Fakir

Vaig pensar o més aviat voler pensar que aquest cop sí, aquest cop l’hotel triat seria un senyor hotel i per tant tindria un senyor llit, perquè al meu entendre un hotel no pot ser un senyor hotel sense un bon matalàs, ho he pensat sempre, no m’entra al cap d’una altra manera perquè quan vaig als hotels passo vuit hores enganxat a un matalàs, és més; vaig als hotels sobretot perquè necessito un sostre i un matalàs, i els sostres hi són, tant als hotels senyors com als de mala mort, però el que ha de marcar la diferència entre l’hotel senyor i l’hotel de mala mort és la qualitat del matalàs. Hi ha altres factors, sí, però aquests altres factors es dilueixen quan el matalàs de l’hotel senyor és un mal matalàs, cosa que converteix al meu entendre l’hotel senyor no pas en un hotel de mala mort, però sí en un hotel senyor de merda.

Vaig entrar il·lusionat a l’hotel senyor esperant trobar un bon matalàs a l’habitació, però abans de voler-m’hi estirar, com que en el fons em temia el pitjor com sempre que vaig als hotels, vaig fer veure que no veia el llit, vaig deixar les coses a l’habitació i vaig baixar al restaurant de l’hotel a sopar una mica.

El restaurant era senyor, d’hotel senyor, la il·luminació, perfecta, afavorint la intimitat, i el mobiliari noble, el terra llustrós, la qualitat de les cadires i les taules era com a mínim Lluís XVI, i les estovalles, les flors a la taula, tot, tot, tot era de primera, ja ho crec. I vaig seure il·lusionat sense adonar-me encara de com la música ambiental de fons, el chill-out, m’acabaria enervant. El volum d’aquella música d’aigua de rius i de sons còsmics i esotèrics i nirvànics era demencial, ja ho era així que vaig entrar al menjador, sens dubte, però el luxe del menjador, el meu estat d’ànim encara fresc no havia captat de moment fins a quin punt el volum de la música chill-out era elevat. La música relaxant m’estressava per moments, ho notava a cada minut que esperava jo el primer plat, a cada minut els meus nervis més i més de punta, la música chill-out enervant en aquell volum demencial i jo no deia res al cambrer ni a l’encarregat ni al director de l’hotel ni a ningú perquè pensava que, sent un hotel tan senyor, devia ser jo qui tenia l’oïda massa fi, no podia ser veritat que només jo en aquella sala mig plena m’adonés del volum demencialment elevat de la música chill-out que sonava, dic jo que per relaxar-nos els comensals mentre sopàvem i tenir un sopar romàntic i tot, en aquell entorn i aquelles flors i la música chill-out. Però tampoc no deia res, la veritat sigui dita, perquè gaudia de la inconsciència de la resta de comensals sobre el volum demencial de la música chill-out enervant. Sempre em passa, sóc molt arrogant, quan veig una estupidesa flagrant al meu entorn, cosa que es produeix constantment, no la denuncio, de moment no la denuncio, espero a enervar-me per denunciar-la en tot cas més tard amb la corresponent i inconvenient mala llet, perquè de moment m’agrada gaudir amb morbositat malaltissa la imbecil·litat, la insensibilitat dels altres, fins a quin punt és extrema la seva estultícia, sempre els altres, mai jo, gairebé mai sóc jo l’insensible, gairebé mai són els altres els qui em fan notar a mi la meva insensibilitat per alguna cosa, cosa que jo celebraria molt, em faria sentir per un cop acompanyat, no en la solitud de la meva sensibilitat incompresa. En fi. Aquella musica enervant i aquells comensals xerrant, no sé si en veu baixa o alta, perquè la música chill-out m’impedia de sentir les seves converses i m’hauria impedit a mi de parlar amb el meu comensal de davant si n’hagués tingut cap, perquè jo estava sol sopant, jo i el gerro amb flors sobre la taula, molt bonic i romàntic i amable el gerro, la veritat sigui dita, igual que molt amable el cambrer, però el gerro em feia més companyia, el tenia tota l’estona al davant, i en canvi el cambrer, s’entén, venia de tant en tant amb una simpatia que em va semblar natural, espontània, cosa que jo no agraïa, perquè, com era possible que una persona que es comportava d’aquella manera tan agradable i natural pogués ser tan insensible al volum bèstia de música chill-out que sonava agredint-me els timpans al restaurant de l’hotel? Hauria preferit un cambrer com els habituals, amb el somriure forçat, professional, perquè almenys m’hauria fet pensar que ell també s’adonava del volum molest, escandalós de la música chill-out al menjador, però que no hi hauria pogut fer res perquè eren ordres de dalt, de l’encarregat del restaurant o del director, no sé. I en fi, em feia ràbia aquella naturalitat autèntica del cambrer amable i aviat vaig agafar afecte pel gerro de flors davant meu mentre menjava la sopa d’espàrrecs havent oblidat, per cert, com m’afecten a mi els espàrrecs l’àcid úric. I en fi, durant el segon plat la meva entrega al gerro de flors era tan intensa que em va començar a semblar que plorava, que el gerro de flors es pansia i plorava davant meu, un plor de súplica, com si em supliques a mi de fer alguna cosa, i em feia sentir culpable, però ja dic que jo aguantava com un bèstia sense demanar al cambrer que si us plau abaixés el volum de la musica ambiental aquella que m’enervava, uns gemecs el gerro de flors que devien ser sorollosos, vaig suposar per l’aspecte suplicant, ara desesperat del gerro de flors que semblava suplicar-me, ja dic, però la música no cedia, em torturava a mi i al gerro de flors mentre els comensals anaven somrient i menjant civilitzadament, i jo enervant-me, cada cop més incivilitzat per dintre meu, els nervis de punta, enervant-me amb la música ambiental, chill-out, ja dic. I vaig sopar de pressa, com un animal afamat, per sortir d’allà, estalviant-me al final de dir res al cambrer sobre el volum demencial de la música chill-out. No valia la pena si volia enllestir ràpid per fugir com de la pesta del restaurant.

