Impactes

Miro i remeno llibres en una llibreria on no para de sonar un d’aquests grups catalans de pop o de pop rock català o com se n’hagi de dir, perquè només tinc clar que és una cosa abominable que fa que normalment jo arrenqui a córrer d’allà on sigui a les primeres notes que sonen d’aquesta cosa abominable que anomenen pop o rock català o com se n’hagi de dir. Però a la llibreria resisteixo, em mossego els llavis fent veure que no sento el que sento fins al moment en què no puc evitar sentir el que he sentit: que preciós!, diu emocionat en acabar la cançó un dels terroristes musicals, suposo que el cantant del grup. Es tracta d’un directe, i el terrorista en qüestió respon així a la reacció entusiasta del públic en haver corejat massivament la tornada de la cançó, la cançó que per cert des de fa uns anys en diuen tema, les cançons ja no són cançons, són temes, i observo que més temes són com més mediocres són els grups, com més abominables són les seves cançons, i jo em pregunto, tot d’una quedo garratibat i alço la vista del llibre que fullejo per preguntar-me què deu trobar exactament preciós el cantant terrorista, el fet que coregin la seva cançó o més aviat com coreja el ramat la seva cançó, perquè en qualsevol cas sembla que el xicot està enamorat de la seva pròpia cançó, altrament no trobaria preciós que el seu públic en coregi la tornada, tret que el públic la coregi de tal manera que no s’assembli gens a la tornada de la cançó tal com ell, el terrorista musical, l’ha concebuda, cosa que només se m’acut que seria possible si la desafinada col·lectiva fos tan sensacional que la cançó fos irreconeixible pel mateix perpetrador que la va parir, i de tan irreconeixible la pogués arribar a trobar preciosa, tal com afirma, preciosa a causa de la sensacional desafinada, fixa’t tu quina aberració. Jo crec, però, simplement que el cantant, en un rampell irrefrenable d’eufòria narcisista, troba preciosa la seva cançó i fa veure lloant el públic que és el públic qui la fa preciosa, perquè lloar sempre queda bé, però en realitat és naturalment una lloança cap a si mateix o cap al seu grup, que també és com dir cap a si mateix, perquè tothom en un grup es creu imprescindible, en un grup probablement s’és prescindible però un s’arriba a creure amb facilitat que és imprescindible, per això els col·lectius són tan importants per a la salut mental de la gent. Després torno a abaixar el cap i miro de reprendre dret a la llibreria la meva concentració en el llibre que tinc a la mà, però no puc, perquè continua ballant-me pel cap això de preciós que diu que troba el terrorista musical del grup abominable referint-se a la tornada que repeteixen com lloros els seus fans, fans abominables del grup abominable de pop o pop rock català, o com se n’hagi de dir abominable.

