Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

dissabte, 16 de desembre del 2017

T'estiren del braç



La noia deficient mental que sortia del bar mentre jo m’acabava, assegut en una taula, un suc de taronja natural, es va girar un moment al llindar de la porta i va somriure i va dir al cambrer darrere la barra “ teniu un poble molt bonic”, i en dir-ho la dona que l’acompanyava la va estirar del braç per fer-la sortir del bar o per fer-la callar, les dues coses, vaig tenir la la impressió que l’havia estirada del braç pretenent les dues coses, però sobretot, sobretot, perquè callés, perquè l’altra no digués més inconveniències, suposo, una inconveniència que també li devia semblar així al cambrer i a l’amo, també l’amo o encarregat del bar, tant se val, si he de jutjar per la reacció que va tenir, la mateixa reacció que el cambrer, total indiferència durant i després de dir gràcies a la noia tarada del cap, un gràcies que no significava res, tret de d’acord, ja he vist, ja hem vist que estàs tarada i hem de ser condescendents amb tu, és normal que diguis aquesta mena de coses perquè estàs malament del cap, noia, sap greu, però no estàs bé de l’olla i és normal, és comprensible que diguis aquestes inconveniències, ho entenem, perquè hem de conviure amb tothom, hem de ser humans, educats, respectuosos amb tothom, carregar-nos de paciència amb totes les imperfeccions, totes les tares del món, sobretot les tares humanes, les persones tarades com tu, noia, per això et donem les gràcies pel teu comentari però no fem més esment al que significa el teu comentari, t’ho passem per alt amb comprensió i oblidem la qüestió i a tu, també t’oblidem a tu, noia. Això, exactament això és el que vaig entendre que volia dir aquell gràcies del cambrer i de l’amo o encarregat, els dos dient gràcies alhora, de manera automàtica, amb aquella cara de no adonar-se del que realment acabava de dir la noia tarada, mentre jo els observava, observava l’escena, tota l’escena, fins al mínim detall, la noia fent el comentari, jo alçant el cap del suc de taronja, de cop alçant el cap, commogut pel comentari, per l’excepcionalitat de la sensibilitat del comentari de la noia tarada, de la humanitat del seu comentari evidenciant la bellesa del poble i la bona fe, el sentiment genuí, humà, de voler-ho comunicar, i tot seguit jo veient el braç de la seva companya estirant-li el seu perquè sortís d’una vegada del bar abans no digués més inconveniències, vaig entendre de seguida, i a continuació els meus ulls preveient de manera instintiva, ara me n’adono, la qualitat de la resposta, no pas la resposta que no podia ser una altra que el corresponent gràcies, sinó la manera de donar la resposta, el com previsible de la resposta, el com miop, estúpid, de la resposta.


I en fi, així és tal qual va anar, res de nou sota la capa de la terra, i de cop em vaig enamorar de la noia tarada del cap que acabava de sortir del bar i ara ja no la veia mentre pensava en tot això, en l’escena que s’acabava de produir, i ja no la veia, ja dic, només li havia sentit la veu dient  “teniu un poble molt bonic” i aquell somriure de la noia, i m’havia enamorat d’ella, d’ella i de tots els tarats mentals del món. Vaig pensar que jo també estava tarat per enamorar-me dels tarats i fer-me fàstic els no tarats, però això no em va importar perquè tenia el convenciment que si el món estigués dirigit per tarats com aquella noia, tarats a la seva manera no pas a la meva, val a dir-ho, tarats com la noia tarada, tot aniria molt millor perquè els pobles bonics no només serien apreciats per la gent tarada sinó que ningú no oblidaria que els pobles bonics són bonics perquè la gent tarada ens ho recordaria, ens recordaria a tots, els tarats i els no tarats, que els pobles i tot el que sigui bonic és bonic, i que s’ha de dir que les coses boniques són boniques perquè al final si no es recorda la bellesa la gent la dóna per feta i s’oblida que hi ha coses que són boniques, i després passa el que passa, que passa el temps i els no tarats es passen la vida distrets perdent el temps en coses estúpides, com per exemple creure que els tarats diuen coses estúpides que només mereixen la nostra condescendència.


La noia tarada em va alegrar el dia i recordaré sempre la seva lliçó que no em serveix de res, perquè veig contínuament les coses boniques però no m’atreveixo a comentar-ho per temença de ser vist com un tarat que mereix condescendència com la noia tarada. He de conviure entre els que estan bé del cap, els que diuen gràcies amb condescendència quan un tarat els diu que el seu poble bonic és bonic, o els que estiren del braç als tarats perquè callin quan els tarats ens fan saber que allò que és bonic és bonic i que, al capdavall, dient-ho, ens estan indicant que només per això val la pena viure. Només. En fi. He de conviure entre els no tarats, m’he de fer passar com un d’ells perquè no m’assenyalin i m’estirin del braç cada cop que obro la boca, i això és complicat, una pretensió impossible, perquè per exemple no sé quina cara posar quan els no tarats diuen seriosament que una cosa és bonica quan és lletja de collons, mentre que per contra no he sentit, mai, però mai, dir a cap tarat que una cosa lletja de collons és bonica; o estan molt reprimits i callen per por de represàlies dels no tarats, o diuen que és lletja perquè estan tan tarats que no tenen por de les represàlies. Però mai, mai, diuen que una aberració és bonica.


Pensava jo en tot això mentre pagava el compte del suc de taronja aberrant, i després el cambrer em va preguntar, sense importar-li la meva resposta, si tot havia estat bé i vaig dir que sí, que gràcies, i ell va somriure, amb complaença automàtica que no és complaença sinó hipocresia formal, automatitzada, i jo me’l vaig mirar somrient, seguint la beta de la comèdia, mentre pensava no només el suc és aberrant, no només em deu haver apujat el nivell d’insulina a límits intolerables; no només el teu suc de taronja natural era pur sucre artificial, perquè me l’has servit amb dos, exactament dos sobres de sucre refinat, fill de la gran puta, dos sobres per a un suc de taronja que és en si mateix dolç, per àcida que sigui la taronja, el suc és dolç, la taronja és dolça i per tant no necessita en absolut, l’últim que necessita és l’aberració de ni mig gram de sucre ni refinat ni no refinat, hòstia santa..., no només era aberrant, deia, el sucre que m’he ficat al suc de taronja per seguir-te la beta, cambrer no tarat, perquè sempre els no tarats em serveixen als bars sucs de taronja acompanyats demencialment de sucre refinat i una cullereta demencial per remenar estúpidament el sucre refinat i no refinat en el suc de taronja natural, sinó que a sobre he hagut de suportar la teva condescendència, la teva i la del teu encarregat o amo, tant se val, quan heu donat les gràcies a la noia tarada. T’hauria matat, us hauria matat, vaig pensar, ja ho crec que us hauria degollat allà mateix, just en el moment en què pronunciàveu la paraula gràcies. En fi, M’agradaria, m’agradaria molt comprovar si la noia tarada del cap es posa sucre refinat al suc de taronja natural, o si s’ho estalvia perquè no ha de fer com jo, posar-se els dos sobres sencers de sucre refinat al suc de taronja natural per no semblar un tarat als ulls de la gent no tarada del món, a la qual m’adono, ja fa uns quants anys que m’adono, que no he aspirat mai a ser, però que sovint, de fet constantment, ho dissimulo molt, per exemple fotent-me dos sobres de sucre refinat en un suc de taronja natural. Una contradicció amb cames.



Nota de l’autor: això de l’aplicació del sucre refinat en un suc de taronja natural per part de l’autor protagonista és pura ficció. Ho havia de dir, o rebentava.