On s'entén tot

Una carretera secundària no senyalitzada i un cementiri, només cal això per entendre del tot de què tracta la pel·lícula, una carretera i una visita setmanal a un cementiri, la visita hauria de ser setmanal i obligatòria i des de les escoles, els nens a partir dels sis anys haurien de visitar el cementiri cada setmana, sens falta i a compte de qualsevol assignatura inútil amb mestres inútils. Al cementiri el mestre inepte no pot exercir de mestre inepte amb l’excusa del silenci, per respecte als morts ha de callar i el cementiri fa la resta amb la seva lliçó magistral sobre què és exactament no pas la vida, sinó la vida que han construït els homes. L’absurditat escandalosa dels afers humans, el ridícul comportament de l’home, actuant donant-se importància i convertint la seva vida en un assumpte seriós, com si fos etern, mentre que per cert la malbarata, totalment entretingut, abduït per un deliri de sistema i de creences, tot creat per l'home mateix.

Els nens cada setmana passejant-se pels passadissos dels cementiris, davant els nínxols, davant les tombes, davant dels estúpids, vanitosos panteons, el màxim exponent de la imbecil·litat humana perquè fins i tot morts, davant l‘evidència de la nostra insignificança, continuen donant pel sac amb les seves ridícules enveges i competències puerils, els seus deliris de grandesa eterna. Fins i tot morts han de demostrar que la tenen més llarga que el del costat i l’orgull cretí , miop, de pertànyer al clan dels elegits: el panteó més gran, més daurat, els camafeus de marbre, les millors columnes, capitells, cúpules, escultures, en el millor lloc del cementiri, etcètera. La plaga estúpida continua sent plaga també un cop morta, no hi ha res a fer. És obvi que tot afer humà resulta ridícul al costat de la mort, però res, ells continuen fent el ridícul fins i tot en la mort. Allà, en el cementiri, s’explica tot, l’absurditat de qualsevol il·lusió: del progrés, de Hollywood, de Silicon Valley, de ser algú el dia de demà, de la seguretat, del prestigi social, de la segona residència, de les vuit mil vàlvules del cotxe últim model, dels campionats esportius guanyats, de l’arribada de l’home a la lluna i a saturn i a Júpiter i a més enllà de la via làctia... dels panteons.

Deia els nens, però també els adults, de fet sobretot els adults haurien d’anar al cementiri un cop a la setmana cada setmana de la seva vida, sens falta, i aprofitant que anirien al cementiri que ho fessin en cotxe passant per una carretera secundària no senyalitzada. Allà ho entens tot, absolutament tot, se t’encén la llum de cop, hi veus clar, una epifania, només et cal completar-la amb la visita al cementiri. En una carretera secundària sense senyalitzar veus com et vénen de cara pel mig cotxes que no s’aparten, un rere l’altre, perquè la carretera és seva, i com que la carretera és seva tu no existeixes o com a mínim ets invisible i per això el cotxe que et ve de cara no s’aparta ni en l’últim moment. No veuen el perill, sembla increïble. Perquè en aquest cas no es tracta que discrepin com de costum d’una idea que els exposis, per evident, objectiva i cartesiana que sigui, no, la cosa aquí és encara més increïble, molt més sensacional i definitiva: ni tenint dos ulls, ni l’evidència visual més rabiosa de convivència no pot fer entendre al bitxo humà quan està fotent l’altre. Per sobre de tot, abans i tot que de la seva vida, i per descomptat que de la teva perquè tu no existeixes, tu ets invisible, ell considera que només existeix ell a l’univers i per tant la carretera és seva i el sentit de la propietat és sagrat i per això el cotxe no s’apartarà per circular per la seva dreta, peti qui peti no s’apartarà, abans un accident mortal que apartar-se, abans morir i matar l’altre que apartar-se. El cotxe ve de cara a gran velocitat perquè té pressa, el conductor sempre té pressa, tu vas lent perquè la teva vida és insignificant i ningú no t’espera mai, però ell et ve de cara i pel mig de la carretera estreta perquè té pressa per arribar no sé on, sempre m’ho pregunto, però segur que ha de ser un lloc important, deu ser al panteó dels déus, d’una transcendència només digna dels déus com ell que no veu el perill perquè primer és ell que no pas fins i tot les conseqüències que li poden causar a ell un accident causat per ell. Primer és ell i la seva propietat, la carretera, que és sagrada, ell va pel mig i continuarà anant pel mig fins que tu t’apartis, i encara que no t’apartis.

En fi. Aleshores, si no entenen això, un rere l’altre no entenen això, què hi foto jo, en aquest planeta, quan queda clar que sóc un extraterrestre? Si les coses no s’entenen ni a través dels ulls quan es produeixen, de què cony, doncs, poden servir les paraules, les idees? Però m’adono que sóc jo qui no ho entén: les paraules, les idees es veu que serveixen per insultar-me a mi perquè circulo pel meu costat dret a la seva carretera, ells, que no estan d’acord amb mi que per entendre-ho tot s’hagi d’anar ni al cementiri ni a la carretera secundària sense senyalitzar, i prova d’això és que, quan són a la carretera, fan el que fan.

Ben mirat, doncs, el millor que puc fer és, efectivament, seguir el meu propi consell pedagògic i anar a una carretera secundària no senyalitzada i després a un cementiri, però no  pas per entendre-ho tot, sinó per no haver d’entendre res. Primer, a la carretera no senyalitzada, la propera vegada no m’escoraré per salvar la vida amb un cop de volant cap al voral de la dreta quan em vingui Déu amb el seu bòlid, cagant llets de cara pel mig. I un cop a l’altre barri, que m’enterrin en un cementiri. Ai, però no he dit sempre que vull que m’incinerin i em llencin les cendres al lloc més remot per no haver de suportar l’eternitat a prop d’ells?