Màgia

L’arribada del Mag Santini no es pot dir que provoqués precisament més fred que calor. Santini era cèlebre per fer desaparèixer la gent del públic i feia setmanes que se l’esperava al poble, on no hi havia mai res a esperar tret del canvi de les estacions, una rere l’altra any rere any, una rutina que només semblava deixar de ser-ho amb el canvi de temps a la primavera, quan la gent creia que començava alguna cosa nova, una esperança infundada, cada any la mateixa, mai satisfeta més enllà del canvi de temps.

            Aquell cop l’inici de la primavera va coincidir amb l’arribada a la plaça de la caravana tronada de Santini, que anunciava el seu nom en lletres vermelles, esbiaixades, el seu nom ben gran i lluent, Mag Santini, i tot d’estrelles i un arc de Sant Martí que recorria en diagonal la caravana. Es va obrir la porta amb un breu xerric i va baixar-ne una noia alta, bruna, de cabellera llarga, ni agraciada ni desgraciada quan te la miraves de prop, anodina com el poble mateix que la rebia, amb la gentada que envoltava la caravana i la fitava tan de prop com el dia esperat que per fi havia arribat. I feia massa setmanes que s’esperava l’extraordinària visita.

Tot seguit, darrere la noia va aparèixer un home gras amb la clepsa calba, un mono blau de mecànic i un cigar a la boca, que anava mastegant com la regalèssia. Amb el sol de migdia que l’encegava, va estireganyar els ulls i va girar el cap a dreta i esquerra mentre rosegava el cigar mig consumit a una comissura dels llavis. Va estar-se quiet al punt de la porta de la caravana uns llargs segons, com si no es decidís a baixar. La remor discreta que havia provocat la presència de la noia es va apagar de cop amb la presència d’aquell personatge amb aspecte de carnisser més que no pas de mecànic i encara menys de mag, de gran mag, i en trencar-se el silenci van començar a sorgir veus de decepció i d’altres de pacients que en la incredulitat deien que aquell no podia ser el Mag Santini, que darrere del carnisser apareixeria l’autèntic Mag amb un barret de copa i una capa i potser una vareta i sabates de xarol i tota la pesca. El fet, però, és que quan Santini es va decidir per fi a baixar de la caravana, va tancar la porta al seu darrere i la gernació va proferir un llarg ooh! de frustració, que contrastaria amb el llarg ooh! de fascinació que deixarien anar aquella mateixa vesprada al teatre municipal on actuaria Santini.

La noia bruna, filla de Santini, li feia d’assistenta en les actuacions. Duia una maleta de pell girada a la mà i un somriure obert mentre s’obria pas entre la gentada. El seu pare la seguia a tres passes i assentia amb el cap, la suor regalimant-li per les temples. Van travessar les porxades i van saludar l’alcalde del poble, que els esperava al llindar de la portalada de l’Ajuntament. L’home anava vestit per a l’ocasió, amb una rosa a l’americana negra que la sogra li havia entaforat inopinadament just abans de sortir ell de casa i amb la qual se sentia ridícul, tan ridícul que quan el Mag Santini va fer el gest d’allargar-li la mà, l’alcalde no es va adonar que el mag no semblava un mag sinó un carnisser amb mono blau de mecànic. L’alcalde nomes pensava Déu meu quin ridícul que faig amb la floreta dels pebrots, Déu meu quin ridícul més espantós estic fent... i davant del Mag Santini! I pensava això quan tot d’una una mà arrugada i nerviüda se li va anticipar a encaixar la mà de Santini. La sogra. La sogra de l’alcalde no s’havia volgut perdre l’ocasió i anava empolainada amb un vestit blanc d’encaix que a la dona li recordava el vestit amb què havia fet la primera comunió. La vella va flexionar una mica els genolls i va acotar subtilment el cap mentre premia la mà de Santini sense deixar-la anar, uns llargs segons, almenys això li va semblar a l’alcalde. I encara encaixava la vella la mà de Santini quan aquest va comentar, sensible a la incomoditat de l’alcalde, que la flor que lluïa a l’americana li donava un toc d’elegància delicada, va dir el mag. La sogra es va anticipar a respondre que allò de la flor havia estat cosa seva —de la sogra—, afegint que l’alcalde —el gendre— havia estat reticent a posar-se-la, el carallot, que des que es va morir la meva filla fa dos anys, o potser cinc, no me’n recordo, en pau descansi, a aquest no se’l pot deixar sol. L’alcalde va apartar la sogra amb un gest subtil amb el braç i va assenyalar al Mag Santini i a la noia que l’acompanyessin, que els esperava un còctel al seu despatx. I ara, mama, tu et quedaràs a fora, va dir l’alcalde a la sogra quan aquesta va fer el gest d’entrar al despatx.

