Una joventut

Recordo amb pena la meva joventut penosa i, simbòlicament, els seus caps d’any. Eren un fastigueig, els caps d’any, un autèntic homenatge a l’absurd, a l’avorriment, el paradigma de joventut malbaratada com una taronja llençada sense esprémer. La buidor absoluta de la meva joventut, l’esperança dubtosa que les coses no fossin tan merdoses com ja les veia aleshores amb tanta misèria humana, i com de fet ja les veia als quatre anys. La falsedat, la mediocritat, la imbecil·litat extrema. No m’ho podia creure, i jo insistia en l’esperança i passava el que passava, que feia preguntes per mirar de trobar una resposta inesperada i concloent que m’enderroqués les intolerables percepcions i les vacil·lants opinions que el temps, lamentablement, es va encarregar de corroborar-me. Recordo anar algun cop a la discoteca i haver preguntat a uns quants individus si de debò els agradava el gintònic que es prenien tot cofois, recolzats a la barra amb el got a la mà. M’intrigava allò del gintònic. No em contestaven, somreien, i quan els insistia continuaven somrient. No m’ho podia creure i un dia vaig suggerir a un paio que em passava un pam i mig, un mascle molt mascle potser un parell d’anys més gran que jo, que per què no demanava un got de tub, anava al lavabo i l’omplia d’aigua de l’aixeta, que faria el mateix efecte, patiria menys en beure, li sortiria de franc i podria fer igualment el merda. No recordo què em va respondre, si és que em va respondre res. Tant se val. Almenys no em va trencar la cara. Això ho recordaria.  

A disset anys vaig escriure un conte en espanyol per a un premi de l’institut que vaig guanyar perquè no costava gens guanyar-lo, cap problema, de la mateixa manera que ara no costa gens guanyar cap premi net d’aquest país brut, cap premi net i amb un jurat mig alfabetitzat, s’entén, perquè tret d’alguna excepció que em fa pessigar-me i emborratxar-me d’alegria en descobrir-la, els escrivents que llegeixo no valen res, llegeixo i llegeixo i no valen res, em cauen els collons a terra quan llegeixo la merda que escriuen, tot tan mancat d’ànima, de la més mínima elevació, d’intenció, de glòria, només buidor i falsedat i aparador, plàstic, cap veritat, no hi ha res, res de res, tret d’insofrible afectació, poca vergonya i molta vanitat. En fi. Deia que l’hivern de 1988 vaig escriure el conte en espanyol i em vaig proposar guanyar amb aquella història sobre la claveguera on estem ficats, i tot només per fotre la professora de literatura catalana, una dona que s’indignava per tot de temes socials, s’encenia tota sola per les injustícies socials, menys curiosament per la ineptitud antològica de les seves classes, és a dir: menys pel pitjor crim social imaginable. La dona no m’estimava gaire perquè jo, com d’altres companys, venia d’una escola catalana i a classe hi havia personal espanyol i em passava l’hora de literatura catalana distraient-me jugant a marejar-me la cigala sense adonar-me’n, sovint sense ni adonar-me’n, o jugant a vaixells amb l’amic David, l’únic que encara conservo d’aquella època. En David sempre, sempre, sempre, em guanyava als vaixells. Encara no entenc per què, però en aquell joc d’atzar sempre em va guanyar. No el vaig guanyar ni un sol cop. Ni-un-sol-cop.  

No és que a la professora l’emprenyés que jo em toqués la cigala o jugués a vaixells, tot i que això —dels vaixells— és el que ella oficialment em deia, sinó que de fet la irritava que aprovés els exàmens sense fotre cop —això no m’ho deia. Per això me’ls suspenia. Jo no els suspenia, ella me’ls suspenia, la mala puta. No ho oblidaré mai. Havia de patir per aprovar, si no em veia esforçar-me no estava contenta, no sé per què però no estava contenta. La dona pertanyia a la generació dels destruïts, autèntics psicòtics no tipificats pel país, i es comprèn, perquè, de tipificar-se, no hi hauria pressupost ni prou espai al país per a psiquiàtrics. Parlo de la majoria dels que avui tenen més de seixanta anys. La dona era dels enganyats pel psicòpata de la veu aflautada i per la inefable comitiva d’enviats de Déu, malgrat que la majoria d’enganyats es declarin antifranquistes i ateus amb babau cofoisme. La professora era de la generació d’aquells que, encara que soni un vals, s’entossudeixen a ballar el rock and roll per demostrar i demostrar-se que s’esforcen. La suor per a ells sempre ha estat important. Ignoren les saunes. En fi. 

Recordo amb pena entrar a Titus, la mítica discoteca badalonina arran de mar, enderrocada ja fa anys. Entrava algun cop a aquella discoteca sense saber per què, només perquè tothom hi entrava i jo volia saber per què hi entraven i em rebentava que tothom hi entrés com la cosa més natural del món sense que jo sabés el perquè d’aquella naturalitat que a mi em semblava justament infranatural. Era tot un misteri que només anys després vaig desvelar a còpia d’esforçades reflexions. Anaven a la discoteca convençuts que allà s’ho passaven bé, o sigui ignorant que s’avorrien com ostres. S’avorrien i no s’adonaven que s’avorrien, al contrari, vet-ho aquí. Increïble. Fascinant. He dit que ho vaig desvelar, però això no vol dir que ho comprengués. Només ho vaig entendre, i és avui que continuo només entenent-ho, com tantes coses de la gent que entenc però no comprenc ni comprendré mai.  

Ara penso que haver tingut una joventut penosa va ser un avantatge, tota una inversió de futur. És molt dur, però ho recomano. D’adult em costa tenir motius per a la nostàlgia, i com que no en tinc me’ls invento, només una mica però me’ls invento adornant el passat en un exercici d’autoengany obligat per poder tirar endavant la miserable existència. És la imbecil·litat imprescindible del desgraciat. En fi. Una joventut de merda és la millor morfina per afrontar l’envelliment amb sana resignació, mentre observes els joves sense sentir gens d’enveja, al contrari, els planyo pels anys d’inutilitat que els esperen. Però si bé el problema no és la nostàlgia, t’assalta una ràbia indescriptible. La ràbia d’una joventut pitjor que perduda: malbaratada. Allò imaginat d’algú que vessava de vida, que maldava il·lusionat per esprémer-la sabent en el fons que tot era inútil. Segons com, en pensar-hi, encès per la ràbia recordant aquell inevitable malbaratament vital de fa prop de trenta anys, em sento mort en vida. I així, mort, vaig vivint.