el cementiri fa la resta amb la seva lliçó magistral sobre què és exactament no pas la vida, sinó la vida que han construït els homes. L’absurditat escandalosa dels afers humans, el ridícul comportament de l’home, actuant donant-se importància i convertint la seva vida en un assumpte seriós, com si fos etern, mentre que per cert la malbarata, totalment entretingut, abduït per un deliri de sistema i de creences, tot creat per l'home mateix.

Els nens cada setmana passejant-se pels passadissos dels cementiris, davant els nínxols, davant les tombes, davant dels estúpids, vanitosos panteons, el màxim exponent de la imbecil·litat humana perquè fins i tot morts, davant l‘evidència de la nostra insignificança, continuen donant pel sac amb les seves ridícules enveges i competències puerils, els seus deliris de grandesa eterna. Fins i tot morts han de demostrar que la tenen més llarga que el del costat i l’orgull cretí , miop, de pertànyer al clan dels elegits: el panteó més gran, més daurat, els camafeus de marbre, les millors columnes, capitells, cúpules, escultures, en el millor lloc del cementiri, etcètera. La plaga estúpida continua sent plaga també un cop morta, no hi ha res a fer. És obvi que tot afer humà resulta ridícul al costat de la mort, però res, ells continuen fent el ridícul fins i tot en la mort. Allà, en el cementiri, s’explica tot, l’absurditat de qualsevol il·lusió: del progrés, de Hollywood, de Silicon Valley, de ser algú el dia de demà, de la seguretat, del prestigi social, de la segona residència, de les vuit mil vàlvules del cotxe últim model, dels campionats esportius guanyats, de l’arribada de l’home a la lluna i a saturn i a Júpiter i a més enllà de la via làctia... dels panteons.

Deia els nens, però també els adults, de fet sobretot els adults haurien d’anar al cementiri un cop a la setmana cada setmana de la seva vida, sens falta, i aprofitant que anirien al cementiri que ho fessin en cotxe passant per una carretera secundària no senyalitzada. Allà ho entens tot, absolutament tot, se t’encén la llum de cop, hi veus clar, una epifania, només et cal completar-la amb la visita al cementiri. En una carretera secundària sense senyalitzar veus com et vénen de cara pel mig cotxes que no s’aparten, un rere l’altre, perquè la carretera és seva, i com que la carretera és seva tu no existeixes o com a mínim ets invisible i per això el cotxe que et ve de cara no s’aparta ni en l’últim moment. No veuen el perill, sembla increïble. Perquè en aquest cas no es tracta que discrepin com de costum d’una idea que els exposis, per evident, objectiva i cartesiana que sigui, no, la cosa aquí és encara més increïble, molt més sensacional i definitiva: ni tenint dos ulls, ni l’evidència visual més rabiosa de convivència no pot fer entendre al bitxo humà quan està fotent l’altre. Per sobre de tot, abans i tot que de la seva vida, i per descomptat que de la teva perquè tu no existeixes, tu ets invisible, ell considera que només existeix ell a l’univers i per tant la carretera és seva i el sentit de la propietat és sagrat i per això el cotxe no s’apartarà per circular per la seva dreta, peti qui peti no s’apartarà, abans un accident mortal que apartar-se, abans morir i matar l’altre que apartar-se. El cotxe ve de cara a gran velocitat perquè té pressa, el conductor sempre té pressa, tu vas lent perquè la teva vida és insignificant i ningú no t’espera mai, però ell et ve de cara i pel mig de la carretera estreta perquè té pressa per arribar no sé on, sempre m’ho pregunto, però segur que ha de ser un lloc important, deu ser al panteó dels déus, d’una transcendència només digna dels déus com ell que no veu el perill perquè primer és ell que no pas fins i tot les conseqüències que li poden causar a ell un accident causat per ell. Primer és ell i la seva propietat, la carretera, que és sagrada, ell va pel mig i continuarà anant pel mig fins que tu t’apartis, i encara que no t’apartis.

En fi. Aleshores, si no entenen això, un rere l’altre no entenen això, què hi foto jo, en aquest planeta, quan queda clar que sóc un extraterrestre? Si les coses no s’entenen ni a través dels ulls quan es produeixen, de què cony, doncs, poden servir les paraules, les idees? Però m’adono que sóc jo qui no ho entén: les paraules, les idees es veu que serveixen per insultar-me a mi perquè circulo pel meu costat dret a la seva carretera, ells, que no estan d’acord amb mi que per entendre-ho tot s’hagi d’anar ni al cementiri ni a la carretera secundària sense senyalitzar, i prova d’això és que, quan són a la carretera, fan el que fan.

Ben mirat, doncs, el millor que puc fer és, efectivament, seguir el meu propi consell pedagògic i anar a una carretera secundària no senyalitzada i després a un cementiri, però no  pas per entendre-ho tot, sinó per no haver d’entendre res. Primer, a la carretera no senyalitzada, la propera vegada no m’escoraré per salvar la vida amb un cop de volant cap al voral de la dreta quan em vingui Déu amb el seu bòlid, cagant llets de cara pel mig. I un cop a l’altre barri, que m’enterrin en un cementiri. Ai, però no he dit sempre que vull que m’incinerin i em llencin les cendres al lloc més remot per no haver de suportar l’eternitat a prop d’ells?