Aquell vespre hi havia cua al teatre municipal dues hores abans que comencés l’espectacle, i quan es van obrir les portes hi va haver un campi qui pugui per aconseguir els millors seients, tant a la platea com a l’amfiteatre. L’enrenou no impedia, però, que es respirés un ambient estrany. La lluita indissimulada per als seients es va produir dins d’un caos silenciós. L’ambient no tenia res a veure amb el xivarri habitual previ quan hi havia funció del grup de teatre d’aficionats de la comarca. El recinte estava com un ou, però faltava mitja hora per a l’inici de l’espectacle i un sord hauria dit que era buit. De fet, un vell sord com una campana ho va dir des de l’amfiteatre, mentre un altre vell a qui havien trencat una costella en entrar a la sala, respirava a la platea amb dificultat i comentava a la seva senyora, gairebé tan engalanada com la sogra de l’alcalde —que seia a primera fila amb el vestit blanc com de primera comunió al costat de l’alcalde i enmig de la resta d’autoritats—, que tant de bo el mag fes desaparèixer al malparit que li havia clavat el cop de colze a la costella. L’home respirava amb dificultat suportant una fiblada dolorosa al pit a cada alenada, i la dona li deia que es calmés, que no n’hi havia per tant, que el mag aquell l’havia decebut molt amb aquella pinta de carnisser, on vas a parar un carnisser amb mono blau de mecànic, que se l’havia imaginat ara no sé com dir-t’ho... més interessant, amb la capa i el barret de copa i la vareta i tota la pesca. Un mag, coi, un mag com Déu mana! Ah, i aquella caravana ronyosa amb què s’ha presentat..., no sé, m’ha decebut molt, aquest Santini, si vols que t’ho digui... Però el marit no volia que li digués res, pendent com estava de la maleïda costella.

Van sonar els primers compassos d’una música que hauria sonat enigmàtica si no fos perquè sonava com una carraca pels altaveus del teatre de l’any de la quica. No passava res, però, sobretot per al vell sord de l’amfiteatre. Probablement a ningú dels qui omplien la sala li va sonar malament aquella música, expectants per la imminent aparició del mag Santini, que va aparèixer a l’escenari com aparegut del no res, acompanyat de la seva filla, la seva assistenta, també apareguda del no res perquè en sonar el cascall de musica l’escenari era fosc. Un flash, un focus il·luminava el Mag Santini i la noia agafats de la mà, alçant el braç elegantment. Ooh!, es va fer tot d’una al teatre. Va ser un ooh! indescriptible, un ooh! d’una fascinació que tenia una càrrega d’emoció extraordinària, inaudita en aquell teatre, inaudita en la quotidianitat del poble, inaudita al llarg de tants anys fins al punt que ningú, ni els més vells d’entre el públic, no recordaven aquella emoció, ni tan sols la sogra de l’alcalde, que li va fer saber a l’acte que no recordava aquella emoció, ni quan vaig fer la primera comunió, i d’això fa vuitanta-dos anys, ja ho veus..., va dir. L’aparició sobtosa de Santini i la seva filla presagiava el mateix efecte, però a l’inrevés, que tant esperava el públic: ara Santini havia aparegut del no res, i aviat faria desaparèixer algú. Probablement tothom a la sala volia ser l’elegit per desaparèixer, però alhora temia ser l’elegit. Era un desig morbós, contradictori, una barreja de gosadia i de por. Emoció. I a la fascinació que hi havia en aquell ooh! general hi havia el desig d’haver vist tot d’una la transformació del Mag Santini en un mag comme il faut, per fi com se l’esperava, amb el barret de copa, la capa i la vareta a la mà. El mag ja no era calb, ni suava ni rosegava cap cigar. I era més alt, amb el barret de copa el mag era molt més alt, i aquella capa el convertia en un superhome, algú vingut d’una altra galàxia que havia aterrat en un poble molt de la terra, o sigui literalment terrenal, gent del camp, gent pragmàtica per a qui dos i dos eren quatre i no em vinguis amb hòsties o et clavo un calbot ara mateix, cagon Déu! El Mag Santini transgredia l’univers ancestral del poble; el Mag Santini feia renéixer petits i grans, sobretot els grans, els més vells, enquistats en la seva crosta terrenal tota una llarga existència. El públic no es podia creure que aquell personatge fascinant que presenciaven sota el focus dalt de l’escenari fos el mateix que unes hores abans havien vist baixar de la caravana. El fitaven sense parpellejar. Fins i tot la filla del mag, aquell migdia ni agraciada ni desgraciada, ara semblava brillar amb llum pròpia sota el focus. La mera transformació del mag i la noia ja era en si mateixa un prodigiós truc de màgia, més encara quan havien aparegut sobtosament com tocats per la vareta que Santini duia a la mà esquerra. I això no era res. Ara farien desaparèixer algú. El millor encara no havia començat.

