Fàstic per Sant Jordi

La lletjor, la repugnància nauseabunda que em provoca la Diada de Sant Jordi radica justament en la bellesa de la seva idea en origen. És molt bonica i emocionant l’ocurrència de la rosa i el llibre, amb amor i cultura agafats de la mà col·lectivament pels carrers. Malauradament, però, no hi ha res que faci més pudor que algú que no es dutxa i es posa colònia per dissimular la brutícia. I això és el que demostra amb precisió Sant Jordi sobre com són els catalans en l’actualitat. Sant Jordi ofèn la intel·ligència i la sensibilitat perquè allò brut, mesquí que ha esdevingut, s’aprofita d’allò meravellós que sembla i que hauria de ser. Sant Jordi ha esdevingut una dona maltractada mentre tothom gaudeix de l’espectacle pensant-se que se li fa l’amor. Sant Jordi serveix per presumir de cultura un poble burro de solemnitat a qui amb prou feines li sonen el nom dels seus grans autors. Sant Jordi serveix perquè aquest poble presumeixi i confongui civisme i convivència amb la pacífica processó d’un ramat humà.

Catalunya és avui un poble analfabet funcional que durant l’any gira l’esquena als llibres i a les floristeries, menys un sol dia, sempre el mateix dia, el 23 d’abril, quan tot d’una es torna culte i resulta que malda per comprar un llibre i una rosa mentre els mitjans van repetint a tort i a dret amb patètic cofoisme que som un exemple per al món, que els catalans donem una lliçó de pau, de civisme, de poble cultivat i sensible i no sé quantes collonades pornogràfiques més tenint en compte això: que el català és un poble analfabet i estult que no sap ni on té la mà dreta perquè menysprea la cultura escopint-li a la cara, no endebades si els catalans en la seva immensa majoria no tenen puta idea de qui són els seus prohoms, per tant encara menys poden saber per què són qui són. Un poble tan culte que li diuen el que ha de comprar i ho compra fins i tot tractant-se de llibres, i després diu que és una meravella perquè li han dit que és una meravella la tifa seca que s’ha empassat sense adonar-se que s’ha empassat una tifa seca. Una tifa seca que ocupa el lloc de les obres de la gent veritablement vàlida, amb una obra seriosa al darrere, tan seriosa com silenciada miserablement. Un poble que esclafa el seu talent esclafant alegrement l’excel·lència en favor de la nepotista capelleta. Aquesta és la devoció dels catalans per la cultura, per la seva cultura, i l’amor, doncs, pel seu país. Parlo d’un poble que s’omple la boca de cultura però que la cultura li importa una merda, i bàsicament, perquè no sap llegir, començant per la majoria d’editors, amb alguna excepció i sempre, sempre, l’excepció entre les editorials petites. I fora de les excepcions, una trepa de llepes cretins, pets inflats bonrotllistes endogàmics a l’altura de la mentalitat pueril i mafioseta del país mel·liflu, conformat per babaus bon minyons. Misèria. Pura misèria.

Parlo d’un poble sense criteri ni sensibilitat, tan culte que no protesta quan els mitjans, mentre repeteixen com un mantra que som un poble culte sense justificar per què, alhora parlen de xifres de vendes, de rànquing d’autors més venuts. Un poble frívol, xaiet, infantilot, tontet, a qui en conseqüència se’l tracta d’imbècil aixecant-li la camisa a la cara i, lluny de protestar, encara segueix la beta dels anorreadors altaveus oficials. Un poble que té per ídols mediocritats absolutes, sovint tan pobres d’esperit com el mateix poble que idiotament els idolatra. Tot quadra. Es tracta d’un col·lectiu sense memòria afegida a la ruqueria, cosa que el converteix en blanc perfecte per a l’entabanament. Un poble tan rematadament ruc que els entabanadors són tan rucs com els entabanats, malgrat sembli impossible aital contradicció. Un poble tou, cap espina dorsal, cap res. Un poble acrític perquè, per no saber, ni sap què significa la crítica, per no parlar de l’autocrítica, que el català desconeix absolutament, víctima com és de la seva puerilitat, immaduresa eterna.

Un poble pornogràfic, sensibler amb la rosa a la mà el dia de Sant Jordi, només aquell dia amb la rosa a la mà però sensibler sempre, i mesquí sempre menys aparentment el dia de Sant Jordi, quan ja he dit que tothom es torna culte i amorós... i em descuidava que bona persona. Tan tendres bones persones es tornen els catalans el dia de Sant Jordi que s’avenen a pagar romànticament i gustosa, amb un somriure d’orella a orella, la rosa cinc cops més cara que el que els costaria la resta de l’any, quan naturalment no saben el que costa una rosa ni cap flor perquè simplement no en compren tret dels enterraments. Ja se sap que un dia és un dia, i Sant Jordi s’ho val. Tot sigui per la cultura i el romanticisme, i per donar exemple al món. Un món que no sap que, aquí, al ramat sumís se l’anomena poble culte i civilitzat. I sobretot europeu, molt europeu.