Malentès

Sortia jo del lavabo de l’estació donant-li voltes a la idea de “procés”, com una paraula pot haver estat tan emprada sent alhora tan buida de sentit, com si el sentit només l’adquirís a còpia de la repetició de la mateixa paraula, i això és tot, i em vaig asseure a l’andana i va passar el tren, un tren, i hi vaig pujar però no era el meu tren. Feia anys havia perdut un avió, el meu cap absent m’havia fet perdre l’avió a Dublín, i ara acabava de perdre el tren, el meu tren, perquè acabava d’agafar un altre tren, m’havia equivocat de tren, tal era el meu estat absent, als núvols, amb la idea del procés. No em vaig adonar que havia perdut el tren, que viatjava en un tren erroni fins al cap de tres parades, i en adonar-me’n em vaig sobresaltar però no gaire perquè vaig considerar que havia millorat, de perdre un avió havia passat a perdre un tren de rodalies, no estava malament, estava fent progressos. Vaig decidir baixar dues estacions més endavant, allà podria reconduir el meu error de manera raonable, mentre pensava que no era raonable, de fet no era racional no haver-se adonat el poble des del primer moment que el procés era fum perquè no pot ser res més que fum una cosa liderada pels hereus d’un partit antiindependentista, especialista a vendre fum durant trenta anys, no hi ha miracles, de la mateixa manera que quan Franco va morir el franquisme no va desaparèixer per art de màgia. Doncs bé, el timó de l’efervescència independentista l’havia d’agafar el partit del vell pastor retirat per evitar que l’agafés el partit aspirant a nou pastor, i això no podia ser. Tot lligat i ben lligat. Com la successió del franquisme. A partir d’aquí, any rere any i durant set anys performances, dosis ingents de sucre, ludisme infantil cofoi per la seva originalitat, superioritat moral a dojo, pensament màgic, propagació de la idea cretina que el món ens estimaria i ens donaria suport pel fet de tenir raó, etcètera. I sobretot, sobretot, censura a l’independentisme. La dissidència silenciada en nom de la unitat, del bé comú de la religió processista. Ah, quantes vegades m’he hagut de sentir dir em pensava que eres dels nostres” –dels nostres!–. La confusió entre el com i el què com si fossin la mateixa cosa, la culpa al missatger, la culpa no pas de l’agressor, de l’inquisidor processista sinó del missatger que passa el missatge i en ser agredit es defensa però resulta que a sobre és ell el provocador, l’incendiari, el responsable dels tots els mals. En fi. Pensava en tot això mentre m’adonava que tres nois asseguts davant meu parlaven del procés, encantats amb el procés com si el procés signifiqués alguna cosa, com si el procés fos sinònim d’independència, en fi, paraules orwellianes, havent perdut tot el seu sentit, el pensament màgic que tant caracteritza els humans, la confusió de desig i realitat i, doncs, la impossibilitat d’actuar en conseqüència per fer possible la realitat desitjada.

Pensava en tot això i els tres nois ara em miraven fixament, tot d’una em miraven fixament i somreien amb complicitat i vaig pensar no, no pot ser que aquesta gent tan cretina, tan cega, tan incapaç de percebre la realitat que a mi em sembla tan òbvia, s’adonin en canvi per telepatia el que estic pensant, el que penso d’ells, el meu antiprocessisme, com de rucs arriben a ser, quina insensibilitat, quina nul·la perspicàcia, quina indigència mental, com els enganyen, com s’enganyen, com no s’adonen de l’evidència d’una classe política patètica, de tercera regional, trilera, ensinistrada en l’autonomisme servil però sucós per a ella; vividora, paràsita, xusquera, etcètera, una classe política que fa que pretendre fer amb ella la independència resulti una broma de mal gust. Ah!, però els tres nois no se n’adonen perquè són com ells, són essencialment com la seva classe política, cervells trinxats, mediocritats absolutes, per això els voten i per això em miren a mi com si fos un bitxo estrany, vaig pensar, perquè si no ho fessin no serien així de cretins i no votarien els partits que voten, o els exigirien el que els haurien d’exigir i ja fa temps que tindríem la independència. Pensava en això i em continuaven mirant i cada cop més indissimuladament, els seus somriures adreçats a mi cada cop més indiscrets. I a la fi em vaig adonar del que passava. Ho vaig entendre de cop. Miraven la meva bragueta. Me l’havia deixada oberta en sortir del lavabo abans d’agafar el tren.