La musica, una carraca, va deixar de sonar en l’escenari fosc i el focus va acompanyar el moviment sinuós com una serp del Mag Santini. La filla del mag va desaparèixer engolida en la negror. El focus ballava suaument sobre l’escenari com una gran cuca de llum, i el públic, hipnotitzat, anava seguint el mag amb els ulls. El Mag Santini s’aturà en sec, i amb el semblant greu va alçar la vareta i la va bellugar amunt i avall adreçant-la al públic, com si l’hagués de fer desaparèixer i deixar el teatre buit, inclòs la sogra de l’alcalde. Hi va haver una remor entre el públic. El mag va assenyalar cap a un costat de l’escenari. El focus es va desplaçar fins on hi havia la filla, al costat d’una caixa vertical metàl·lica de dos metres d’altura. La caixa duia rodes, i la va arrossegar fins on era el mag. La noia va obrir-la. Amb un somriure d’orella a orella hi va passar elegantment les mans per dins, en el buit. Després va fer giravoltar la caixa i la va deixar en la posició inicial, oberta. El Mag Santini s’avançà en l’escenari tastanejant. Li fallava l’elegància. El focus, en seguir-lo, també va tastanejar, insegur, i l’efecte de la inseguretat es va fer encara més palès als ulls del públic, que ara va deixar anar un ooh! de sorpresa. La filla del Mag Santini no va abandonar el somriure i va aplaudir abans d’aixecar de terra el seu pare agafant-lo pel braç, mentre a cau d’orella li va dir ja t’he dit mil cops que no beguis abans de les funcions, papa. Ets un borratxo de merda. Santini no va dir res, potser ni la va entendre en el seu estat enterbolit que fins aquell moment havia aconseguit dissimular, i la filla anava remugant un còctel hauria estat bé, papa, però buidar l’ampolla al despatx de l’alcalde ha estat massa, per més que diguis que cal quedar bé amb els alcaldes, que cal quedar bé amb la gent influent perquè a la vida mai no se sap... I d’entre la remor, d’entre l’ooh! aquest cop vacil·lant del públic, una exclamació de perplexitat, tan dubtosa com la mateixa sobrietat del mag, tot d’una es va sentir un aplaudiment a l’amfiteatre, i després un altre i un altre també a l’amfiteatre, i tot seguit van començar els aplaudiments, també ara un, ara l’altre a la platea, fins que el teatre va ser un clam eixordador que va trasbalsar el Mag Santini, ara estàtic, plantat dignament al llindar de l’escenari de cara al públic, seriós amb els ulls tancats, aparentment concentrat, obrint els braços a banda i banda, alçant la capa com un superhome mentre la filla l’aguantava dempeus per darrere.

Els aplaudiments van cedir, i ara cada cop que Santini es movia i deia alguna cosa provocava la complicitat del públic. L’espectacle era magnífic, carregat de sentit de l’humor. Aquell Santini era veritablement un portentu, va comentar la sogra de l’alcalde al regidor que tenia al costat, i el regidor assentia amb vehemència i li responia que tenia raó, que en Santini no només dominava l’art de la màgia sinó també el sentit de l’humor, que aplicava magistralment al seu espectacle. Era un showman, va dir, i la sogra de l’alcalde va confirmar-li dient sí, això mateix, un chouman, un chouman, això mateix volia dir, un chouman... Mentrestant, uns seients enrere l’home de la costella trencada havia de reprimir el riure perquè la costella li ho impedia, maleïda costella, collons, maleïda costella en quin moment t’has anat a trencar, hòstia, anava repetint mentre la seva senyora reia pels descosits per les ocurrències del Mag Santini. A dalt, a l’amfiteatre, el sord no entenia res de la reacció del públic i va comentar discretament al nen de cinc anys que tenia al costat, nen, no vols dir que el paio aquest no va torrat?, i el nen no li va respondre, es va limitar a assentir, vergonyós —o avergonyit—, amb el cap.

