Dolent, molt dolent

Llegir és dolent, vull dir que acostuma a ser dolent, i de pebrots. Per un que hi ha a qui li aprofita la lectura en trobaràs mil a qui el perjudica sense que se n’adoni, i aleshores passa el que passa, que els indigents mentals campen perillosament lliures i la bestiesa intel·lectual d’aquests delinqüents no tipificats passa per saviesa. No hi pot haver control del que es llegeix, i com que l’escriptura ha servit, serveix  i servirà per sobre de tot com a eina impagable per entabanar, per confondre, per alimentar en definitiva el desconeixement, la ignorància més sublim, és a dir; just el contrari del que m’han dit sempre que serveix la lectura i mai no m’he empassat, doncs crec que seria millor extirpar, prohibir l’alfabetització. I no caldria recórrer a les terribles brigades piròmanes de Farenheit 451, i malgrat que la cosa és encara més terrible que el que passa a la novel·la breu de Ray Bradbury, duta a la pantalla per Truffaut. A la novel·la, el poder fa cremar llibres d’escriptors de debò. Ara no cal. La cosa és molt més fina, sibil·lina. No cal cremar llibres de qualitat perquè senzillament ni Déu els llegeix, entretinguda com està la gent intoxicant-se amb en Falcones i companyia. I encara sort que la majoria només fan veure que s’intoxiquen, i es limiten a passejar el llibre sota el braç. En fi.

L’alfabetització ha estat una plaga perversa del foment de l’analfabetització funcional. Llegir acostuma a atrofiar el cervell de la gran majoria dins la immensa minoria que llegeix res, bo o dolent, i de fet llegir sovint és una prova del nou d’un cervell atrofiat. Aneu al Metro i comproveu-ho. Avui rarament trobareu a algú llegint al Metro, ni diaris ni res en paper, i quan el trobeu no sigueu ingenus i no us emocioneu, no us precipiteu i mireu el que llegeix perquè, tret que el lector sigui estranger, probablement es tractarà d’un totxo de la Maria de la Pau Janer, d’en Falcones o d’en Gironell, etcètera. Es tracta d’un pack: el totxo, la cara del subnormal del totxo que llegeix el totxo de paper, i el mur de cretinisme totxo que conforma el contingut del totxo en qüestió. I és que l’alfabetització no ha servit mai per res més que per imbecil·litzar el poble allà on la idiotització oral per part del poder no ha pogut arribar. Un gran invent, l’alfabetització. Pamflets, propaganda escrita, Fernando Sabater, Goebbels, premsa rosa, groga, la Constitución Española (que ens demostra als catalans que no sempre és bo saber idiomes), la publicitat... Certament, cal estar alfabetitzat per poder-te empassar aital toxicitat.

Després —molt després— hi ha els quatre que llegeixen cosa bona. A aquests, l’alfabetització tampoc no els fa gens de profit: els fa infeliços directament. El saber no ocupa lloc, segons repeteixen com un lloro els que no saben ni on és el nord, però en qualsevol cas queda clar que amarga, el saber ocupa felicitat. Ep, i encara sort que la meitat dels quatre que llegeixen caviar tampoc no entenen res del que llegeixen. Ho saps quan t’etziben cofois a la cara el seu garbuix mental d’allò que et demostren no haver entès.

Però encara hi ha una manera més retorçada amb què es manifesta la nocivitat de —i mitjançant— l’alfabetització en el gènere humà —no sé el marcià. Ho veureu també al Metro, el Metro que ja veieu que dóna per a molt. I és que no sé què em crida abans l’atenció, si el subnormal que té a la mà i s’amorra a un e-book, o el mateix infame e-book. Perquè no pot ser, directament no pot ser, és del tot impossible que algú que prefereix l’e-book al llibre de paper sigui algú sensible, amb més de dues neurones avingudes, és a dir: és del tot impossible que algú que té a les mans un e-book, a banda de lluir joguina nova, llegeixi alguna cosa decent i, a sobre, l’entengui. El problema és que allò indecent que llegeixen els e-bookistes tampoc no ho entenen. Vull dir que estaria bé que no entenguessin la indecència si no fos perquè n’interpreten una altra no menys indecent que la indecència a interpretar. Parlava de l’alfabetització, oi?