Fakir

Vaig pensar o més aviat voler pensar que aquest cop sí, aquest cop l’hotel triat seria un senyor hotel i per tant tindria un senyor llit, perquè al meu entendre un hotel no pot ser un senyor hotel sense un bon matalàs, ho he pensat sempre, no m’entra al cap d’una altra manera perquè quan vaig als hotels passo vuit hores enganxat a un matalàs, és més; vaig als hotels sobretot perquè necessito un sostre i un matalàs, i els sostres hi són, tant als hotels senyors com als de mala mort, però el que ha de marcar la diferència entre l’hotel senyor i l’hotel de mala mort és la qualitat del matalàs. Hi ha altres factors, sí, però aquests altres factors es dilueixen quan el matalàs de l’hotel senyor és un mal matalàs, cosa que converteix al meu entendre l’hotel senyor no pas en un hotel de mala mort, però sí en un hotel senyor de merda.

Vaig entrar il·lusionat a l’hotel senyor esperant trobar un bon matalàs a l’habitació, però abans de voler-m’hi estirar, com que en el fons em temia el pitjor com sempre que vaig als hotels, vaig fer veure que no veia el llit, vaig deixar les coses a l’habitació i vaig baixar al restaurant de l’hotel a sopar una mica.

El restaurant era senyor, d’hotel senyor, la il·luminació, perfecta, afavorint la intimitat, i el mobiliari noble, el terra llustrós, la qualitat de les cadires i les taules era com a mínim Lluís XVI, i les estovalles, les flors a la taula, tot, tot, tot era de primera, ja ho crec. I vaig seure il·lusionat sense adonar-me encara de com la música ambiental de fons, el chill-out, m’acabaria enervant. El volum d’aquella música d’aigua de rius i de sons còsmics i esotèrics i nirvànics era demencial, ja ho era així que vaig entrar al menjador, sens dubte, però el luxe del menjador, el meu estat d’ànim encara fresc no havia captat de moment fins a quin punt el volum de la música chill-out era elevat. La música relaxant m’estressava per moments, ho notava a cada minut que esperava jo el primer plat, a cada minut els meus nervis més i més de punta, la música chill-out enervant en aquell volum demencial i jo no deia res al cambrer ni a l’encarregat ni al director de l’hotel ni a ningú perquè pensava que, sent un hotel tan senyor, devia ser jo qui tenia l’oïda massa fi, no podia ser veritat que només jo en aquella sala mig plena m’adonés del volum demencialment elevat de la música chill-out que sonava, dic jo que per relaxar-nos els comensals mentre sopàvem i tenir un sopar romàntic i tot, en aquell entorn i aquelles flors i la música chill-out. Però tampoc no deia res, la veritat sigui dita, perquè gaudia de la inconsciència de la resta de comensals sobre el volum demencial de la música chill-out enervant. Sempre em passa, sóc molt arrogant, quan veig una estupidesa flagrant al meu entorn, cosa que es produeix constantment, no la denuncio, de moment no la denuncio, espero a enervar-me per denunciar-la en tot cas més tard amb la corresponent i inconvenient mala llet, perquè de moment m’agrada gaudir amb morbositat malaltissa la imbecil·litat, la insensibilitat dels altres, fins a quin punt és extrema la seva estultícia, sempre els altres, mai jo, gairebé mai sóc jo l’insensible, gairebé mai són els altres els qui em fan notar a mi la meva insensibilitat per alguna cosa, cosa que jo celebraria molt, em faria sentir per un cop acompanyat, no en la solitud de la meva sensibilitat incompresa. En fi. Aquella musica enervant i aquells comensals xerrant, no sé si en veu baixa o alta, perquè la música chill-out m’impedia de sentir les seves converses i m’hauria impedit a mi de parlar amb el meu comensal de davant si n’hagués tingut cap, perquè jo estava sol sopant, jo i el gerro amb flors sobre la taula, molt bonic i romàntic i amable el gerro, la veritat sigui dita, igual que molt amable el cambrer, però el gerro em feia més companyia, el tenia tota l’estona al davant, i en canvi el cambrer, s’entén, venia de tant en tant amb una simpatia que em va semblar natural, espontània, cosa que jo no agraïa, perquè, com era possible que una persona que es comportava d’aquella manera tan agradable i natural pogués ser tan insensible al volum bèstia de música chill-out que sonava agredint-me els timpans al restaurant de l’hotel? Hauria preferit un cambrer com els habituals, amb el somriure forçat, professional, perquè almenys m’hauria fet pensar que ell també s’adonava del volum molest, escandalós de la música chill-out al menjador, però que no hi hauria pogut fer res perquè eren ordres de dalt, de l’encarregat del restaurant o del director, no sé. I en fi, em feia ràbia aquella naturalitat autèntica del cambrer amable i aviat vaig agafar afecte pel gerro de flors davant meu mentre menjava la sopa d’espàrrecs havent oblidat, per cert, com m’afecten a mi els espàrrecs l’àcid úric. I en fi, durant el segon plat la meva entrega al gerro de flors era tan intensa que em va començar a semblar que plorava, que el gerro de flors es pansia i plorava davant meu, un plor de súplica, com si em supliques a mi de fer alguna cosa, i em feia sentir culpable, però ja dic que jo aguantava com un bèstia sense demanar al cambrer que si us plau abaixés el volum de la musica ambiental aquella que m’enervava, uns gemecs el gerro de flors que devien ser sorollosos, vaig suposar per l’aspecte suplicant, ara desesperat del gerro de flors que semblava suplicar-me, ja dic, però la música no cedia, em torturava a mi i al gerro de flors mentre els comensals anaven somrient i menjant civilitzadament, i jo enervant-me, cada cop més incivilitzat per dintre meu, els nervis de punta, enervant-me amb la música ambiental, chill-out, ja dic. I vaig sopar de pressa, com un animal afamat, per sortir d’allà, estalviant-me al final de dir res al cambrer sobre el volum demencial de la música chill-out. No valia la pena si volia enllestir ràpid per fugir com de la pesta del restaurant.

