Al Jardí de la Plaça

Tinc el vici, en veritat una mesquinesa repugnant, imperdonable, d’asseure’m a l’estiu a la prodigiosa terrassa del prodigiós bar Jardí de la Plaça, a Llívia, per estar jo sol a la taula, sobretot és cabdal que estigui sol, amb una cervesa per poder anar observant la gent a pleret i anar veient el buit absolut darrere la gent, res de veritat en els seus gestos; el cos, les cares, ni mitja veritat i no ho saben, només ho saben de tant en tant, quan la hipocresia clama al cel, però la resta del temps és impostat, igualment consumit en la hipocresia, hipocresia amb els altres, hipocresia amb ells mateixos, i els passa del tot desapercebuda. No saben qui són ells ni la gran majoria no sap ni tan sols que no ho saben. Viuen sense ser ells perquè no han estat mai ells ni ho seran, presoners darrere la màscara. Ho sé del cert perquè els observo, però també perquè jo tampoc no sé qui sóc i visc darrere una màscara que he lluitat endebades tota la vida per treure-me-la. Una empresa absurda, estúpida, perquè si mai me la pogués treure m’evaporaria a l’acte, no hi hauria ningú al darrere, perdria la consciència i, quan la recuperés, no recordaria què me l’hauria fet perdre. No poden, no puc sortir de la comèdia, tota la vida dalt d’un escenari on ens han llançat sense demanar-ho. Anorreament total des del bressol de tot el que hauríem pogut ser. I tot per satisfer els altres, i d’altres cops per a la supervivència, la qual passa per satisfer als altres, o almenys que s’ho creguin.

N’hi ha que clamen en favor de la identitat, la identitat col·lectiva, la identitat personal. No els falta raó. El problema és que la identitat no la tries, te la trien, neixes, et cries, vull dir et crien aquí i no allà, et mal eduquen aquí i no allà, i així i no aixà, i la teva biologia fa el que pot amb aquesta barreja imposada, i tampoc la teva biologia no la tries, per això és biologia. A tota aquesta barreja en diem identitat i ens hi hem d’aferrar per sobreviure i per conservar la dignitat. Però en tot això no sé on som nosaltres, no sé on sóc jo. Sempre lluitant per al mal menor, doncs; sempre lluitant per alguna cosa altra que jo encara que ens fem la il·lusió d’estar lluitant tota la vida en favor d’aquest jo, i vet aquí la patètica ridiculesa de l’egoisme, ja sigui ben entès o mal entès. En fi. La procreació hauria de ser delicte. El meu estimat Cioran ja deia que no hi ha nadó que no neixi plorant.

Quan detecto en algú alguna veritat em crida l’atenció, se’m dispara una agradable alarma que em confirma la regla, i m’adono que instintivament bec un glop de la cervesa mentre clavo els ulls en aquella veritat excepcional que veig en aquella persona excepcional, ni que sigui perquè ha transmès una veritat fugaç, potser perquè l’han ofesa, perquè li han tocat l’ego, perquè l’interessa allò que escolta o que veu, pel que sigui, faig veure que no m’importa que hi hagi egoisme o cap altra mena de misèria en aquell gest de veritat, però almenys hi ha veritat, l’únic que m’interessa, m’interessa aquella rosella perquè la resta és blat podrit per una tempesta mediocre. Hi ha tan poca veritat en els humans que quan en percebo una, malgrat que sempre tangencial, mai essencial,  pretenc que no m’importa la causa i veig una rosella, no hi fa res que fins i tot aleshores m’hagi d’esforçar a poder veure una rosella en allò que veig.

No m’ho miro des de cap atalaia,  no, ho miro en una taula, assegut com ells, des de la mateixa altura que es produeix el festival d’impostació inconscient on ens ofeguem la humanitat. Sóc allà entre ells, acceptant conviure entre ells, cagant com ells i bevent com ells i d’ells, participant d’alguna manera de la seva mentida mentre alimento la meva feta d’incoherència, la incoherència fonamental basada justament en el rebuig d’ells sense tenir pebrots de fugir d’ells, jo allà assegut a la terrassa. La meva ridícula i mesquina incoherència d’analitzar-los mentre actuo com ells en el silenci, callant el que penso, pensant que de fet no estic envoltat per ningú perquè de fet sé que ni jo mateix soc allà, a la terrassa. Només hi ha, suposo, la cervesa, les taules, hi ha el meu coll engolint la cervesa, el meu estómac, i fins el meu pensament. Però jo no hi sóc, allà. Perquè ni jo ni ningú realment no existim més enllà de la matèria orgànica. Allà no hi ha ningú, només una màscara i res al darrere, cap veritat essencial, cap identitat personal creada des de la llibertat. Allà hi ha tot de mentida, mentida superficial, banal, estúpida, però, molt per sobre d’aquesta mena de mentida, o més aviat per sota de tot i com a qüestió essencial, hi ha en totes les persones que observo la mentida obligada per la presó existencial, amb els seus implacables i cruels condicionants. No hi ha millor actor que aquell que no sap que actua. Ells es passen la vida actuant i la majoria no ho saben. Jo em passo la vida actuant i ho sé. Ells són bons comediants, jo sóc mal comediant, però comediant al capdavall, i això és el més patètic, perquè sóc dolent i insisteixo, i això em converteix en més patètic que un mal comediant ignorant. Ells són bons i ignoren. Són bons perquè

ignoren. Almenys no pretenen sabotejar la vida en no haver-li descobert la terrible farsa. Jo sí, no puc evitar-ho. Per això l’únic que em fa el coneixement és convertir-me probablement en el més gran dels imbècils infeliços congregats al prodigiós bar del Jardí.