Civilització

El graffiti del mur deia: la gerra es terrorismo de estado. Així, gerra, en català, en simpàtic bilingüe, suposo. Només algú molt simpàtic és capaç d’enginyar i escriure aquesta mena de proclames; només un terrorista intel·lectual víctima d’un Estat fracassat és capaç de fer aquestes proclames tan obertes i plurals i universals, que rima amb subnormals. En fi. Vaig continuar caminant cap al restaurant on m’adreçava, i al carrer de sota un altre graffiti deia: limpiemos el Pirineo. No especificava de què s’havia de netejar el Pirineu, només feia al·lusió a la pulcritud del Pirineu. El graffiti porc que emmerdava la paret d’aquell bonic poble pirinenc parlava de el Pirineo, però jo no podia saber si es referia a les muntanyes, als rius, als perxerons, a les vaques... Vaig pensar que només una cosa era segura, i era que no es referia als pobles del Pirineu, a netejar els pobles del Pirineu de la merda que l’inefable artista esquitxava diarreicament en forma de graffiti. No, era evident que no es referia als pobles del Pirineu, si més no a aquell poble. No era gaire informació, certament, perquè tampoc no ens aclaria si calia fer neteja al Pirineu dels porcs com ell, que emmerdava amb aquell graffiti porc. Vés a saber si no era el mateix terrorista de l’altre graffiti, el simpàtic perpetrador de la gerra.

Allò dels graffiti em va regirar l’estómac. M’acostuma a passar així que surto de casa. A casa només se’m regira quan encenc la tele, cosa que em passa contínuament perquè m’agrada la tele, no puc evitar la morbositat de veure’ls i escoltar-los atentament a la tele com un alcohòlic de taberna i garrafa, malalt de tele. Havia sortit de l’apartament feliç per fer cap al restaurant que un amic m’havia aconsellat, i els dos graffiti, l’un rere l’altre, em van regirar l’estómac sense pietat. Tanta il·lusió que em feia anar al restaurant i ara se m’havia regirat l’estómac. Aquell matí no havia esmorzat per mirar de tenir gana per dinar al restaurant i il·lusionar-me al màxim amb la idea, però ara l’estómac em feia glu-glu.

Vaig mirar d’oblidar-ho endebades mentre caminava, però a l’últim ho vaig aconseguir en veure el rètol del restaurant al final del carrer. Em va agradar el rètol de fusta que penjava d’un ferro forjat, i em vaig fregar les mans. Tot tornava a anar bé. Vaig entrar al restaurant i estava ple. No em va importar gaire, perquè anava sobre segur per consell de l’amic. Normalment no em refio ni dels restaurants plens ni dels buits que estan al costat dels plens, i m’estalviaré ara de dir el perquè, perquè m’estendria massa i em fa mandra. El cas és que feia goig, el restaurant, amb les taules de fusta i les parets blanques, gens atapeïdes amb els habituals bodegons, cap ni un d’aquells bodegons espantosos que fan que no pugui aixecar el cap del plat en tot l’àpat. I encara més agradable va ser comprovar que no hi havia ni un cap de senglar ni de cérvol penjats, amb aquelles banyotes que m’intimiden, ni la suposada bóta de l’avi penjada a la paret, que fan que prefereixi veure els habituals bodegons espantosos. No, res d’això. Estava tot bé. Hi havia bon gust al restaurant, la cosa pintava bé i em vaig tornar a fregar les mans mentre esperava a la barra, a l’entrada, que m’assignessin taula. Prenia una cervesa i amb la civada m’empassava l’ambient espès de baf humà, un fàstic d’ambient estúpidament sorollós. Les bafarades d’escudella que m’arribaven al nas atenuaven la cosa, però. Continuava il·lusionat.

Em van acompanyar a la taula, i a la taula del davant hi havia un senyor d’aspecte venerable, clepsa calba, el front esclarit, brillant, i una vena ben marcada al crani fins a la templa. L’home duia ulleres de muntura fina i tenia el semblant greu. Em va semblar un científic i vaig decidir que era catedràtic de física quàntica, una cosa que no sé què és però que deu ser molt important. Em va impressionar, se m’imposava i alhora em confortava, em donava seguretat. Aportava un aire respectable i de civilitat al restaurant. Em feia sentir que res dolent no em podia passar tenint-lo a prop. El senyor catedràtic va veure que me’l mirava i em va clavar un segon els ulls. Em va intimidar més que un cap de cérvol dissecat. Vaig acotar el cap, avergonyit, però al cap de no res no vaig poder estar-me de tornar-lo a observar mentre esperava que m’atengués el cambrer. Ara vaig poder observar el catedràtic a pleret perquè li van dur el menjar i va amorrar el cap al plat, sense dir res a la seva acompanyant, la senyora que tenia al davant i a qui jo només veia els cabells llargs, una cortina correguda que em permetia veure el seu acompanyant. El catedràtic endrapava l’escudella a una velocitat de por, i només va alçar el cap per demanar al cambrer jo no sabia què i tornar-se a amorrar al plat. Quan el va haver enllestit va picar tot seguit amanida del plat de la dona i va començar a tallar embotits, de pressa, de pressa, però amb precisió de cirurgià malgrat ser catedràtic de física quàntica. No parava, no parava, amb aquelles mans nerviüdes, fins que tot d’una es va recordar d’allò que havia demanat i que no arribava, havien passat deu minuts i no arribava i va llambregar buscant el cambrer. Quan el va localitzar va alçar el braç i el va fulminar amb la mirada, vaig concloure que més fulminant que la que m’havia adreçat a mi.

De seguida el cambrer va tornar amb el segon plat i el catedràtic va tornar a amorrar el cap, i aleshores jo ja tenia el meu plat a taula però no en feia cas, se’m refredava l’escudella perquè estava concentrat en la seva gola, en la gola del catedràtic, la forquilla clavant-se a la carn d’olla, la boca i la gola, com introduïa el menjar a la boca i li davallava per la gola intermitentment, amb escomeses brusques, una pitó engolint la presa sencera, no mastegava, el catedràtic engolia i em vaig concentrar en el seu esòfag, en la massa orgànica travessant-li el tub fins a l’estómac embogit, desfent desesperadament, l’estómac produint àcid desesperadament, àcid de no sé on, la massa de carn trinxada que li enviava l’esòfag, una lluita sorda, bestial.

Vaig deixar de sentir el brogit estúpid del restaurant, vaig absentar-me de la meva escudella, del tràfec del restaurant, de tot, estava sord i només veia les entranyes del científic que, quan va haver acabat, es va dreçar una mica enrere, es va eixugar la boca delicadament amb la punta del tovalló i va parlar per primer cop a la seva companya, que encara menjava. Aleshores vaig començar a menjar d’esma l’escudella, que s’havia refredat del tot, i al cap de potser un parell de minuts, quan em va passar el cambrer pel costat li vaig dir que s’endugués el plat. El cambrer em va preguntar si tot havia estat bé, i crec que li vaig dir que sí, que tot perfecte, perfecte, perquè en aquell moment només veia davant meu la carn d’olla del catedràtic en el seu destí final, encastada a la tassa del vàter.

Em vaig aixecar, vaig pagar a la barra i no vaig agafar la targeta del restaurant que amablement, dic jo, m’havien deixat al platet del canvi. I aquella tarda, quan vaig coincidir amb l’amic que m’havia recomanat el restaurant, en preguntar-me què m’havia semblat li vaig dir que no ho sabia, que ni idea, però que no pensava repetir. Dos dies després, vaig saber que el catedràtic de física quàntica estiuejava al poble i era mestre de primària.