Em sentia cansat. Les orelles em xiulaven en el silenci de l’habitació, i em vaig adonar que estava cansat per l’enervament que m’havia provocat la música chill-out. De manera que, ara sí, vaig concentrar-me en el llit, en el matalàs, en la qualitat que havia de tenir. Amb la por de rebre una decepció que em faria passar la nit del lloro, primer m’hi vaig asseure per treure’m les sabates, i  ja aleshores, assegut a l’espona, em vaig adonar que la cosa aniria pel pedregar, que el matalàs d’aquell hotel senyor seria un matalàs d’un hotel de merda i no dormiria, dormiria tan poc o menys que en un matalàs d’un hotel de merda, o fins i tot molt menys que en un hotel de merda perquè jo he dormit molt i molt bé en algun hotel de merda, només en algun, sí, però ho he aconseguit, i en canvi assegut en aquell llit d’aquell hotel senyor ja sospitava que no dormiria, que després de la tortura de la música chill-out del restaurant, ara m’esperava una segona tortura havent de dormir en aquell matalàs trinxat, efectivament, perquè en estirar-m’hi i apagar el llum em semblava un matalàs de claus i vidres i de tot dolent, de faquir, amb aquelles molles del matalàs que se’m clavaven per tot el cos. I els grinyols. He de dir que els grinyols del matalàs m’havien de desvetllar cada vegada que jo mogués simplement un braç, i ja no dic si canviava de posició. I el balanceig del llit. No vull estendre’m sobre el balanceig del llit, només dir que semblava una patera enmig d’una tempesta, fent-me anar de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta a cada minúscul moviment. Una tortura xinesa en un llit de fakir indi, ja dic. Aviat vaig saber que no dormiria ni mitja hora en tota la nit. Em seria impossible, de manera que vaig començar a distreure’m amb un pensament, no podia treure’m del cap el mateix pensament, de fet dos pensaments, sí, el volum del chill-out al menjador i tothom aparentment trobant-ho del tot normal, la meva incomprensió sobre aquest comportament humà tan habitual, la insensibilitat tan estesa a la lletjor, a la contaminació, a l’evidència, a la violència, en fi. I l’altre pensament, el pensament també en relació a aquesta incomprensió meva, a aquest problema meu, no pas dels altres, sobre la presència de matalassos de merda també en hotels senyors, i com la presència habitual indica que ningú se’n queixa, que tothom ho deu trobar normal, tan normals aquells matalassos torturants com el volum de música chill-out aberrant del menjador del restaurant de l’hotel. Hi donava voltes a tot això conscient que no dormiria en tota la nit i bé m’havia de distreure d’alguna manera. Però aquella distracció es va convertir en una obsessió durant unes quantes hores. Unes hores donant-li voltes al tema del matalàs, només al tema del matalàs perquè al final vaig aconseguir abandonar el tema del volum del chill-out al menjador. Només concentrat durant hores en el tema per a mi incomprensible del matalàs merdós de l’hotel senyor, l’hotel que m’impedia de dormir i per al qual jo havia pagat sobretot per poder-hi dormir. Només concentrat en aquesta qüestió, vaig acabar tan esgotat per culpa o per causa d’aquest pensament, que em devia adormir cap a quarts de sis de la matinada.

