Cap miracle

L’amiga infermera m’havia dit feia temps que els moribunds decideixen al costat de qui volen morir, i el dia que em tocava morir a mi em vaig recordar d’ella i de les seves enigmàtiques paraules i vaig esperar tota la tarda agonitzant, sense decidir-me a morir, perquè al costat meu tenia de visita un paio a qui no havia suportat mai i s’havia assabentat vés a saber per qui que m’estava morint i va venir a veure’m, no sé si a veure’m morir pel plaer de veure’m morir o a veure’m morir per acomiadar-se de mi abans de morir. No ho sé i tant se val, el cas és que jo agonitzava com un porc a l’escorxador al llit de l’hospital públic i ell era dret al meu costat, gairebé no li sentia la veu, em parlava i no entenia el que em deia, perquè m’estava morint i perdia les facultats auditives, suposo, era el primer cop que jo agonitzava i això era el que em semblava, o potser no entenia el que deia perquè el dolor horrorós per tot el cos, des de les ungles dels peus fins a l’últim cabell, m’impedia de fet concentrar-me en el que em deia, estava jo pendent del meu dolor, tot jo dolor, i m’era impossible atendre a les seves paraules. Aquest era justament l’únic atenuant al meu dolor, la meva incapacitat, gràcies justament al dolor, d’entendre el que em deia, cosa que, probablement, vaig aconseguir pensar jo en la meva agonia, hauria estat pitjor que la pitjor de les agonies, i això que per a mi la pitjor de les agonies era aquella meva, aquella que estava jo patint en aquell moment en el meu llit de mort a l’hospital, el llit que duia anunciat que seria el meu llit de mort, un llit especial. Havia dormit en infinits llits al llarg de la meva vida però aquell era un llit especial, el llit de la meva mort, no tenia res d’especial però era un llit especial pel fet que li havia tocat ser el llit de la meva mort, vaig pensar mentre agonitzava, i el paio no parava de garlar, paraules de consol, suposo, perquè en un moment donat em va agafar la mà i me la va prémer i em va fer mal perquè em feia mal tot el cos, ja dic que tot jo era dolor, però aquella mà seva contra la meva moribunda em va fer més mal que tota la resta del meu dolor per tot el cos. Però jo no tenia força per cridar, per queixar-me del dolor que m’estava infringint en el seu consol prement-me la mà, i cada cop que jo feia una ganyota retorçada de dolor ell em premia amb més força la mà per consolar-me, suposo, per dir-me que estava amb mi, suposo, i m’era molt difícil, de fet impossible no normalitzar l’expressió de la meva cara per fer-li veure que estava bé, que estava morint en pau i per tant no calia que em premés la mà, amb tanta força que m’estava matant de veritat, em matava més el dolor que sentia per culpa d’ell prement-me la mà per consolar-me en la meva agonia que no pas l’agonia de la malaltia que m’estava matant, vet-ho aquí. I jo suplicava que vingués la infermera o la policia per treure’m de sobre aquell pesat que m’estava matant de dolor prement-me la mà, compassiu amb mi, devia creure, ja ho comprenc, però m’estava matant. I al final es va asseure a l’espona del llit sense deixar-me anar la mà i jo només suplicava per dintre meu, de sobte vaig creure en Déu i suplicava que si us plau no tingués en compte tota la meva vida d’ateu i em salvés d’aquella tortura matant-me ell, Déu Nostre Senyor, i de cop, sense patiment, però que si us plau m’alliberés de la mà d’aquell paio que me la premia matant-me d’un dolor inenarrable, per més que ho intenti explicar no arribarà ningú mai a comprendre el dolor que sentia jo, víctima de la mà consoladora d’aquell home insuportable que m’havia vingut a acomiadar, suposo, i jo només volia, efectivament, que s’acomiadés de mi, però fotent el camp de l’habitació, per l’amor de Déu, fot el camp de l’habitació ara mateix que m’estàs matant, em deia jo en la meva agonia. I pensava en això, pensava en alliberar-me de la mà d’aquell paio insuportable i de tota la seva presència, de tot el paio insuportable en definitiva, i alhora pensava que arribi, que arribi ja la persona que vull que estigui al meu costat per poder-me morir, però estava tan trastornat pel dolor que no podia pensar en ningú, no podia pensar gairebé en res tret d’alliberar-me d’aquella mà que em matava, d’alliberar-me del paio que m’estava matant de dolor prement-me la mà amb la seva mà consoladora.

Fins que el dolor em va fer desmaiar-me, suposo, perquè no em va matar. La infermera em va dir que m’havia desmaiat i, quan m’ho va dir, el paio no hi era, el primer que vaig fer en obrir els ulls va ser donar un cop d’ull de gat a tota l’habitació per assegurar-me que no hi era, que el paio no hi era i evitar haver-me de tornar a desmaiar. I em trobava molt bé, alliberat, el dolor era de ressaca, no pas un dolor de moribund, era el dolor de la recuperació, de la tornada a la pau, a la vida, a la plena vida, a la felicitat en absència de dolor després d’haver-ne patit en extrem. I vuit dies després sortia de l’hospital, els metges no se’n sabien avenir i van dir que jo era un miracle de la ciència, i a mi em va desconcertar allò de relacionar els miracles amb la ciència, sobretot venint de científics, no entenia res, però en fi, es veu que el meu càncer era terminal i de sobte les cèl·lules havien sanat, els metges no entenien per què i jo tampoc ho entenia, bàsicament perquè mai he sabut veure la diferència entre una cèl·lula sana i una de malalta, la veritat sigui dita. No vaig dir-los res sobre el que pensava jo de la meva miraculosa recuperació, i era que no tenia res de miracle, simplement havia passat el que m‘havia dit l’amiga infermera feia temps, que les persones morim al costat de qui volem morir. I jo, francament, no volia morir al costat d’aquell paio que no suportava, i encara menys quan em premia la mà, torturant-me, el fill de la gran puta.