Dos suïcides

Sempre he admirat els suïcides. Els suïcides lúcids, vull dir, no pas els bojos, aquests per al cas em són indiferents, i per això no és estrany que sempre m’allunyi dels subnormals que critiquen el suïcidi; aquells que el menyspreen titllant-lo d’acte de covardia o de bogeria, així, en general, i es queden tan amples; aquells que ni l’han tastat, el suïcidi, ni s’espera que ho facin. I afegeixo que aquells que seria desitjable que ho fessin, i així segur que respiraríem tots millor.

Stefan Zweig és un dels meus escriptors de capçalera. Es va suïcidar el 1942 a 60 anys amb la seva dona en el seu exili al Brasil, i no pas perquè estigués materialment desesperat ni perquè la seva vida corregués cap perill, si més no immediat, que el motivés al suïcidi. Zweig se suïcida per l’ideal d’una Europa que, amb el triomf del nazisme, considera morta, moralment i cultural devastada i sense esperança de recuperació. Zweig, però, ja avisava, amarant la seva visió del passat europeu amb melangia el 1929 a Viatge al passat.

L’austríac tenia uns collons com un toro, vaja, i la dona, Charlotte Elizabeth Altmann, uns enormes ovaris en la devoció pel seu marit. A cap dels dos no els va caldre ni la desesperació ni la bogeria per a suïcidar-se; els dos es van suïcidar no només des de la mera racionalitat, sinó d’allò molt més elevat encara que és la lucidesa. Va ser un acte premeditat, des de la intel·ligència i voluntari. La raó es va imposar a l’emoció. La por no va tenir res a pelar davant la ment. Van ser suïcidis que partien des de la civilització, des d’allò que a alguns ens diferencia dels animals. Però compte, no té res a veure amb cap encert o error en la decisió. Aquest aspecte deixem-lo a la subjectivitat, perquè no és això el que aquí valoro, sinó la mort per un ideal, la mort provocada per la necessitat de dignitat, d’una dignitat que va més enllà del suïcida en abastar tota la humanitat —humanisme—, que segons els dos suïcides estava dada i beneïda. Em trec el barret.

Sempre pontifiquen sobre el suïcidi els que estan amarats de catolicisme i no ho saben; els covards que, com a tals, no reconeixen en públic —sovint ni en la intimitat d’un mateix— que ho són; els que no tenen puta idea del que significa pensar, i no pas perquè hagin d’arribar precisament a la conclusió del suïcidi; els que no es pregunten què hi fan, aquí, i de fet ni tan sols el sentit de la vida que porten; els que no poden saber el que és estimar, atès que comencen per no estimar ni la seva pròpia vida en no procurar agafar-ne les regnes. I sempre m’ha fet molta gràcia, per no dir pena, veure la reacció d’aquesta plaga davant el suïcidi d’algú considerat socialment com a inqüestionable, com ara Zweig, amb independència naturalment que no s’hagin mai molestat a saber per què és inqüestionable. Aleshores fan cara de sorpresa, però no opinen. No opinen perquè no poden, perquè el que dirien automàticament si no es tractés d’un inqüestionable és que està boig, que aquest paio està boig i era d’esperar que acabés d’aquesta manera, o sigui malament, no dubtarien a afirmar que malament: no dubtarien a condemnar el suïcida, ergo el suïcidi en general, i ho farien segons el seu inconscient manual catòlic.

Però que no opinin perquè no poden no significa que tampoc, malgrat l’evidència del suïcidi d’un home conspicu justament per la seva lucidesa traduïda en el seu art d’escriure, els faci reflexionar el més mínim sobre les causes del suïcidi i, doncs, unes raons que com a mínim haurien de fer el suïcidi respectable i no casos menyspreables de frenopàtic. El que fan és limitar-se a girar pàgina, com si el suïcidi de l’inqüestionable no s’hagués produït, de la mateixa manera exacta amb què, per cert, es despatxa justament el nazisme: com un fet sorprenent d’una època sorprenent amb uns alemanys sorprenents; com un fet que —i això és l’únic que sembla importar-los— “s’ha d’evitar que es torni a repetir”, repeteixen com lloros. I sí, és clar, no hi ha dubte que s’ha d’evitar que es torni a repetir, però com que no s’han entès en absolut les causes del per què s’ha produït, indefectiblement es torna a produir, i amb el vist-i-plau del populatxo, és a dir: dels mateixos que repeteixen com lloros “s’ha d’evitar que es torni a produir”, aquesta estúpida i al capdavall letal lletania.

Llegiu Zweig, per exemple la imprescindible novel·la breu Carta d’una desconeguda, o la també deliciosa Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. I després, penseu en el suïcidi de Zweig. Penseu en el suïcidi, i després no us aconsellaré que l’eviteu, ni tampoc el contrari. Això serà cosa vostra.