El servidor

Vam coincidir en una festa d’aniversari d’un amic comú, i no sé qui ens va presentar. De seguida vam parlar com si ens coneguéssim de sempre, perquè no va trigar a dir-me, en un to entre desesperat i esperançat, que estava ficant la banya en un nou negoci que em deia que no podia fallar perquè mai fallava. Em deia, què vol la gent, eh? Què vol? Què fa la gent? Menjar, beure, follar i veure futbol, no? La cosa va així, no? Doncs dedica’t a això. Tria l’opció que més bé et vagi, però dedica’t a això. Alta tecnologia, modernitat per a primats. És el que hi ha. Doncs serveix-los. Tot el que no sigui no dedicar-te a això et convertirà en esclau. La gent et demana a crits que et dediquis a satisfer aquestes activitats, i en el mateix crit et diuen que si no  t’hi dediques ells mateixos et condemnaran a la misèria perquè ja t’han avisat amb el seu crit, dedica’t a això, cony, dedica-t’hi, que és la llei de l‘oferta i la demanda i volem això i no una altra cosa, coi, que això és el que dóna calés de debò, coi!

El paio em va dir, amb un somriure que em va semblar sorneguer, que primer havia pensat a dedicar-se als sanitaris, a les tasses de vàter, a enginyar, a innovar i vendre les millors tasses de vàter imaginables, les més còmodes, deia, perquè pensa-ho, em deia, no hi ha dia que no les facis servir, són molt importants les tasses de vàter, la gent necessita i, a més, els agrada cagar, no hi ha res com una bona cagada, no? I tothom caga, no? Doncs fes que cagar deixi de ser un acte rutinari. La gent hauria d’esperar a tenir ganes a cagar per provar els teus sanitaris. Aquesta és la idea. És el que volen i no ho saben. Tu els ho has de fer saber. Doncs serveix-los, coi, serveix-los.

L’home m’agradava, o m’encuriosia, amb la seva visió pragmàtica de les coses, i em va deixar anar que allò dels sanitaris estava molt bé, però que finalment s’havia decantat per muntar un puticlub. Vaig quedar meravellat per com m’ho va dir, amb convenciment, no era cap facècia, perquè em deixava clar no només que es tractava d’un projecte, sinó que estava tirant el negoci endavant. De fet, ja dirigia el puticlub als afores, en un polígon, tot molt discret, va afegir, ja havia muntat realment el puticlub. I després de meravellar-me per allò que em deia, confesso que el primer que em va passar pel cap era anar-hi i follar pels descosits amb les seves putes, jo que no he anat mai de putes,i no per falta de ganes sinó per excés d’escrúpols, i no precisament morals.

Es veia un home amb classe i no sé per què però em vaig imaginar que no havia de ser un puticub qualsevol sinó el puticlub, amb les meuques triades per ell. Deu ser cosa fina, vaig pensar, cosa fina, el xiringuito... El paio em parlava i m’anava imaginant les putes, i les dones que em passaven pel costat a la festa amb la copa a la mà i somrient amb els seus vestits i joiells de gala em semblaven les seves putes i vaig tenir una erecció mentre em parlava i jo anava mirant i saludant amb un somriure les dones i m’ho estava passant bé a la festa, de manera inesperada perquè no m’agraden les festes.

Em va parlar de la inversió i de tots els problemes burocràtics i de com havia hagut de subornar a més d’un càrrec electe per obtenir la paperassa per tirar endavant l’empresa, i deia que el preu de la paperassa estava sent molt elevat perquè l’hipotecava indefinidament amb serveis gratuïts de les noies, deia, no pas a l’electe sinó als electes, i es veu que cada dos per tres tenia un electe o altre al puticlub Vanessa’s. A les noies els era indiferent perquè anaven a sou, però a mi sí que m’importa, em deia, perquè mentre fan el servei als electes jo no faig caixa. Ja ho entenc, vaig dir, i li vaig preguntar pel nom de Vanessa’s, confessant-li, corresponent a la seva confiança, que el nom em semblava espantós, i traient-me del cap la idea que m’havia fet de la qualitat de les seves putes, cosa que em va fer destrempar i veure les dones de la festa com a senyores respectables i no res més que m’havia imaginat i que ara lamentava haver imaginat, per mi i per les senyores respectables. En fi. Em va dir que a ell també li semblava espantós el nom de Vanessa’s que havia triat, però que era la manera que se li havia acudit per retenir la seva millor puta, la qual em va descriure i ara m’estalviaré jo la descripció al lector. La Vanessa, em va dir, és la millor que tinc, hi ha hòsties per la Vanessa, però la Vanessa vol fotre el camp perquè està disgustada des del primer moment, quan vam acordar el contracte. Li vaig fer signar per contracte que, si volia la feina, havia de follar amb mi dos cops per setmana, i jo, que m’agrada complir amb la llei, me la follo dos cops per setmana. Però ara ella s’ha vist les orelles i m’amenaça de fotre el camp i jo l’amenaço de denunciar-la. És la que més em rendeix, la Vanessa, i ja et dic que he arribat a posar el seu nom al negoci, però a ella això li rellisca, no se sent afalagada ni honorada ni res de res, i li rellisca. Vol més calés i no em perdona això del contracte. Cada cop que cardem m’odia, ho noto, va per feina, desmenjada, perquè m’odia, amb cap client no va tant per feina com amb mi, ni tan sols amb els electes, al contrari, sembla tenir predilecció pels electes, la molt puta.

El meu peu tot d’una va semblar cobrar vida pròpia, perquè la inopinada puntada als collons que li vaig clavar al paio encara deu ressonar en aquell magnífic recinte. L’home devia tenir molta ascendència entre les dones, perquè van ser les primeres a insultar-me i a maldar per atendre’l, estès a terra. Jo vaig rebre insults i empentes i cops de puny dels homes i alguna bufa de les dones. Vaig haver de sortir d’allà escopetejat, i després, ja a casa, recuperat de les hòsties i del trasbals vaig pensar que havia actuat malament, que no estava bé clavar puntades de peu a la gent, i menys a la gent amb voluntat de servei. I li havia rebentat els collons! Vaig pensar que no tenia cap dret a haver obligat aquell home a infringir la llei, a fer-lo incomplir el seu contracte amb la Vanessa. Totes les hòsties que havia rebut d’aquells homes i dones de la festa em van semblar merescudes. I no hi fa res que després m’assabentés que, aquell amic del meu amic, en realitat ningú no el coneixia. Que s’havia colat a la festa.