La incomprensió

Aquell home dret al tren, recolzat a la finestra, s’estava gratant els collons amb passió, rebregant-se els pantalons de pana tot encongint lleument una cama. Ho feia de manera sostinguda i això va ser el que em va cridar l’atenció, no el fet que es gratés els collons mig retorçant-se tot ell, i la cara, també la cara retorçada, tan retorçada com devien estar-ho els seus collons amb la mà que els retorçava, sinó la continuïtat de la seva acció davant de tothom, que era com si fos davant de ningú perquè tothom estava al tren mirant per la finestra, el mòbil o, per error, algun llibre, però no mirant l’home que es gratava els collons, per sobre el pantaló, val a dir, no per dins, cosa que hauria estat, crec, encara més indecorosa. De manera que jo, des del meu seient, era l’únic que veia com l’home es gratava sostingudament els collons, i l’home semblava adonar-se que jo el veia però això no el feia desistir de gratar-se els collons de manera sostinguda i amb vehemència. Jo no entenia d’una banda com podia continuar gratant-se els collons d’aquella manera sabent que jo ho presenciava, i de l’altra com era possible aquella picor tan bèstia que el feia gratar-se els collons tanta estona. Havia de ser terrible, pensava jo amb compassió i alhora estranyesa, i al final tanta estona gratant-se els collons vaig començar a patir realment per l’home i em vaig sorprendre a mi mateix no pas gratant-me, però sí estrenyent-me els collons, i la senyora del seient de davant se’n va adonar, era inevitable, i jo em vaig adonar que em mirava i amb mala cara, ella només veia la meva mà estrenyent-me els collons però no pas l’home que es gratava els collons sense parar i de manera bèstia com la seva picor bèstia; ella només veia que jo m’estrenyia els collons, no pas l’home gratant-se els collons amb desfici i de manera sostinguda. I això em va semblar injust, molt injust, la dona estava sent injusta amb mi. La meva acció era humana, una reacció molt humana, reflex del meu patiment veient com aquell home es gratava els collons i d’aquella manera, ja dic, sostinguda i vehement i bèstia. En fi. I al final, potser perquè m’incomodava que la dona em mirés d’aquella manera injusta, potser perquè ja no podia més veient l’escena del paio gratant-se els collons, em vaig treure la mà dels collons, els vaig alliberar i em vaig aixecar del seient per adreçar-me a l’home. Perdoni, deixi de gratar-se els collons, faci i faci’s el favor..., i ell em va dir que què m’importava a mi que ell es gratés els collons o el que em surti dels collons, va dir, i jo li vaig dir és evident que m’importa, altrament no li hauria dit que es deixi de gratar els collons, no troba?, i ell em va dir que molt bé, que per què volia jo que ell es deixés de gratar els collons, i jo li vaig dir que perquè em feia patir i perquè no entenia com podia ser que la picor als seus collons fos més forta que el dolor que s’estava infringint gratant-se els collons d’aquella manera demencial. Ell va semblar no entendre’m, perquè va retorçar la cara d’una manera diferent a com la retorçava mentre es gratava els collons, i això que mentre jo li havia parlat, i ara, que em mirava amb cara de no entendre’m, continuava gratant-se els collons, de manera que no havia deixat ni un moment de gratar-se els collons, vet-ho aquí. I tot d’una em va dir, aleshores, el que a vostè li molesta del fet que em rasqui els collons no és que ho trobi de mala educació ni res d’això?.... I jo li vaig dir no, en absolut. Res d’això. Jo sóc un amoral, se me’n fot si és inadequat, indecent o no que vostè es grati els collons en públic d’aquesta manera tan poc decorosa... Perquè li vaig dir que trobava poc decorós allò de gratar-se els collons, però no pas perquè fos en públic, no, no pas perquè jo ho trobés immoral, no, sinó perquè la manera en si mateixa de gratar-se’ls era poc estètica, vulgar, no feia de la vida d’aquell home una obra d’art precisament i, sobretot, em feia patir, i a més no entenia el sentit de gratar-se els collons d’aquella manera bèstia tanta estona, cosa que m’inquieta, entén?, li vaig dir. I es veu que les meves explicacions el devien incomodar, les devia trobar inoportunes i vés a saber si indecoroses, perquè l’home tot d’una va deixar de gratar-se els collons i em va mirar amb mala cara, una cara semblant a la de la senyora del seient de davant meu quan havia vist que jo m’estrenyia els collons sense comprendre el meu horror per la visió d’aquell home gratant-se d’aquella manera bèstia els ous, com si tingués la intenció de fer-ne un remenat. I l’home i la dona van creuar-se un moment la mirada i van fer que no, de manera còmplice, sacsejant el cap.