Em sentia cansat. Les orelles em xiulaven en el silenci de l’habitació, i em vaig adonar que estava cansat per l’enervament que m’havia provocat la música chill-out. De manera que, ara sí, vaig concentrar-me en el llit, en el matalàs, en la qualitat que havia de tenir. Amb la por de rebre una decepció que em faria passar la nit del lloro, primer m’hi vaig asseure per treure’m les sabates, i  ja aleshores, assegut a l’espona, em vaig adonar que la cosa aniria pel pedregar, que el matalàs d’aquell hotel senyor seria un matalàs d’un hotel de merda i no dormiria, dormiria tan poc o menys que en un matalàs d’un hotel de merda, o fins i tot molt menys que en un hotel de merda perquè jo he dormit molt i molt bé en algun hotel de merda, només en algun, sí, però ho he aconseguit, i en canvi assegut en aquell llit d’aquell hotel senyor ja sospitava que no dormiria, que després de la tortura de la música chill-out del restaurant, ara m’esperava una segona tortura havent de dormir en aquell matalàs trinxat, efectivament, perquè en estirar-m’hi i apagar el llum em semblava un matalàs de claus i vidres i de tot dolent, de faquir, amb aquelles molles del matalàs que se’m clavaven per tot el cos. I els grinyols. He de dir que els grinyols del matalàs m’havien de desvetllar cada vegada que jo mogués simplement un braç, i ja no dic si canviava de posició. I el balanceig del llit. No vull estendre’m sobre el balanceig del llit, només dir que semblava una patera enmig d’una tempesta, fent-me anar de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta a cada minúscul moviment. Una tortura xinesa en un llit de fakir indi, ja dic. Aviat vaig saber que no dormiria ni mitja hora en tota la nit. Em seria impossible, de manera que vaig començar a distreure’m amb un pensament, no podia treure’m del cap el mateix pensament, de fet dos pensaments, sí, el volum del chill-out al menjador i tothom aparentment trobant-ho del tot normal, la meva incomprensió sobre aquest comportament humà tan habitual, la insensibilitat tan estesa a la lletjor, a la contaminació, a l’evidència, a la violència, en fi. I l’altre pensament, el pensament també en relació a aquesta incomprensió meva, a aquest problema meu, no pas dels altres, sobre la presència de matalassos de merda també en hotels senyors, i com la presència habitual indica que ningú se’n queixa, que tothom ho deu trobar normal, tan normals aquells matalassos torturants com el volum de música chill-out aberrant del menjador del restaurant de l’hotel. Hi donava voltes a tot això conscient que no dormiria en tota la nit i bé m’havia de distreure d’alguna manera. Però aquella distracció es va convertir en una obsessió durant unes quantes hores. Unes hores donant-li voltes al tema del matalàs, només al tema del matalàs perquè al final vaig aconseguir abandonar el tema del volum del chill-out al menjador. Només concentrat durant hores en el tema per a mi incomprensible del matalàs merdós de l’hotel senyor, l’hotel que m’impedia de dormir i per al qual jo havia pagat sobretot per poder-hi dormir. Només concentrat en aquesta qüestió, vaig acabar tan esgotat per culpa o per causa d’aquest pensament, que em devia adormir cap a quarts de sis de la matinada.

Em vaig llevar cap a quarts d’una del migdia. Vaig perdre el matí, sense poder visitar la ciutat, tal com havia planificat. I tot per culpa o a causa del matalàs merdós de l’hotel senyor. I a la tarda, quan ja marxava de l’hotel, un client anglès amb aspecte de persona perfectament equilibrada i accent anglès del sud, se’m va adreçar equilibradament i em va dir que quina llàstima que ja me n’anés, que l’hotel era magnífic i que la ciutat, que ell havia visitat aquell matí, li va semblar, cito literalment, tan magnífica com l’hotel. Et voilà tout.