Gos vell

La cosa va començar amb la mirada del gos vell, del pastor alemany que em mirava amb ulls apagats, savis, de gat vell, el gos gat vell que ho sabia tot i que m’estava ridiculitzant amb la mirada, i més encara perquè no li vaig poder preguntar per què, per què coi em mires així, gos vell. En no poder-l’hi preguntar encara em va fer més conscient de la ridiculesa dels meus moviments, del meu neguit en l’acció, la inútil acció, la meva acció present i, sobretot, el més ridícul de tot: la intenció, allò que anava a fer, qualsevol cosa que fos que jo anés a fer, ara no la recordo, tant se val. El gos em deia amb la mirada que tant se valia el que jo anés a fer, perquè era absurd. Era ridícul esmerçar la més mínima energia en el que fos que anava a fer. Ridícul i patètic. M’ho deia el vell pastor alemany.

Això del gos gat vell em va passar a la tarda, i des d’aquell moment no em vaig treure del cap els ulls del gos, una obsessió, i aquella nit vaig saber que em costaria adormir-me. Vaig començar a rodolar pel llit com una croqueta refregida observada pel gos vell. En la meva ment m’observava i jo m’anava sentint cada cop més petit, extremament ridícul, cada cop més insignificant, fins que tot jo vaig ser un feix de nervis a l’estómac, tot jo reduït a sistema nerviós. Em vaig aixecar del llit per fer alguna cosa absurda que em tingués entretingut, que em fes oblidar l’absurditat de qualsevol cosa que fes i, sobretot, aquell vulgar feix de nervis que era jo. Vaig prendre un got d’aigua sense tenir set. Agafar l’ampolla de la nevera, agafar el got de l’armari, omplir el got, tot allò va aconseguir entretenir-me uns minuts i vaig tornar al llit amb la gola fresca, havent sentit com l’aigua em passava, freda, per l’esòfag.

Aigua freda travessant-me l’esòfag, així ho vaig sentir. El problema és que la cosa se’m va convertir en idea. Una gran cagada, perquè aleshores vaig deixar de ser un feix de nervis compacte a ser organisme, tot jo era organisme i la meva fragilitat va ser absoluta i vaig recordar el llibre La nàusea i per fi vaig entendre’l perfectament. Feia anys que l’havia llegit i m’adonava que ara sí l’entenia, l’entenia perquè podia sentir la novel·la, vet-ho aquí. De nou al llit havia aconseguit oblidar el gos vell i ara em concentrava en mi mateix. La nit, el silenci, la meva respiració, atent a la meva respiració, subreptícia, conspiradora, un monstre dins meu. El monstre era jo. Pensava en el meu cor, en el fetge, en els ronyons, l’estómac, el pàncrees..., tot allò tan fastigós que tan fàstic em fa a les carnisseries. També pensava en la meva consciència. Tot a la mercè de no sé què, però segur que no pas de mi mateix, fins i tot la meva consciència a la mercè de no sé què. I per un moment, només un moment vaig ser prou lúcid de pensar que, així les coses, jo no tenia cap responsabilitat, jo era lliure perquè estava a la mercè de no sé què. Jo era ningú, res.

De seguida vaig tornar a concentrar-me en el meu cor bategant, totes les meves vísceres el mecanisme de les quals ignoro bategant dintre meu, jo exposat a tota aquesta massa viscosa, jo sent i no sent alhora tota aquesta massa viscosa en aparença tan propera i alhora aliena a mi, però de fet ni propera ni aliena: tota aquesta massa viscosa i potser la meva consciència també viscosa, o a causa d’alguna mena de viscositat, que era i que sóc jo. Se m’esvaí ràpid la sensació d’alliberament de saber que no era res, que de fet no havia estat mai res i no ho seria. Em va envair la por de la intranscendència. Vanitat i por de la mort. Tornava a estar fet un feix de nervis, jo convertit en un feix de nervis ple de vísceres, un pollet recent nascut, vulnerable, més a prop de la mort que de la vida, la vida un miracle, un miracle estar viu.

Em van agafar vòmits. Era vòmit autèntic el que vaig deixar anar a la tassa del vàter, era jo sortint de mi mateix i jo veient-ho, tot allò sortia de dintre meu, existia dintre meu com les meves vísceres, perquè tot allò era de fet jo, i vaig observar el vòmit encastat a la tassa de la mateixa manera que em podia veure al mirall. La meva cara i aquell vòmit eren al capdavall el mateix: jo. Cap diferència essencial. I vaig tornar al llit, em continuava sentint molt malament després del vòmit, el vòmit no em va alliberar, el pensament no parava de torturar-me. Només va ser entretenint-me amb el record de la cara, del musell, de les orelles, i fins i tot amb la mirada del gos vell, només va ser així, com qui compta xais, que vaig aconseguir distreure’m de les meves vísceres, de mi mateix, de la meva vulnerabilitat, de l’absurd de tot, de la il·lusió idiota que ens empeny, de la inutilitat de tota esperança, i vaig poder adormir-me i matar el meu turment així, dormint, l'única manera de poder suportar jo la vida, provisionalment, un descans. Perquè l'endemà, així que vaig obrir els ulls, vaig tornar a veure els ulls del gos vell, aquella mirada a un pam de la meva cara, la mirada intensa del gos que em recordava puntualment, implacable, que tornava a trobar-me a l'infern.