Aigües sulfuroses

El matí anava bé, el cel blau, calor suportable i ella i jo baixant pel camí estret en pendent demencial de la vall estreta i escarpada, sense saber primer si era el camí que havíem d’agafar i finalment sentint a baix el brogit de l’aigua del riu, i aleshores, més tranquils, baixant i baixant i després a l’esquerra per la frondositat fins que vam veure una mena de polsim i ens hi vam apropar i de seguida ens vam adonar que el polsim eren les aigües sulfuroses que buscàvem, els tolls naturals d’aigua que buscàvem, els tolls salvatges esglaonats, tres o quatre tolls en aquella pendent més demencial encara que el camí demencial, incòmoda pendent per estar-s’hi però és el que hi havia, tot de roques i arrels d’arbres com nervis potents on poder malseure, i els tolls no eren gaire grans i eren poc profunds però estava bé, s’hi estaria molt bé, allà, empetitits sota la vegetació, ombra en la vegetació, el sol de juny filtrant-se de tant en tant amb el seu moviment lent i amb el permís de la brisa agradable que anava movent les branques dels arbres, i els insectes que ens respectaven, insectes respectuosos, educats, tot gairebé perfecte en el lloc realment pintoresc, un petit paradís salvatge amagat al Pirineu francès, els tolls regats pel riu i amb l’ajut d’una canonada d’uralita de mig pam de diàmetre, l’única cosa artificial, escopint un doll d’aigua que brollava generosament i et posaves a sota i et dutxaves amb aquella aigua calenta, gairebé intolerablement calenta l’aigua sulfurosa, que es veu que va bé per a la pell i la circulació, i pels nervis i tot.

I en fi, tot anava bé, hi havia una parella al costat i més amunt en un altre toll una altra parella més gran i més avall tres homes, i tot anava bé i vaig començar a intuir que començaria a anar malament, no li vaig voler comentar a la companya, però ho vaig saber de seguida que vaig veure aquella parella despullats banyant-se al mateix toll que nosaltres i nosaltres banyant-nos al mateix toll que ells. L’humor se’m va girar quan vaig saber, vaig intuir que la cosa no podria anar bé en aquell lloc idíl·lic, jo començava a amargar-me però a ella no li deia res, jo només feia veure que llegia, amb el cul aviat quadrat sobre una roca irregular, milers de pedres i no hi havia ni mitja pedra ni roca ni res regular on poder posar-hi el cul i estar tranquil per dissimular en condicions el meu indici d’incomoditat sabent que la cosa no acabaria bé, amb aquella parella al costat nostre res no acabaria bé.

El principi del final va ser quan la noia despullada em va oferir un got amb menta, va dir, aigua amb menta, em va oferir, i jo vaig denegar amb un somriure que volia ser amable, perquè ella em va insistir sobre les bondats de la menta, no podia  sentir el que em deia a causa de l’aigua que brollava de la canonada sobre la roca, però no hi havia dubte que m’insistia sobre les bondats de la menta perquè jo només sentia menta, menta, menta, i vaig denegar la invitació amb un somriure minimal per no haver de dir-li que tinc hèrnia d’hiatus, collons, i la menta és poc menys que cianur per a la meva hèrnia d’hiatus; que no tot el que és natural és bo, fica-t’ho al cap, collons, tia hippy, que no entenc el sentit que vagis despullada, no ho entenc per la mateixa raó paradoxal que no entenc per què he de dur jo banyador i no vaig en pilotes com tu, em sembla tot igualment absurd segons com m’ho miro, a fe que no entenc res, però tu vés com vulguis, només faltaria, vés com vulguis però no puc entendre per què, malgrat que no estàs malament, però això és una altra història, t’he de veure despullada mentre m’insisteixes amb la teva aigua amb menta, no entenc què et fa pensar el que et penses, que pots anar despullada davant meu com si res, això no és una platja nudista, collons, no entenc les platges nudistes, em semblen una collonada esnob les platges nudistes quan se’ns ha ensinistrat des que naixem a tapar-nos ridículament les parts absurdament anomenades íntimes, però almenys són platges per anar nu, i aquí no he d’aguantar ni el teu cos nu ni la teva menta. I amb això que veig que la noia se situa sota el doll d’aigua que raja de la canonada i al cap de no res comença a emetre sons estranys, primaris i tot, primer em semblen sons i de seguida m’adono que deixa anar paraules, paraules índies, em semblen, dic jo que en urdú, paraules que repeteix com un mantra, i aquí sí que em posa molt nerviós i veig que la cosa acabarà realment malament perquè amb els hippies sóc molt irritable i encara més amb els hippies naturistes místics que parlen indi com si sabessin indi i existís Déu i Déu fos indi i només ells, elegits, hi tinguessin accés, i ho fan davant meu perquè jo sàpiga que son hippies místics que parlen indi, etcètera, i que, a més, estan convençuts que la menta va bé per a tot perquè és natural, perquè és menta i la menta és hippy i natural i potser mística i tot. I encara s’està dutxant la noia místicament sota el doll d’aigua sulfurosa, ella encorbada místicament sota el doll d’aigua, una postura estranya, ioga, diria jo, asseguda encorbada en una roca, quan de sobte sento una flaire sospitosa, la flaire que em faig ràbia no haver sospitat des del primer moment que m’arribaria al nas. El seu company hippy s’acaba de fer un canuto i em fa saber que ja se l’està fumant. Dos a zero penso, dos a zero..., i això en menys de vint minuts d’haver arribat jo al paradís. Primer la hippy em vol encolomar la menta assassina per al meu estómac, i ara els efluvis del canuto superhippy per al meu olfacte i pulmons. I això com si res, com qui no vol la cosa, de la manera més simpàticament naturista imaginable, tot pacíficament, entre el cant dels ocellets i les floretes i els arbres i el brogit agradable de les aigües sulfuroses.

