L'imperatiu

Em deien que aquell home que seia a la butaca de vellut amb un llibre a la mà era el meu pare, perquè es veu que vaig néixer sense pare però de la causa res de res, només m’explicaven coses que primer em semblaven inversemblants i després estúpides. M’insistien tant que aquell home era el meu pare que al final em va pujar la mosca al nas i vaig pensar una merda és el meu pare, i d’aquí la meva insistència a saber per què vaig néixer sense pare.

Aquell home que em feia de pare es veu que era un gandul, jo no me n’adonava però la mare sí, segons la mare era un gandul i un cretí que només llegia llibres. L’home no treballava, ingressava una pensió per una lesió òssia a l’esquena que la mare deia que ens mantenia en una austeritat intolerable, i li retreia de tant en tant, un cop al dia com un rellotge la mare li deia que estar una mica tarat no t’impedeix donar-me un cop de mà amb les coses de casa, gandul. I cada vegada que hi havia sarau el pare assentia amb el cap i continuava capmassat en la lectura i ella continuava feinejant i jo tremolava perquè pensava, quan em dirà a mi el mateix?, quin dia es llevarà la mare i em dirà que per què no ajudo jo en les coses de casa i tal? Vaig a l’escola, però, per què no ajudo a casa? Perquè l’escola no devia ser una cosa tan angelical quan les mestres em deien que llegís, que llegir era bo, que sense llegir no seria una persona instruïda i bla bla, i en canvi la mare s’enfilava per les parets amb el pare i li deia gandul i totxo perquè llegia, i al final jo no entenia res, em feia un embolic i no sabia si l’home era gandul i totxo o no, i si en cas de ser gandul i totxo era perquè llegia, o si llegia perquè era gandul i totxo. En fi. Com que jo anava perdut amb allò de la lectura, optava per llegir el mínim per aprovar, i quan ensenyava les notes a casa ell em deia que havia de llegir més i ella que havia d’estudiar més, nen, o acabaràs com ton pare. I jo patia, no entenia res i patia. Fins al dia que vaig deixar de patir.

L’home, va ser ell qui em va dir nen, apropa’t a la butaca, que els llibres no han mossegat mai ningú, i jo vaig pensar, no, però a mi em fan anar de corcoll. Amb una mà agafant el llibre obert i l’altra agafant-me per la cintura em va parlar amb un to dolç sobre el que llegia, enamorat del llibre, aquella baluerna de por. Ell anava garlant quan tot d’una vaig abaixar el cap i em vaig adonar, garratibat, que el llibre era com a mínim en suec o vés a saber què. Quan l’hi vaig fer observar em va mirar en silenci uns segons i em va dir amb un to agre, nen, què t’empatolles, el llibre és en català, collons… Va continuar parlant-me entusiasmat del llibre i jo no podia deixar de mirar amb els ulls com taronges aquelles paraules tan estranyes. Després va tancar el llibre, flop!, i va dir fill, escolta el que em va ensenyar a la teva edat el notari del meu poble. Aleshores el recanvi del meu pare es va repapar a la butaca i va dir digues l’imperatiu del verb estimar, i jo vaig dir, estima!, i va dir ara digues l’imperatiu del verb somiar, i jo vaig dir, somia!, i després, ara digues l’imperatiu del verb llegir, i jo vaig dir, llegeix!, i a la fi va dir, t’adones que no es pot dir l’imperatiu de cap d’aquests verbs? I jo vaig dir sí, pare, no es pot dir, però… per què? L’home es va arronsar d’espatlles. Aleshores vaig pensar ja ho entenc, és el mateix que quan et dic pare sense poder-ho fer. Una sort. Em vaig sentir alliberat, i tot seguit em vaig preguntar si, com ell, tampoc el notari no devia entendre allò
de l’imperatiu.