Em vaig llevar cap a quarts d’una del migdia. Vaig perdre el matí, sense poder visitar la ciutat, tal com havia planificat. I tot per culpa o a causa del matalàs merdós de l’hotel senyor. I a la tarda, quan ja marxava de l’hotel, un client anglès amb aspecte de persona perfectament equilibrada i accent anglès del sud, se’m va adreçar equilibradament i em va dir que quina llàstima que ja me n’anés, que l’hotel era magnífic i que la ciutat, que ell havia visitat aquell matí, li va semblar, cito literalment, tan magnífica com l’hotel. Et voilà tout.

Anar a l'era

M’agrada molt el dolç i tinc el paladar molt fi per al dolç de tant menjar dolç i comparar el dolç. Els pastissos, sobretot m’agraden els pastissos. Però en realitat acabo menjant els pitjors pastissos del món. Sóc el pitjor menjador de pastissos del món.

Hi ha quatre pastisseries prop de casa i totes prou bones menys una, n’hi ha una que no és ni mediocre ni dolenta, és indecent, és aberrant, és demencial, i cara i insalubre. Tot en aquesta pastisseria és de jutjat de guàrdia. Tot menys l’aspecte de l’establiment, que és polit, modern i acollidor. Perquè el gènere, allò que s’hi ven, i l’amo pastisser, serien rebutjats en una cort de porcs. I tanmateix, en sóc fidel client. Vaig sempre a comprar a aquesta pastisseria, no a cap altra, no ho puc evitar. La pastisseria és indecent i no em puc creure que sigui tan indecent i alhora legal, cap autoritat sanitària no l’ha feta tancar i això em fa pensar que haurien de fer tancar les autoritats sanitàries, però no sóc jutge i de seguida em trec la idea del cap. La pastisseria porca em provoca una estranya morbositat que m’hi atreu, com tantes altres coses lletges i vulgars que m’atreuen. La cosa és malaltissa, no ho puc evitar, i els meus peus es dirigeixen sempre cap a la pastisseria indecent, no a cap de les altres tres pastisseries infinitament superiors, insultantment superiors a la pastisseria indecent on em dirigeixo, sempre, sempre, la pastisseria amb el seu pastisser porc i amb pinta de porc. I el porc pastisser no enganya, només s’enganya ell, creient que no és indecent ni porc com la seva pastisseria indecent, amb els seus pastissos demencialment cars, i embafadors, malparits, de múltiples formes, croissants sense forma de croissant, ensaïmades que semblen croissants, quilos de llard per a les ensaïmades, tot greixós, xocolata amb gust de mantega, sense cacau, però negre com si en dugués, un misteri de xocolata, tot incomestible, i els mateixos pastissos al mateix preu però uns la meitat de grans o de petits o com vulgueu que els altres, i socarrimats, pastissos socarrimats, càncers exposats a la vista, sense necessitat de microscopi, càncers a la venda, com si res, i sovint amb sorpreses dintre, com un tros de ferro, una vegada em vaig trobar dins d’un pastis un petit clau o cargol o una cosa així, i gairebé me l’empasso, de miracle que no me l’empasso, va ser una sorpresa, el petit clau, el pastís amb sorpresa, com si fos un tortell de reis però sense fava, amb un petit clau que vaig estar a punt d’empassar-me, ja ho veus, com aquell altre dia, i l’altre i l’altre que em vaig empassar un pèl, no sé si del pastisser perquè el pèl era ros i el pastisser és calb, ja ho veus. I no, el pastisser està convençut que és el rei dels pastissos, amb aquella panxota porca i el seu posat cofoi, orgullós, quan t’atén i et serveix el pastís, i la resolució amb què