Malalt

Amb els anys vaig anar encadenant una patologia crònica rere l’altra, a partir de determinat moment, prop dels quaranta, no hi havia malaltia que enxampés que no fos crònica, i no sé per què. Els cas és que va ser així com vaig recuperar la il·lusió per la vida, una merda d’il·lusió, però il·lusió al capdavall.

Amb el primer problema físic, resultat d’una salvatjada mèdica que em van perpetrar al quiròfan, em semblava que em moria, pel dolor, pel seu caràcter crònic, cada minut, cada hora, cada mes, cada any durant anys de dolor ininterromput, o gairebé, perquè les interrupcions consistien en una inopinada davallada del dolor, davallada cruel perquè tenia com a objectiu crear-me un cop rere l’altre falses expectatives, traïdes l’endemà de la millora. De fet, si no em moria era només perquè el cor em continuava bategant, una autèntica tortura sentir-me el cor bategar tranquil·lament, com si res, permetent-me patir el dolor, indiferent el cor al meu sofriment, dolor de dia, de nit, tothora el dolor a la cama, a l’esquena, al cervell, la cara encartonada pel dolor, el cervell destruït pel dolor i per la manca d’horitzó de cura, jo destruït.

Després va venir la segona malaltia crònica, un dia rere l’altre de la mateixa merda que no se n’anava ni se n’ha anat. Em va sorprendre l’estricte respecte mutu entre les malalties, ja en fossin dues, tres, o fins a quatre acumulades. Ara no ve a tomb detallar-les. Es respectaven entre elles, no em respectaven a mi, altrament m’haurien desaparegut. I val a dir que, amb cruel ironia, el respecte que es professaven em convenia, perquè quan emergia una malaltia l’altra es retirava per tornar quan fos, al cap d’un dia, d’una setmana, d’un mes, i fins i tot de dos anys, però sempre dintre meu, a l’aguait per retornar a l’atac. Les malalties les tenia ficades dintre de manera latent, totes menys una esperant el seu torn quan aquella que m’atacava decidís descansar. Al final jo no era més que una malaltia, i el cor sa, sempre sa per poder-la patir.

No t’acostumes mai a la malaltia, al dolor, és mentida que t’hi acostumes, quina idea més estúpida, el dolor és allà perquè el sistema nerviós és allà i el cor continua bategant perquè puguis sentir el sistema nerviós i fotre’t ben fotut. Però vaig recuperar la il·lusió per la vida. No en tenia cap i la il·lusió era vèncer el dolor, un rere l’altre, un repte, una pastanaga estúpida per poder continuar vivint. Era vergonyós l’extrem de l’extrem on havia arribat, però no tenia temps per perdre lamentant-me de la meva misèria. No em quedava res que em motivés a despertar-me cada matí i havia de continuar vivint, de viure per alguna cosa, no importava què fos, se m’escapava a la raó, era com respirar, no saps per què ho fas ni t’importa com ho fas, però no pots parar de fer-ho. M’aferrava a la vida fins i tot en el ferro roent del dolor intens de les meves múltiples malalties, el dolor que, lluny d’això, m’hauria d’haver fet desitjar morir, vet-ho aquí.

La il·lusió era la superació del meu dolor i vaig pensar què patètic, noi, quina vida més patètica, i després m’animava i pensava no, si la cosa més important a la vida és la salut, diuen, no hi pot haver causa més elevada que recuperar-la quan l’has perduda, dic jo. I pensava ja ho deia Cioran, que el dolor és l’únic estat que et pot fer sentir, partint de la base que la bona salut no proporciona cap sensació, ni la gaudeixes ni la pateixes. I després pensava jo en Schopenhauer, que deia que la vida de l’home és un pèndul que oscil·la entre el dolor i el tedi, i vaig concloure que el repte és estar ocupat lluitant contra el dolor des del dolor, i així evites el tedi, el dolor t’impedeix oscil·lar cap al tedi, resisteix en el dolor contra el dolor, vet aquí quin repte, no tothom pot dir el mateix, atrapats en l’oscil·lació entre el dolor i el tedi. De manera que vaig convertir l’eliminació del dolor en l’objectiu de la meva vida. Però va ser un error ingenu, perquè la cosa no em garantia res. Vaig preguntar-me que, si mai em desapareixia el dolor, tots els dolors de totes les malalties cròniques, quin seria aleshores el meu proper objectiu, i més tenint en compte que, com apuntava, havia arribat a creure’m que l’objectiu més elevat a la vida és justament lluitar per recuperar la salut, allò que, segons Cioran, tampoc no proporciona cap satisfacció. M’aclaparava la perspectiva de l’abisme si mai em curava de tot. M’angoixava. De manera que no podia escapar de la teoria de Schopenhauer, i estava igualment condemnat a patir dolor i a angoixar-me, a ser un titella en el pèndol.

Vaig optar per lluitar contra les malalties com a objectiu, sí, però tirant endavant amb la pastanaga sense oblidar que mai no l’atraparia, la il·lusió era ser conscient que no l’atraparia mai, això m’havia d’animar i no enfonsar-me, quins pebrots. La malaltia, els meus dolors  curar una pastanaga com qualsevol altra, ni més ni menys elevada, sempre dins la sínia de l’absurd, darrere la qual s’amaga, no gaire amagada, la por, l’absurda resistència o por de morir, un cop havent cregut entendre el panorama existencial.

I aquí em teniu; un pèndol adolorit, preferint el dolor, preferint ser un miserable pèndol adolorit per tots costats, que no pas aturar-me per sempre i deixar de ser-ho. Quanta misèria.