Etcètera

La gent del carrer, sí, però també el periodisme inepte, o sigui el noranta-nou per cent  del periodisme d’aquest país es passa la vida dient etcètera, la paraula que obre totes les portes per no obrir-ne cap d’interès és etcètera, la paraula que ho vol dir tot però no vol dir res és etcètera. Donen un exemple agafat pels pèls i a continuació s’imposa un etcètera, i aquest etcètera petulant ve a dir que el periodista en podria donar mil, d’exemples, però es veu que s’absté d’exposar-los per no avorrir el lector amb tanta exemplaritat i, doncs, suposats arguments, o vés a saber si donant a entendre amb el concloent etcètera que té poc espai a la columna per haver de donar més d’un exemple.

La paraula etcètera lluny de ser gratuïta hauria de ser molt pesant, curosa, el punt final i alhora el·lipsi d’un seguit d'exemples convincents que, per raons òbvies, no cal donar perquè prèviament ja s’han exposat en la defensa de la tesi. Però no. De fet, avui dia no hi ha tesi altra que la banalitat que, en conseqüència, desemboca en la paràlisi, o sigui la defensa de la confusió, o sigui de l’statu quo. Bla bla bla. Res més. La paraula etcètera s’ha banalitzat mentre es tracta el lector d’imbècil, donant per fet que s’ha empassat la imbecil·litat d’un exemple, màxim dos exemples previs que suposadament justifiquen l’aparició del posterior i no menys imbècil etcètera. Ningú no sap què significa sovint etcètera però tothom calla com un puta, no fos cas que sembléssim beneits, fins al punt que la paraula etcètera és esnob, queda bé, atorga una intel·lectualitat que no és més que cretinisme extrem. Etcètera dóna a entendre que entenem el sobreentès, que no cal que se’ns expliqui res més, malgrat que en realitat se’ns ha d’explicar tot perquè no se’ns ha explicat res. Etcètera significa avui en la majoria dels casos fer veure que es tracta l’interlocutor de persona intel·ligent mentre se’l tracta d’imbècil. I bé ho deu ser, d’imbècil, quan l’argúcia funciona; bé ho deu ser quan l’etcètera fa molts anys que funciona i no sembla que mostri precisament símptomes de pèrdua d’eficiència.

Etcètera és perfecte perquè dissimula la buidor alhora que es fa veure que hi ha consistència argumental. La força de l’etcètera per escrit té a veure amb el gratuït prestigi del negre sobre blanc, sobretot quan aquest es veu publicat en les societats analfabetes funcionals com la nostra; en canvi, la força de l’etcètera oral rau en la velocitat com un llampec i el to de seguretat amb què es pronuncia la paraula, no donant temps a l‘interlocutor a pensar en la buidor emesa un cop disfressada d’argumentació irrefutable la nul·litat argumental.

El pitjor i més retorçat de tot plegat, però, és que la incompetència impulsada per la desídia és del tot inconscient. Etcètera es pronuncia com qui respira. Ha arribat un punt de confusió tal en aquesta societat diarreica, que la desídia ha acabat imposant-se com a normalitat, cosa que significa que l’actitud positiva ni es contempla i, quan algun toca-gaites l’anomena, no s’entén o, per dir-ho amb rigor, s’entén justament com el seu contrari, és a dir com a sinònim de desídia, sense que d’altra banda se sàpiga què és la desídia, vet-ho aquí. Perquè la desídia en una societat subnormal com la nostra és com el funcionament d’un òrgan humà; el tenim, però no sabem ni en quina part del cos para, i encara menys com funciona.

Els amants de l’etcètera no només són inconscients de la seva incompetència sinó també de la seva desídia. De fet, posats a ser incompetents desidiosos, la cosa no està tan malament: no pot generar sentiment de culpa allò que s’imposa com a normalitat. Un món perfecte. Vivim en un món perfecte. Per això no hi ha alternativa al capitalisme. Perquè, a qui se li acut sortir de la normalitat?