Quan ja no puc més amb aquella farsa musical de mal gust, surto de la llibreria i agafo el tren, i tinc son mentre espero a l’andana el tren i després al tren, i durant el viatge miro de dormir una mica, sempre em costa dormir mentre viatjo però miro de dormir una mica, i ara, quan per fi aconsegueixo endormiscar-me sona per l’altaveu a un volum considerable la veu en català d’una senyora que ens diu simpàticament als viatgers que siguem cívics i no posem els peus sobre els seients, i a continuació en castellà que siguem cívics i no posem els peus sobre els seients, i finalment en anglès que siguem cívics i bla bla. Jo no he posat mai ni penso posar els peus sobre els seients del tren ni d’enlloc, però en canvi una cosa és segura: la senyora simpàtica de l’altaveu ja ha aconseguit desvetllar-me dient-me que sigui cívic i no posi els peus sobre els seients del tren. En fi. Miro de tornar a reprendre el son, ho mig aconsegueixo, i al cap d’una estona em desvetlla la veu em sembla de la mateixa senyora simpàtica de l’altaveu del tren, però aquest cop per demanar-nos en català als passatgers que no alcem el volum de la música dels mòbils perquè així segons la senyora tindrem tots un viatge agradable, es veu,  i després ho repeteix en castellà i finalment en anglès. Agradable, diu, agradable. Qui la va parir. O sigui que ella, la senyora de l’altaveu, sí que pot alçar la veu i despertar els viatgers per dir-nos que no alcem el volum dels mòbils, però nosaltres, els viatgers, no podem alçar la veu per dir-li a la senyora de l’altaveu que no alci la veu i ens desperti o molesti, si li plau, senyora, si li plau. En fi. Jo no alço mai de la vida més del convenient el volum del mòbil quan viatjo en tren. Ni em passa pel cap. Em seria molest per començar per a mi mateix, i em cauria la cara de vergonya molestar i cridar l’atenció dels altres viatgers i fins i tot de la senyora de l’altaveu, malgrat que m’hagi tornat a despertar amb el seu incivisme. Però res. Miro de reprendre el son, ho mig aconsegueixo, i al cap d’una estona em desvetlla la veu em sembla que de la mateixa senyora simpàtica de l’altaveu del tren, aquest cop per dir-nos en català als passatgers que vigilem les nostres pertinences, que hi ha lladres i vigilem les pertinences, i després ho repeteix en castellà i finalment en anglès. Però en aquest punt hi ha una cosa que no entenc. ¿Com pot creure la senyora simpàtica i amable de l’altaveu que no vigilem prou les nostres pertinences, quan ella ens manté als viatgers desperts tota l’estona dient-nos per exemple que vigilem les nostres pertinences, de manera que no podem fer res que no sigui vigilar, vigilar-ho tot, els nostres peus, els nostres mòbils, les nostres pertinences, els nostres tot? En fi. Hi ha alguna manera de fer callar la incívica senyora simpàtica i amable de l’altaveu del tren? És a ella a qui hem de denunciar, o no és possible denunciar una veu enregistrada? Com es diu, la senyora, ni que sigui per poder-la insultar? Perquè, la podem localitzar? És viva?

Fa uns anys a Renfe els va agafar per donar la tabarra amb música clàssica, concretament amb la Simfonia del Nou Món de Dvorak, fins que naturalment la gent es va queixar i es va acabar Dvorak, entre altres coses perquè no pots anar de culte nou-ric en un país de rucs nou-pobres, però també perquè fins i tot als rucs se’ls inflen els pebrots quan senten la Simfonia del Nou Món de Dvorak un dia rere l’altre, sense descans, sense pietat, quan surt el sol i quan es pon, setmana rere setmana, mes rere mes, fins a l’extenuació. A mi m’agradava força la Simfonía del Nou Món de Dvorak, fins que vaig haver de viatjar en tren una temporada. Cada viatge es convertia en un suplici Dvorak. Dvorak es va convertir en un pitjor malson que els retards de Renfe no pas constants tal com diu la gent, sinó justament inconstants, cosa molt pitjor. Vaig arribar a conèixer cadascuna de les notes i harmonies de la simfonia de Dvorak més que Dvorak mateix, no en tinc cap dubte. Estic convençut que si Dvorak hagués agafat el tren com jo ho feia en aquella època, i l’home hagués hagut d’escoltar la seva pròpia simfonia dia i nit, dia rere dia, s’hauria suïcidat llançant-se del tren.

Després m’endormisco i ja no em desperta més la veu de la senyora incívica alliçonadora de civisme de l’altaveu de tren, sinó el lleu sotrac del tren en aturar-se en una estació i la gent que entra. M’entretinc mirant per la finestra un vell encara no xacrós de clepsa pelada assegut en un banc de l’andana. L’home estira les cames i es mira la punta dels peus. Després fa giravoltar els peus, i la visió dels seus propis peus giravoltar com una hèlice es veu que li fa gràcia perquè somriu, i jo somric i m’adono que no sé si somric de veure que ell somriu, si somric pel mateix que ell somriu, la visió dels seus peus giravoltar, o totes dues coses, no ho sé. Després l’home gira el cap i parla, i després mira endavant, cap al tren, i tot seguit gesticula, fa gestos amb els braços i parla. No sé a qui s’adreça, per un moment em sembla que s’adreça a algú del tren, però quan el tren arrenca giro el cap i veig que el vell continua garlant i gesticulant mirant endavant, en el buit. Quin absurd, penso, quin absurd. Tota la meva vida es pot resumir en això, penso. Igual que la seva, penso. La seva vida que no conec, igual que la meva que sí conec o crec conèixer, penso. Tot igual d’absurd. El vell és el resum de les nostres vides, de la vida, penso, i res més, no tinc res més a afegir, penso.