La primera vegada
que recordo haver-me sentit miserable, més miserable que el pitjor dels cucs
arrossegats sota terra, va ser a l’institut, en motiu del lliurament dels
premis literaris d’aquella casa de barrets pública per a adolescents que era l’Isaac
Albèniz de la meva ciutat. Era un matí diria que del mes de març de l’any 1988,
l’any segur que era aquest perquè era el meu últim curs a l’institut. M’havia
presentat al premi de narrativa en castellà, aquesta llengua estrangera que
diuen que és tan rica, ella tan especialment rica, es veu, i s’entén que rica respecte
de les altres, cosa que no he entès mai perquè per poder fer aquesta afirmació
bé caldria tenir un coneixement profund d’aquesta llengua –cosa que no em sembla
observar precisament en els qui fan l’afirmació– i, sobretot, dels altres
milers de llengües del món. En fi. Però això ara tant se val, perquè el cas és
que m’hi vaig presentar com a mínim per una raó tan infantil, tan banal, que ni
ara ni mai no ve a tomb detallar-la.
Aquell matí la
sala estava plena a vessar, era la sala on acostumàvem a examinar-nos, i en
aquella ocasió vaig veure, vaig sentir una sala diferent, perquè estava plena a
vessar, amb alumnes drets i tot, i perquè el meu sistema nerviós m’anava de
manera diferent, ple d’una emoció que la sentia sana, molt positiva, il·lusionada
perquè per a mi guanyar el premi havia de ser una gran cosa, encara no sé per
què, però molt positiu, suposo que per apaivagar la meva inseguretat d’adolescent,
de persona que ja aleshores no sabia què cony feia en aquest món i, per tant,
encara menys per què em presentava en un premi literari i per què havia de
sentir emoció per guanyar el meu primer premi literari amb què m’havia presentat
amb una narració que acabava fent referència al món justament en aquests termes,
érase una vez ... nuestro bodrio.
De manera que
vaig entrar en aquella sala confús per l’emoció i per la consciència de ser un
estúpid per sentir aquella emoció. De fet, res de nou. Aquestes contradiccions,
aquest cervell que em frena l’impuls del cor sempre ha estat la meva creu,
sempre ha estat allò que m’impedeix delirar una estona, ni que sigui una estona
per oblidar-me de la realitat intolerable, criminal, del fet de viure.
Vaig seure a la
meitat de la sala, mirant de passar desapercebut perquè sabia que havia de
guanyar aquell premi i em semblava com si la resta de la sala també ho hagués
de saber i tots els ulls estiguessin ja clavats en mi. Era conscient del que
havia escrit i que la catedràtica de castellà sabia llegir, no tenia res d’estúpida
i encara menys de subornable en cap sentit, era una dona recta com una vela i
per això em suspenia la seva assignatura i m’hauria decebut si me l’hagués
aprovada. Jo sabia que havia de guanyar aquell premi, no pas per vanitat sinó
perquè, com la professora, jo tampoc no era imbècil, i només havia d’esperar
que cridessin el meu nom per pujar i recollir el lot de llibres de La Caixa en
què consistia la dotació, la mare que els va parir.
Abans de començar
l’acte, una companya de classe, castellana, amb un castellà no sé si ric però
bonic, s’asseia davant meu i es va girar per preguntar-me si m’havia presentat
al premi. Li vaig dir que sí, sense especificar-li mesquinament a quin premi,
cosa que em va ser fàcil d’ometre-li perquè ella donava per fet que, tractant-se
de mi, havia de ser el premi de narrativa catalana, de la mateixa manera que
ella no em va haver d’especificar a quin premi s’havia presentat, sent ella castellana.
Quan la
catedràtica d’un altre curs que dirigia l’acte va anomenar-me com a guanyador del
premi de narrativa en castellà, el cor em va fer un salt malgrat estar preparat
per sentir el meu nom. Vaig passar per davant de la companya de classe i vaig
girar el cap, covard, evitant-la. La sala semblava molt efusiva amb aquell
reconeixement, aplaudien amb força, almenys m’ho va semblar, i potser m’ho va
semblar perquè em sentia un cuc, el pitjor dels cucs, ja ho he dit, i com més
aplaudien més miserable arrossegat em sentia. Potser sentia aquell enrenou perquè
els cucs, si més no els cucs com jo ho estava sent, són tan insignificants que
ensordeixen amb el vol d’un mosquit. Amb els llibres de La Caixa a la mà, des
de la tarima observava la sala plena amb un somriure, sense assaborir el moment
perquè no hi havia res a assaborir. No podia assaborir res perquè no sabia per
què m’havia presentat realment a aquell premi tret que no fos per una ridícula
autoafirmació; per l’infantilisme d’haver-ho fet en llengua estrangera per la
raó que m’estalvio detallar; per haver hagut de mentir i humiliar la companya
de classe; per la inutilitat, per la meva consciència ja aleshores de la
ridiculesa de cap honor o reconeixement en aquest món. Un cuc fastigós dalt la
tarima recollint un premi; un cuc aclaparat per un munt de contradiccions. Un
bitxo confós, infeliç. Que ridícul, tot plegat...
Aquella narració
s’havia de publicar a la revista anual de l’institut. Aquell any, de resultes d’una
vaga d’estudiants, de manera excepcional la revista no es va publicar. No crec
en la justícia poètica, però allò va ser una sort. No vaig tenir el
coratge de tornar a mirar a la cara la companya d’institut. Ha passat un quart de segle
des d’aquell dia, i encara, quan en recordar-lo em veig a mi mateix, hi veig un
cuc miserable. De tot això em va servir aquell premi.
