Atents a la diversitat

La directora era dolça, m’agradava, vaig pensar ha de ser una bona directora, dolça com només ella ho podia ser, vaig pensar mentre em parlava i em somreia, els dos al carrer, jo amb el casc de la moto a la mà, ja de nit, ningú al carrer, ella i jo i ella parlant-me i jo sense escoltar-la, pensant amb què més dolç es podia comparar la directora de l’escola oficial d’idiomes on jo començava a treballar com a professor d’anglès, la llengua més fàcil d’aprendre del món fins al punt que fins i tot jo la puc ensenyar, la llengua més fàcil del món i per tant la llengua que en aquest país ni Déu és capaç d’aprendre.

Em parlava la directora i tot d’una la vaig escoltar, em vaig adonar que jo deixava de pensar en la mel, en el sucre de canya, en el sucre refinat i en els núvols de sucre i les llaminadures i les pomes ensucrades que de petit venien al carretó de la Rambla de la meva ciutat, en tot el sucre possible que de petit m’empassava i em feia sortir coses a la boca i després m’havia de prendre aquell xarop vermell que matava de cop els cucs ofegant-los en el vermell i fent-los desaparèixer. M’agradava menjar sucre perquè m’agradaven les llaminadures i veure el vermell del xarop i la màgia del xarop fent desaparèixer els cucs, plim, màgia. M’agradava la malaltia, de ben petit m’agradava la malaltia, la malaltia no dolorosa, és clar, la malaltia anestesiant, la plàcida malaltia.

L’últim pensament era el d’un cuc evaporat en el vermell del xarop quan la directora em va fer adonar-me que feia potser estona que no l’escoltava. Em van deixondir del sucre les seves paraules, quan em va deixar anar l’escola oficial té —ho va dir en tercera persona del singular— un nivell molt alt d’ensenyament, aquí l’exigència és màxima, les acadèmies estan per sota del nivell que aquí ensenyem —ara en primera del plural. La dona em va acabar de desvetllar en pronunciar la frase cèlebre, la frase prodigiosa: aquí fem atenció a la diversitat... i amb èxit —va afegir fent una pausa breu. Ho aconseguim, va reblar. Uf. Li vaig dir que com a acudit estava bé, i encara més dit per ella, la directora. Li vaig dir que tenia un gran sentit de l’humor. Però no, m’ho havia dit seriosament i va començar seriosament a argumentar la serietat de la seva afirmació i li vaig dir que tranquil·la, que em podia parlar amb confiança, que ningú no ens escoltava, que no calia continuar amb la xarlotada. Però ara era ella qui no m’escoltava i continuava garlant-me seriosament sobre l’aplicació de l’atenció a la diversitat, i jo vaig intentar pronunciar atenció a la diversitat i em va costar, vaig quequejar, no em sortien les paraules, intentava pronunciar-les i no em sortien de la boca i se m’escapava una mica el riure i veia que ella no reia, m’havia parlat seriosament d’allò de l’atenció a la diversitat i del nivell elevat de l’escola oficial i jo m’aguantava el riure i la veritat és que no sé si era perquè no em sortien aquelles paraules o per la vergonya d’haver-les de pronunciar, de manera que vaig callar i la directora em va continuar parlant de les excel·lències de l’escola oficial d’idiomes que ella dirigia, i a mesura que em parlava em va desaparèixer el sucre del cap com una orxata beguda amb una palla d’una sola xuclada, xxxrup, així mateix em va desaparèixer el sucre i la vaig veure lletja, una bruixa, la directora una dona amarga com una ametlla amarga.

Al cap de dos dies d’haver comprovat el nivell excels de l’escola oficial d’idiomes on treballava em vaig posar malalt, molt malalt, un virus, el metge em va dir que era un virus, un virus molt malparit, em va dir el metge tot seriós, i el virus em va recordar els cucs que duia al ventre de petit i així la cosa em semblava que no pintava gens malament, que pintava bé i tot. Vaig avisar a la directora que no aniria a treballar, vaig dir-li de cor que em sabia greu fer-la anar de corcoll i tan aviat, però que m’havia posat malalt, que tenia un virus terrible dins del cos, malparit el virus segons el metge, no sabia on del cos ni quina pinta tenia el virus, que estava a quaranta graus de febre i segons les previsions de l’home del temps aquella nit fregaria els quaranta-un graus, gairebé com al Sahara però tranquil·lament a casa meva, vaig dir a la directora tapat amb una manta i amb calfreds, tot molt agradable. Això últim no l’hi vaig dir, no li vaig dir que m’agradava estar malalt d’aquella manera, sense migranya, sense cap dolor, sentint-me feble i entumit, només sentint un fred agradable amb rampells de calor, que quan tornava a esdevenir calfred m’era agradable, molt agradable, res més agradable que estar malalt, ho pensava recomanar als professors de l’escola oficial d’idiomes i vaig estar a punt de recomanar-ho també a la directora de l’escola, però me’n vaig estar perquè la dona no estava per orgues. No l’hi retrec, era la meva primera setmana de feina i m’havia posat malalt i ara jo la feia anar de corcoll, crec que ja ho he dit.

Ah, però quaranta graus de febre, una sensació única, la meva companya cuidant-me tothora, el termòmetre sota l’aixella i donant-me aspirines i herbetes, mirant la tele al sofà, el cap plaentment emboirat i els ulls tancant-se’m i veient les coses d’un altre color, calidoscòpiques i tot. El món que m’envoltava anava lent, al meu ritme, tot s’adaptava a mi, protegit a casa, mig sord per la malaltia, sentint-ho tot en la distància, en un núvol de sucre, una bombolla de sucre, dolça com la directora abans de comprovar que era amarga com una ametlla, crec que ja ho he dit, i jo pensant ara estaria bé morir-me, ara seria perfecte dinyar-la, aquesta és la millor mort. Continua, virus!, no paris, fill de puta, menja’t amb patates l’aspirina, les infusions, tot, menja-t’ho tot, devora’m, devora’m, menja-te’m a mi sencer, lentament, mata’m, mata'm sense que me n'adoni, obliga’m a abandonar-me a tu mentre sento el plaer de l’agonia! Ajuda’m, ajuda’m, virus, ara és el moment, no em salvis, és ara o mai, virus mortal, virus irreversible, demostra’m que tens collons!, pensava. Però al cap de cinc dies, el virus em va trair, el virus de merda va desaparèixer i jo m’anava trobant pitjor a mesura que sanava i pensava que fora de casa m’esperava altre cop l’excelsa escola oficial d’idiomes amb la seva atenció a la diversitat.