Apunts de final d'any. 16 de novembre

 

A Alemanya, per exemple, milions de bones persones van donar el seu vist-i-plau per exterminar els jueus. N’estic fins als collons de tantes bones persones.

Un amic de bona fe, com tots els meus amics, o sigui un parell d’amics a tot estirar perquè de fet, per ser-vos franc, no crec del tot en l’amistat, em diu sovint que la majoria de gent és de bona fe, o sigui que la majoria de gent és bona gent. Cada cop que em diu això l’admiro i m’esgarrifa alhora, i em pregunto com es pot tenir mig segle de vida i mantenir encara aquesta opinió. En tinc, de fet, la resposta, que detallaré més avall.

Quan li replico que no hi estic d’acord, ell em contra-replica dient que no puc afirmar que la majoria de gent és dolenta perquè no conec tota la gent del planeta. Sempre que em respon això penso —però no li dic—  que això no és una resposta, sinó demagògia pura i barata, fruit d’una reflexió superficial. Això no significa que jo cregui que ell sigui incapaç de pensar en profunditat, ben al contrari. No seria amic meu si no el considerés capaç de pensar en profunditat. Així de simple. Només m’atenc al fet de la superficialitat del seu comentari en concret, que al meu entendre té com a causa la bondat de la seva conclusió, naturalment molt més còmoda que la contrària, o sigui la meva, del tot desagradable, intolerable. A l’amic li és, com és natural, plaent pensar el que pensa i no pensar el contrari, i per tant no té cap interès a aprofundir-hi. I hi està en tot el seu dret.

Altra cosa és que la seva resposta sigui vàlida. I no ho és. Pot ser-ho la seva idea de la bondat de la majoria de la gent, però no la seva resposta, l’argument. La seva resposta no és vàlida perquè en primer lloc no es justifica en ella mateixa, sinó que ataca l’interlocutor per defensar-se i, doncs, justificar-se. I en segon lloc no és vàlida perquè en el seu atac jo li podria respondre amb la seva mateixa moneda, és a dir, que per afirmar que la majoria de la gent és bona, tal com ell afirma, li caldria conèixer tota la gent del planeta. Però no ho faig. No ho faig perquè no serviria de res, com tampoc serviria de res dir-li que hi ha una cosa que es diu estadística basada en la llarga experiència en aquest cas, i perquè no tinc cap dret a aixafar la guitarra a un amic ni a ningú que opini com ell, i menys sabent que aquest pensament seu li és altament positiu, de fet clau per al seu bon funcionament en la vida. El fet que jo sigui ateu i pugui tenir raó sobre la inexistència de Déu —en el cas que la tingui— no treu que la persona creient dugui a la pràctica una vida menys angoixada i feliç que la meva pel fet de creure en el més enllà. Qui sóc jo, doncs, per treure-li del cap allò que el fa feliç malgrat que per a mi sigui una al·lucinació seva?

Dit tot això, naturalment res del que acabo d’argumentar em dóna a mi la raó, ni me la deixa de donar, sobre la qüestió aquí debatuda: la meva idea de la maldat de la majoria de la gent.

Per entrar en el perquè del meu punt de vista, ho concretaré dient que la meva experiència vital al llarg de mig segle consisteix, bàsicament, a haver-me adonat que la maldat conscient existeix en una franca minoria de persones, i que quan es produeix aquesta maldat en el bàndol de la majoria és puntual, sovint obligada i amb penediment. El problema de la maldat, però, és que no es pot desvincular de la imbecil·litat humana, i en aquest terreny no tinc cap dubte ni mig que s’hi troba la immensa majoria, per antipàtica i presumptuosa que sembli aquesta afirmació. Dit altrament, convinc amb l’amic que la majoria de gent són, diguem-ho així en llenguatge simple, bones persones, però com que a més de ser bones persones són imbècils, el resultat a la praxi és que són males persones. Breu: la maldat conscient és minoritària; la maldat inconscient a causa de l’estupidesa és aclaparadorament majoritària. D’aquí que jo conclogui que, efectivament, la majoria de la gent és malvada, i que per tant n’hi ha per arrencar a córrer gairebé cada cop que em creuo amb un bitxo humà. Visc amb fàstic i una por constant. Ni sóc ni podré ser mai feliç.

Passeu una bona setmana.