L’amic em va convidar a la festa del seu aniversari i vaig plantejar-me si hi havia d’anar o no. Tenia ganes d’anar-hi, es mereixia no pas naturalment la meva presència sinó la meva il·lusió d’anar a la seva festa. Sempre que m’han convidat a una festa d’aniversari he volgut honorar la invitació amb la meva sincera il·lusió d’assistir-hi. No toleraria presentar-me a una festa d’aniversari sense honorar la invitació, l’amfitrió. Em semblaria un acte extrem d’hipocresia i una absurditat assistir a una festa d’aniversari sense tenir-ne ganes. No té cap sentit presentar-s’hi per compromís, com a sacrifici. No té sentit perdre el teu temps per menysprear, per mentir a l’amfitrió. No te sentit haver de pensar que, si l’amfitrió conegués el teu ànim real d’assistir a la festa, s’entristiria fins al punt de convertir el dia del seu aniversari en el més trist de l’any per a ell.
De manera que em vaig presentar a la festa de l’amic. Hi havia força convidats. A la majoria els coneixia. Feia molt temps que els coneixia i molt temps que no els veia. Això em va fer pensar, mentre els anava observant, un rere l’altre, que si no els veia des de feia tant de temps era perquè no mereixien que els veiés, i que sens dubte jo no mereixia ser vist per ells. Aleshores, quin sentit tenia que jo fos en aquella festa més enllà de complaure l’amic? Era suficient? L’estava complaent, sabent jo que no em podia trobar a gust a la festa havent-hi tota aquella gent que em relliscava i a qui relliscava? I anant més enllà, tenia sentit la festa tenint en compte que aquella gent també es relliscaven entre ells? Quan temps feia també que aquella gent no es veia? I el que no podia treure’m del cap: l’endemà de la festa, quant temps trigarien a tornar-se a veure? Probablement el temps que passaria fins a la propera festa d’algun d’ells, o del mateix amfitrió, el qual potser trigaria deu anys a organitzar la següent, perquè ara complia cinquanta anys. Aquesta edat, el mig segle, pot ser un motiu simbòlic per organitzar una festa, certament. Però també per no organitzar-la. Justament els cinquanta anys són una oportunitat d’or per no organitzar cap festa. Un aniversari ideal per corregir els errors d’altres anys d’haver organitzat festes. Res més trist que organitzar una festa de cinquanta aniversari per adonar-te que els convidats hi han assistit per compromís o, pitjor encara, perquè s’avorrien, perquè la seva vida és buida i una festa els va bé per passar la tarda deixant anar monòlegs simultanis perquè sempre és més realista tenir persones de carn i os davant que no pas un mirall.
Tot això pensava jo aquella tarda, a la festa, assegut en una butaca observant els convidats, un per un, sense excepció, sense poder aturar el radar de la meva observació a mesura que m’adonava amb més i més precisió d’aquella realitat, jo amb una copa de xampany a la mà observant-los, aprofitant la festa d’aquesta manera, l’única manera que he sabut sempre aprofitar les festes, les festes que sempre m’han avorrit en allò que s’espera que em diverteixin. Les festes que sempre m’han distret, amb una copa de xampany o del que calgui a la mà, comportant-me com un hipòcrita, només honest amb l’amfitrió, jo observant l’ambient de la festa, les motivacions profundes, reals, de cada convidat, els convidats que no estimen l’amfitrió, que no saben dir que no a l’amfitrió, però no per estima o ni tan sols consideració vers l’amfitrió, sinó perquè utilitzen l’amfitrió per passar la tarda socialitzant amb gent amb qui no socialitzaran l’endemà perquè no els estimen, ni tan sols els aprecien, no s’aprecien. No saben estimar l’amfitrió perquè no saben estimar res. Ni un arbre, ni a ells mateixos, no s’estimen ni a ells mateixos. Per això van a la festes. Aquesta és la raó, cap altra, per la qual assisteixen a la festa. I no ho saben, penso observant-los hipòcritament des de la butaca, i després m’alço i socialitzo, converso amb ells, amb la copa de xampany a la mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada