Una vida

Ens van dur al zoo, a l’escola no sé per què però ens van dur al zoo de Barcelona, com cada vegada que ens duien al zoo i no sabia per què i encara no sé per què, però el cas és que a l’escola cada curs ens duien al zoo, no era menys inútil que les inutilitats que fèiem a classe, però almenys em tocava l’aire quan anàvem al zoo. I del zoo recordo els micos, aquella enorme fossa rodona com un circ i els micos a baix, els micos bruts, avorrits, amb cara d’avorrits, el cul pelat, quiets en barres de ferro amb tot de formes fantasioses, un parc infantil per a micos però els micos molt avorrits gratant-se l’esquena, esgaripant de tant en tant, menjant plàtans, pelant-se-la, bruts i embrutits per la força, i jo a dalt mirant-me’ls i ells ignorant-me i jo agraït que m’ignoressin perquè m’hauria fet vergonya, vergonya profunda que m’haguessin vist mirant-los. 

Poc després de dur-nos al zoo, recordo que aquell curs del 76 ens van dur al port d’Arenys. Va ser l’excepció, perquè sempre ens duien al zoo i només al zoo. Va ser l’excepció i per això mateix me’n recordo, aleshores tenia sis anys però me’m recordo. I recordo estar assegut en un bloc de ciment de l’escullera davant del mar un dia assolellat i preguntar-me per què ens havien dut allà. Amb els anys he entès per què ens van dur allà, encara que ells no sàpiguen encara per què ens hi van dur perquè encara no s’ho han preguntat, però jo sí m’ho he preguntat i continuo sense saber per què ells ens van dur allà malgrat saber perquè vaig ser jo allà aquell dia, magnífic dia. 

D’aquella excursió al port d’Arenys no recordo els altres companys, només el meu company, un nen poqueta cosa, esquifit, vull dir, amb una veu particular, la tinc al cap i em veig del tot impotent d’adjectivar, per això dic que era una veu molt particular, que és com no dir res. El nen esquifit era un dels néts d’un dels acomodadors del cinema Victoria, on treballava la meva àvia de taquillera fins que es va jubilar i on em vaig empassar totes les pel·lícules de la història mundial del cinema en doble sessió tantes tardes d’infantesa. El Victoria era a la Via Augusta de la meva ciutat, desaparegut ja fa un munt d’anys i substituït per un Bingo, d’acord amb el progrés i els signes de la modernitat. El cinema no hi és, però el Bingo encara existeix, faltaria més. 

El nen.
El nen es deia Francesc i seia en una roca de l’escullera del port d’Arenys, sèiem junts i ell es va treure de no sé on una tauleta de xocolata i jo me’l mirava com es menjava tranquil·lament la tauleta com si fos un entrepà. Anava despullant la tauleta de l’embolcall a mesura que anava menjant a poc a poc, com si res, i jo me’l mirava impressionat, era més gran la tauleta de xocolata que ell, em semblava, i em semblava impossible que es pogués endrapar ell tot sol la tauleta sense que li agafés mal de ventre. 

Per por que li agafés mal de ventre li vaig demanar xocolata i ell no em va dir res i em va allargar la resta de la tauleta. Havia estat a punt de dir-li que em donés xocolata perquè temia que li agafés mal de ventre, perquè em feia patir, però no ho vaig dir pensant que no m’hauria cregut. I hauria fet bé de no creure’m del tot, perquè ni jo mateix no sabia què podia més, les meves ganes de fotre’m la seva xocolata o el meu sincer patiment pel seu mal de ventre. De manera que vaig callar, menjava la xocolata mentre mirava el mar amb la xocolata a la mà, aquell mig entrepà de tauleta que quedava de xocolata a la mà, el meu company esquifit i jo callats mirant el mar, no recordo que parléssim de res, ell i jo a l’escullera, només recordo ell i jo i el mar davant i el sol que espetegava sobre nostre, un dia agradable de primavera de fa prop de quaranta anys. 

Ho recordo tot en silenci, és així com millor ho recordo, i en el silenci present del meu record sento el silenci d’aleshores a l’escullera. Allò va ser la meva infantesa i poca cosa més, penso. Tot es resumeix a aquell dia assolellat a l’escullera d’aquell port, en silenci menjant-me la xocolata del company i ell mirant el mar ja sense la seva xocolata. Fa molts anys i em sembla ahir, em fonc en aquell dia com en un desig de mort, la mort és aquell dia a l’escullera, la meva infantesa és aquell dia, la meva vida és i serà aquell dia, sobretot aquell dia, i és així perquè recordo aquell dia i el meu patiment veient els micos al zoo, embrutits, i com les mestres, Napalm pur, una merda absoluta de mestres, totes elles, una per una, un fàstic de mestres, m’havien dut a veure aquella brutícia. 

L’escullera, el mar, la xocolata davant del mar, el meu company Francesc, de qui no n’he sabut mai més res, el meu company allargant-me la mà amb la xocolata sense dir res, els dos mirant el mar sense dir res, i els micos a la fossa al zoo, indiferents. És això el que m’enduré a l’altre barri, això i el dia que la vaig conèixer als meus vint-i-dos anys, la meva vida havent-la coneguda, cada segon amb ella, haver-la coneguda, això i el cinema a la infantesa i els meus escrits, tot el que escric i que mai no publicaré o mai serà llegit, que ve a ser el mateix. En les meves cendres m’acompanyaran les hores vomitant lletres i lletres i més lletres, escrivint a raig com un sonat, sense gairebé corregir, sobretot corregint poc, el just perquè resulti intel·ligible, per assegurar-me que no estic sonat; el just per ser en la lletra jo mateix, ni mig artifici, el meu cor sobre el paper, la meva ànima, que no sé que cony és, però l’ànima sobre el paper en forma de lletra mentre sobra la lletra, en el paper el fidel reflex de mi mateix, si és que sóc alguna cosa. Serà això, serà només tot això el que m’enduré a l’altre barri. I això serà tot. Tot.