No perden l'ocasió

L’anonimat envalenteix i l’anonimat de les masses envalenteix molt i molt i per això les bestieses més grans i repugnants dels individus humans es produeixen en l’envalentiment de les masses, i és en l’anonimat de les masses on més s’evidencia la bestioleta mediocre, mesquina i covard  que són els individus humans. Per això m’agrada tant la pel·lícula La caça de l'home, d’Arthur Penn, amb en Robert Redford de víctima de la massa humana. Sempre que la fan a la tele no me la perdo i recordo la primera vegada que la vaig veure i com m’agradava, malgrat que a mesura que l’anava veient anava endevinant el que passaria, cap sorpresa i en canvi m’agradava com si no em sorprengués el que passava, molt curiós, de fet com més endevinava el que passaria més m’agradava, com més previsible la trobava curiosament més bona la trobava, més m’agradava i m’agradava perquè la cosa no podia anar d’una altra manera, era molt realista, jo ho trobava així i no em devia equivocar perquè justament anava endevinant sense cap mena d’imaginació el que se succeiria escena a escena, sense fallar, i això volia dir que el director no entabanava l’espectador, respectava l’espectador, no és una pel·lícula de cops d’efecte, no hi cap la imaginació en la proposta, és la psicologia dels homes tal qual concentrada en un parell d’hores, aquesta és la proposta i per tant per força ha de ser previsible i la pel·lícula és excel·lent justament perquè és previsible, com la trajectòria perfecta d’un tret. Quina merda de tret és aquell que no va directe a l’objectiu, no?

Aquest matí veient una tertúlia televisiva hi ha hagut una reacció humana previsible que m’ha entusiasmat per previsible i m’ha fet pensar en La caça de l'home i la seva previsibilitat, però he pensat que en versió despullada, sense anonimat, a pèl, diguem-ne, ben a pèl, diguem-ne, de manera que la senyora protagonista de la covardia mesquina, a més de covard i mesquina ha estat obertament estúpida, no ho ha fet en l’anonimat de la massa, no se n’ha amagat perquè ella es pensava que jo no m’adonava des de casa que s’estava comportant com la tifa humana que és, el personatge arrogant de seixanta anys amb ulleres que li agrada escoltar-se la retòrica buida sempre acabada amb ment; que si evidentment, que si òbviament, que si esplèndidament, que si certament..., la nul·litat  que sempre he sabut que és a còpia de parar l'orella i d’anar-la observant, d'observar-la inflada com un gall obsequiant-nos els seus orgasmes a penes indissimulats en pronunciar amb la boca ben plena tota aquesta mena de paraules llargues que omplen tant la boca, uns orgasmes indecorosos en directe a la televisió la senyora descarada i jo observant-los, sense perdre'm detall de la seva indecorositat, que per alguna cosa m’entusiasmen les tertúlies televisives, sobretot d’aquest país nostre, on als personatges els tinc la mida presa, els conec l’aire que respiren, el que pensen, el que van a dir i per què ho diuen, com callen i per què callen, per oportunitat autocensora o per ignorància, els gestos, el to de veu, tot, absolutament tot ho conec dels savis personatges tertulians televisius i no em violenta ni m’avorreix saber com són i el que diran i deixaran de dir, tret de quan a la tele conviden puntualment i per error algú que paga la pena. Aleshores pateixo. Pateixo per la pobre víctima. Pateixo per ella i pel contrast evident que es produeix cada cop que obre la boca amb relació a la putrefacció mental de la resta, la resta que són els tertulians habituals mediàtics nostrats, els quals en favor seu val a dir que no és estrany que diguin contínuament banalitats, amb sort, i estupideses en el pitjor dels casos, cosa aquesta última que passa sovint, també val a dir-ho, i no és estrany tenint en compte que els tertulians nostrats es passen el dia anant d’una ràdio a l’altra, tot el dia, tot el dia d’una ràdio a l’altra i d’un plató televisiu a l’altre, tot el dia, ja dic, cosa que per força t’ha de marejar, t’ha d’acabar deixant ben tarat, sonat com en Foreman en el mític combat del 74 contra Cassius Clay, aleshores Mohammed Alí,  i no és estrany, deia, que acabis dient com a mínim banalitats i en el pitjor dels casos, cosa que passa sovint, crec que ja ho he dit, estupideses. La cosa no pot ser bona per a la salut mental, tot i que suposo que deu ser bona per a la salut física. Això d’anar d’una ràdio a l’altra i d’un plató televisiu a l’altre cada dia deu ser ben saludable, encara que només sigui perquè hagis d’anar perseguint taxis.

