La passió segons Sant Godó

Explica un blocaire que després del concert de La Passió segons Sant Mateu de Bach va veure sortir del Palau de la Música un tal Javier Godó, segons sembla un home poderós que porta els fils de la cosa aquesta de La Vanguardia, aquest diari tan senyor i respectat i llegit en aquest país, tan senyor i respectat o respectable com el propietari mateix Javier Godó, que no endebades havia assistit al concert de Bach dirigit per Jordi Savall, encara que ell no sabés qui era Jordi Savall, si he de jutjar pel que diu el blocaire que va sentir comentar el tal Godó al seu xofer abans d’entrar al cotxàs de senyor respectable que assisteix a un concert de Bach. Me ha sobrado la última media hora, es veu que va dir el senyor Godó en un català estrany, tenint en compte que és el rei mides del diari més venut i respectat a Catalunya per una gent tan respectable com la catalana que compra diaris a un senyor tan respectable com el senyor Godó, llegeixo a Google que III Conde de Godó y Grande de España, senyor senyoríssim, com es veu, no endebades va assistir a un concert del tal Bach al respectable Palau de la Música catalana, respectable malgrat que l’entitat tingués un petit lapsus de dinou anys confiant la seva presidència a un tal Fèlix Millet, senyor durant tot aquest temps respectabilíssim i justament ara enviat a les catacumbes perquè, de manera sorprenent, per a l’estupefacció dels respectables membres dirigents del Palau, Millet va resultar no ser tan respectable, i per tant s’entén que una entitat tan respectable no pogués tolerar aquesta taca intolerablement irrespectable un cop finalment coneguda aquesta irrespectabilitat.

El comentari del senyor Godó sobre el seu parer en la darrera mitja hora de l’obra de Bach em va semblar sensacional per la multitud de certeses i alhora preguntes que immediatament em va suscitar. Si el senyor Godó va trobar sobrera l’última mitja hora del concert no hi ha dubte que,  tractant-se d’aquesta obra de Bach, l’home va trobar sobrer el concert sencer. Si no t’agrada la última media hora de La Passió segons Sant Mateu de Bach, no t’agrada ni la Passió, ni Bach, ni la clàssica, ni saps que és una batuta, un violí, un contrabaix, un trombó i no diguem un fagot. Per això, tenint jo clar aquest punt de la qüestió, a continuació em va intrigar molt saber per què el senyor Godó, vista la confiança total en el seu xofer en fer-li aquest comentari espontani de la última media hora, no va ser capaç de dir-li la veritat, que havia trobat insofrible el concert sencer. L’honestedat parcial innecessària del seu comentari se’m fa en principi inexplicable, i justament per això em vaig veure obligat a trobar-li el desllorigador, conscient que tota explicació no serà més que una especulació. Crec que el senyor Godó no va ser conscientment deshonest en la part deshonesta del seu comentari al xofer, i que per tant va deixar anar la part honesta del comentari creient realment que confiava al xofer tota la veritat. Per comprendre això cal naturalment fer l’esforç de ficar-se per un moment en el fascinant cervell d’un estúpid integral de la categoria senyorial del senyor Godó. Aquesta confusió mental que va portar al senyor Godó a ser parcialment deshonest creient honestament que estava sent del tot honest, de fet ni creient-ho, de fet ni plantejant-se la seva honestedat o manca d’honestedat perquè ja hem quedat que parlem d’un cretí deïficat, només se m’acut que pot tenir a veure amb el fet que, honestament, l’home realment no sabia que tampoc no li havia agradat el concert de Bach des del principi fins al que ell, el senyor Godó i Grande de España, anomena media hora final. El fonament de la meva tesi radica justament en l’expressió media hora final. Tractant-se d’un concert de clàssica, per què parla de l’última mitja hora i no a partir de tal o tal altre moviment de l’obra? Va ser a partir de l’ària de la contralt, cap a la recta final de La passió, que el senyor Godó i Grande de España es va començar a avorrir? No, no sembla per la seva expressió, la media hora final, que es referís a cap moviment concret sinó simplement a la mitja hora final, així, a l’engròs, com qui compra un lluç i demana que li tallin la cua. Ni tan sols va dir que s’hagués avorrit als últims vint-i-cinc minuts del concert, cosa que podria fer pensar que s’havia començat a avorrir a partir d’un moviment concret de l’obra. No. Me ha sobrado la última media hora final, va dir al xofer sense enrojolar-se. M’hauria agradat saber què li van semblar les dues hores i escaig anteriors del concert. El senyor Godó va patir l’inici de l’avorriment des del primer minut de concert, no en tinc cap dubte. I a partir de la mitja hora final, la cosa se li va fer definitivament insuportable.

Més enllà de l’anàlisi del comentari del Grande de España, només un home poderós que està per sobre del bé i del mal pot dir, i en aquest cas pensar seriosament, aital imbecil·litat. Només sent un totxo integral es pot arribar en aquest país a ser el senyor Godó i assistir a un concert de Bach i dir una bestiesa similar i pujar en similar cotxàs amb xofer, i tot tan normal. Perquè el senyor Godó no va dir el que va dir només perquè fos fill de, hereu de, i per tant pot dir i pensar el que li passa per l’engonal sense deixar de ser III Conde de Godó, etcètera. No, en el fons la cosa no és així. El senyor Godó es permet ser senyor i és considerat senyor perquè el poble, sobretot la majoria dels respectabilíssims i cultivats assistents aquella nit al respectabilíssim Palau de la Música, el consideren tot un senyor i per això compren el seu senyorial diari aristocràtic avantguardista, diari respectat per la majoria del poble que voldria ser com el senyor Godó i el respectable del Palau, tots amb el diari del senyor Godó sota el braç malgrat el bla bla que la venda de premsa escrita ha caigut en picat i la gent pot contrastar avui dia molt més la informació amb els digitals i bla bla. Res. Tots amb criteri i opinions respectables com aquella de la sobrera última media hora, no endebades va ser pronunciada pel seu honorabilíssim Grande de España, director-editor del seu diari favorit, un senyor que per continuar demostrant que és Grande no dubta, i no s’equivoca, a deixar-se veure al Palau de la Música Catalana, ni que sigui com a cortesia per una invitació, perquè els catalans continuïn abonant la seva grandesa, la grandesa del senyor Grande de España.

Malgrat els il·lusos cants de sirena, aquest continua sent l’independentisme dels catalans. Res no canvia.