Procreació

Estava a punt de ficar-se al llit i estava cansat, molt cansat com cada dia des de feia anys, sense preguntar-se de què o per què exactament estava cansat, com no fos cansat d’estar cansat, de fastigueig, vull dir, perquè ja no tenia esma de preguntar-se la procedència exacta de l’esgotament, un estat malaltissament agradable, deixar-se anar en l’esgotament, deixant-ho córrer amb l’única idea al cap que l’esgotament era degut a l’edat, que ja no tenia vint anys, en tenia gairebé vint a cada cama, i ja ni tan sols justificava l’esgotament pel fet de no cardar, de fer setmanes que no cardava, que s’estalviava el patetisme de demanar a la dona de cardar, de sentir que la dona li donava allargues, sempre allargues.

Duia el pijama de ratlles i estava obrint els llençols quan la dona li va dir de cardar i ell va dubtar un instant, no sabia per què, per la manca de ganes de fer res que no fos dormir o per la sorpresa de sentir aquelles paraules que creia que la dona ja havia oblidat, aquelles paraules finalment també oblidades per ell i que ara en sentir que ella les pronunciava el desconcertaven. Va esbufegar, es va treure el pijama maquinalment, i maquinalment es va ficar sense preàmbuls sobre la dona, i la cosa anava bé, anava manxant maquinalment bé, sense defallir.

Es va sorprendre a si mateix de l’energia amb què manxava, i en plena sorpresa la dona li va etzibar que volia tenir un fill, així, secament, que últimament hi pensava i havia descobert la importància per a una dona, per a ella com a dona, de tenir un fill, la necessitat de procrear, de sentir-se mare o dona i no sé què més li va dir mentre ell continuava manxant com si no l’hagués sentida, continuava com un pistó i tot d’una pensava en altres coses. Pensava en quan era petit i sa mare el va dur al metge per fer-li mirar el pardal, la mare li mirava a casa el pardal de tant en tant i havia decidit que l’haurien d’operar de fimosis. Pensava en el dia que el va agafar del ganyot per dur-lo al metge perquè ella havia decidit que calia operar el nen de fimosis, i ell, després, quan la mare no hi era es mirava el pardal i pensava coi, està com sempre, no em fa mal i està com sempre, deixa’m la tita en pau.

Manxava i pensava en aquell dia amb la mare davant del metge explicant-li com tenia el pardal i el metge dient-li vull veure’l i la mare dient-li ja veurà, ja veurà com s’ha d’operar. Manxava sobre la dona i recordava com el metge s’ajupia i darrere les ulleres caigudes analitzava el pardal i es tornava a posar dret i mirava calmosament la mare, a la mare, no pas al nen sinó a ella, i li deia senyora, el penis del seu fill està perfectament, no necessita cap operació de fimosis perquè això i allò altre. Manxava sobre la dona i pensava en això, en l’alegria d’aquell moment, en sentir dir al metge aquestes paraules, i com a continuació, quan encara saltava per dins d’alegria per la notícia i tot se’n va anar en orris quan la mare va començar a alçar el to de veu i el metge no deia res, se la mirava, i com més se la mirava sense dir res a la mare, la mare més s’anava encenent tota sola, i el nen es mirava la mare i el metge sense entendre res i tement que al final el metge canviés d’opinió i l’operés per fer callar la mare. Manxava i pensava en el seu malson de nen que va durar molt de temps, el malson de pensar que el metge podia canviar d’opinió. Manxava i veia la mare ara amb el to no pas alterat sinó havent canviat de to, completament, del tot, ara cridant, cridant al metge, i el metge mirant-la sense dir res i ell al mig, i la mare agafant-lo d’una revolada del braç i sortint ell i la mare de la consulta del metge, i la mare clavant un cop de porta i els pacients que esperaven a fora mirant-los i el nen passant vergonya i la mare enrojolada, no pas passant vergonya sinó contrariada amb el metge i cridant, la mare adreçant-se als pacients, dient-los que canviessin de metge que aquell metge no tenia res de metge, que era una vergonya de metge, que li havien regalat el títol, i mentre manxava i manxava sobre la dona no sabia quantes coses més va dir la mare, perquè el nen passava vergonya, estava massa aclaparat per la pròpia vergonya, recordava mentre manxava que passava vergonya, i ara manxant no sentia res, el seu cap era una nebulosa defensiva contra els atacs verbals de la mare, no sentia res perquè no volia sentir res, tot perfecte manxant sense sentir res, havia oblidat el que li acabava de dir la dona, i la dona esperava a sota la seva resposta i, com que ell no responia, ella li va dir un punt mosca què en pensava d’allò, i ell va callar i la dona li va repetir vull tenir un fill, dos cops, tres cops, vull tenir un fill, i ell va continuar manxant i va recuperar el record des del principi, quan la mare li mirava científicament el pardal a casa i va decidir que anirien al metge perquè havia decidit que al nen l’havien d’operar de fimosis.

La dona el va empènyer amb els braços i ell es va apartar. Ella li va retreure el seu capteniment i ell va comprovar com la dona anava apujant el to de veu, i com més callava ell més s’encenia ella, i al final la dona no tenia el to alterat, sinó que l’havia canviat del  tot, completament, del tot, ara cridant, cridant al seu marit, i el marit mirant-la sense dir res.