El defecte

Feia temps que no el veia i em va dir d’anar a la festa, la festa que seria memorable, va dir, i així, me-mo-ra-ble, i a mi que no m’han agradat mai les festes, a mi que sempre m’han avorrit a morir les festes em va fer pensar el pitjor, que si aquella festa havia de ser memorable el meu avorriment seria en conseqüència me-mo-ra-ble. I me’l mirava mentre xerrava sense jo saber què dir, vull dir sense saber dir-li que no, que no m’agraden les festes i que si aquella festa havia de ser tan memorable encara m’agradaria menys, però com que de vegades em costa ser assertiu el deixava entusiasmar-se amb tot de detalls del que havia de ser la festa sense atrevir-me a interrompre’l, perquè em parlava de la festa com si ja s’hagués produït, explicant-me fil per randa com aniria la festa i jo pensava, només pensava, coi, la festa serà memorable, però espontània no gaire si passa tot el que dius que passarà i que per cert a tu et sembla la mar de divertit i a mi una imbecil·litat solemnement avorrida, però això tant se val, el que a mi em sembli tant se val, centrem-nos en la manca d’espontaneïtat. Quin avorriment, no?, però vaig pensar, altre cop només vaig pensar, aquesta festa per a tu haurà valgut la pena, només de pensar en com anirà ja t’ho passes bé, m’hi jugo el que vulguis que millor que com t’ho passaràs a la festa, però això no m’ho confessaràs perquè no t’ho confessaràs ni a tu mateix.

Total, que vaig anar a la festa i ell va estar content que hi anés, ell ja anava mig torrat quan vaig arribar a la festa, però tant se val, semblava realment content de la meva presència. I així que ens vam saludar em va presentar una noia maca, maca de pebrots, i així que va obrir la boca em van caure els pebrots a terra i després em va fer mandra recollir-los, no sé per què, però em va fer mandra, suposo que era la mateixa mandra que havia hagut de vèncer per anar a la festa, per quedar bé amb ell assistint a la festa, de vegades sóc poc assertiu, crec que ja ho he dit.

Un cop recollits de terra, la noia maca de pebrots em parlava de no sé què mentre jo mirava més enllà un vestit blanc amb estampats de flors, una noia bruna amb mitja melena bruna. Crec que vaig deixar la noia maca de pebrots amb la paraula a la boca abans de presentar-me a la noia del vestit amb estampats de flors. A mesura que m’hi apropava li veia el defecte, a mesura que m’hi apropava només veia el seu defecte, se’m feia invisible el vestit i les flors i tota la pesca i només li veia el defecte, i ella m’anava agradat més i més a causa d’aquell ull borni que tenia i que als meus ulls me la feia més maca i tot que la noia maca de pebrots. I vaig dir-li a la bòrnia no sé què, i li va fer gràcia i després em parlava i jo no l’escoltava i feia que sí que sí amb el cap, assentint, els meus ulls fits a l’ull borni de la noia, el seu meravellós defecte. M’estava enamorant. Segur. Sé quan m’estic enamorant i ningú millor que jo pot saber quan m’enamoro. Ho dic perquè em fa ràbia quan algú em diu amb un somriure —que seria perspicaç si no fos estúpid—, ei, tu t’estàs enamorant, nano! Doncs no, no m’estic enamorant. Però ara sí, davant la bòrnia m’estava enamorant.

Vaig començar a sortir i a entrar amb la noia bòrnia, i un dia mentre cardàvem li vaig dir que m’agradava perquè era bòrnia, i així va ser com van començar els problemes. Cap noi no li havia dit allò abans, es pensava que me’n fotia. No, no me’n foto, coi, t’ho dic de veritat, m’agrada que siguis bòrnia, m’agrada el teu defecte, tot i que per a mi no és un defecte, és una virtut, m’atreu el teu ull borni en el conjunt de la teva cara perfecta, perfecta, perfecta... La noia em va dir que si estava sonat, que quina mena de persona era jo que m’agradava el seu defecte, i em va confessar, em va etzibar el retret que en tot moment havia dubtat de mi per haver accedit a sortir amb ella, amb aquell ull borni que tenia, i ara em dius que t’agrado perquè sóc bòrnia! Em va clavar una hòstia a la galta i va desaparèixer de la meva vida, no sense abans dir-me que de fet jo no li havia agradat des del moment que va saber que a mi m’agradava.

Ens vam retrobar mesos després en una altra festa que tampoc no vaig saber declinar. La bòrnia havia redreçat l’ull borni al quiròfan, suposo, i als meus ulls havia perdut tot l’encant. Ara era maca de pebrots, com tantes noies maques de pebrots. Sortia amb un noi, em va dir, no sé per què però m’ho va dir. No m’estranya que surtis amb un noi, tothom et deu desitjar, ara que no ets bòrnia, i ella em va dir que no, que era molt infeliç, que tenia èxit amb els nois però que era infeliç, infeliç perquè recordava la felicitat del poc temps que havíem sortit ella i jo, abans que jo ho engegués tot en orris dient-li que m’agradava perquè era bòrnia. Em va dir que es penedia d’haver tallat amb mi, que es penedia de l’operació  i que si calia es tornaria a operar per tornar a tenir l’ull borni i refer la nostra relació. Jo li vaig respondre que ni parlar-ne, que a veure què es pensava, que a veure si es pensava que jo accediria a sortir amb una sonada com ella, a qui se li acut operar-se per quedar borni!, ni parlar-ne. Vaig arribar a casa emprenyat com una mona, i encara més quan em vaig mirar al mirall i vaig veure com veia cada dia la meva cara amb les dues dents superiors separades, les dues pales que tant m’han acomplexat sempre i que algú, algú que no m’estima, m’ha dit sempre que ni se m’acudeixi anar al dentista, que les dents em queden la mar de gracioses així, separades. La mar de gracioses, sí, ja et fotran, gracioses.