l’embolica, com si sabés embolicar pastissos, els embolica com els embolicaria un nen de quatre anys i després a casa has de llepar la xocolata, la nata, el greix del paper perquè la meitat ha quedat enganxada al paper. Així embolica els pastissos el pastisser de la pastisseria indecent després de trenta-cinc anys, em va dir orgullós, de fer de pastisser, tota una vida en l’ofici. Però en cap moment creu que és un delinqüent de la pastisseria. En cap moment considera que t’està enganyant, perquè està convençut que és un mestre de la pastisseria i que l’honor és meu de poder assaborir els seus pastissos exquisits, però que jo dic que són indecents. I en fi, em fascinen tots aquells adhesius oficials que el pastisser té enganxats a la porta de la seva pastisseria indecent donant fe de la legalitat d’aquell delicte pastisser, els adhesius indicant que tot el seu artefacte està en regla, que aquella pastisseria seva és un lloc seriós, garantit, de qualitat. Però no. El pastisser és un porc i té cara de porc, a fe que la té, amb aquells llavis de porc de la Disney i cara de porc de la Disney, no enganya, només s’enganya, ja dic, i em fascina veure com té tot de clients i com li compren mentre jo també li compro, i mentre espero el meu torn res no m’agrada més que observar els clients, com trien com si res els pastissos, les pastes, i com el pastisser els hi serveix, orgullós, falsament amable, servicial, el pastisser que vendria sa mare per satisfer el client amb els seus demencials pastissos que considera excepcionals, ja dic. Em fascinen aquells clients però encara em fascina més després a casa, en comprovar com de dolents arriben a ser els pastissos del pastisser porc, com cada vegada se supera, el tio, cada cop més malparits, els pastissos, quina cosa més dolenta, els seus pastissos. Sí, però encara em fascina molt més comprovar com en tots aquells anys que el pastisser delinqüent ha exercit de pastisser legal, no ha estat capaç d’aprendre res, absolutament res de l’ofici de pastisser. Això, això es el més extraordinari de tot, i que mereix que la meva vida sigui viscuda. Per viure-ho, per veure-ho. Cap experiència més fascinant i enriquidora i satisfactòria que aquesta. Cap viatge a cap país exòtic a l’altra punta del món. Cap orgasme. Cap res.

En fi. Tothom amb dos dits de front em diu que estic com un llum anant a comprar pastissos a la pastisseria porca del pastisser porc, i jo els dic que tenen tota la raó, però que no ho puc evitar. Comprar en aquesta pastisseria indecent és per a mi una droga, i una molt estranya droga, ho entenc. No té nom, la meva addicció no té nom, però tot acabaria aquí i no passaria res si no fos que cada cop tinc més afició, sento més i més fascinació per les coses que no comprenc de la gent i que tanmateix em fan comprendre una cosa, no pas poca cosa, i és que, veient aquestes coses, veient l’admirable insensibilitat i incapacitat d’evolució a què és capaç d’arribar l’ésser humà, veient l’extrem d’imbecil·litat a què és capaç d’arribar, no hi ha res a fer. L’espècie és un fracàs. I aquesta és la gran lliçó: no hi ha res a fer. Però tinc un consol, l’únic consol, penós consol, i és que no sóc millor que ells. Per descobrir com d’imbècils arriben a ser em veig empès a fer jo també l’imbècil, per exemple entrant i comprant a pastisseries indecents com la del pastisser indecent. Faig l’imbècil tant o més que ells, doncs. I, a sobre, amb ells.