A conti... a conti... a continua... a continua... ció, va balbucejar el Mag Santini  amb una llufa a sobre que no s’aguantava, i tot seguit va esgaripar aaahh! (mala puta!), ofegant la veu, inaudible pel públic. La filla li havia clavat una pessigada a l’esquena i va començar a parlar per ell mentre ell movia els llavis. La riallada entre el públic va ser d’antologia. El Mag Santini ho va agrair i va correspondre amb un somriure gens forçat. Des de darrere, la filla va treure el cap i va somriure al públic amb el somriure forçat habitual. De moment, se’n sortia. Tot seguit va agafar el braç del seu pare i el va alçar de manera que assenyalés al públic. La noia va dir: vostè!, la senyora de la primera fila. Jo?, va dir la sogra de l’alcalde posant-se la ma al pit i mirant a dreta i esquerra. Vostè, sí, vostè! No hi ha cap altra senyora a la primera fila, oi?!, va dir la filla del Mag Santini. Aquest cop la riallada general va ser més discreta. L’expectativa al teatre prenia cos de sobte en el silenci absolut. L’alcalde va somriure, un somriure sardònic. La vella va pujar decidida els tres graons de fusta del lateral de l’escenari, i en ser a dalt va fer mitja volta, coqueta, i es va adreçar al públic agafant-se la faldilla i dedicant a mig poble un somriure cofoi. Mentrestant, la filla del Mag Santini havia arrossegat com va poder el seu pare, convertit en titella, i l’havia fet seure en una cadira alta de màgia, com si hagués de presidir l’ actuació de la noia. El Mag Santini seia dreçat com un  estaquirot tal com ella l’havia deixat, amb els ulls mig clucs i els braços creuats, un jutge implacable amb capa i barret de copa.

Amb un gest de la mà la filla del Mag Santini va fer entrar a la caixa metàl·lica la sogra de l’alcalde. La vella ho va fer decidida, i just abans d’entrar-hi es va girar i va dedicar una críptica picada d’ullet al públic, el qual la va correspondre amb una riallada contundent, però breu. La noia va tancar la porta de la caixa, va fer cap a la cadira on seia el Mag Santini i li va parlar a cau d’orella. El mag mirava endavant, amb les galtes vermelles però amb seriosa dignitat, i anava movent els llavis sense que ningú, tret de la filla, pogués sentir el que deia. La noia va agafar d’una tauleta plena de ginys una tela negra vellutada, i va caminar amb el pas accelerat, fent-la voleiar darrere seu. Va embolcallar la caixa metàl·lica amb la tela, i tot seguit la va fer girar tres-cents seixanta graus. Va agafar la vareta del Mag Santini, va alçar la mà, va aclucar els ulls i va picar suaument tres cops la caixa amb la punta de la vareta. Va destapar la caixa. En obrir-la, estava buida. La vella havia desaparegut i la sala va exclamar oooh!, com no s’havia sentit mai en tota la història del teatre, almenys així ho va certificar la dona del senyor de la costella trencada, que l’hi va fer saber a crits, entusiasmada, mentre sonava l’oooh! escandalós proferit per tota la sala menys ella, perquè fins i tot va exclamar oooh! el seu marit malgrat la costella trencada. Fins i tot la costella trencada devia quedar garratibada per la desaparició de la sogra de l’alcalde dins de la caixa metàl·lica, De tan fascinada, la costella s’havia oblidat de fer la punyeta al senyor. L’home estava fascinat pel que veia, o més aviat pel que no veia: la sogra de l’alcalde dins la caixa.

