Un clàssic

Al bar de la universitat, al penúltim curs de carrera vaig participar en una discussió sobre teatre amb uns companys de classe, per dir-ho així, una discussió que jo no entenia però hi vaig ficar cullerada com si l’entengués perquè, com que no veia la discussió enlloc però sóc educat i cordial i tal, em vaig sentir empès a participar d’allò que em semblava una no-discussió.

Parlaven de Shakespeare, de l’Otel·lo de Shakespeare i jo vaig opinar que l‘Otello era una obra per ser llegida, només llegida, en cap cas representada, tal com entenc que totes les obres de teatre que mereixen ser llegides en cap cas no s’han de veure representades. Una bona obra, Otel·lo, com la majoria d’obres de Shakespeare, no pas totes, perquè hi ha obres de Shakespeare que em fan venir son i m’agafen ganes de llegir Christopher Marlowe i d’afirmar inopinadament, mentre m’adormo, el tòpic que Marlowe va ser el negre de Shakespeare, i que Shakespeare de fet no va escriure mitja línia perquè tota la pencada la va fer el jove Marlowe, un fenomen en Marlowe i una merda en Shakespeare, i tal. Naturalment, Marlowe m’agradava, i tant com Shakespeare, però vaig dir això, vaig deixar anar aquesta merda i es va fer el silenci. Els vaig dir que no passava res perquè només m’agradés llegir les obres de teatre però no veure-les representades, i que no passava res si m’avorrien algunes obres de Shakespeare, perquè al capdavall a ells també els podia avorrir Shakespeare, però no ho confessaven només perquè els havien ficat al cap amb trepant que Shakespeare era Déu nostru senyor baixat del cel a la terra per il·luminar-nos amb la seva dramatúrgia divina.

A partir d’aquí em van excloure de la conversa, no sé si perquè em deixaven per ximplet o perquè no els va agradar el que els vaig dir, o per les dues coses, tant se val, el cas és que no m’ho van discutir. Em passa sovint, això, que dic coses i no me les discuteixen, i és una meravella, aleshores de sobte la gent em sembla una meravella i em reconcilio amb la humanitat. M’agrada la gent quan no em discuteix, em permeten fer-me la il·lusió que són raonables. Però hi ha una cosa que encara m'agrada més, i és quan em discuteixen i un cop a l'any em demostren que vaig equivocat. Aleshores, a fe que tinc un orgasme sobtat, una reacció inoportuna i indecorosa i molt compromesa, com us en podeu fer càrrec. Una reacció que, enrojolat, m'esforço a dissimular i no em permet gaudir plenament del gloriós moment com mereixeria. Una merda, vaja.  

Després, quan vaig decidir tornar a intervenir els vaig dir que a mi el teatre representat em provoca vergonya aliena, que mai m’ha agradat el teatre, que m’horroritza el teatre, que el teatre només és el pàbul perfecte per als actors egòlatres que només busquen ser el centre d’atenció i l’aplaudiment al final de l’obra, i sortir de l’escenari i tornar-hi a entrar fins a deu o mil cops, si pogués ser, fent una reverència suposadament en agraïment al públic però que és en realitat en agraïment a si mateixos, una reverència que és una medalla que es posen mentre se’ls eixampla el pit, mentre la ridícula vanitat els eixampla el cor, se senten als núvols, efímerament als núvols del seu deliri vacu, i en el deliri estan encantats de la vida mentre la vida es fot d’ells, els marceix en la seva insignificant vanitat, la seva vanitat totalment aliena al ridícul que acaben de fer al llarg de l’obra amb les seves ridícules, petulants, insofribles declamacions totalment alienes a la veritat, a la vida que pretenen destil·lar les obres teatrals decents, entre les quals algunes de Shakespeare. Les obres que als actors i al seguici babau de pseudointel·lectuals pastanagues els importen una merda; les obres que sovint ni entenen ni volen entendre, només els interessa poder dir que és “un Shakespeare”, així, amb l’article indeterminat, sobretot l’article indeterminat, que queda molt intel·lectual i alhora indicador que ets del rotllo, del gremi dels artistes, que ets un paio guai i tal.  En fi. Els vaig dir això, convençut que també a ells, els meus companys, per dir-ho així, els importava una merda Shakespeare i el teatre, i tot allò era només, com passa amb els actors, un filó, el teatre i Shakespeare eren una mera excusa per poder gallejar d’intel·lectuals entre ells, ja veus quina estupidesa, quina cosa més absurda tot de galls gallejant entre ells, sense ni tan sols mitja gallina per tenir si més no mig miserable motiu per gallejar.

Arran d’aquest comentari meu van començar a discutir entre ells si el teatre s’havia només de veure representat, fins que a la fi un d’ells, ja totalment llançat, va dir que s’haurien de prohibir les lectures teatrals, i tot seguit va rebre l’aprovació de la majoria. Aleshores sí que vaig saltar com una molla per negar aquest intolerable atemptat a l’intel·lecte i el bon gust. Per aquí no hi passo, vaig pensar, això és massa i per aquí sí que no hi passo. Els vaig dir que el teatre només tenia credibilitat en la seva lectura, mai en la seva artificiosa, falsa i vergonyant representació ja des de la base del seu format, amb aquells decorats xarons, per sofisticats que es pretenguin, i precisament per aquesta voluntat de sofisticació encara més xarons. Els vaig dir que només havien de veure els pets inflats analfabets que representen les obres de Shakespeare i com, els que no són analfabets, són uns pets inflats que et fan venir ganes de no haver anat al teatre i et fan dir gràcies a l’esperit sant per haver llegit l’obra abans d’anar al teatre, perquè d’haver-ho fet després de veure la representació no hi hauria manera d’agafar l’obra.

Potser dues setmanes després, la professora de l’assignatura de teatre anglès em va demanar que recités de memòria davant la classe un passatge d’una obra de Shakespeare. De memòria. No m’ho podia creure. Vaig quedar mut, i al meu silenci es va afegir el silenci tallant de la resta de companys, per dir-ho així, fins que a la fi vaig obrir la boca, declamant, declamant petulantment per estar a l’altura teatral, declamant en anglès adreçant-me a la catedràtica i dient-li do you really mean it? Why should I remember any of Shakespeare’s passages? Are you sure Shakespeare would want me to recite any of his passages? Who do you take Shakespeare for? La professora, visiblement ofesa, va agreujar el semblant i amb els ulls encesos i cremant-li el pàncrees va fer que sí amb el cap com dient-me, i tant que sí!, i tant, que hauries de saber de memòria el memorable passatge de Shakespeare!, i tant, que Shakespeare voldria que recitessis de memòria un dels seus famosos passatges! En fi. Com que no vaig dir res més, la dona va demanar a un altre alumne que, si us plau, m’il·lustrés recitant de memòria davant la classe el passatge de Shakespeare que jo, per a vergonya de la humanitat, havia estat incapaç de recitar. L’alumne va començar a recitar cofoi Shakespeare. Es notava que era el seu moment de glòria i que no el pensava desaprofitar. Se sabia el passatge a la perfecció i ens ho feia notar en la declamació, una declamació perfecta, perfecta, tan perfecta que em va fer enrojolar de vergonya. L’alumne exemplar, amic de la humanitat, era un dels companys de classe, per dir-ho així, amb qui havia tingut aquella discussió al bar de la universitat.