e-cigs

Era inevitable. Passejant per Barcelona vaig veure ara una botiga de cigarrets electrònics, ara una altra i després una altra i una altra en potser tres-cents metres, no exagero, i era inevitable que m’hi enganxés, que m’enganxés als e-cigs, tal com en diuen, i així, vaig pensar, així quan estigui de moda  la nova joguina ja no aniré peix en el tema, sabré fumar com ningú e-cigs i pronunciaré com ningú e-cigs perquè aviat ningú no serà ningú si no fuma e-cigs i pronuncia amb perfecte anglès e-cigs. No havia fumat mai a la vida però ara fumo e-cigs com un desesperat, li vaig agafar el gust a la mica de nicotina de l’e-cig i a tenir un cigar a la mà i a anar traient tot el dia fum per la boca, fum que és vapor, no us penseu, i m’he acostumat al cartutx amb líquid de recanvi de l’e-cig i a fumar, perquè després passa el que passa, que comences per un e-cig i acabes necessitant fumar tabac com Déu mana, de manera que ara consumeixo e-cig i, a més, Marlboro i Winston i Ducados, tot i que no sé mai si triar el ros o el negre, m’ho combino, ros i negre, negre i ros. I últimament fumo també havans, havans no pas de l’Havana sinó una merda d’havans amb la merda que em permet el meu sou. No són autèntics havans però m’agrada anar a l’estanc i demanar un cigar, posi’m un cigar, el més barat que tingui, i pensar en els havans. I pipa, ara fumo també amb pipa i m’he apuntat al selecte i elegant club de fumadors de pipa. Primer hi havia reticències a admetre’m, però amb insistència addicta doncs mira, i tot gràcies als beneficis de l’e-cig. A sobre, col·laboro a donar feina als estancs i a les botigues d’e-cigs, que en els temps que corren per poc que es pugui s’ha de ser solidari, no sé, dic jo.
 
Quan vaig comprar el meu e-cig el senyor de l’establiment em va ensenyar tota mena d’e-cigs i em va dir miri, amb aquest quan inhali se li encendrà la punta de color verd, amb aquest de color blau i amb aquest altre de color taronja, i com que em devia veure amb cara d’estupefacció em va mirar d’aclarir que era per tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal, normal, va dir. Com que naturalment no vaig entendre res, vaig dir-li miri, posi’m el de la punta lluminosa taronja, i em va dir amb un lleu esbufec a penes dissimulat que vostè mateix, però que el blau, que el e-cig de la punta blava tenia molta sortida. Jo li vaig dir que era natural, que tenia raó, que la gent volia tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal tal com bé m’ha dit, però miri, a mi m’agrada més el color taronja, no sóc un barrufet i m’agrada el de la punta taronja, o sigui que posi’m un e-cig amb la punta lluminosa de color taronja. El venedor va somriure i va fer el gest de voler embolicar el meu e-cig, però el vaig aturar amb un gest amb la mà, un gest brusc, brusc per força però cordial, cordial en justa correspondència amb el tracte cordial que em dispensava el cordial venedor malgrat haver-me pres per barrufet, el vaig aturar i li vaig dir que me l’enduia posat, que me l’enduia a la boca, que estava impacient per ser dels primers a lluir un e-cig. L’home em va dir com vulgui, concretament como quiera i amb accent espanyol, vaig pagar i me’n vaig anar i em va agradar sortir al carrer fet tot un tren de vapor, lliure, sense via ferroviària que em limités, al meu lliure albir deixant anar vapor per tot arreu com un tren de vapor lliure i empudegant a Déu i sa mare amb aquell aroma de fruites del bosc, una ferum deliciosament empudegadora que aviat farà que la ciutat sembli un prat d’alta muntanya en plena primavera a l’alba, amb la rosada. Una delícia.

La gent em mirava i pensava d’aquí a poc temps no em mirareu perquè tots anireu amb un e-cig a la boca, vet-ho aquí, però només jo sabré que he estat dels pioners a fer servir l’invent. I ara cada vegada que veig un fumador d’e-cig em fa ràbia perquè penso ja no sóc tan únic, cada cop hi ha més gent que fuma e-cigs, però sé que jo he estat dels pioners. I quan tot Déu fumi e-cigs pensaré sí, sí, però jo vaig ser el pioner de la moda, vet-ho aquí. Cada dia la gent em mira menys perquè cada cop més la gent fuma e-cigs, i sobretot val a dir que no em miren perquè m’estic més dins de l’hospital que a fora. M’ofego, tinc bronquitis i un enfisema i no sé quantes hòsties més juntes als pulmons, perquè va començar amb un pulmó i ara es veu que també m’afecta l’altre i estic en tractament i de tant en tant quan m’ofego m’ingressen i m’hi estic uns dies i el metge i les infermeres fan mala cara quan em veuen perquè sóc incapaç de deixar el tabac. I sé que un dia em diran que estic curat, serà mentida i així em mataran, me’ls miro a la cara i veig en ells els meus sicaris, perquè sé que seran ells els qui un dia em mataran, i sé que aquest dia no trigarà a arribar.