Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

dimarts, 27 de maig del 2014

El bufó



Vaig seure al sofà, escarxofat al sofà per veure la tele, el programa del pallasso de la tele. Cada tarda cinc dies a la setmana apareixia el pallasso de cabells platejats, i a mi m’agraden els pallassos però em fa vergonya anar sol al circ a la meva edat i per això sempre que podia mirava el pallasso de la tele catalana. El pallasso tenia un públic d’una mitjana de setanta anys. Sortosament, el pallasso era menys vell que la majoria del seu públic. Vull dir que encara es movia amb la força de la vehemència i l’espurna mental de la pallassada.


Aquella tarda la claca estava especialment entusiasmada amb les pallassades del pallasso, i el pallasso semblava inspirar-se més i més a mesura que la claca li reia les gràcies. A mi, la cosa se m’encomanava i m’entusiasmava de no dir. El públic català, entre senil i tradicionalment dotat per a la puerilitat, reia i reia i interactuava amb el pallasso responent imbècilment als seus graciosos comentaris. Des del sofà, jo reia imbècilment mentre s’esdevenia la imbecil·litat.


Em vaig posar seriós perquè el pallasso s’havia posat tot d’una seriós davant el comentari suposo que impertinent d’un espectador que encara no entenc què hi feia allà, posant en dubte les gràcies del pallasso, que amb la mirada i un comentari sec, com pronunciat per a si mateix, li va venir a dir que allà el graciós era ell perquè ell era el pallasso, tu que t’has cregut, merda seca... Aquella reacció em va sorprendre i des d’aquell moment el pallasso em va caure com una puntada als collons i vaig decidir rebaixar-lo a categoria de bufó. El bufó va continuar amb la seva farsa, adreçant-se a la claca parlant lentament, recalcant cada paraula, alçant amb absurda exageració el to de veu. La claca, bocabadada, li reia les gràcies, però ara jo no li reia cap gràcia. Les imbecil·litats del bufó em semblaven imbecil·litats a seques, sense gràcia, i les riallades de la claca a cada gracieta imbècil del bufó s’afegien a la meva ràbia cap al bufó ja sense gràcia.


En un rampell d’indignació vaig aixecar-me del sofà per fer cap a la cuina a agafar el paquet dels carquinyolis. No tenia gana, però vaig pensar que queixalar carquinyolis era una bona excusa per distreure’m i que , de passada, l’activitat m’esbravaria. A la cuina vaig clavar queixalada al primer carquinyoli mentre sentia de fons la riallada de la claca en el seu diàleg imbecil amb el bufó. Gairebé m’hi deixo un queixal amb el carquinyoli, però estava tan encès que no em va importar. Vaig tornar al menjador, i mentre anava endrapant els carquinyolis al sofà anava seguint l’espectacle del bufó, jo cada cop més arborat. Un carquinyoli em va ennuegar, el molt malparit, fins al punt que em vaig haver d’aixecar del sofà per fer cap a la cuina a beure aigua. Vaig beure un glop llarg i vaig estossegar i el carquinyoli no baixava. Vaig prendre, alarmat i suposo que enrojolat, un altre i un altre glop d’aigua, però el carquinyoli no baixava i jo estossegava amb el tros de carquinyoli clavat a la gola. Vaig pensar que aquella seria una manera ben imbècil de morir, i que per fi ho havia aconseguit. Per fi la conxorxa de la imbecil·litat aconseguiria matar-me.