Xampany

M’estava parlant de l’educació, de l’ètica i de no sé què dels valors, que cal tenir valors, que els valors són bàsics i s’han de recuperar els valors i tal, i jo no entenia res perquè no he entès mai què és l’educació ni l’ètica ni els valors ni cap de les coses que em deia, cap ni una ni mitja, només he entès —suposo— L’educació sentimental de Flaubert, però això és tota una altra cosa —suposo. Només he entès, pensava jo mentre ell m’etzibava el seu monòleg sense respirar, sense deixar-me intervenir, sense que jo li hagués demanat que me’n parlés, només he entès que no sé què és l’educació perquè a la gent no se l’educa, se l’ensinistra, a la gent se l’ha ensinistrat sempre com als gossos i per això m’agraden tant els programes d’ensinistrament de gossos, perquè els etòlegs no ensinistren els gossos, ensinistren els amos dels gossos, ensinistren a la gent perquè ensinistrin els gossos, i l’ensinistren sense que se n’adoni, com als gossos, exactament com als gossos, vet-ho aquí.

I m’estava garlant sobre l’ètica i jo no entenia res i al final m’avorria i per matar el temps pensava s’ha de ser imbècil per creure en això de l’ètica, quina religió deu ser aquesta de l’ètica que en aquest món deliciosament laic i lliure ni Déu no practica, no entenc què collons és això de l’ètica. I mentre em xerrava, de vegades a un pam de la cara, no sé per què, però cada cop més vehement el seu monòleg a un pam de la meva cara, vaig recordar que a l’institut vaig tenir un professor d’ètica que no es presentava a la meitat de les classes i no avisava mai quan no tenia intenció de presentar-se. Vaig pensar que als meus catorze anys aquell professor em va donar la millor lliçó d’ètica. Si ni ell mateix sabia què era l’ètica encara menys ho podia saber jo, i aquesta era la lliçó, vaig pensar mentre ell, el del monòleg m’escopia maleducadament i sense ètica el seu rotllo sobre ètica. Vaig pensar en els meus catorze anys i en com vaig aprovar amb excel·lent l’assignatura d’ètica sense haver entès ni què significava l’ètica, i aleshores, vull dir ja als catorze anys, sorprès de la bona nota d’ètica, vaig pensar que aquell professor era un savi i havia descobert, d’alguna manera havia descobert —perquè jo l’últim que hauria escrit a l’examen d’ètica era que no tenia ni fava de què significava l’ètica—, no sé com, ell havia copsat que jo havia copsat què significava l’ètica, jo ho havia entès gràcies a les seves alegres i contínues absències a classe. El contrari d’allò havia de ser l’ètica, però només això: el contrari d’allò. Continuava sense saber què era l’ètica, perquè l’ètica era indefinible, era només el contrari de les absències a classe del savi professor d’ètica, una aproximació, l’ètica era per a la meva comprensió, si més no, només una qüestió aproximativa.

Després, quan va haver acabat el seu monòleg va fer-ho en sec. La verborrea té aquestes coses. Quan algú talla el seu discurs en sec i se’n va sense ni dir adéu és perquè està cansat de xerrar, ja ha ejaculat sobre teu i se’n va, se’n va sense netejar res, ja t’apanyaràs, i ell havia ejaculat sobre meu i ni tan sols va pensar ja t’apanyaràs. I em vaig sentir idiota per haver-lo aguantat educadament, i em vaig sentir brut, llefiscosament brut, i així vaig fer cap a casa fent-me fàstic, sentint-me com una meuca amb escrúpols, i em vaig escarxofar al sofà, esgotat de tant monòleg mal educat sobre l’educació i l’ètica i els valors i bla bla..

No vaig descansar, escarxofat al sofà tampoc no vaig poder descansar perquè a la tele sortia el tal Rafel Nadal, no pas el simpàtic tenista espanyol, sinó aquell home amb barba mig blanca mig negra, en Nadal dels Nadal gironins que són vuit-cents germans. I en Rafa, que així és com l’anomenen els de la colla pessigolla perquè queda més proper i guai i així deixes clar que ets de la colla pessigolla si l’anomenes així, Rafa en comptes de Rafel, doncs en Rafel Nadal, l’antic periodista a qui ara tot d’una als seus seixanta anys presentaven com a escriptor-i-periodista suposo que arran d’haver guanyat o aconseguit un premi amb l’anterior novel·la que, per la seva qualitat li va merèixer moltes i, doncs, merescudes vendes, en Nadal presentava nou llibre i el llibre tractava del xampany, deia, i em va agradar que ho digués perquè a mi el xampany m’agrada molt.

Després d’allò del xampany va parlar de l’esforç i del suport que cal donar als febles, i en parlar dels febles em va commoure, a fe que em va commoure, potser perquè inconscientment sabia que en Rafel és un home fet a si mateix fins al punt que no el van parir, es va parir. El cas és que no sé per què però va parlar-ne, va parlar dels febles, que la policia ha de defensar els febles, i de la meritocràcia, sí, també va fer esment a la meritocràcia amb el semblant seriós i el to de veu seriós i la barba mig blanca mig negra que li conferia seriositat, i va parlar de l’afavoriment dels febles i tal, després que el presentessin com l’escriptor-i-periodista Nadal.

I després de commoure’m i tot seguit d’emprenyar-me com un mico i de clamar per la necessitat de justícia ètica —tot i no saber què és l’ètica ni la justícia— i d’una policia intel·lectual que irrompés al plató i detingués l’indigent mental i meritocràtic i ètic i valuós Nadal, vaig pensar, per fi vaig pensar amb més calma i honorant el personatge, que allò era un senyal, jo que no crec en els senyals, però vaig pensar que allò devia ser un senyal que em confirmava el principi de l’ètica, el coneixement de l’ètica per negació que m’havia ensenyat magistralment el meu professor d’ètica als catorze anys. El bon Rafel Nadal, el recent i flamant escriptor-i-periodista m’estava donant una lliçó d’ètica, i vaig pensar compraràs el seu llibre, aquest home és un mestre, el teu altre mestre tants anys després, i compraràs el seu llibre, ja ho crec, que el compraràs, demà mateix, el compraràs. Estava ansiós, veritablement neguitós perquè arribés l’endemà, perquè passessin de pressa les sobreres hores nocturnes i sortir i comprar i llegir el llibre del xampany, del xampany que tant m’agrada.