Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

dissabte, 21 de novembre del 2020

Apunts de final d'any. 21 de novembre

 

Hi ha hagut entusiasme mediàtic pel fet que a Tortosa l'anomenat Govern hagi decidit “tenir previst” enderrocar a l’estiu un monument franquista. L’enderrocament es produiria quaranta-sis anys després de la mort del dictador, però els catalans poca-pena presenten la notícia com tota una victòria, cosa que no fa més que demostrar la seva característica mentalitat d’esclau. Aquesta conformitat invariable amb el mer simbolisme no fa més que revelar la situació present de submissió a Espanya, de conformitat amb les engrunes, en presentar-les com a victòria. I no només això, sinó que evidencia la negativa, la manca total de voluntat de capgirar la situació per fer la independència, ni ara ni en cap futur, en insistir en els paràmetres voluntaris que asseguren la seva impossibilitat. Neurobiologia. Marc mental normopensant. Res a fer.

En aquesta mateixa línia de misèria simbòlica per assegurar-se la continuïtat de submissió a Espanya, l’última setmana hem pogut veure una picabaralla entre dos dels partits anomenats per la premsa independentistes a propòsit de la qüestió de la Covid-19. Els mamarratxos que ocupen la Generalitat es barallen perquè tracten en definitiva de fer veure que manen alguna cosa per poder continuar no manant res. La comèdia és un ritual, perquè de fet no els cal representar-la. Saben que el poble els votarà igualment. Per això és cada cop més descarada, indissimulada, absurda i ridícula. L’objectiu és continuar en l’autonomisme, o sigui dins d’Espanya. Els dos partits catalans de la disputa per la desescalada del confinament són dos coloms que es barallen per unes engrunes de poder concedides per Espanya, per poder-les presentar al poble català com una mostra de poder total. Tal com argumentava en el cas de l’enderrocament del monument franquista, la picabaralla pel tema desescalada del Covid-19 no fa més que corroborar la conformitat sobre la situació de submissió catalana, ja que implica enquistar-se en el simbolisme, en una comèdia de fals poder per tal de perpetuar-s’hi, deixant a les clares no només que no hi ha tal poder a la Generalitat, sinó que no hi ha cap intenció, cap voluntat d’adquirir poder real, ergo de fer la independència.

I parlant del virus famós, em falten paraules d’agraïment per tot el que està fent el bitxo per posar de relleu i amb total precisió el nivell de baixesa de la classe política catalana —l’espanyola no m’interessa perquè sóc independentista—, un nivell que des de la retirada del degradant Pujol ha anat a més —a més baixesa, s’entén—, sense que hagi pogut ser d’altra manera, atès que el que ha vingut després és una còpia del mestre de la degradació. Els deixebles han superat amb escreix al mestre. Pujol no volia ni sentir parlar d’independència. En canvi, els seus deixebles es fan dir independentistes mentre treballen, exactament igual que el seu mestre, per l’autonomisme, o sigui contra la independència. El cinisme dels deixebles respecte del mestre fa que el superin en degradació. Tanmateix, el poble els continua i continuarà votant, però no pas naturalment per independentistes, sinó simplement perquè “són els nostres”. El poble, doncs, no vota enganyat. Al contrari. Vota el que vol. Per això reitera en el seu vot de sempre, i per això em produeixen entre llàstima i vergonya els articulistes admesos a la tribu que, encara a dia d’avui, insisteixen a fer pedagogia al poble sobre la necessitat d’independència. Per això els admeten. Tot intent desviat, mal entès, erroni i, doncs, estèril, de canviar el cervell de la tribu, serà sempre benvingut entre els qui mouen els fils de la tribu i entre la pròpia tribu.

Els catalans ni estan a favor ni en contra de la independència. Estan a favor de la defensa de la tribu, i defensarien la independència només si els seus gurus la defensessin i els instessin a defensar-la. Però això no passarà mai, igual que no va passar l’octubre del 2017. De fet no tindria cap sentit que passés. ¿Per què haurien de bellugar un dit per la independència els partits catalans autonomistes anomenats independentistes, sabent que viuen com Déu de l’autonomisme i que, facin el que facin, el poble els votarà igualment? Una vegada més, el simbolisme per ocultar la manca de poder. Parlar d’independència com a pastanaga per poder continuar evitant la independència. Parlar d’independència per poder continuar en la submissió, en la dependència. La cosa paradoxal s’explica pel fet que, per als catalans, els fets no compten, compta la tribu.

Al febrer, per més llistes independentistes de veritat que es presentin com a novetat a les eleccions, no es menjaran mitja rosca, perquè els de sempre, “els nostres”, els independentistes de la tribu tornaran a guanyar. Com sempre. Perquè la cosa no ha anat mai d’independència. I tampoc de democràcia. Al contrari. No hi ha res menys democràtic, enemic de la dissidència, que el catalanisme, pur tribalisme. El catalanisme, o processisme, és al·lèrgic, enemic frontal a tota idea o objectiu —com ho seria la independència— que faciliti anar més enllà del propi catalanisme. Perquè el catalanisme no és una eina, és un objectiu en si mateix. L’assumpte és merament tribal. Comença en la tribu i acaba en la tribu. La qüestió és pertànyer a la tribu i practicar els rituals comunitaristes que més plaer li donen, a saber: el victimisme i la superioritat moral. El catalanisme, el processisme, i no pas Espanya, és l’enemic número u de la independència. Per això, si jo fos espanyolista, seria un fervent catalanista i no em trauria el llacet groc ni sota la dutxa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada