Sortia jo del lavabo de l’estació donant-li voltes a la idea de “procés”,
com una paraula pot haver estat tan emprada sent alhora tan buida de sentit,
com si el sentit només l’adquirís a còpia de la repetició de la mateixa
paraula, i això és tot, i em vaig asseure a l’andana i va passar el tren, un
tren, i hi vaig pujar però no era el meu tren. Feia anys havia perdut un avió,
el meu cap absent m’havia fet perdre l’avió a Dublín, i ara acabava de perdre
el tren, el meu tren, perquè acabava d’agafar un altre tren, m’havia equivocat
de tren, tal era el meu estat absent, als núvols, amb la idea del procés. No em vaig adonar que havia
perdut el tren, que viatjava en un tren erroni fins al cap de tres parades, i
en adonar-me’n em vaig sobresaltar però no gaire perquè vaig considerar que
havia millorat, de perdre un avió havia passat a perdre un tren de rodalies, no
estava malament, estava fent progressos. Vaig decidir baixar dues estacions més
endavant, allà podria reconduir el meu error de manera raonable, mentre pensava
que no era raonable, de fet no era racional no haver-se adonat el poble des del
primer moment que el procés era fum perquè no pot ser res més que fum una cosa
liderada pels hereus d’un partit antiindependentista, especialista a vendre fum
durant trenta anys, no hi ha miracles, de la mateixa manera que quan Franco va
morir el franquisme no va desaparèixer per art de màgia. Doncs bé, el timó de
l’efervescència independentista
l’havia d’agafar el partit del vell pastor retirat per evitar que l’agafés el
partit aspirant a nou pastor, i això no podia ser. Tot lligat i ben lligat. Com
la successió del franquisme. A partir d’aquí, any rere any i durant set anys
performances, dosis ingents de sucre, ludisme infantil cofoi per la seva
originalitat, superioritat moral a dojo, pensament màgic, propagació de la idea
cretina que el món ens estimaria i ens donaria suport pel fet de tenir raó,
etcètera. I sobretot, sobretot, censura a l’independentisme. La dissidència
silenciada en nom de la unitat, del bé comú de la religió processista. Ah,
quantes vegades m’he hagut de sentir dir em pensava que eres dels nostres”
–dels nostres!–. La confusió entre el com i el què com si fossin la mateixa
cosa, la culpa al missatger, la culpa no pas de l’agressor, de l’inquisidor
processista sinó del missatger que passa el missatge i en ser agredit es defensa
però resulta que a sobre és ell el provocador, l’incendiari, el responsable
dels tots els mals. En fi. Pensava en tot això mentre m’adonava que tres nois
asseguts davant meu parlaven del procés, encantats amb el procés com si el
procés signifiqués alguna cosa, com si el procés fos sinònim d’independència,
en fi, paraules orwellianes, havent perdut tot el seu sentit, el pensament
màgic que tant caracteritza els humans, la confusió de desig i realitat i,
doncs, la impossibilitat d’actuar en conseqüència per fer possible la realitat
desitjada.
Pensava en tot això i els tres nois ara em miraven fixament, tot d’una em
miraven fixament i somreien amb complicitat i vaig pensar no, no pot ser que
aquesta gent tan cretina, tan cega, tan incapaç de percebre la realitat que a mi
em sembla tan òbvia, s’adonin en canvi per telepatia el que estic pensant, el
que penso d’ells, el meu antiprocessisme, com de rucs arriben a ser, quina insensibilitat,
quina nul·la perspicàcia, quina indigència mental, com els enganyen, com s’enganyen,
com no s’adonen de l’evidència d’una classe política patètica, de tercera
regional, trilera, ensinistrada en l’autonomisme servil però sucós per a ella;
vividora, paràsita, xusquera,
etcètera, una classe política que fa que pretendre fer amb ella la
independència resulti una broma de mal gust. Ah!, però els tres nois no se n’adonen
perquè són com ells, són essencialment com la seva classe política, cervells
trinxats, mediocritats absolutes, per això els voten i per això em miren a mi
com si fos un bitxo estrany, vaig pensar, perquè si no ho fessin no serien així
de cretins i no votarien els partits que voten, o els exigirien el que els
haurien d’exigir i ja fa temps que tindríem la independència. Pensava en això i
em continuaven mirant i cada cop més indissimuladament, els seus somriures
adreçats a mi cada cop més indiscrets. I a la fi em vaig adonar del que
passava. Ho vaig entendre de cop. Miraven la meva bragueta. Me l’havia deixada
oberta en sortir del lavabo abans d’agafar el tren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada