Un experiment improvisat que vaig dur a terme en una presentació d’un llibre en una llibreria on casualment em trobava xafardejant llibres, en concret la llibreria Calders de Barcelona, ara deu fer ben bé cinc d’anys. L’autora del llibre era també casualment algú a qui havia conegut feia anys, l’obra de la qual era, és i serà una absoluta pèrdua de temps, com d’altra banda són una absoluta pèrdua de temps la gran majoria d’autors en català actuals, com no pot ser altrament en un país infantilitzat, moralment diabètic, idiotitzat a l‘extrem, que per tant dóna pel que dóna.
Em trobava tocant llibres, abstret com sempre que remeno llibres i com quasi sempre que no en remeno, quan es va anar omplint la sala, que havien preparada amb rengleres de cadires incòmodes per a l’acte, encara més incomodant. La presentació es va iniciar amb una introducció a càrrec d’un personatge pedant que mentia sobre l’excel·lència del llibre de l’autora, el llibre que, naturalment, jo no havia llegit però que, naturalment, no em calia llegir, ni a mi ni de fet a ningú de la sala, per saber que el presentador mentia sobre la seva vàlua. Era un d’aquells presentadors de llibres, com la majoria de presentadors de llibres en aquest país, que aprofiten per presentar l’artefacte de torn per lluir-se ells mateixos a costa del panegíric que deixen anar sobre l’autor i el llibre presentat. Són presentadors que no estimen la literatura, l’autor que presenten ni la seva obra, ben al contrari, ho menyspreen tot plegat, per començar ells mateixos per avenir-se a presentar els vòmits pseudoliteraris que presenten, i per necessitar presentar-los. Són ensabonadors que utilitzen sabor tòxic, no pas bio, persones sense cap autoestima ni sentit del ridícul, si bé és veritat que no ajuda gens a copsar el propi sentit del ridícul quan els qui tens davant t’aplaudeixen les pomposes, ridícules, fètides ocurrències pseudo-literàries que deixes anar. Sí, són presentacions ridícules, encara més ridícules que les presentacions que no són ridícules i que, tanmateix, no poden evitar tenir també un punt de ridiculesa, com no pot ser altrament en un acte sense sentit com és la presentació d’un llibre, sigui quin sigui. D’una banda la majoria dels assistents no s’han llegit el llibre i per tant no saben de què cony se’ls parla si no és amb spoilers o amb les intencions de l’autor en escriure el llibre, que per força mai tenen a veure amb el valor intrínsec de l’obra mateixa. I d’altra banda, els que se l’han llegit no haurien per tant de necessitar que l’autor els parli del llibre, sinó més aviat ser ells, els assistents, els qui en parlin.
La sala era plena i estava el presentador parlant de la profunditat, originalitat i brillantor i tal del llibre en qüestió, fent tot d’analogies agafades amb pinces entre el llibre presentat i llibres de grans autors que, si amb sort s’havia llegit, sens dubte no havia apreciat perquè no havia entès tenint en compte l’atreviment impúdic de les comparacions que alegrement però solemne establia, quan des d’un racó vaig treure el cap entre uns quants assistents que estaven drets perquè s’havien quedat sense cadira per gaudir de la farsa, talment plena estava la sala. Jo tampoc em volia perdre la presentació, no endebades sóc un fan de l’art de la lletjor humana, i no em perdo mai per res del món la lletjor allà on es manifesta. No m’interessa la lletjor d’un edifici, no m’interessa la lletjor d’un carrer mal asfaltat, encara que tot plegat hagi estat perpetrat per la insensibilitat humana. No. M’interessa la lletjor dels homes des de la seva font directa, intel·lectual i emocional. I aquesta era una ocasió ideal, no me la volia perdre. Tanmateix, talment la síndrome de Stendhal, la bellesa que trobo en l‘art de la lletjor de seguida m’embafa, i de l’embafament passo, amb certa transició, a la irritació. Per satisfer-me, necessito les dosis justes de lletjor humana, i el presentador de l’acte estava començant a depassar aquest límit per aconseguir irritar-me, de manera que vaig tenir clar que no em podria quedar fins al final de l’acte.
Va ser aleshores, però, quan el presentador va callar i un saxofonista, molt fi al meu parer, va tocar unes delicades notes abans que parlés l’autora del llibre, cosa que em va excitar de no dir, perquè sabia que aquelles notes musicals contrastarien amb les ruqueries que estava a punt de pronunciar l’autora sobre el seu llibre, fent-ne ressaltar el que m‘interessava, a saber, la lletjor de l’autora.
