Cultura de la frivolitat

Rellegeixo l’article del professor i crític Joan M. Minguet publicat el passat mes de juny al digital http://www.nuvol.com/noticies/bibiana-ballbe-com-a-simptoma-la-cultura-de-la-riota/, que tanta polèmica va suscitar, i no és d’estranyar-se, perquè en aquest país hipòcrita la veritat no revelada suscita polèmica quan rarament algú la revela, cosa que fa que desaparegui la hipocresia que en principi la provoca i que finalment es tracti d’estupidesa en el seu nivell més refinat, és a dir: d’una polèmica sincera, d’un escàndol real entre els catalans. En canvi, jo no eliminaria ni una sola coma de l’article esmentat. L’obvietat que exposa l’articulista sobre la frivolitat en el tractament de la cultura a casa nostra és tan aclaparadora que, de fet, em resulta violent que hagi calgut escriure un article, i encara més que hi hagi qui discuteixi l’obvietat, cosa que lamentablement justifica la raó de ser de l’article en qüestió.

Que en aquest pseudopaís la cultura importa mitja merda és un fet que no caldria esmentar, si no fos justament perquè en aquest país la cultura importa mitja merda i bé algú ho ha de dir encara que no serveixi de res dir-ho, perquè com deia el gran Manuel de Pedrolo, “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”, un lema que, per cert, menfotista —en realitat bon minyó— com és el personal català, és contínuament menyspreat amb el mig somriure propi dels mediocres, en nom d’un bon rotllo cretí que no és més que vulgar submissió de poble imbècil, adotzenat.

Com a mascle heterosexual dec ser una mica estrany, perquè dec ser l’únic a tot Catalunya a qui la noia Ballbè destrempa. Cada cop que la veig sento que em baixen les defenses, que la sang em deixa de bullir. M’horroritza el seu capteniment, la seva veu escardada, cridanera, atabaladora, la seva conyeta barata, previsible, pija, banal, pur safareig hipòcrita de terrassa un diumenge de bon temps. Però encara m’horroritza més que formi part de la capelleta que talla el bacallà en el món mediàtic pseudocultural català i que, a sobre, hi hagi una àmplia colla de babaus-claca que justifiquin la manera bonrotllista de fer de la colla pessigolla, en considerar-la positiva per a la divulgació de la cultura en contraposició de l’elitisme, que es veu que no ajuda gens a l’expansió cultural, segons diuen, i si ho diuen suposo que és perquè la cultura requereix un esforç, una cosa intolerable d’assumir per aquells a qui se suposa que se’ls ha d’introduir el cuquet de la cultura. Bé, més enllà d’aquest detall, em nego a replicar el posicionament dels amants de la frivoli... de la simpàtica divulgació. En fi. Em fa mandra haver de replicar imbecil·litats, i ja ho fa en Minguet en el seu necessari article, cosa que li hem d’agrair.

Val a dir, però, que el súmmum de l’horror se l’emporta al meu entendre —sentir— la comèdia vergonyant aquesta de l’any Espriu, en un país amb un nivell d’analfabetisme funcional tan elevat que, combinat amb la seva nul·la autoestima, tal com es demostra en el seu desconeixement total dels seus personatges més conspicus, fa que això de l’any Espriu resulti una impostació, una falsedat tan ridícula que dir que provoca vergonya aliena és gairebé com no dir res, de tan curt com queda. Ai, aquelles sentències de l’Espriu, tot d’una convertit en Déu 2013, aquelles reflexions suposadament sàvies perquè les diu Déu 2013, unes frases que veig i llegeixo als mitjans sense que vingui a tomb, però tant se val, la qüestió és fer veure que som cultes —el provincianisme és així. Ai, quina ridiculesa anar tot d’una de poble culte, quan el lector mitjà català no sap ni on té la mà dreta. Ai, aquesta certesa que l’any que ve ja ni Déu es recordarà d’Espriu, i tal dia farà un any. Ai, com pateixo quan al telenotícies omplen quota un cop a la setmana parlant cinc minuts sobre art i d’allò que en diuen pomposament nous creadors, abans que els nous creadors caiguin en l’oblit més ignominiós perquè la cultura importa de fet aquí mitja merda, i just després que ens expliquin amb pels i senyals les característiques del nou pet que s’ha tirat Messi a l’entrenament. Ai, com pateixo veient la cruel preocupació dels mestres maldant per ensenyar a llegir uns alumnes que, com més entenguin de què tracta la pel·lícula, més confusos i desgraciats seran perquè res no se’ls permetrà canviar. Ai, que malament em sento, havent parlat de la Ballbè, contribuint a alimentar la seva condició de mediàtica.