Mentre això passava entre el públic, la filla del Mag Santini saludava amb un somriure, entusiasmada i cofoia per la seva proesa. El seu somriure era per fi espontani, prou que es veia, i l’eufòria de la noia semblava copsar-la el públic, que la va correspondre amb una sonora ovació i eufòria contagiada. Repetidament, la noia obria els braços i s’abraçava, adreçant-se a dreta i esquerra de l’escenari i alçant el cap i els braços per agrair els aplaudiments també de l’amfiteatre. Els aplaudiments van durar llargament, sense fi, no defallien. Hi havia emoció a dalt i a baix de l’escenari, i en ple fervor la maga improvisada es va girar i va assenyalar el seu pare, el Mag Santini que continuava dreçat assegut a la cadira, però sense el barret de copa, que havia deixat a terra. Tenia les  mans al cap i anava remugant alguna cosa, negant amb el cap. La noia se li va apropar i va mirar d’alçar-lo, però ell va començar a gesticular amb vehemència i, encara més vermell, l’escridassava amb uns crits que van quedar totalment ofegats pels aplaudiments del públic. La noia al principi somreia, ja no li importava l’estat ebri del pare, ja no l’importava gens, allò havia quedat enrere. El públic esperava aquell truc de la desaparició i ho havia aconseguit. Ella ho havia aconseguit. I per primer cop. Era maga per primer cop. Per què l’havia d’importar l’estat d’embriaguesa del pare? L’alumna igualava per primer cop al mestre, i el mestre semblava estar-hi disconforme, no veia amb bons ulls aquella proesa, perquè li cridava a l’orella Déu meu, què has fet, nena! Què... què collons has fet, nena!, li deia amb les galtotes vermelles que semblaven tomàquets com més s’exaltava. Però el públic continuava aplaudint, un aplaudiment rabiós, exponencial, semblava que no s’hagués de fondre mai, i el teatre semblava aplaudir també al mag mentre la filla l’agafava pel braç, mirant d’aixecar-lo perquè saludés ell també el públic com a mestre, com a gran mestre d’aquella proesa que ara havia aconseguit també la filla. Papa, t’estan aplaudint també a tu! T’admiren a tu, papa! Però el Mag Santini restava ancorat a la cadira, cada cop més enervat  perquè ella no volia sentir el que li deia, no... no m’escoltes, nena... què has fet, nena!, li deia, i ella responia que havia fet desaparèixer la vella, la vella, la sogra de l’alcalde, te’n recordes? El pare li deia ens fotran a la presó, hòstia! Ens fo... fotran a la presó!, cridava el mag, i ella responia hi aniràs tu per borratxo, papa, per borratxo. Au, aixeca’t i saluda, que volen que els saludis, papa!, els deia, i ell anava repetint, ens fo... fotran a la presó!, ens fotra... fotran a la presó! Cadena per... perpètua!, deia, cadena perpètua! I va afegir, nena... la vella havia d’haver... havia d’haver aparegut... tal com fem sempre!  Havia d’haver... havia d’haver aparegut com si t’hagués fallat el truc! La co... conyeta de sempre, nena! Però la vella ha desapa... ha desaparegut! On collons és la vella, eh! On és la ma... maleïda vella, nena!?, va exclamar-se el Mag Santini. I jo què sé!, va respondre la filla arronsant-se d’espatlles. El Mag va respondre, doncs si tu... si tu no ho saps, imagina’t jo... i amb la llufa que... que porto a sobre! Imagina’t jo! I la noia va dir, i ara què farem? El pare va dir, sa... saludar i fotre... el camp, fotre el camp cagant llets! Però jo no puc... no puc ni aixecar-me!

El Mag Santini va sanglotar, un cop, dos cops, tres cops, va tirar el cap enrere i l’abalançà endavant per deixar anar un rot que hauria ressonat al teatre de no haver estat pel clamor d’aplaudiments que embotien el recinte com si hagués de rebentar en qualsevol moment, no sé de quina manera, amb quina magnitud, però a rebentar, el teatre, talment el mateix Mag Santini a punt de rebentar d’ira, o d’impotència; la ira que era l’efecte de la por. La noia no havia vist mai el pare en aquell estat. Torrat sí, que l’havia vist, i tant, però no pas aterrit, i menys torrat i aterrit. La noia va decidir continuar com si res. Va agafar de terra el barret de copa del pare, li va encastar al cap, va fer alçar el pare i li va suplicar que saludés, que tot anirà bé, papa, tu saluda que ja veuràs com tot anirà bé... El públic va augmentar la intensitat de l’aplaudiment. El Mag Santini saludava alçant el braç al públic, i el públic va embogir. Aquest cop el gran mag semblava més serè, s’aguantava dempeus sense l’ajut de la filla, semblava recuperar-se amb la reacció favorable del públic. Però, i la vella? No volen que faci aparèixer la vella?, es preguntava el mag.