Bé, al que anava, que avui em noto dispers, francament. Deia que la protagonista de la covardia, la tertuliana habitual, a més de mesquina i covard ha estat estúpida, i ho ha estat perquè s’ha posat en evidència mirant de lluir-se i alhora guanyar punts en el clan tertulià utilitzant el tertulià convidat del dia, o sigui l’únic dels sis que hi havia que naturalment pagava la pena escoltar, i ho ha fet aprofitant que la moderadora de la tertúlia recriminava com qui no vol al tertulià del dia el fet que emprava un llenguatge “bèl·lic”, “una mica massa bèl·lic”, ha dit, per ser exactes. Al meu parer la moderadora de la tertúlia ha estat massa moderada, com de costum massa moderada, excedint-se, doncs, abusant del seu paper de moderadora, perquè el tertulià convidat del dia no estava emprant cap llenguatge bèl·lic sinó que es limitava simplement a descriure la realitat en qüestió sense embuts, tal com passa en els països normals, cosa que a la moderadora al meu parer massa moderada li ha semblat excessiva i s’ha sentit empesa a moderar subtilment el tertulià del dia dient-li com qui no vol, simpàticament i amb mig somriure, que per alguna cosa som el país de la revolució dels somriures, això del llenguatge massa bèl·lic. El tertulià convidat del dia que ha tingut la mala idea de dir la veritat tal com raja a la televisió dels catalans, i això és intolerable, a la televisió dels catalans no s’hi va a dir la veritat sinó a  marejar-la, a marejar la veritat fins que agafa un globus tal que no la reconeix ni sa mare en el millor dels casos, i en el pitjor, cosa que val a dir que passa sovint, a fer veure que es diu la veritat amb paraules ben ampul·loses, buides, insignificants més enllà del significat immanent de cada paraula i per això tot plegat amb aparença de significança, paraules una rere l’altra, una cosa mai vista enlloc, una cosa extraordinària que només un sonat pot arribar a pronunciar i a pronunciar sense enrojolar-se, una cosa de sonats com en Foreman en el mític combat del 74, ja ho he dit, una cosa que només pot ser pronunciada des de la diarrea mental més aguda, una cosa impossible de deixar anar si no és que realment et creus que dius alguna cosa important perquè et creus algú important perquè et conviden cada dia a la tele i per tant creus, no dubtes que ets bo, boníssim, altrament no et farien anar de ràdio a ràdio i de plató televisiu a plató televisiu. Ets bo, tu ets bo, tu ets molt bo, es van repetint els tertulians, tu vas de ràdio a ràdio i de plató televisiu a plató televisiu perquè ets bo, ets molt bo, es van repetint a cada moment els molt dements, i per això després tenen l'admirable confiança que tenen dient banalitats i estupideses, autèntics mestres de la banalitat i l’estupidesa, amb el seu personal mètode Stanislaski de la banalitat i estupidesa mediàtica.

Per això la tertuliana habitual orgàsmica ha aprofitat avui per demostrar la seva misèria moral i domini de la confusió quan ha sentit el comentari políticament correcte, o sigui censurador, repressiu, de la moderadora, la moderadora que té la màxima jerarquia a la tertúlia, o sigui el clan, la moderadora amb qui cal, doncs, quedar bé, de manera que la tertuliana habitual ha maldat, un voltor, per aprofitar l’avinentesa i quedar bé amb la moderadora, ha ensabonat la moderadora a costa del tertulià de llenguatge “bèl·lic” no dubtant a llançar-se-li a la jugular recriminant-li ella també, repetint com un lloro les paraules de la moderadora així que n’ha tingut l’ocasió, que el teu llenguatge és força bèl·lic, què vols que et digui, ha dit la tertuliana habitual amb to greu i sense mirar la cara del bèl·lic tertulià del dia, amb total menyspreu, massa ocupada com estava ella a mirar la cara de la moderadora, a assaborir la reacció d’aprovació de la moderadora com una foca sonada espera la sardina de l’amo després d’haver-se portat bé fent el numeret. 

És La caça de l’home en versió individual. Passa cada dia, i com qui no vol la cosa.