No et passarà res

Sempre que baixo a Badalona aparco a l’esplanada de davant del camp de futbol del club principal de la ciutat, al costat de l’autopista, i després per anar al centre a peu faig drecera travessant el cementiri vell. La drecera m’importa en realitat poc, és el pretext per trepitjar el cementiri. Sempre m’han agradat els cementiris, un monument a la inutilitat que en mi actua com un bàlsam, vet-ho aquí. Un cementiri reuneix tots els requisits que tristament em satisfan. Sóc un paio pèssim i no hi ha res que m’alegri més que una font de tristesa tan potent com un cementiri, amb el seu silenci, les seves corones de flors pansides, els seus ruscs espantosos de nínxols, els seus inútils i decadents panteons coberts de verdet aquí i allà, màxim exponent de la vanitat inútil dels homes, els homes que malden estúpidament per marcar paquet social fins i tot pensant en quan seran cendra, quan ja no seran, com si mirar de mantenir el seu estatus en el no-res a través de la matèria opulent del panteó els dotés d’immortalitat. Fins aquí arriba la intolerància a la idea de la mort, a la intranscendència. Fins aquí arriba l’insuportable reconeixement inconscient de la nostra insignificança. I com més panteons i més esglésies trepitgen els subnormals que aspiren a tenir el seu panteó per a l’eternitat, més evidencien justament el seu reconeixement de la inutilitat dels panteons i de l’església davant el no-res que els espera. Per això sempre he vist en la gran majoria de creients uns ateus acèrrims, persones que no sortiran mai de l’armari i continuaran resant cada cop que entren en una església. Com més por inconfessada tenen davant la mort, més creients són; com més reconeixement silenciat del seu anul·lador destí, més escarafalls supersticiosos, delirants, fan. La por mou muntanyes i construeix panteons i esglésies i el Vaticà. Per això no és estrany que alguns en visquin. La mare que els va parir, als vividors de la por.

M’hi sento bé, en els cementiris, sobretot en el cementiri vell de Badalona que tan bé conec, ni massa gran ni massa petit, i una mica laberíntic, com la majoria de cementiris. Una delícia, els cementiris. Un petit univers, el cementiri vell, pura fantasia. Racó de pau, l’únic lloc on pots estar envoltat de gent sense haver de patir perquè et fotin la cartera ni haver de trepitjar escopinades ni notar punxades al ventre en sentir les contínues imbecil·litats quotidianes. Als cementiris es demostra que la humanitat pot conviure en pau i harmonia, ni que sigui perquè els homes són morts. El cementiri és per a mi el més semblant al paradís. Tot està en ordre, hi ha silenci absolut, només trencat pel refilar dels ocellets en els xiprers i de les ràfegues d’aire, quan en fa. No hi veus ningú tret del dia de Tots Sants, el dia de l’any que em prohibeixo trepitjar cap cementiri. I quan hi veus algú es mostra respectuós, amb el semblant consternat, i et parla xiuxiuejant absurdament. Una delícia, ja ho he dit. Tothom es comporta civilitzadament, en un cementiri, i suposo que per respecte als morts. Sempre m’ha encuriosit el comportament compungit i respectuós de la gent als cementiris. Sempre he pensat que el respecte que els vius dediquen als vius i als morts als cementiris és directament proporcional a la repugnant falta de respecte dels vius pels vius fora del cementiri. Per això em sento tan segur, en els cementiris. Allà sé que no em pot passar mai res; perquè no hi ha ningú, i perquè quan hi ha algú no emprenya, es comporta, ni que sigui en la impostura. Ja em va bé. No es pot demanar més, del bitxo humà.

De jovenet algun cop havia anat al cementiri a estudiar. Era millor que anar a la biblioteca. Si vols silenci, res millor que un cementiri. M’agradava seure al banc d’un panteó amb una reixa de ferro forjat, sempre oberta. El panteó era i és gris i barroc, grotesc, tan ridícul que la meva presència allà, amb els fulls dels apunts de classe sobre la falda, no accentuaven l’absurditat del lloc. No cridava gaire l’atenció, jo, al panteó. Hi havia un funcionari que passava de tant en tant per davant, sempre el mateix. El primer cop vaig témer que em cridés l’atenció, que em fes fora d’allà, però no, tenia ganes de garlar i ni em va preguntar què hi feia, allà. En veure’m ho va trobar normal, cap problema. Després, cada cop que em veia assegut al panteó concentrat en l’estudi, em desconcentrava fent-me algun comentari banal per poder després descarregar el seu monòleg sense més interès, fins que a l’últim vaig ser jo qui li vaig dir que fotés el camp, collons, no veus que estic estudiant? El funcionari em va fer cas i mai més em va tornar a dir res. Aleshores la nostra relació va ser perfecta, no endebades l’única relació possible entre els homes és l’absència de relació.

Quan entro al cementiri vell sempre faig el mateix recorregut. A mà esquerra hi ha el mur nou després que fa uns anys les pluges enderroquessin l’original. En aquell pany de paret no hi ha cap nínxol, i aquell buit em sacseja, perquè abans de l’incident hi havia el nínxol del meu avi, l’avi a qui no vaig arribar mai a conèixer. En aquell buit hi veig el meu avi, i és curiós, perquè per més profanat, per més agredit que hagués estat un cop mort, m’agrada més la idea de veure-hi aquell buit que no pas quan hi havia el seu nínxol. Si les despulles de l’avi fossin dins el nínxol, no me’l podria imaginar, a l’home. No m’emocionaria. El buit em provoca l’emoció. Necessito el buit per poder imaginar el meu avi.

Després, just abans de sortir del cementiri, m’entretinc ineluctiblement davant del nínxol d’un amic, uns anys més gran que jo, que va morir als anys vuitanta amb divuit anys d’un accident de moto. Potser si no fos perquè casualment vaig presenciar el moment en què va patir l’accident, no m’afectaria tant i no acabaria plorant discretament cada cop que m’aturo davant del seu nínxol, amb la làpida negra de marbre i la placa amb els versos gravats que toco amb la mà sense saber per què, però la toco amb la mà i sempre, quan surto del cementiri, em pregunto per què, per què la toco amb la mà, i no trobo la resposta fins que, quan hi torno, torno a tocar la placa amb la mà sense saber altre cop per què la toco. I com que quan surto del cementiri no sé per què l’he tocada, me n’oblido però penso en el cementiri, en els cementiris. Penso que, quan jo mori, no vull que em fiquin en cap nínxol de cap cementiri. No vull anar a petar per a l’eternitat en cap cementiri. I això sí que sé respondre’m per què. Els cementiris són per als vius, per gaudir-los els vius. Però només els vius com jo. Ben pocs, crec.