Desitjo xocolata

                                           

L’Almendros era un amant de la xocolata en una ciutat, Barcelona, amant de la xocolata. Guardava gelosament la xocolata en una xocolatera imitació de porcellana, un gerro xaró d’euro i mig comprat al xino de baix de casa, al Raval, el gerro on hi ficava la xocolata i que anomenava la xocolatera. L’home anava fins al cul tot el dia de xocolata, amb un somriure d’orella a orella, i hi havia qui opinava que estava sonat, i qui deia que era simplement un home feliç, potser l’home més feliç del barri. Aviat, els qui consideraven que l’Almendros era un home feliç es van interessar pel secret de la seva felicitat, i ell els va dir lacònic que devia la felicitat a un gerro de porcellana.

El barri de seguida va anar ple de l’enigmàtic gerro de porcellana de l’Almendros, i es va convertir en una llegenda, el gerro i l’Almendros, que així que sortia de casa se li atansaven homes i dones que maldaven perquè revelés el secret. Li inflaven el cap i el convidaven a cervesa, a dinar de menú, i fins i tot a relacions carnals. Tot de noies i no tan noies van oferir-se a cardar amb l’Almendros, fins i tot nois i no tan nois de tota mena de procedències i inclinacions sexuals es van oferir a cardar amb l’Almendros, amb preservatiu, per descomptat, li asseguraven, però ell es limitava a respondre amb un somriure i negant amb el cap. La gent l’arribava a assetjar a la porta de casa, fins que un dia, enmig de la turba va veure una noia de quinze anys que li va picar l’ullet, i l’Almendros va correspondre-li picant-li l’ullet i fent un gest amb el cap indicant amunt, cap al tercer pis.

L’Almendros va ensenyar el gerro del xino a la noia, l’Aurèlia, i va treure’n xocolata i va convidar la noia a tastar-la i es va autoconvidar abans de tastar-la a ella, emocionat, conscient que a cinquanta-cinc anys amb sort li quedaven quatre claus per consumar o consumir, o com es digui, les seves últimes rebolcades. Van estar-se estona, la noia va quedar impressionada, i quan van haver acabat l’Aurèlia va agafar amb confiança més xocolata del gerro, va preparar aplicadament uns quants porros i els va anar ficant a la boca de l’Almendros a mesura que l’home els consumia àvidament, xuclada rere xuclada. L’Almendros es deixava fer com un cèsar, entre els llençols, tot satisfet i somrient com mai abans ell, el veí més somrient i feliç del barri. Duia tal globus a sobre que el somriure que mostrava hauria fet témer que li fes esclatar la cara.

Encara amb un porro als llavis i assegut al llit repenjant l’esquena a la capçalera, li va agafar per explicar a la noieta la història d’aquell gerro. Va voler emocionar-la perquè a ell li agradaven les històries que emocionaven, i val a dir que perquè la volia impressionar per tornar-se-la a passar per la pedra. L’Almendros va dir, amb els ulls tèrbols, somiadors, entre la fumarada que inundava l’habitació, que el gerro es remuntava al segle XIX o XVIII, no ho tenia gaire clar, i que havia pertangut al seu rebesavi o requetetataravi, tampoc no ho tenia gens clar, en qualsevol cas un xino del barri Xino, això ho tenia claríssim, l’ascendència era evident, no endebades de petit al nostre Almendros li deien Bruce Lee a causa dels ulls orientals, ni que fos per problemes de restrenyiment, i també el delatava el color groc de la pell, ni que fos per haver patit el xarampió. En fi. L’Almendros va prosseguir amb el seu deliri antològic dient que després de pertànyer el gerro a la dinastia Ming —això sí que ho tenia clar, malgrat el detall que fos entre els segles XIV i XVII— el gerro va pertànyer a la seva àvia Sandra, una dona triomfadora i mare de família que, com a dona moderna de l’època, no renunciava a res, una dona que de jove s’havia passat un temps a la Xina fent de geisha per guanyar uns calerons, una de les primeres geishes d’importació del Japó a la Xina, va dir l’Almendros sense dissimular el seu orgull, i va afegir que el gerro havia anat passant de mà en mà, de generació en generació, que era l’orgull de la família i bla bla.

Amb tot això, l’Aurèlia, filla de minyona filipina apocada i noble a la Bonanova, havia desaparegut del pis amb el gerro, i l’Almendros continuava delirant al llit amb la seva història, ja amb els ulls clucs, fins que es va adormir amb una paraula a la boca, vés a saber quina, perquè no se l’entenia, la veritat.

L’Aurèlia va sortir al carrer sense haver escoltat la part en què l’Almendros explicava que el gerro havia anat a petar feia tres dècades a les mans d’una meuca de tretze anys, la simpàtica Mariona, que havia estat a punt de poder deixar l’ofici venent tot el contingut de xocolata del gerro, però amb la mala sort que la policia, sempre inoportuna, la va enxampar en plena transacció, a punt de cobrar 60.000 euros d’aleshores d’un comerciant xocolater, que per raons desconegudes no va anar a la garjola. L’Aurèlia no va quedar-se per poder sentir com l’Almendros deia que havien passat trenta anys i que la Mariona estava a punt de sortir de la garjola, on s’hi havia estat primer uns anys per aquell afer del gerro, i després intermitentment per delictes posteriors, també xocolaters. I l’Almendros no va saber mai que ben aviat la vida de l’Aurèlia faria un gir inesperat, quan coneixeria la Mariona i aquesta, veterana expresidiària, li faria d’assessora xocolatera.

Nota: aquest és l’esbós per a una novel·la que tenia previst presentar l’any que ve al premi Ramon LLull, però veig que enguany se m’han avançat amb la cosa de la xocolata. Però com que el tema xocolater veig que té sortida, potser presento la novel·la al proper Josep Pla, un altre premi de solvència contrastada. Ai senyor.