D'arrel

Aquell curs no va anar bé, com l’anterior i l’anterior de l’anterior. Mai no havia anat bé, però aquell curs, segons la tutora, encara va anar pitjor. Deia que si bé era veritat que el nen no molestava els companys perquè es distreia dibuixant tota l’estona, aquella actitud no era l’adequada per tirar endavant el curs. Fins i tot el mestre de dibuix el suspenia, perquè deia que el nen no feia els dibuixos que tocava, que els dibuixos que feia estaven bé, que els dibuixos que arrabassava al nen per endur-se’ls a casa i emmarcar-los i penjar-los a la paret estaven molt bé, sí, tot el que tu vulguis, però no eren els dibuixos que tocava si volia aprovar l’assignatura i el curs sencer i ser alguna cosa de profit a la vida com el mestre de dibuix mateix, per exemple, o com la tutora i la resta de mestres, o fins i tot el pare i la mare del nen, o com tota la gent decent del món que ajudava a fer avançar la humanitat, a ser l’orgull de l’espècie humana i bla bla, perquè ja no sabien com fer-li entendre al nen que per aquell camí no podia continuar.

L’últim trimestre la tutora va voler parlar amb els pares del nen per dir-los que repetiria curs —el nen—, que s’havien reunit els mestres i que havien decidit que aquell curs l’havia de repetir, que era inevitable que repetís, que seria un mal exemple per a la resta de companys i per a la reputació de l’escola que no repetís. Reunits al despatx de la tutora, els pares l’escoltaven atentament, inclinats endavant a la cadira, i assentien i deien que tenia raó, que ja ho veien a venir, que el nen a casa només dibuixava i que només calia veure la virtuositat dels seus dibuixos per adonar-se que no feia res més que dibuixar, cony de nen, i la tutora va reiterar que, efectivament, el nen no estava pel que havia d’estar i que no estava bé que dibuixés a classe, i menys amb aquella perfecció, les mestres donant la lliçó amb tanga i passant-se la llengua pels llavis, i els mestres amb americana i els pantalons abaixats i amb una cigala de pam i mig apuntant el sostre. Naturalment, la tutora no els va detallar la cosa, es va limitar a treure’s de la butxaca un parell de dibuixos rebregats del nen i ensenyar-los als pares. Uf, es va fer el silenci i la mare del nen es va enrojolar mentre que el pare va tibar el semblant, tot d’una excessivament seriós. Tot plegat era intolerable. El nen havia de repetir curs.

La cosa va anar oli en un llum. El nen va repetir el curs següent i va deixar de dibuixar, atent a les classes que impartien els mateixos mestres de la mateixa escola i a la mateixa aula, i ell assegut a la mateixa taula. Com a repetidor, el nen per fi s’aplicava, prenia apunts, i ara sí, assumia els conceptes ara que els hi repetien, i somreia a la mestra, responia a la mestra quan la mestra li preguntava, i agraïa que haguessin pintat l’aula amb els colors de l’arc de Sant Martí, allò donava vida a l’entorn i el motivava a aprendre i a deixar de perdre el temps amb el llapis i el paper. Res a veure amb el curs anterior, on vas a parar. Fins i tot un dia el nen va dir a la tutora, i després a les altres mestres, que estava molt bé la novetat d’aquell gerro amb orquídies a la taula, que l’aula ja no era la mateixa, que allò era tota una altra cosa, que aquell curs estaven encantadores elles, les mestres, i fins i tot encantadors els mestres i encantadors els nous companys de classe, i que havia descobert que els mestres ensenyaven com els àngels oraculars, que no entenia com el curs anterior no se n’havia adonat, i d’alguna manera ara es disculpava. El nen també va informar a la tutora, la dona ja amb una edat però encara estava com volia, que li esqueia molt el vestit vermell, que amb el nou vestit escotat que duia aquell matí d’octubre estava irresistible i que llàstima que ell no tingués seixanta anys més. La tutora va somriure, coqueta, i li va respondre que l’havia comprat a les rebaixes perquè a ella qualsevol cosa li esqueia, perquè tenia bon tipus, des de sempre m’ho han dit els homes, i el nen li va preguntar si només els homes, si només li deien allò els homes, i la tutora va somriure, el nen no va saber per què, però la tutora va somriure. Aquell curs el nen repetidor va treure les millors notes de la classe i amb diferència, i en acabar l’últim trimestre la tutora va fer venir els pares per felicitar-los, amb el nen present al despatx. El nen no somreia, probablement trist perquè s’havia acabat el curs. Somreien els pares, que van felicitar la tutora per l’encert d’haver fet repetir el nen.

Aviat l’escola va ser un referent a la ciutat, després a la regió i finalment a l’Estat, que va distingir l’escola amb no sé quin premi honorífic que es van inventar per a l’ocasió, i ben aviat, vista l’eficiència, l’Estat va animar les escoles del país a fer repetir cursos als alumnes, fins que va passar que els alumnes de tercer tenien l’edat dels alumnes de quart i els alumnes de quart l’edat dels alumnes de cinquè, etcètera, i al cap d’uns anys, davant l’èxit de la repetició de cursos, tots els alumnes de primer de primària tenien quaranta anys, i així de passada va desaparèixer l’atur al país entre els menors de quaranta anys, i tots els alumnes sortien preparats de les escoles i el país mostrava un nivell d’excel·lència acadèmica bestial, envejat per Finlàndia, Suïssa i Canadà, amb el nen dibuixant convertit en tot un home de profit treballant en un banc a la Diagonal, encolomant accions preferents als iaios, fent feliços als iaios i no tant iaios, preferència total per a ells, fent-los sentir com déus en un edifici magnífic amb catifa vermella i perfumat i tot, el nen que ja no era nen i l’edifici, tot, tot perfumat, el país sencer perfumat, i de tant en tant l’home de profit mirant-se a casa, nostàlgic, els dibuixos que dibuixava de petit a classe, i pensant, entre somrient i penedit, en com havia fet patir als pares i als mestres, la tutora inclosa, la tutora del vestit vermell.