De lectures obligatòries

No era veritat que les lectures obligatòries de l’institut fossin inadequades per als adolescents que érem aleshores, a mitjan anys vuitanta, ni crec que tampoc ho siguin ara. La inadequació radicava en altres aspectes. Amb alguna honrosa excepció, el professorat era estult, fatigat, més dolent que el pebre; la inadequació radicava també en bona part en l’alumnat, més dolent que la tinya i a qui ni els llibres adequats ni els inadequats, com tampoc els professors adequats o inadequats, podien fer cap efecte. I la inadequació radicava, en algun cas comptat, en algun llibrot dolent com la tinya, inadequat per dolent com la tinya no pas perquè no s’adeqüés a lectors adolescents. Els llibres dolents com la tinya que vaig haver de llegir a l’institut no s’adequaven ni a un adolescent ni a ningú perquè quan una cosa és dolenta com la tinya ho és per a tothom. Per a tothom tret naturalment dels professors dolents com la tinya que consideraven, sense posar en dubte l’excel·lència dels llibres dolents com la tinya en qüestió, simplement que aitals llibres no eren adequats per al seu alumnat.

Parlar d’inadequació era un mal punt de partida. Pressuposava que l’adolescent és curt de gambals i se li han de d’oferir llibres especials per a persones especials. La paradoxa —i la sort— és que els llibres especials per a les persones especials que es veu que érem els adolescents acostumaven a ser bons, bons malgrat que els professors dolents com la tinya els consideressin sobretot, sobretot, especials per a adolescents. Una pena.

Ja aleshores em semblava evident. Mentre el professorat parlava de l’adequació o inadequació dels llibres per a l’alumnat, estaven desviant la qüestió clau, que era la seva pròpia inadequació com a professors. Es tractava de tirar pilotes fora donant tàcitament per assumida la seva competència a costa de qüestionar la competència mental de l’alumnat, i ho feien amb el peregrí i covard argument de l’edat. Es tractava de salvar el seu honor a costa de l’alumnat, i de manera sibil·lina, basant-se en l’edat. Perquè ningú no té la culpa de tenir l’edat que té, oi?

Després, a classe havies d’aguantar la inadequació del professorat, amb aquell Aigües encantades  que me’l sabia de memòria i que com més l’entenia, com més comprenia les intencions del sofert autor més m’adonava escoltant la professora que ella no l’entenia, que la dona no tenia puta idea del rotllo que deixava anar a classe i, en conseqüència, em suspenia. Dues vegades. La mala pècora em va tombar dues vegades. Quan ella deia blanc jo deia negre, i quan ella deia negre jo deia blanc, i no pas per esperit de contradicció ni rebel·lia adolescent. No, realment, era ella qui hauria tingut esperit de contradicció respecte el meu punt de vista si no fos que simplement era una petarda. En fi. La inadequada professora em va suspendre l’examen sobre Aigües dues vegades. Fins que un dia se’m van inflar els pebrots i vaig haver de prendre una decisió. Tenia dues opcions: anar al seu despatx i dir-li educadament —o no— que era una petarda inadequada, o bé deixar-ho córrer, no presentar-me a setembre i penjar l’assignatura per al curs següent. A nocturn tindré una professora comme il faut que m’entendrà, vaig pensar.

I així va ser. El curs següent vaig aprovar amb nota l’Aigües encantades. La professora era adequada, tot d’una es veu que jo era un alumne adequat i Aigües encantades era un llibre, tal com sempre havia estat, adequat. M’hauria agradat veure enfrontades les dues professores, l’adequada d’aquell curs i la inadequada del curs anterior. És a dir: l’adequada que em va aprovar amb nota, i la inadequada del curs anterior que m’havia suspès dos cops per haver escrit exactament el mateix que el curs següent em valdria una bona qualificació. M’hauria agradat veure-les enfrontades, sí. A veure si tenien ovaris de dir-se l’una de l’altra que tenien esperit de contradicció.

Durant molts anys vaig pensar amb desig que, si un dia em trobava la professora inadequada pel carrer, li diria com de petarda inadequada arribava a ser. I tant, que l'hi diria!, i em quedaria descansat. Fa un parell d’anys, passejant pel carrer de Mar de Badalona, la vaig veure. Vella, encorbada sobre un bastó, caminant d’esma. No li vaig dir res.