Era Doctor

La cosa no va començar bé. La infermera se’m va asseure al davant, em va lligar la goma al braç i em va clavar un sedant a la vena mentre em parlava com a una criatura petita, em parlava com una imbècil parlant a una criatura petita i jo me la mirava, em fixava en els seus llavis fins, una dona atractiva, els seus llavis que només podien fer joc amb unes paraules intel·ligents i una veu en sintonia, però només hi havia la veu, la veu prometedora en dissonància amb les paraules estúpides de persona estúpida que parla a una criatura. I al final ja no vaig veure llavis, no veia res, ja mig sedat i aquella veu que feia semblar a ella, la infermera, una criatura estúpida.

Vaig quedar embromat, en un núvol, em va agradar i vaig jurar-me fer-me drogoaddicte així que em recuperés de l’operació, m’ho vaig anar repetint fins que em van fer entrar al quiròfan, em va impressionar i me’n vaig oblidar. Al quiròfan hi havia el metge que m’havia d’operar, el meu doctor Mengele, i al doctor Mengele l’acompanyaven un equip de joves metges, tots amb bata blanca com el doctor Mengele, però la bata blanca del doctor Mengele em va semblar més blanca que la bata blanca dels altres. Amb mi només era amable el doctor Mengele, la resta em miraven com si fos un ninot, i de fet el doctor Mengele tampoc no era amable amb mi, somreia i em parlava amablement, no pas com a una criatura com ho havia fet la infermera que es comportava com una criatura, no. El doctor Mengele em parlava amablement, però no era amable. M’era igual, però, perquè m’anava a operar i res no m’hauria alliberat de la tensió.

Algú em va fer ajupir d’esquena al doctor Mengele i la seva banda. Només parlava el doctor i els altres escoltaven, suposo. Jo estava a peu dret però encorbat, una posició incòmoda recolzat sobre la llitera. El doctor Mengele em va palpar l’esquena, aquí i allà, a consciència, es notava que sabia el que es feia, com si marqués punts amb els dits. Finalment va prémer amb certa insistència el dit sobre un punt de la columna. Va trobar el meu punt g, o com es digui. Tot seguit vaig sentir una veu femenina, una veu que se m’apropava, però no em parlava a mi sinó al doctor Mengele, la veu insegura, i vaig començar a suar, vaig començar a suar abans de cridar com un porc a l’escorxador en notar la punxada fallida de l’epidural, una estocada maldestra de l’agulla a la meva esquena, jo convertit en brau, i darrere meu un murmuri de veus. I ningú no em podia garantir que el segon intent fos reeixit. De manera que vaig suar més i més davant la funesta expectativa. La veu femenina va dir no sé què, nerviosa, i el doctor Mengele va respondre no sé què, aplomat. La segona estocada de la recent llicenciada no em va fer esgüellar com un porc, però sí com una truja. El meu crit va ser menys estrident, però sí més agut. I breu. Aquest cop el crit va ser breu perquè la sequaç del doctor Mengele va fer mitja diana i jo ja tenia l’agulla clavada a l’espinada i la cosa semblava fer-me, malgrat tot, efecte. Vaig pensar vés a saber què se m’adormirà, ara, vaig pensar que se m’adormiria qualsevol cosa menys la cama, l’objecte de l’operació.

Vaig adormir-me de cintura en avall, tot molt agradable, ho recomano. Ara jeia a la llitera bocaterrossa i al quiròfan només hi havia el doctor Mengele i el seu alumne, un recent llicenciat, suposo, perquè tenia veu de pardal, de pardal llicenciat. El doctor va començar a donar ordres i el pardal m’anava obrint la carn mentre al quiròfan sonava un fil musical, molt agradable el fil. Jo no notava res a la cama, tret d’un seguit d’estrebades als isquiotibials perpetrades pel doctor, que es veu que se les reservava per a ell, el fill de la gran puta. El doctor Mengele devia apartar el seu sequaç per adjudicar-se ell les estrebades a la meva cama. I quan parlava, no se m’adreçava, només s’adreçava al seu sequaç, de vegades comentant rutinàriament la jugada del bisturí, de vegades parlant entusiasmat de futbol, de vegades entusiasmat de dones. Jo no deia res, m’estava callat i pensava en quan em despertés, en el dolor quan em passés l’efecte de l’anestèsia. No pensava en el dolor de per vida provocat per la salvatjada del doctor Mengele als meus isquiotibials. No pensava que, després, el doctor Mengele no em donaria cap explicació sobre la salvatjada improvisada durant l’operació a la meva cama. No pensava que després, el doctor Mengele, en sentir la meva queixa repetida mes rere mes, visita rere visita, finalment em diria, cansat de sentir-me sempre la mateixa cançoneta, que “a mi quan em fa mal la cama me’n vaig a córrer i se’m passa”. No, durant l’operació no vaig pensar en res de tot això que s’esdevindria. Una sort. Perquè és per això, sense dubte és per això que l’operació va ser tot un èxit.