Un cuc

La primera vegada que recordo haver-me sentit miserable, més miserable que el pitjor dels cucs arrossegats sota terra, va ser a l’institut, en motiu del lliurament dels premis literaris d’aquella casa de barrets pública per a adolescents que era l’Isaac Albèniz de la meva ciutat. Era un matí diria que del mes de març de l’any 1988, l’any segur que era aquest perquè era el meu últim curs a l’institut. M’havia presentat al premi de narrativa en castellà, aquesta llengua estrangera que diuen que és tan rica, ella tan especialment rica, es veu, i s’entén que rica respecte de les altres, cosa que no he entès mai perquè per poder fer aquesta afirmació bé caldria tenir un coneixement profund d’aquesta llengua –cosa que no em sembla observar precisament en els qui fan l’afirmació– i, sobretot, dels altres milers de llengües del món. En fi. Però això ara tant se val, perquè el cas és que m’hi vaig presentar com a mínim per una raó tan infantil, tan banal, que ni ara ni mai no ve a tomb detallar-la.

Aquell matí la sala estava plena a vessar, era la sala on acostumàvem a examinar-nos, i en aquella ocasió vaig veure, vaig sentir una sala diferent, perquè estava plena a vessar, amb alumnes drets i tot, i perquè el meu sistema nerviós m’anava de manera diferent, ple d’una emoció que la sentia sana, molt positiva, il·lusionada perquè per a mi guanyar el premi havia de ser una gran cosa, encara no sé per què, però molt positiu, suposo que per apaivagar la meva inseguretat d’adolescent, de persona que ja aleshores no sabia què cony feia en aquest món i, per tant, encara menys per què em presentava en un premi literari i per què havia de sentir emoció per guanyar el meu primer premi literari amb què m’havia presentat amb una narració que acabava fent referència al món justament en aquests termes, érase una vez ... nuestro bodrio.

De manera que vaig entrar en aquella sala confús per l’emoció i per la consciència de ser un estúpid per sentir aquella emoció. De fet, res de nou. Aquestes contradiccions, aquest cervell que em frena l’impuls del cor sempre ha estat la meva creu, sempre ha estat allò que m’impedeix delirar una estona, ni que sigui una estona per oblidar-me de la realitat intolerable, criminal, del fet de viure.

Vaig seure a la meitat de la sala, mirant de passar desapercebut perquè sabia que havia de guanyar aquell premi i em semblava com si la resta de la sala també ho hagués de saber i tots els ulls estiguessin ja clavats en mi. Era conscient del que havia escrit i que la catedràtica de castellà sabia llegir, no tenia res d’estúpida i encara menys de subornable en cap sentit, era una dona recta com una vela i per això em suspenia la seva assignatura i m’hauria decebut si me l’hagués aprovada. Jo sabia que havia de guanyar aquell premi, no pas per vanitat sinó perquè, com la professora, jo tampoc no era imbècil, i només havia d’esperar que cridessin el meu nom per pujar i recollir el lot de llibres de La Caixa en què consistia la dotació, la mare que els va parir.

Abans de començar l’acte, una companya de classe, castellana, amb un castellà no sé si ric però bonic, s’asseia davant meu i es va girar per preguntar-me si m’havia presentat al premi. Li vaig dir que sí, sense especificar-li mesquinament a quin premi, cosa que em va ser fàcil d’ometre-li perquè ella donava per fet que, tractant-se de mi, havia de ser el premi de narrativa catalana, de la mateixa manera que ella no em va haver d’especificar a quin premi s’havia presentat, sent ella castellana.

Quan la catedràtica d’un altre curs que dirigia l’acte va anomenar-me com a guanyador del premi de narrativa en castellà, el cor em va fer un salt malgrat estar preparat per sentir el meu nom. Vaig passar per davant de la companya de classe i vaig girar el cap, covard, evitant-la. La sala semblava molt efusiva amb aquell reconeixement, aplaudien amb força, almenys m’ho va semblar, i potser m’ho va semblar perquè em sentia un cuc, el pitjor dels cucs, ja ho he dit, i com més aplaudien més miserable arrossegat em sentia. Potser sentia aquell enrenou perquè els cucs, si més no els cucs com jo ho estava sent, són tan insignificants que ensordeixen amb el vol d’un mosquit. Amb els llibres de La Caixa a la mà, des de la tarima observava la sala plena amb un somriure, sense assaborir el moment perquè no hi havia res a assaborir. No podia assaborir res perquè no sabia per què m’havia presentat realment a aquell premi tret que no fos per una ridícula autoafirmació; per l’infantilisme d’haver-ho fet en llengua estrangera per la raó que m’estalvio detallar; per haver hagut de mentir i humiliar la companya de classe; per la inutilitat, per la meva consciència ja aleshores de la ridiculesa de cap honor o reconeixement en aquest món. Un cuc fastigós dalt la tarima recollint un premi; un cuc aclaparat per un munt de contradiccions. Un bitxo confós, infeliç. Que ridícul, tot plegat...

Aquella narració s’havia de publicar a la revista anual de l’institut. Aquell any, de resultes d’una vaga d’estudiants, de manera excepcional la revista no es va publicar. No crec en la justícia poètica, però allò va ser una sort. No vaig tenir el coratge de tornar a mirar a la cara la companya d’institut. Ha passat un quart de segle des d’aquell dia, i encara, quan en recordar-lo em veig a mi mateix, hi veig un cuc miserable. De tot això em va servir aquell premi.