Pare i filla van optar per la fugida endavant. No havia passat res. No havien fet aparèixer la vella, però no semblava que hagués passat res. L’aplaudiment només va cedir quan el Mag Santini, amb la serenor esforçada i l’ajut de la filla, a qui les circumstàncies l’obligaven a assumir funcions extraordinàries, va començar amb el següent número. En fer-se el silenci temien que algú cridés, que algú demanés la reaparició de la vella. Però res. Ningú no reclamava la sogra de l’alcalde. Tampoc l’alcalde. Sobretot no la reclamava l’alcalde. Tothom estava massa absort amb els trucs fantàstics del mag per haver de pensar en la vella. Semblava impossible, si més no de moment, mentre durés l’espectacle, que tothom fos tan insensible de distreure’s a pensar en la qüestió de la vella. El Mag Santini anava fent, cada cop més sobri a mesura que anava avançant l’espectacle, més animat a mesura que, a cada número, el públic responia amb més entusiasme. Sense perdre la concentració en cada número, de tant en tat no podia evitar pensar, i després? I quan acabi i es recordin de la vella? Què em passarà, eh? Què em passarà? Tot el que ara és idolatria cap a mi es convertirà en odi. M’apedregaran, com a mínim m’apedregaran. Són així!

Però no devien ser així quan, en acabar l’espectacle, l’alcalde va entrar al camerino a saludar el Mag Santini i la filla per l’exitós espectacle. L’alcalde estava eufòric, mentre que el Mag se sentia entre satisfet per la bona feina feta i la resposta del públic, i d’altra banda aterrit quan s’adonava que no era moment de sentir-se bé, que no era moment d’evadir-se, d’amagar el cap sota l’ala davant la gravetat d’haver fet desaparèixer la sogra de l’alcalde. I quan més creuava els dits el mag perquè l’alcalde no fes esment de la sogra i li demanés per la seva reaparició, l’alcalde va fer esment a la caixa, la caixa metàl·lica, molt bo, sensacional el truc de la caixa metàl·lica, va dir, s’ha superat, Santini, va dir, s’ha superat. Sabíem que feia desaparèixer la gent, va dir, però no que fos capaç de no fer-los reaparèixer. Sensacional, va dir, sensacional. Surti, que l’esperen, surti, surti que l’esperen impacients. I vagi amb compte, perquè són una mica animalots. No els ho tingui en compte, però.

Una gernació, més de mig poble, de fet gairebé el poble sencer, fins i tot la gent que no havia assistit a l’espectacle per manca d’aforament, o simplement perquè la màgia els importava un rave sec, l’esperaven impacients. Havia corregut la veu. El Mag Santini va sentir una suor freda que l’obnubilava. Tenia el cap glaçat i les galtes ja no eren vermelles sinó blanques, esblaimades. No podia pensar en res, tret de la mort, en la seva pròpia desaparició, vet-ho aquí. Ell, que feia desaparèixer la gent. Tenia un nus al coll. Ara moriré, surto per morir, pensava mentre la filla li llegia el pensament, perquè també ella esperava sortir i desaparèixer del món. Es volia fondre, la noia es volia fondre tota sola allà al camerino, d’una manera dolça, abans d’haver de sortir i que la fessin desaparèixer.

Van sortir del camerino, amb l’alcalde al darrere. Els esperava la gentada, entusiasmada, un deliri col·lectiu, tots volent tocar el mag, però també a la noia, els tocaven als dos com si fossin sants, i els allargaven les mans amb papers i bolígrafs. L’opinió semblava compartida per tothom. Entre la cridòria, els aplegats es referien al truc de la caixa metàl·lica, que aquell truc havia estat definitiu, i ho deien exaltats: definitiu!, res no podia igualar aquell truc, s’ha superat, Mag Santini, ha reblat el clau, no ens ho podem creure!, deien, i felicitaven la filla.

L’any següent, el Mag Santini i la filla, ja convertida en estrella, van haver de tornar al poble a actuar. La petició popular havia estat unànime.