Tot es torça. La desgràcia es perpetra de manera subtil, sigil·losa, també en el paradís. El bitxo humà no perdona. I penso en això per mirar d’oblidar-me de la flaire de porro que flairo quan m’adono que la qüestió del porro m’ha encegat fins al punt que no m’ha deixat veure la portentosa cigala que gasta el hippy, tres o quatre o vuit cops més gran que la mida humana, calculo sense calcular res de tan impressionat com estic amb aquella eina increïble amb aquell batall elefantíac que li penja a sota, uns ous inimaginables i que tanmateix no li pengen gaire més avall que la cigala, observo per sobre el meu llibre, cosa que em fa adonar-me encara més de la longitud infinita de la cosa del personatge. Aleshores m’oblido de la menta, m’oblido de les paraules índies, m’oblido de la flaire intolerable de porro, i només penso en la cigala, no me la miro, només hi penso, i com més hi penso més gegant veig la cigala, i després, per sobre el llibre, torno a mirar la cigala i veig que no, que de fet la té més gran que com me la imagino, i després me la torno a imaginar més i més gran i quan torno a aixecar el cap del llibre cada vegada la veig més gran de com me la imagino. I quan la cosa ja em tortura, quan crec que se’m transforma la cara i tot, veig que el hippy superdotat desembolica un entrepà i llença l’embolcall de paper d’alumini a terra, i tot seguit obre una llauna de cervesa i se la beu amb tres o quatre glops, el molt bèstia, i esclafa la llauna amb la mà de simi i la llença a terra. Aleshores jo m’encenc, m’encenc com un misto per moments amb el hippy però no dic res i faig veure que continuo llegint el llibre i em ve al cap quan, a sis anys d’edat, vaig matar Déu sense haver llegit Nietzsche ni haver tingut temps de creure en Déu, aquell dia que vaig veure un documental sobre el concert de Woodstock del 69, la música el de menys, només en el meu record l’esplanada buida de hippies després del concert, el silenci, la desolació, que rima amb devastació, del lloc després de tan mític esdeveniment en què els hippies van canviar el món, o com a mínim aquella enorme esplanada, plantant-hi fins a cobrir-la una catifa infinita de llaunes de cervesa i embolcalls d’entrepà i altres llavors del mateix gènere en comptes de flors, perquè les flors, com deia la cançó, es veu que les duien als cabells. Aquest és el meu record del concert, certament memorable, no l’oblidaré mai. Quins temps, aquells. Com han canviat les coses. I quan alço el cap veig la meva companya, plàcidament banyant-se al toll d’aigua sulfurosa, intel·ligentment feliç banyant-se en l’aigua sulfurosa d’aquell paradís verge, i no dic res, procuro no dir res perquè sé que si parlo aixecaré el to de veu, i això alteraria l’estat de pau total que es respira en aquell lloc tan natural i la felicitat de tothom al paradís, i a mi m’agrada que la gent sigui feliç. I per mirar de calmar-me penso, i penso en la cigala i els ous del hippy i en la menta i en les paraules índies pronunciades com un mantra i en l’embolcall de paper d’alumini i en la llauna de cervesa esclafada, i vaig barrejant aquestes imatges per no haver de pensar en la idea, la idea que em posa de mala llet, vet-ho aquí. I em sorprenc quan m’adono que em calmo. Però la calma no em dura gaire, perquè entre totes aquestes imatges aviat se’m dispara al cervell a cada moment, per sobre de la resta, la imatge de la gran polla i el batall catedralici del hippy, no m’ho puc treure del cap i em torno a encendre, m’encenc i m’encenc, i he de deixar el llibre i, per fer alguna cosa perquè allà no hi ha parets on enfilar-me, em banyo a les aigües calentes, sulfuroses, que es veu que van bé per als nervis i tot.