Toxicitat

Fora el quiosc hi havia un gos, un gosset petaner ridícul fill de son pare marcià i de sa mare plutoniana, dic jo, i el gos estava lligat en un pal de llum amb una corretja xarona amb els colors de la bandera catalana, que els catalans no en diuen bandera sinó senyera, un cas únic al món i suposo que per allò del seny, que traduït a qualsevol idioma del món significa subnormalitat catalana, denominació d’origen única. El petaner esperava l’amo, que era dins el quiosc comprant La Vanguardia, vaig saber força abans que agafés el diari que compraria La Vanguardia, aquella cosa que ara dirigeix l’escòria botiflera, el pet inflat dandi i entabanador de catalanets o, si ho voleu, l’elegant paràsit tronat d’encefalograma estable anomenat Màrius Carol. Mentre xafardejava els llibres de l’expositor jo parava l’orella a l’amo del gos, que parlava amb la dependenta. Vaig saber que era l’amo del petaner perquè tenia exactament la mateixa cara que l’animaló, només que l’amo era més corpulent. Jo parava l’orella i pensava mentre mirava el llom dels llibres, ara veuràs com agafa La Vanguardia; l’edat que té, parlant com parla, vomitant les imbecil·litats suades i categòriques que vomita a la dependenta, ara veuràs com agafa cofoi La Vanguardia. I en fi, després d’agafar cofoi La Vanguardia va pagar, va posar-se el paper higiènic sota el braç i se’n va anar tot pinxo amb el seu gosset petaner a intoxicar-se i intoxicar a una altra banda. Algú em podrà dir que l’home també hauria pogut agafar qualsevol altra mena de paper higiènic. Però no, el cas és que va agafar La Vanguardia. Són massa anys observant el ramat d’aquest país per enganyar-me i enganyar-vos dient que hauria pogut agafar qualsevol altra mena de paper. No. Vaig saber del cert que agafaria La Vanguardia pel seu clatell, en el seu clatell vaig veure a l’acte que ho faria, en el clatell, en la clepsa, en la mirada, en la roba, en el posat, en la veu, en el que deixava anar la veu. Tot, absolutament tot em feia indicar que el totxo agafaria La Vanguardia i no cap altra substància tòxica. I voilà. Per alguna cosa sóc un acèrrim defensor de determinats prejudicis.

Substàncies tòxiques.

Em vaig entretenir mirant els llibres de l’expositor, un expositor d’aquells que roden i que em diverteix fer rodar mentre vaig mirant els artefactes pseudoliteraris que s’hi exposen. Vaig fer rodar l’expositor fins a l’avorriment, com una criatura divertint-se dalt dels cavallets en un parc d’atraccions, el vaig fer rodar tot comprovant el diagnòstic exacte actual del país mitjançant els autors, els títols, les pàgines que vaig fullejar per divertir-me i torturar-me alhora. Tota aquella mel·lifluïtat, mediocritat, buidor, tota aquella falsedat vanitosa, corrupta, tota aquella estupidesa autòctona catalana o traduïda al català, tota aquella cosa beneita amb forma de tinta i paper era molt valuosa, vaig pensar, vaig pensar que, en aquella merda irrespirable que em va fer estar a punt de demanar a la dependenta que posés ambientador, si us plau, que m’ofego, es trobava la resposta a tot el que s’esdevé al país i per què s’esdevé. Era la radiografia exacta, el resultat que feia enrojolar qualsevol informe inútil que costava milions d’euros enrojoladors de l’erari públic del desgovern enrojolador de fireta català. Aquell expositor de grisor aportava llum a tot plegat, no calia donar-hi més voltes. El país tou, inepte, infantil, ximplet, oligofrènic, putrefacte, vergonyant, odiós, quedava reflectit fidelment en aquells títols i aquells autors de vergonya aliena, un insult a la literatura, a la dignitat humana, a la intel·ligència, i per tant suposava l’orgull nacional, o regional, o no sé què d’aquest país petit que no vol deixar de ser-ho.

Tot d’una vaig veure Haruki Murakami en un llom d’un dels llibres de butxaca i vaig pensar calla, que aquest potser paga la pena, ara és el moment de llegir el tal Murakami, perquè ja fa anys que ha passat la febre Murakami. Però tot seguit, com un fre de mà, vaig pensar ai ai ai, que si aquest autor ha agradat al personal català, mal senyal, tu, molt mal senyal, m’ensumo el pitjor. Amb tot, vaig donar-li una oportunitat i vaig començar a llegir-lo allà mateix, palplantat al quiosc, la primera pàgina, i després la segona i la tercera i la quarta, entusiasmat, i va entrar gent al quiosc i ho vaig agrair perquè així la dependenta estava distreta i jo podia continuar llegint Murakami sense sentir-me incòmode pel meu abús, pàgina rere pàgina, vaig continuar llegint entusiasmat Murakami, que em va semblar fluix en el sentit més ampli: mel·liflu, com a mínim discret, insatisfactori, sensual en el seu refinament, però un refinament estilístic i conceptual allunyats de la veritat vital, revelant-se’m, com el llibre obert mateix, per què als catalans els havia agradat tant o deien que els agradava tant Murakami, ni que fos que la majoria ho diguessin perquè altres els havien dit que els havia d’agradar, tal com passa en aquest país de beneits. Fos com fos, vaig comprendre, després de trenta-una pàgines, per què havia triomfat Murakami aquí. I després de col·locar el llibre a l’estant em giro i veig en una lleixa, coses de la sincronicitat nipona, dic jo, un llibre de Yukio Mishima, i penso, hòstia, aquest sí que era bo, collons, aquest sí, per fi, aquest sí que era bo i de collons... però, què coi fa aquest llibre aquí?, em dic, sorprès i content alhora. Salvat, estàs salvat, la humanitat no està perduda mentre hi hagi Mishima i el seu mariner que va perdre la gràcia del mar. Ah, Mishima, aquest autor que no triomfarà mai a Catalunya i es podrirà en aquesta petita lleixa, l’altra lleixa, la dels autors que salven la humanitat malgrat la vomitiva humanitat; els autors que, mirant de salvar-la denunciant-la, alguns, massa, se suïciden. No és d’estranyar-se. Sort que Mishima no coneixia els catalans. S’hauria matat abans.