No he cregut mai que hi hagi res a dir sobre el propi llibre, res que no hagi estat dit justament en el llibre. És més, considero que si cal dir res sobre el propi llibre és que t’has deixat de dir-ho en el llibre, i de fet ni tan sols de dir-ho, sinó de mostrar-ho quan es tracta de ficció literària, per això en una presentació només es poden dir que rucades. D’una banda no s’ha de revelar res de substancial del llibre, i de l’altra s’han de dir coses insubstancials fent que semblin substancials per justificar la presentació, i, per si fos poc, alhora no semblar pedant en l’intent. Un absurd, ja dic.
El saxofonista va acabar la seva breu i deliciosa actuació i l’autora va començar per fi la seva intervenció. El saxofonista va venir cap al racó on jo em trobava, i el tenia al costat escoltant molt atentament el que deia l’autora. Els ulls li brillaven mentre l’escoltava, i jo estava segur que aquella brillantor no tenia res a veure amb allò que ell escoltava, sinó amb l’èxtasi per la seva pròpia actuació amb el saxo. Sempre que algú acaba de fer una intervenció en públic, sigui oral en un debat, tertúlia, etcètera, o artística, observo no pas qui intervé en aquell moment, sinó qui acaba d’intervenir. M’interessen les reaccions humanes que es desvelen des d’un segon pla. Allà, és justament allà on focalitzo la mirada, on puc trobar la veritat, no pas on hi ha el focus principal, el teatre.
I aleshores vaig iniciar, de manera espontània, ja dic, el meu experiment. La sala estava en silenci, i entre aquells assistents que m’envoltaven en el racó discret de la sala vaig adreçar-me tot d’una al saxofonista per preguntar-li sobre el seu saxo, en què es diferenciava el saxo tenor del soprano, i del clarinet i de la trompeta i fins i tot del trombó, etcètera, jo molt ignorant i impertinent, preguntes que no venien a tomb, preguntes que suposaven una total falta de respecte per part meva vers la presentadora del llibre i els assistents que l’escoltaven. No era que la meva veu fent aquelles preguntes inoportunes arribés a la tarima on l’autora garlava sobre la importància del seu llibre, no. El meu to de veu era el d’un borinot, el to precís per desconcentrar els assistents que m’envoltaven en aquell racó de la sala, i que no podien seguir amb total atenció el que estava dient l’autora de la presentació.
El saxofonista, visiblement incòmode, es va girar per respondre’m les preguntes quan, ben aviat, la meva inesperada víctima va picar l’ham. Al costat del saxofonista, un assistent en la trentena, amb pinta d’intel·lectual inflat, es va girar i se’m va adreçar per dir-me, molt a poc a poc, amb un somriure forçat però segur de si mateix, mormolant, marcant les síl·labes, deeees...préees, ara no és el mooo...ment, sooom en pleee...na presenta...ciooooó,...xsssst..., va dir, i jo vaig assentir amb un somriure idiota, obedientment, per satisfer-lo, per confirmar-li el seu prejudici, l’error. Un goig.
A fe que vaig vorejar l’orgasme. Aquella superioritat moral. Aquella entenimentada arrogància. Aquell prejudici, seguretat del personatge tractant-me de retardat sense conèixer-me de res pel fet d’associar el meu comportament inadequat amb una tara mental, sense ni ta sols considerar el risc d’estar-se equivocant, d’estar fent el ridícul. Aquell aprofitar la inadequació i feblesa d’un altre per gaudir alliçonant. Aquella absoluta certesa que vaig tenir mentre m’alliçonava que, en realitat, ell estava gaudint més del seu alliçonament cap a mi que no pas de la presentació de la qual m’acusava d’impedir-lo gaudir.
Aquella condescendència, aquella falta de respecte cap a la meva persona per indicar-me que callés, que fos respectuós amb l’autora del llibre i els assistents, em va excitar de no dir. Era un peix més gros i sucós, molt més sucós que el que m’esperava pescar. Havia jo tirat la canya a la babalà i havia pescat un tauró. Insuperable. No em va importar gens quedar com un idiota davant d’un idiota, car ell continuarà sent tota la vida un idiota, i la humiliació era el preu que jo havia de pagar per aquell premi impagable.
Vaig abandonar la llibreria eufòric, mentre darrere, de fons, sentia l’autora xerrar del seu llibre. Em va fascinar la idea irònica que, la meva falta de respecte amb aquell comportament, quedava petitíssima en comparació amb la falta de respecte mostrada pel personatge prepotent adreçant-se’m d’aquella manera per reprovar-me justament una falta de respecte.
D’aquestes coses, que sempre he observat i provocat per poder-les observar, sempre, al llarg de la meva vida, he tingut la impressió que ningú més se n’adona, encara que els en facis un plànol. Com aquest escrit, per exemple. I això, francament, ja no m’excita. Pretensiós? Més aviat ingenu per esperar-ho.
