Vaivé

El vell que caminava cap cot davant meu era espigat i duia les mans plegades a l’esquena. Era el meu avi, el meu avi ressuscitat tot d’una al cap de trenta anys de morir. Vaig quedar garratibat. Darrere seu vaig deixar de ser un home de mitjana edat i vaig tornar a ser el nen que era, a tot estirar l’adolescent de catorze anys acabats de fer que era quan l’avi va morir. Vaig alentir el pas per no deixar de ser aquell nen que també havia ressuscitat, vaig caminar darrere l’avi al seu ritme amb la sang renovada d’infantesa i els ulls fits a les seves mans, només mirant-li les mans, i veia les mans del meu avi, no pas la mà esguerrada del meu avi. A les mans plegades del vell a qui seguia a quatre passes, ara a tres passes, s’hi amagava en el meu record la seva mà esguerrada. 

El vaig anar seguint recorrent un carrer i un altre, aquell avi no parava de caminar, jo no havia vist mai caminar el meu avi tant com aquell vell però ara això tant se valia, el que comptava era que tenia el meu avi davant ressuscitat trenta anys després, i mentre el seguia pensava no t’aturis, vell, no t’aturis, no vull que s’acabi aquesta fantasia que em regales, i l’home caminava i caminava, amb el mateix posat que el meu avi, al mateix ritme que caminava ell. Aquell vell era molt més caminador que el meu avi. Recordo l’avi sempre dins de casa, assegut a taula menjant arròs, cada dia del món menjava arròs i dic jo que devia anar de restret. Fos com fos menjava arròs cada dia i tenia els ulls occidentals, li mirava els ulls i no els tenia orientals, els tenia ben occidentals i jo no entenia res. Les poques vegades que recordo haver-lo vist caminar era quan l’home anava a buscar la gasosa al bar, un bar antic i ranci amb propietaris antics i rancis i amb olor de ranci, el bar a cent metres de casa dels avis, al costat de l’autopista, el bar desaparegut ja fa molts anys, no sé quants, sense que jo sàpiga quants anys fa que va morir el propietari calb i desdentat del bar ranci, ja xacrós el propietari aleshores fa trenta anys, i la seva dona xacrosa que no recordo la cara que tenia, només que ja era xacrosa com el marit. De fet no la recordo a ella, només el seu vestit tronat, xacrós com el marit, com el bar, com l’olor del bar, però ja n’hi ha prou perquè la seva roba era com ella, era ella. 

Recordo amb frescor l’avi, un home de caràcter eixut com el seu cos espigat, un home auster i eixut, no pas sorrut, de poques paraules, ben poques, no el recordo parlar més enllà de quan es cagava en Déu. L’avi es cagava de tant en tant en Déu, i si volies que ho fes només havies de treure-li la boina. Tenia una mala llet impressionant, tenia una mala jeia de por, deixava anar la mà a la velocitat del llampec, un lleó malferit, i es cagava en Déu, la boina era sagrada, només la boina era per a ell sagrada i a Déu que el donin pel sac, perquè s’hi cagava tranquil·lament. Era un home senzill, del camp, i es veu que havia estat molt treballador. Aquell renec sobre Déu suposava les paraules més sàvies que he sentit dir mai a ningú. Recordo l’avi sortir de casa i tornar amb la gasosa al cap de deu quinze minuts, ràpid, el temps de tornar l’envàs de la gasosa, comprar la gasosa i res més, tot això era el que caminava els anys que el vaig conèixer. I ara veia aquell avi davant meu. No volia que s’aturés, només fins que em cansés de caminar, fins que em cansés més jo que ell, encara jove als meus quaranta-tres anys. Volia que tingués més energia que jo, només volia això. 

El vell no es va aturar, em vaig aturar jo i no pas per esgotament, només em vaig aturar quan vaig pensar que jo no estimava el meu avi ni el deixava d’estimar perquè no es feia estimar ni odiar ni res, era un home eixut i amargat, especialment amargat al final de la seva vida pel càncer que el devorava, home noble però eixut i amargat i incomunicatiu. Només era el meu avi, m’havia tocat que fos ell i no un altre i va morir quan jo tenia catorze anys, punt final. Em vaig aturar perquè a través d’aquell vell veia el meu avi i a través d’ell jo retornava a la meva infantesa. Em veia, em sentia a mi mateix, revivia aquells anys llunyans a través del record ben viu del meu avi que em proporcionava el vell que continuava caminant. Tornava a ser jo mateix, de petit, i era de fet això el que m’importava, egoista. I en fi, això que m’importava tampoc no importava res, perquè res no importa res, tot és ridícul al costat de la mort. La mort, allà on es troba el meu avi i allà on no ens retrobarem.